Cinema i empresa: 'El discurs del rei' sobre la importància de la comunicació

La patinada de l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella, que ha estat objecte de moltes crítiques pel discurs que va pronunciar davant el Comitè Olímpic Internacional, ha posat de relleu la importància que té l’oratòria per als polítics i, per extensió, els empresaris, emprenedors i tots aquells que vulguin convèncer d’una idea o vendre un producte o servei. Aquesta mateixa lliçó es pot extreure de la pel·lícula El discurso del rey, de Tom Hooper.

En aquest film, que va guanyar l’Òscar a la millor pel·lícula l’any 2010, es mostra la relació entre del futur rei Jordi VI i el logopeda que el va ajudar a superar el tartamudeig i a pronunciar el discurs anunciant l’entrada d’Anglaterra a la Segona Guerra Mundial.



El cas d’Ana Botella demostra que, encara avui en dia, és vigent la força de la paraula dita, i que pronunciar un discurs ben elaborat és tot un art. L’èxit del discurs del rei Jordi VI ens recorda tant el valor d’una bona comunicació i oratòria com la importància de treballar i entrenar aquesta habilitat. I per treballar en aquest camp, podem concloure de la pel·lícula, cal tenir sempre molt present les característiques i peculiaritats de cada persona.

Això és el que fa el logopeda del film (interpretat per Geoffrey Rush), intentant entendre la psicologia del futur rei i fent aflorar, com si fos un coach, les pors i frustracions que el bloquegen a l’hora d’expressar-se amb fluïdesa. Només així es creen les condicions per fer aflorar aquests factors personals que defineixen el caràcter, però que també marquen la diferència i ajuden a definir l’estil propi i únic de cada comunicador.



Per fer aflorar aquest comunicador únic que tots tenim a dins, cal treballar durament, com fa el rei a la pel·lícula. Si cal, amb l’ajuda d’un coach que ens ajudi en el procés. El logopeda-coach de la pel·lícula ho fa a partir de preguntes que obliguen al rei a reflexionar sobre sí mateix.

I per arribar a aquest nivell de profunditat, també ha calgut crear un ambient de confiança mútua i haver establer unes pautes i normes. Millorar en la comunicació no és fàcil: a banda dels bloquejos personals, cap superar les pors i vergonyes que tothom té. S’ha de ser constant, marcar-se reptes, practicar molt i tenir molta paciència abans no arribin els resultats.



Gràcies a tot aquest esforç, el rei Jordi VI es va convertir en el líder que Anglaterra necessitava en un moment de crisi. Un exemple vàlid per als líders polítics però també per a qualsevol emprenedor que hagi de tirar endavant un projecte empresarial en moments complicats.


*Aquest article ha sortit publicat originàriament a la secció Cinema i Empresa del diari digital Via Empresa

Grans miserables

Poques pel·lícules que generen tantes expectatives han aconseguit després una reacció tan unànime com la que ha provocat Los miserables entre públic i crítica. L’adaptació al cinema d’un dels musicals més estimats i valorats als escenaris de Londres i Broadway s’esperava amb il·lusió però també preocupació entre els milers de seguidors d’aquest espectacle inspirat en la novel·la homònima de Victor Hugo. Els aplaudiments i reaccions entusiasmades que s’han succeït a les primeres projeccions del film –estrenat mundialment el dia de Nadal- han confirmat l’encert d’un repartiment que valida la direcció, no sempre encertada, de Tom Hooper. El responsable de ‘El discurs del rey’ ha apostat per una realització que trenca la frontalitat teatral i realça en canvi els rostres i expressivitat dels actors. La manera com s’han rodat els números musicals, amb els actors cantant en directe a cada toma, enlloc de fer-ho amb so pregravat, aporta un dramatisme extra a una història que de per si ja convida a treure el mocador.

Hooper ha afegit algun detall extra a l’argument per acabar de relligar el relat i situar l’espectador a l’època de la Comuna de París que retrata Victor Hugo, ha combinat aquests elegants primers plans dels protagonistes cantant, amb algunes seqüències de masses, plans picats i grans angulars amb els que ha volgut reforçar visualment el caràcter èpic de l’argument. Aquesta posada en escena manierista ha estat un dels aspectes més criticats de la realització de Tom Hooper, director tan entusiasta com erràtic. No calia, realment, aquest desplegament d’artificis fílmics perquè només amb la força de les interpretacions (musicals) de primer nivell que ha aconseguit treure d’actors com Hugh Jackman, Anne Hathaway (a les portes del seu primer i més que merescut Oscar) i fins i tot de Russell Crowe, ja n’hi havia més que de sobra per donar-se per satisfet.

Crítica publicada a Capgròs