La llista de Rusesabagina

El sagnant conflicte entre hutus i tutsies que l’any 94 va causar més d’un milió de morts a Ruanda arriba per primera vegada al cinema en una d’aquelles pel·lícules que es qualifiquen de «necessàries» precisament pel seu valor documental i de recuperació de la memòria històrica. Hotel Rwanda és, en aquest sentit, una pel·lícula absolutament obligatòria, que redescobreix un conflicte que, tot i ser força recent, semblava caigut en un lamentable oblit.

Terry George, productor d'En el nombre del padre i director d'En el nombre del hijo ha optat, en la seva segona pel·lícula, per explicar el conflicte ruandès des del punt de vista de Paul Rusesabagina, el gerent d’un hotel de luxe, d’origen hutu, que va refugiar al seu hotel milers de tutsies que semblaven condemnats a una mort segura.

La peripècia d’aquest home –interpretat amb gran intensitat per Don Cheadle– que aprofita el seu poder i contactes per ajudar els altres recorda en molts aspectes a Oskar Schindler, el nazi que va salvar milers de jueus i que Spielberg va convertir en l’heroi d’un dels seus films. Com a La llista de Schindler, Hotel Rwanda també exalta les virtuts humanitàries de Rusesabagina –que ha fet d’assessor per al film– i en dissimula els defectes i contradiccions.

Però al film se li perdona, perquè mostra amb corprenedora duresa i gran capacitat pedagògica uns fets inexplicables i intolerables, i ens recorda des del primer fins a l’últim minut de metratge que girar la cara als conflictes que aparentment no tenen res a veure amb les nostres vides també ens converteix en còmplices de la barbàrie.

C’est quoi le cinema?

Avui a La Vanguardia li pregunten això a Claude Chabrol:

¿Para qué cree usted que debe servir el cine?
Yo soy alguien muy feliz en mi vida. Tengo una vida muy agradable y vivo casi en beatitud. Pero una cosa que me impide la beatitud completa es saber que hay mucha gente que no es feliz. Yo tiendo a hacer películas para que esa gente que no es feliz, si quiere ponerse a pensar, tenga un elemento que favorezca esa reflexión para tratar de ser más feliz. Pero no puedo hacerlo todo yo pues hay mucha que gente que vive como un imbécil, una vida idiota, aunque el cine, a veces, puede servir para que la gente sea menos imbécil. No soy paranoico, pero en la sociedad hay una conspiración para que la gente viva una vida idiota.

El que Joaquín Luqui i tots nosaltres sabíem

Els de la meva generació no som fills de la MTV. Som fills dels 40 Principales. I avui som una mica més orfes, sense aquell personatge despentinat i de veu ronca que sempre sabia els discos que serien tres, dos o u. "Tu y yo lo sabíamos", va repetir Joaquín Luqui durant tota la meva adolescència. I el que sabiem Luqui i jo i tots nosaltres és que la música ens feia sentir bé, que a les cançons s'hi troben les solucions a tots els problemes. Ara ja no segueixo los 40 però tot i això la seva mort l'he sentit propera, perquè Luqui, que s'estimava la música, també em va fer estimar la música a mi, i el que és més important: em va descobrir els Beatles... Avui recordo en Paul McCartney proclamant-se, amb un castellà nefast, "el mejor amigo de Joaquín Luqui"; i penso en José Antonio Abellán, en Juanma Ortega, en Fernandisco, en totes les veus que ens van acompanyar durant els anys vuitanta i part dels noranta i m'imagino que avui també deuen sentir-se una mica orfes...

Retrat musical amb Cuba de fons

Resulta massa fàcil resumir Habana Blues -la segona pel·lícula del director de Solas- com la rèplica en ficció del Buena Vista Social Club de Wim Wenders. Com en el documental del realitzador alemany, Benito Zambrano també pren l’activitat musical cubana com a excusa per retratar socialment un país deteriorat i empobrit.

A Habana Blues, però, els protagonistes no són els grans noms de la música cubana, sinó la nova generació de músics que, sense renunciar a unes arrels de llarga tradició, busca també un nou estil amb personalitat pròpia. El cas concret de dos músics que reben la seva oportunitat en el món discogràfic li serveix a Zambrano no només per mostrar -i denunciar- els abusos de la indústria de la música, sinó també per desplegar tot un ventall de personatges que representen un seguit de posicions i opinions davant la crítica situació social cubana i les formes que busquen per fugir-ne. Amb les cançons d’aquesta nova generació de músics cubans com a fil conductor, Habana Blues parla de la misèria que amenaça Cuba, un país que es mostra marcat pel raccionament, la persecució política i el turisme sexual, on es guanya més amb l’artesania pels turistes que fent de professor universitari.

L’oportunitat de marxar a Espanya amb un miserable contracte discogràfic sembla, per aquests joves músics, una alternativa menys perillosa que els «balseros» per fugir de la illa. Hi haurà qui, desesperat, decideixi jugar-se la última carta i qui decideixi creure que malgrat tot encara queda esperança.

Zambrano esquematitza massa les trames i fa tendir la pel·lícula cap a la simplicitat de les telesèries, amb un final excessivament convencional i previsible. Però d’Habana Blues en queda un retrat de Cuba que, malgrat la seva ingenuïtat, també es percep força honest i genuí.

Jesucrist Superstar

A falta d'altres vies per fer arribar el seu missatge, el cinema ha estat un bon mitjà per transmetre la vida i obra de Jesucrist, tal i com les televisions s'encarreguen de recordar-nos cada Setmana Santa amb l'emissió de Túnicas Sagradas, Historias más grandes jamás contadas y tots els derivats que us puguin venir al cap. I quan ja semblava una tradició reservada a la petita pantalla, va i les sales comercials de cinema també s'apunten a la programació cinefilo-cristiana reestrenant La Pasión de Cristo, d'en Mel Gibson, això si, amb set minuts menys de sang i fetge per evitar polèmiques en unes dates tan assenyalades.

Per sort, no totes les pel·lícules sobre la vida de Jesús són tan encartronades com les que podrem veure aquests dies per la tele. Algunes tenen interès fins i tot per a gent amb tant poc interès pel tema com jo mateixa. En Ramon en recorda dues de prou notables, com La pasión según San Mateo, de Pasolini; i una petita raresa, el Jesús de Montreal de Denis Arcand. S'ha deixat La última tentación de Cristo, de Martin Scorsese, per tancar el trio de visions valentes, intel·ligents, honestes i polèmiques que, a banda dels seus indiscutibles mèrits cinematogràfics també inciten al debat. Si ens quedés corda, encara podriem afegir a la marató un dels títols més importants i més bells de tota la història del cinema i que, si bé no és una "vida de Jesús" a l'ús, és una de les pel·lícules més espirituals que s'han fet mai: Ordet (La Palabra), de Dreyer.

Ben Hur, Quo Vadis o el Jesús de Nazaret d'en Zefirelli (que a la meva escola de monjes s'entestaven en projectar cada any abans de les vacances) són pel·lícules entretingudes molt apropiades per aquestes dates, però jo em quedo amb Jesucristo Superstar, un musical hippie tan passat de moda que està a punt de tornar a ser vanguardista (i quin Jesús... I quin Judes!!!). Hi ha una altra pel·lícula, molt minoritària i difícil de trobar, Toto che visse due volte, que ara fa una dècada va aixecar molta polseguera per la seva versió molt lliure i força molesta, iconoclasta i provocadora, de la vida de Jesús, explicada "à la Pasolini", en un petit poble de la Sicília profunda, amb els jueus convertits en la màfia, amb àngels sodomitzats i altres atreviments que posen a prova la paciència i l'estòmac dels espectadors.

Però per riure's de tot plegat, ningú com els Monty Python, que posen en evidència tots els dogmes i tòpics sobre Jesús i les seves representacions cinematogràfiques a La vida de Brian, la millor alternativa per fugir de la gravetat d'aquests dies tan "sants".

Una història (post de Setmana Santa)

La historia de Jesús
Es tan sencilla:
Cuando le crucificaron,
Una mujer gritó su nombre [...]
Como hombres
No podemos explicarnos
Porqué siempre se trata
De una mujer...
Cuando nos morimos [...]
La historia de Jesús
Es la tuya y la mía:
No hay que temer a la soledad
Tu y yo, buscando la libertad.
¿La historia de la vida?
Más breve
Que un guiño de ojo...
¿La historia del amor?
Hola y adiós,
Hasta que nos volvamos a ver.

Poema de Jimi Hendrix, escrit la vigília de la seva mort

Sobre la passió pel cinema

Dopo mezzanotte és una pel·lícula que emana passió pel cinema. La ópera prima del director Davide Ferrario està concebuda com una gran excusa per parlar del cinema i de la seva màgia. Amb una mirada mitòmana i apassionada cap el setè art, Ferrario fa gala de la seva cinefília tant amb l’escenari on té gran part de l’acció del film, l’espectacular Museu del Cinema de Turín, com en l’argument, una recreació poc dissimulada del Jules et Jim de François Truffaut.

El cinema és aquí la forma per fugir d’una realitat gris, la del tímid i somiador Martino, un extravagant personatge que en una versió americana ben bé podria interpretar Johnny Depp i que s’enmiralla, està clar, en un altre referent cinematogràfic, el de Buster Keaton. Martino intentarà transmetre la seva passió pel cinema a l’esbojarrada Amanda, la nòvia d’un lladre de segona, i que per atzar acaba amagant-se en el museu on el noi treballa com a vigilant nocturn.

Ferrario s’ha empescat fórmules diverses per agilitzar la pel·lícula, com un enginyós narrador omniscent o l’ús d’imatges del cinema mut, tot amanit amb múltiples cites cinematogràfiques que fan les delícies dels cinèfils militants però que deixen una mica freds als espectadors ocasionals. En aquest sentit, Dopo mezzanotte no aconsegueix parlar del cinema com a part de l'educació sentimental tal i com si que ho fa, per exemple, Cinema Paradiso, i tendeix a ser més "intel·lectual", més freda. Un final una mica forçat fa desmerèixer lleugerament aquesta pel·lícula que, tot i això, està plena de bones intencions i que, malgrat les seves mancances, acaba deixant un agradable gust de boca.

El blockbuster coreà

Existeix un cinema coreà reventa-guixetes, autèntics blockbusters locals dels que aquí només en rebem un llunyà ressò. Ahir vaig repescar en vídeo un d’aquests megaèxits orientals tan desconeguts aquí encara, precisament el que marca el punt d’inflexió en la cinematografia que es fa a Corea del Sud al tombant de segle: Shiri. El monumental èxit d’aquesta superproducció del 1999 dirigida per Je-gyu Kang va contribuir al renovat interès de la industria coreana pel cinema i, en conseqüència, a la creixent difusió d’aquesta cinematografia arreu del món.

I resulta com a mínim curiós que el primer gran èxit comercial del nou cinema coreà sigui una pel·lícula amb tanta càrrega política, amb un missatge clarament partidari d’una reunificació ordenada de les dues Coreas, que no dissimula la denúncia (una mica pel·lículera, però ben intencionada) de la crítica situació social que es viu al Nord i també del capitalisme galopant de la que és víctima el Sud, i que queda reflectida per boca del líder –dolentíssim i una mica massa estereotipat- del grup terrorista nordcoreà que pretén atemptar contra aquest procés d’unificació. Aquest personatge està interpretat per una de les grans estrelles d'aquesta cinematografia, Choi Min Sik, l’únic actor d’aquest país de la que soc capaç de recordar el nom, segurament gràcies a la commoció que em va causar a Old Boy. Tot investigant, he descobert que un altre dels actors de Shiri, Kang Ho Song, sortia en un altre film coreà essencial, Misteries of murder.

Shiri és una pel·lícula carregada d’acció -comença amb un clímax i pràcticament ja no l'abandona- i amb moltíssimes influències del cinema nordamericà, arreplegades tant dels thrillers polítics de John Frankenheimer com dels productes trepidants (i explosius) de Jerry Bruckheimer. Però, al mateix temps, no se n’amaga d’una manera de fer oriental, i no pas per aquell ritme pausat propi que tenen algunes pel·lícules d'autor, com ara les del també coreà Kim ki-duk, sinó perquè també es fixa en aquesta mena de subgènere policiac que es fa a Hong Kong i perquè amaneix la història amb subtrames i ralentís que trenquen una mica amb la trepidància a la que els occidentals estem tan (mal)acostumats.

El cant del cigne (dels ulls blaus)

En Paul Newman diu que plega. En vuitanta anys ja n’ha tingut prou, de gresca. Ha estat un dels actors més importants de la seva generació i no fent qualsevol cosa, sinó amb pel·lícules com El golpe (amb la que jo em vaig enamorar del cinema) i La gata sobre el tejado de zinc (amb la que em vaig enamorar d’en Paul). I també ha dirigit petites joies a redescobrir com Rachel, Rachel, (amb la que vaig descobrir que darrera d’una cara guapa també hi havia un compromís). I ratllant la vuitena dècada encara va donant lliçons d’interpretació: veieu sinó com a Camino a la perdición li roba TOT el protagonisme a Tom Hanks, guanyant el combat en una sola escena. I en Paul, el liberal, l'inquiet, també ha participat en carreres de cotxes i ha fabricat salses per barbacoas. I ara ho deixa tot per dedicar-se al seu gran amor, que no és el cine ni els cotxes ni les barbacoas, sinó una dona, guapíssima, la mateixa des de fa 47 anys. "I perquè sortir a fora a menjar hamburgueses si a casa hi tinc un bistec", diu en Paul, el fidel, enamorat de Joanne Woodward com si fós el primer dia, mentre aclucla amb picardia un d’aquells ulls tan blaus. Plega, però deixant una escletxa oberta, una última pel·lícula que vol compartir amb l'etern col·lega, el seu gran amic Robert Redford (que ja voldria envellir amb tanta dignitat). I així Butch Cassidy i el Sundance Kid potser es tornaran a trobar en aquest cant del cigne cinematogràfic, que esperarem en candeletes, una mica tristos, perquè sabrem que, ara si, és la última vegada....

La ciutat hermètica

Estem tan acostumats a caminar capcots, seguint la nostra propia ombra, que quan aixequem la mirada al cel podem fer inesperades descobertes... Com per exemple, la inexorable presència a Barcelona d'Hermes, el missatger dels déus, la divinitat de les arts, del comerç i de les ciències cosmogòniques, i també dels viatgers; silenciós testimoni de la nerviosa activitat de les persones que pugen i baixen per l'Eixample barceloní.

A mitjan segle XIX, una Barcelona en desenvolupament econòmic i en restructuració urbanística trobarà el seu símbol ocult, hermètic, en la representació d'aquesta deïtat i els seus atributs, un casc alat i una barra d'or amb dues serps enroscades, el caduceu. Un itinerari pel Passeig de Gràcia organitzat pel Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics -que aquest diumenge em va fer saltar del llit a les vuit del matí- ha intentat resseguir aquesta pista. Sense cap voluntat exhaustiva, els responsables de la visita asseguren que als principals carrers del centre de Barcelona n'han trobat més de 200 representacions. I només a simple vista.

Amb aquest itinerari, que complementa l'exposició Barcelona Hermètica. La presència d'Hermes en l'arquitectura de la ciutat, pretenien donar pautes per interpretar la presència d'aquesta deïtat en l'arquitectura urbana i també per ajudar a comprendre la seva significació. Hermes, l'emissari, el vincle entre els homes i els déus, dóna nom a la tradició hermètica que durant segles ha buscat l'essència de l'ésser humà i de l'univers sencer a través de les arts liberals i les ciències. Una tradició oculta i, malgrat tot, a l'abast de tots els inquiets que, per un moment, gosin aixecar la mirada de terra i l'elevin cap a l'infinit.

Tot el que el Kinsey sempre va voler saber sobre el sexe i es va atrevir a preguntar

A Kinsey, el director Bill Condon pren com a excusa la biografia del biolèg i sexòleg que als anys cinquanta va estudiar els usos i costums sexuals dels nordamericans per parlar, en realitat, d’alguns temes com ara l’homosexualitat, que encara continuen siguent tabú a dia d’avui. I, per extenció, denuncia també el retorn a la moralitat extremadament conservadora que s’està visquent actualment als Estats Units.

Excessivament sotmesa a les convencions del biopic més trillat, Kinsey proposa malgrat tot alguna solució formal que treu la pel·lícula del seu encotillament i n’eleva l’interès. Així, resulten interessants els fragments de l’entrevista personal al propi Kinsey, que va servir de prova pels enquestadors que van col·laborar en el seu estudi i que permet no només aprofundir en alguns detalls de la vida d’aquest científic, sinó que al mateix temps posa en evidència molts dels tabús que encara avui existeixen en qüestions sexuals.

Bill Condon, que va destacar amb el seu anterior film Dioses i monstruos, segueix a Kinsey els paràmetres narratius habituals en les biografies cinematogràfiques i ens mostra el procés que va portar a Kinsey des de la seva infància marcada per una fèrrea educació protestant fins a convertir-se en un pioner pel que fa als estudis sobre la sexualitat humana. Durant tot el metratge el realitzador afronta aquest tema sense vergonya, i el planteja amb una claredat i franquesa poc habituals en el cinema comercial americà (amb moments tan brillants com la confessió d’una dona que accepta la seva tendència homosexual).

Condon, que mostra durant tota la pel·lícula els avenços en l’estudi científic de la sexualitat humana que va realitzar Kinsey, no se n’oblida tampoc de parlar dels sentiments que, en el fons, tant hi tenen a veure. En aquest sentit, es reserva per al final una elegant reflexió sobre l’amor en una escena que té lloc en un bosc de sequoies i que constitueix, al mateix temps, un entrayable homenatge a Vertigo.

Sense paraules...

...per definir el buit que deixen 192 persones.

L'identitat polièdrica

Harvey Pekar, un administratiu obsessiu-compulsiu de Cleveland, es va fer famós com a guionista de còmics escrivint, precisament, sobre la seva grisa i ensopida existència. Els seus àlbums, il·lustrats per dibuixants tan coneguts com Robert Crumb, porten el títol genèric d’American Splendor i s’han convertit en una de les sèries de més èxit entre els seguidors del còmic underground.

American Splendor és també el títol d’una pel·lícula que, seguint el còmic, està plagada de tints autobiogràfics de Harvey Pekar. Ell mateix es converteix ara en el narrador de la història de la seva vida, interpretada en la ficció per l’actor Paul Giamatti (el nom del qual comença a sonar més ara gràcies a la seva aparició a Entre Copas). El film, dirigit per Shari Springer Berman i Robert Pulcini, combina amb fluidesa el format purament documental –amb declaracions directament a càmera de l’autèntic Harvey Pekar i imatges d’arxiu de les seves sonades aparicions televisives- amb el del gènere més tradicional del biopic, on es reconstrueixen aquells moments d’interès de la seva vida.

El resultat és un arriscat però alhora molt original diàleg entre els dos plans del relat: l’estrictament real, i el de la realitat recreada, reinterpretada. Però el film encara va més enllà i eleva el metarrelat (present ja des dels fabulosos títols de crèdit inicials) a la màxima exponència: així, els actors s’interrelacionen amb els personatges reals als que estan interpretant i un Harvey Pekar animat tret directament dels còmics manté un diàleg amb el Pekar de ficció cinematogràfica. En el rerafons d’aquesta estructura s’intueix una reflexió gens gratuïta sobre la pròpia identitat, sempre polièdrica, i sobre la confusió dels límits entre la imatge privada i la imatge pública.

El film, hereu directe del cinema independent, apunta també moltes altres qüestions com ara l’alienació que pateixen molts americans de classe obrera que fan treballs mediocres en ciutats grises i clòniques unes de les altres. La dificultat per sortir d’aquest forat, la fugida per la imaginació i l’art, la discriminació dels que són "diferents" i fins i tot, la forma com alguns mitjans de comunicació fan sang de la raresa són temes sobre els que també parla American Splendor.

La pel·lícula, que va triomfar al Festival de Sundance de fa un parell d’anys, té també molts punts en comú amb una altra adaptació cinematogràfica d’un còmic underground de culte, Ghost World. Les coincidències no es limiten als escenaris (encants casolans, botigues de còmics, supermercats i suburbis de província) i referents culturals (el còmic, el jazz). El caràcter de díptic dels dos films es confirma també pel fet que el director de Ghost World, Terry Zwigoff, es també l’autor del documental sobre Robert Crumb sobre el qual Pekar fa una còmplice meció en un moment d’American Splendor.

Post pythonesc amb Tim Curry de fons

Gràcies als amics de TeatreBCB descobreixo que a Broadway s’acaba d’estrenar una versió teatral musical d’aquella divertida animalada dels Monty Python titulada Los caballeros de la mesa cuadrada. L’obra en qüestió es titula ara Monty Python’s Spamalot i està escrita per un dels membres del grup, Eric Idle (el rosset amb veu de pito, que a la pel·lícula feia, entre d’altres, el paper del joglar poruc). Idle ha afegit alguns gags –no crec que calgui- al text original i l’ha reconvertit en una comèdia musical (de fet, ja ho era una mica, no?).

A la direcció de la obra m’ha sorprès trobar-hi un tot terreny, Mike Nichols, imparable i suposo que amb ganes de distensió després de Closer. I pel que fa al repartiment, jo ja patia perquè sense l’admirat John Cleese, Michael Palin (una vegada em vaig fer una foto amb ell, us ho juro), Terry Jones i companyia ja em direu. Però m’ha alegrat veure que a banda de dos actors de solvència i vena còmica sobradament contrastades com David Hide Pierce i Hank Azaria, a l’escenari també hi trobem fent l’animal a Tim Curry. És curiós, aquest actor que en certa forma ha estat víctima de l’extraordinari èxit del Rocky Horror Picture Show sembla que ara passa una època en plena forma: veieu-lo, els que com jo no tingueu pensat viatjar properament a Nova York, en un petit paper a la molt recomanable Kinsey.

Noies de guerrilla (encara estem així)

Dones anònimes. Com sempre. Ignorades, és clar. Agrupades en una insòlita guerrilla. Reclamen el seu lloc en l’ART (sustantiu masculí). Signen amb els noms de les que ho han aconseguit: Frida Kahlo, Georgia O´keeffe, Artemisa Gentilleschi. S’amaguen darrera repugnants màscares de goril·les. Són la CONSCIÈNCIA (sustantiu femení) de l’art. La batalla és dura: denunciar la DISCRIMINACIÓ (sustantiu femení) per motius de sexe i de raça. En l’art, aquest estrany reflex de la societat. Les tàctiques, contundents. Avergonyir, quan no queda cap altre sortida. Senyalar amb un dit acusador els culpables de la discriminació. Empaperar el planeta amb cartells clars i eloqüents. La protesta, la resistència: sustantius femenins.

Al cartell:
Han d'estar nues les dones per entrar al Metropolitan Museum?
Menys del 5% de les artistes a les seccions d'Art Modern són dones però el 85% dels nus son femenins.

Joguina de disseny caduc

Olivier Assayas no té sort. La majoria de les seves pel·lícules no s’arriben a estrenar a casa nostra i les que ho aconsegueixen, ho fan tard i malament. I si a més d’arribar amb dos anys de retard, són tan fallides com Demonlover, la que havia de ser la prometedora carrera de l’ex redactor en cap de Cahiers du Cinema (i que inclou títols tan interessants com Finaldes de agosto, principios de septiembre o Irma Vep) sembla quedar definitivament condemnada.

Demonlover té l’aparença, d’entrada, de thriller tecnològic i postmodern que pretén ser crític amb la societat actual, dominada pel capitalisme més exacerbat. Assayas es fixa, per això, en les maniobres i estratègies d’una sèrie d’alts executius d’una multinacional de múltiples i difuses branques que té, entre els seus principals interessos, el comerç amb la pornografia manga per internet. La protagonista principal és una freda executiva (Connie Nielsen) situada en el centre d’una complicada trama d’espionatge industrial –ambientada en un fotogènic Tòquio, molt al gust de la sensibilitat postmoderna- i que s’acaba convertint en la víctima del mateix negoci que ha ambicionat.

Durant els minuts inicials, Assayas aconsegueix oferir alguna pinzella interessant sobre els personatges, entesos com a peces d’una gran xarxa d’interessos que es mouen per l’ambició, la mentida i la sed d’un èxit al preu que sigui. Però el director està massa preocupat per la forma de la seva pel·lícula i aviat se n’oblida del fons. Les trillades solucions de fotografia pretesament experimental, la música electrònica ultramoderna i un ús desmesurat i autocomplaent dels nous formats (el manga, l’animació en 3D...) són alguns dels tics que acaben pesant excessivament en aquest film tan pretenciós com superficial, amb una trama que s’ennuega cada vegada més fins arribar a un punt sense retorn on tota la història perd interès, i que acaba amb una solució moralista d’urgència que només confirma allò que un sospita des dels primers plans del film: que Demonlover és poc més que una joguina de disseny caduc.

Ben pagats

No és cap martiri, sino tot un plaer que sembla caigut en desús, deixar-se emocionar pels grans clàssics de la música popular espanyola i llatinoamericana. I més si, a sobre, els boleros sonen flamencs, els fandangos a swing i les sevillanes, a jazz. D'això, avui, només n'és capaç la Martirio. I encara que molts encara semblen no entendre-ho, ella continua encaparrada en acostar les coplas, els boleros, les sevillanes i el flamenc a un públic universal. Martirio està convençuda que això és possible i, ahir, també ens va convèncer a tots els que la vam aplaudir al recital que va fer al Foment.

En el seu "concert-xat" (erem tan pocs -lamentablement- que la cantant ens va donar permís per opinar i demanar temes sobre la marxa) Martirio va voler demostrar que la música popular d'aquí i d'allà es pot modernitzar, i que res té a envejar als estàndards americans del jazz. Ho va demostrar, primer, amb una versió jazzística de Torre de arena, i després, amb una celebradíssima versió de La bién pagà... en anglès! "Paid so well", anava cantant Martirio molt ben acompanyada per la guitarra de Raúl Rodríguez i el piano de Jesús Lavilla.

Només eren tres però van ompliar la sala i els nostres cors amb les maravelloses versions que van fer temes de Maria Liber, Chavela Vargas, Compay Segundo, Carlos Cano, Gardel... cançons d'amor i desamor que regiren l'estómag i fan saltar la llagrimeta. Martirio, però, també ens va arrancar mil somriures amb la seva gràcia desenfadada i cançons com Las mil calorías (una sevillana sobre una dieta per aprimar-se) o la que va dedicar a la seva exsogra, i en la que explica com s'ha buscat un nòvio a l'Inserso.

Una sonora protesta del poc més d'un centenar de persones que vam (mig)omplir el Foment Mataroní va aconseguir que Martirio, que ja havia fet dos bisos, tornés per tercera vegada a l'escenari i atengués a la demanda d'una fidel seguidora que li demanava tot un clàssic: la Sevillana de los Bloques, aquell maravellós himne de la "maruja" espanyola -arreglà pero informal-, tota una lliçó de com han de ser les coples modernes.

Coses possibles

Anar en avió, navegar en submarí, volar en globus, volar en helicòpter, viatjar a la lluna, fer la volta al món en vuitanta dies, parlar per videoconferència, conèixer el Pol Sud, trobar les fonts del Nil, determinar la baula perduda entre l'home i els micos...

Fa cent anys tot això només era possible... en la imaginació de Jules Verne.

Si, ja sé que aquest any és l'any Quixot i que això avui no toca. Però què hi farem si a Mataró hi ha una colla d'il·luminats que han decidit dedicar a Verne -amb grans esforços, em consta- la 9a Trobada de Ciència Ficció.

Trekkie power

No sóc trekkie. Això si: em cau bé el senyor Spock i em va agradar la peli aquella ecologista en la que salvaven balenes. A banda d'això, Star Trek mai ha format part de les meves dèries cinèfiles. Però en tinc moltes, moltíssimes d'altres... i per això, crec que puc entendre i fins i tot solidaritzar-me amb els milers i milers de trekkies d'arreu del món que s'han mobilitzat aquest dies per evitar que el canal de televisió United Paramount Network (UPN) retiri definitivament de la programació la sèrie Enterprise, inspirada en l'Star Trek original.

Es veu que el passat 3 de febrer els responsables d'aquesta cadena van anunciar que la temporada actual seria la última de la sèrie. Un minut després ja s'havia constituit la plataforma TrekUnited.com, a través de la qual els fans del tema han unit esforços per intentar que la productora televisiva canvii de plans. Segons explicaven ahir a Vilaweb, aquesta gent han recollit prous diners com per pagar una nova temporada, la cinquena. En concret, a banda de les modestes i benintencionades aportacions dels trekkies del pueblo llano, els de la UPN també han rebut una donació de tres milions de dòlars de part de tres contibuents anònims de la indústria aerospacial privada. Els tres donants anònims asseguren que això d'Enterprise és més que una sèrie, és una forma de vida. Les manifestacions i concentracions universals de trekkies també han estat incontables...

Art contemporani

Tot art ha sigut contemporani.

(inscripció en neons al Kulturforum de Berlin)

L'abisme del mal

Ara que encara tinc fresca a la memòria la pel·lícula El hundimiento he aprofitat per recuperar –via emule- un film d’Alexandr Sokurov titulat Moloch que té alguns punts de contacte amb la cinta d’Olivier Hirschbiegel, ja que també intenta aprofundir en la faceta humana, privada, d'ADolf Hitler, tot i que per una via ben diferent (molt més difícil i considerablement menys comercial) que la candidata alemana als Oscars.

Sokurov és un realitzador rus considerat l’hereu directe de Tarkovsky i també la gran esperança del cinema rus, un home que està completament avançat al seu temps, un intel·lectual, un "poeta" del cinema, amb un concepte molt personal i de gens fàcil accés. Molts hem descobert Sokurov amb Russian Ark, film que marca un abans i un després en mostrar un sensual viatge per la història de Rússia a través d’un bellíssim i inèdit pla seqüència d’hora i mitja que suggereix que la memòria és un desordenat continu. Sobre aquest director podeu trobar ara a les llibreries un petit llibret titulat Elegías Visuales, que ha editat Maldoror, i que recull articles sobre Sokurov escrits pel cineasta Paul Schrader i el músic Nick Cave, entre d'altres.

Sokurov ha presentat al darrer Festival de Berlin un nou llargmetratge titulat El sol, que té com a personatge central l’emperador Naruhito, i que forma part de la trilogia de films sobre la psicologia dels gran líders/dictadors de la història. Aquesta trilogia, en la que tots els films tenen nom d’estrella, es completa amb Taurus (sobre Lenin) i Moloch, una pel·lícula atmosfèrica, evocadora, simbolista, en la que els personatges pràcticament no parlen, marcats pel fàstic i l’aburriment, on es mouen com grotesques marionetes mogudes per algú superior, giravoltant entorn aquest astre diàbolic, un Hitler convençut que podrà conquistar la mort.

"La mort no es pot conquistar", replica Eva Braun al final de la pel·lícula. La mirada de l’amant de Hitler –inconscient, superficial- és el fil conductor que segueix Sokurov. Us explicaré només la primera seqüència, llarguíssima, sense paraules: una Eva Braun completament nua, sola al Niu de les Àguiles enmig de la boira, ballant una dansa embogida, observada en la llunyania, en un precari equilibri, a punt de saltar a un abisme que sembla tret d’una obra de Friedrich, però que representa, en realitat, el profund i inevitable abisme del mal.