La bellesa fugaç

En la seqüència inicial de ‘La Grande Bellezza’, un grup de turistes visiten un dels parcs de Roma on un cor està cantant. La càmera sobrevola l’espai, s’escola entre el cor com les notes de la seva melodia, i segueix a un dels turistes que s’allunya del grup per poder fer una fotografia del paisatge romà. I llavors, el turista cau fulminat. Mort per síndrome d’Stendhal. És la gran bellesa de la ciutat eterna, però sobretot, la de l’existència que se’ns escapa, com el temps que no retenim a les nostres mans.

A Jep Gambardella la vida també se li escola. Als 65 anys, aquest escriptor i diletant s’arrossega de festa en festa, de dona en dona i vaguejant sense rumb per la nit romana, mentre es dedica a escriure cròniques de societat i busca infructuosament un instant de gran bellesa que aturi el temps i doni sentit a la seva vàcua existència.

El director Paolo Sorrentino segueix el passeig existencial del protagonista de ‘La grande bellezza’ pels carrers de Roma, amb un moviment de càmera lleuger i flotant que s’escapa de l’escena, com el temps fugisser i la bellesa inassolible s’escapen de la seva vida. L’actor Toni Servillo entra fins la medul·la de Jep Gambardella i ens fa enamorar d’aquest cínic sentimental desil·lusionat que no renuncia, malgrat tot, a recuperar la bellesa perduda que doni sentit a tot plegat.

Jep és l’escriptor sense idees, l’intel·lectual hedonista i diletant, el cínic lúcid amb la paraula al carregador a punt per disparar, i el sentimental nostàlgic de la bellesa perduda, i a través de la seva mirada es dibuixa el retrat d’una Roma decadent, dels seus intel·lectuals desencantats i hipòcrites, la noblesa vinguda a menys, les festes horteres, la cultura consumista i absurda, la corrupció i l’església omnipresent.

A ningú se li han escapat les nombroses ressonàncies de ‘La grande belleza’, guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, amb ‘La dolce vita’ de Fellini, amb la que és indubtable que s’estableix un diàleg. Gambardella recupera el paper d’observador i cronista que tenia Marcello Mastroianni, però la Roma de Sorrentino, la de l’era Berlusconi, queda lluny del glamour de les festes fellinianes. Ara els intel·lectuals i els nobles malgasten el temps en festes decadents on sonen cançons de Raffaela Carra, mentre la nostàlgia i el desencant s’apoderen dels carrers, les viles i els palaus, tan fantasmagòrics i solitaris com les ànimes d’aquells que els habiten.

La idea d’Europa al cinema

Si intentem aplicar la idea d’Europa al cinema, molt possiblement la primera imatge que ens vingui al cap sigui la d’un cert tipus de cinema més reflexiu, artístic o fins i tot “intel·lectual”. Una visió estereotipada del cinema europeu que neix de la comparació fàcil amb les pel·lícules de Hollywood, que representarien l’espectacle i l’entreteniment més genuí. Per la contra, s’identifica Europa amb cinema d’autor, que sovint arrossega la creu de ser difícil o avorrit i que s’associa amb les sales de versió original o d’art i assaig.

Però, què hi ha de veritat darrera aquest estereotip? Podem parlar d’un “cinema europeu” amb unes característiques pròpies ràpidament identificables? És que tenen gaire a veure, a tall d’exemple, els èxits comercials francesos ‘The artist’ i ‘Intocable’ amb la darrera guanyadora del festival de Cannes, la també francesa ‘La vida de Adele’? Tenen trets comuns les pel·lícules d’Almodovar, Ken Loach, Lars Von Trier, Michael Hanele o Paolo Sorrentino?

Només s’ha de fer un zoom in per acostar-se al mapa d’Europa i comprovar com aquesta idea de cinema europeu es difumina per donar pas a les especificitats de cada país. França i el seu cinema hiperprotegit potser encara té prou força com per liderar aquesta idea d’Europa al cinema. Però el cert és que avui, altres països com Romania o Grècia despunten amb la seva cinematografia crítica i arriscada, mentre que altres nacionalitats, com la danesa, poden presumir d’una sòlida indústria capaç d’anar més enllà del cinema “alternatiu” de Von Trier i arribar a públics més amplis amb films com ‘La caza’, per citat un dels títols que més ressò ha tingut darrerament.

Però el cert és que les dificultats econòmics han alimentat una altra via per a la producció de pel·lícules a Europa: la de les coproduccions. Cada vegada és més habitual trobar-se pel·lícules coproduïdes per dos, tres o més països, una opció que implica la col·laboració de capitals i mitjans tècnics i professionals per a la realització d’un film. Aquest és el cas, per exemple, de la nova pel·lícula d’Albert Serra, ‘Història de la meva mort’, una coproducció catalana-francesa-romanesa, parlada en català, però rodada a França i Romania. De quina nacionalitat és aquest film? Ens ajudarà treure-li la pols a l’etiqueta “Cinema Europeu”?

Article publicat a Valors