Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris actualitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris actualitat. Mostrar tots els missatges

dimarts, de desembre 28

On és el Picasso del cinema?


Un fragment de l'article que Lluís Miñarro publica a l'edició de gener de la revista Fotogramas:

Es sorprendente que una de las películas más transgresoras siga siendo Un chien andalou. Hablamos de 1929. Lo que se le pide a las artes plásticas no se le ha exigido al Cine. ¿Dónde están los Picasso, Bacon o Pollock del cine? ¡Es como si nos hubiéramos quedado en los impresionistas! Se necesita una revolución más allá del comercio y de los comerciantes. Hay que insistir. Hay que mantener la posibilidad de que permanezca otra mirada diferente a la del cine hegemónico.

dijous, d’octubre 14

Cinema, llibres i premsa en català


Aquest divendres 15 d'octubre s'estrena la pel·lícula Pa Negre, adaptació de la novel·la homònima d'Emili Teixidor que ha dirigit Agustí Villaronga i que arriba a les sales comercials després del seu triomf al Festival de Cinema de San Sebastián, on es va endur el premi a la millor actriu per Nora Navas. No cal que us digui que l'estrena d'un Villaronga és sempre un esdeveniment cinèfil i a més, aquí cal sumar-hi l'evident interès de la seva base literària. Pa negre és, a més, un dels grans títols de la temporada del cinema català, en plena eclosió i amb ganes de connectar i arribar al gran públic, tal i com s'explica en aquesta notícia del País.

Des de l'Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG) s'ha iniciat una nova campanya de difusió del nou cinema català que es durà a terme en 41 mitjans digitals i 56 publicacions escrites, entre les quals també s'hi inclou el portal i el setmanari Capgròs, que dirigeixo. En l'edició d'aquesta setmana, que també podeu consultar online [enllaç], trobareu l'anunci i una pàgina especial dedicada a Pa negre. Pels mataronins, a més, la pel·lícula té un al·licient especial, ja que algunes escenes es van rodar a l'escola Valldemia, tal i com a Capgròs ja vam explicar en el seu moment.

D'altra banda, a través de la tertúlia literària en català a Twitter Llegim i Piulem [enllaç], impulsada per un grup de lectores entre les quals m'hi compto, també hem volgut fer difusió d'aquesta obra que casa un dels grans referents del nostre cinema amb un dels noms destacats de la literatura catalana actual. Per això, en la quarta tertúlia que portarem a terme, i que iniciarem a finals d'aquest mes d'octubre, el llibre que hem proposat és, precisament, Pa negre d'Emili Teixidor. Ens agradaria aprofitar aquesta magnífica oportunitat per parlar també de les adaptacions literàries al cinema. Trobareu més informació sobre el projecte de Llegim i Piulem al nostre bloc.


dissabte, de setembre 11

Mig segle de cinema


Eli Wallach va començar fent pel·lícules l’any 1951 i al 2010 encara està d’estrena (El escritor, Wall Street...). Ha treballat amb tots els grans de Hollywood i en la seva filmografia s’hi troben alguns dels títols clau, westerns principalment, de la història del cinema. Baby Doll, Los siete magníficos, Vidas Rebeldes, El bueno, el feo y el malo, i més a prop, El padrino III, Mystic River, l’aventura americana de Fernando Trueba Two much.... I la divertida The holiday, on interpretava a un veterà guionista del Hollywood clàssic ja retirat, a qui després de molts anys en l’oblit, l’acadèmia vol retre un homenatge fent-li entrega d’un premi honorífic. Divertit, el seu petit paper en aquesta pel·lícula que intentava recuperar l’encant de les comèdies clàssiques, i curiós, el fet que hagi estat primer en aquesta ficció que en la vida real que Eli Wallach hagi estat guardonat amb un Oscar. La rebequeria de Jean-Luc Goddard ha deixat en segon terme aquesta notícia que, crec, és molt important, perquè representa el reconeixement a un petit gran actor que, ell sol, explica mig segle d’aquesta bogeria anomenada cinema.

divendres, de gener 30

Per un cinema imaginatiu



Molt interessant l'article d'en Salvador Llopart a La Vanguardia, al voltant del cinema que sorgirà arran de la crisi:

La bolsa, la construcción o incluso el mercado del arte han sucumbido ante la crisis. ¿Pasará lo mismo con el cine? El festival de Sundance acaba de cerrar su edición número 25 con muy pocas ventas. Los grandes estudios de Hollywood prefieren esperar al supuesto éxito del cine en tres dimensiones, esa entelequia. ¿Pasará lo mismo en Berlín? El resultado del mercado de la Berlinale, un acontecimiento que tiene lugar apartado del los fastos del festival propiamente dicho, casi en sus catacumbas, será la clave para ver el comportamiento de la producción y la exhibición cinematográfica de estos tiempos convulsos.

Sin embargo no todo son malas noticias para el cine del futuro. Hay pequeñas compañías de inversión, como iDeal, de Nueva York, que consideran que el cine es una buena inversión, incluso en tiempos de crisis. O precisamente por ello. Por la crisis. Esta pequeña compañía anunciaba recientemente en The New York Times su fe en el cine como refugio para sus inversiones, con películas como Motherhood (Maternidad), protagonizada por Uma Thurman, y Arlen Faber,otra comedia romántica como la anterior, con Jeff Daniels como protagonista.

Producciones de presupuestos ajustados, sin apenas ambiciones artísticas. Realizadas por menos de doce millones de dólares. Casi nada comparado con los costes de los grandes estudios. Hay que tener en cuenta que una producción independiente media dobla ese presupuesto según la MPAA, la asociación de productoras de EE. UU.

¿Qué definirá a las películas de la crisis? Serán películas pensadas para el gran público: ese público que quiere olvidar sus problemas frente a la gran pantalla, como aseguraba Dieter Kosslick en la presentación de la Berlinale. Está por dirimir todavía si será un cine caro, a lo Hollywood. O barato, como propone iDeal, con un plan de producción de ocho películas, todas de bajo presupuesto. "Cuando un proyecto se toma demasiado en serio deja de ser una buena inversión para convertirse en arte", asegura uno de los portavoces de iDeal. La eterna ecuación del cine, pues, esa incógnita que se mueve entre el arte y el negocio, se decanta para unos por el lado del comercio. Otros, en cambio, apuestan por el arte.

Un arte barato, por supuesto. De cámara digital en mano. Un ejemplo del cine de tiempos de crisis lo ofrece, por ejemplo, el movimiento Mumblecore,originario de Nueva York, que está consiguiendo carta de naturaleza con películas como Baghead,de los hermanos Duplass, o Hannah takes the stairs, ambas protagonizadas por Greta Gervig. Gervig es la auténtica musa del movimiento, heraldo de un cine de coste ridículo cada vez con más público.

Un cine de jóvenes hecho por jóvenes, en el que Hannah takes the stairs,dirigida por el veinteañero Joe Swanberg, se ha convertido en la película de referencia del movimiento. Películas que invocan al espíritu de John Cassavetes, el padre - y la madre-del cine independiente yanqui. Pero que, por temática y estilo, con personajes que hablan y hablan mientras ven crecer la hierba, miran más bien hacía directores europeos como Eric Rohmer.




diumenge, de setembre 14

Contra els mals crítics



L'edició del diari El País de dissabte passat publicava una carta signada per més de 130 persones, la majoria d'elles professionals reconeguts del món del cinema, en la qual protesten per l'actitud prepotent i provocadora del crític cinematogràfic d'aquest diari, Carlos Boyero. La gota que ha fet vessar el got són les cròniques, plenes de menyspreu i fins i tot d'insults, de la programació de la recent Mostra de Venècia. Personalment estic molt d'acord amb el contingut d'aquesta carta, que signen, entre d'altres, professionals de la talla de José Luis Guerin, Victor Erice, Angel Quintana, Isaki Lacuesta, Carlos Losilla o Santos Zunzunegui. Per mi, Boyero representa aquest model de crític de cinema ancorat en el passat i el que és el pitjor, en els tòpics més recalcitrants, i que és incapaç de reciclar-se i acceptar que els temps, els formats cinematogràfics i també els criteris dels espectadors, gràcies a deu, estan canviant.

Penso que el crític no ha de reduir la seva tasca a explicar si li ha agradat o no una pel·lícula, sinó que la seva feina ha de ser la de contextualitzar i aportar aquells elements, positius o negatius, que conviden a la reflexió i a la millor comprensió d'una obra. Personalment crec que la capacitat per incitar a la reflexió i al debat, així com per despertar interès per una pel·lícula -i insisteixo que pot ser positiu o negatiu-, és el que hauria de definir a un bon o mal crític, i no la seva capacitat de fer espectacle i donar la nota amb exabruptes.

La carta comença així:

Una vez más, "El País" da cuenta del desarrollo de uno de los principales festivales cinematográficos desdeñando casi todo lo que en ellos se ofrece de innovador o arriesgado, y propagando la idea de que la mayor parte del llamado "cine de autor" que hoy se hace en el mundo carece de interés. En el caso de la reciente Mostra de Venecia, el cronista de turno, Carlos Boyero, imitándose a sí mismo -tratando de tarados, cursis, snobs, plastas y otras lindezas a cuantos cineastas y críticos puedan discrepar de sus opiniones-, además de reiterarnos día tras día su inmenso hastío, no ha tenido reparo alguno en pregonar su abandono de la proyección de la última película de Abbas Kiarostami. Una anécdota que pone en evidencia que su protagonista no sólo ha renunciado a la crítica, sino que ha faltado a su deber como informador, demostrando su falta de respeto hacia los lectores.


Podeu llegir el text sencer i adherir-vos al manifest en aquest enllaç.

dissabte, d’agost 30

"Més gran que la Superbowl"



Ho diu Spike Lee: la Convenció Demòcrata ha estat un espectacle més gran que la Superbowl. Un show, amb el seu star system, efectes especials, merchandising, emocions fàcils i groupies. L'entreteniment ens motiva, però ha de ser això la política?


dimarts, de juny 3

Reinventar-se o morir



Després de l'aventura fallida amb el cinema de Bollywood, el mític i atrotinat Maldà enceta una nova etapa dedicada a "aquell altre" cinema i la cultura en general, amb un nom que vol denotar contemporaneïtat, Maldà Arts Forum.

Us enganxo la notícia d'El Periódico:


El Maldà, en Ciutat Vella, se convertirá en el primer cine barcelonés que se abre a otras artes y actividades culturales. Tras un año proyectando cine de Bollywood sin mucho éxito, la sala iniciará mañana una nueva etapa de la mano de Sagrera TV. Programará películas de estreno, la mayoría independientes y de autor, y acogerá danza, música, actos literarios, conferencias y proyecciones de series de televisión.
Detrás de este nuevo intento del espacio por sobrevivir entre tantos filmes comerciales y cadenas de multisalas está Ramon Colom, al frente de la distribuidora Sagrera TV. El periodista, que se ha asociado con el propietario, Shankar Kishnoi, busca convertir este local situado en las galerías Maldà en un punto de "cultura viva" y establecer "otra manera de entender la salas de cine".
Las películas, "títulos que tienen dificultades para exhibirse", continuarán siendo el centro de la oferta de la sala, que se ha rebautizado como Maldà Arts Fòrum, aunque a veces las proyecciones irán acompañadas de actos paralelos. En junio, por ejemplo, junto la cinta Aleksandra, de Aleksandr Sokurov, sobre el conflicto ruso-checheno, se organizará una charla sobre la opresión en Chechenia, Tibet y Myanmar.
La programación del próximo mes ya muestra cómo será la nueva línea del Maldà, pero no será hasta después del verano que se abrirá totalmente a otras disciplinas y culturas. La oferta incluye un recuerdo de los 100 años del nacimiento de James Stewart, un homenaje al director Sidney Pollack, recientemente fallecido, un encuentro sobre la paz, una charla de Àngel Casas sobre sus libros, músicas y películas favoritas y la celebración del Día de la Música, el 20 de junio, desde una óptica cinematográfica. Una vez al mes, el Maldà proyectará producciones rodadas por los espectadores.



dijous, de maig 8

De qué sirven las hermosas calles de esas pequeñas ciudades, si están pobladas de esas gentes repulsivas...



El cinema i la literatura fa temps que adverteixen que alguna cosa molt fosca està passant a Àustria. Casos com el de Natascha Kampusch o el de Josef Fritzl d'alguna manera s'anticipen a les pel·lícules d'Ulrich Siedl i Michael Haneke, a les novel·les de Jelinek i les obres de Thomas Bernhard (curiosaments proscrits). En un article publicat a La Vanguardia d'ahir, Xavier Antich feia un recull de cites de Bernhard que feien esgarrifar. Aquí en teniu algunes:

Si no se marcha, perecerá en este país, y si no es un hombre vil, se convertirá en este país y en este Estado en un hombre vil, y si no es de naturaleza abyecta y infame, se convertirá en este país y en este Estado en un ser de naturaleza vil y abyecta, y por eso hace falta desde el principio mismo, desde los primeros momentos del pensamiento, salvarse de este país y de este Estado y, cuanto antes vuelva la espalda a este país y a este Estado un hombre con facultades intelectuales, tanto mejor.

Corrección, 1975

Si me voy, me iré de un país en el que las ciudades apestan y los habitantes de estas ciudades están embrutecidos

Hormigón, 1982

De qué sirven las hermosas calles de esas pequeñas ciudades, si están pobladas de esas gentes repulsivas, pensé, de qué me sirven las hermosas plazas si andan por ellas esas gentes más o menos horribles. Desde hace ya muchísimo tiempo no puedo sentir por ellas la menor comprensión. Las desprecio, las aborrezco, no quiero tener con ese pueblo nada en común.

Extinción, 1986


Podeu llegir articles que he escrit sobre Jelinek i sobre les pel·lícules d'Ulrich Seidl Canícula i Michael Haneke Funny Games

diumenge, d’abril 13

Poesia contra la opressió


Juny

Mai de la vida
aconseguiré esquivar el "juny".
Juny: se m'hi va morir el cor
i se m'hi va morir el poema,
també l'estimada
hi va morir en un romàntic bassal de sang.

Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell
i revela l'abast veritable de la ferida.
Juny: el peix se'n va del mar de sang,
neda cap a un altre lloc on hivernar.
Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,
munts de cartes ja no troben per manera
d'arribar a mans dels morts.

Shi Tao
(Traducció de Manel Ollé)

Aquest poema forma part de la campanya Relleu del poema, promoguda pel PEN Internacional contra la opressió i la manca de llibertat a la Xina davant la proximitat dels Jocs Olímpics. També podeu seguir la campanya a través del Facebook.

diumenge, de desembre 23

Una comèdia de Lubitsch amb Louis de Funes



I llavors Claude Chabrol va dir la última paraula...

La Francia de Nicolas Sarkozy "es una comedia de Lubitsch", piensa el director de cine Claude Chabrol, para quien el presidente de la República tiene un "falso aire a lo Louis de Funes", aunque no controle tan bien sus tics como el extraordinario cómico, que se servía de ellos para actuar. "Es un hombre inteligente que reflexiona poco", añade, "un tipo que intenta ser querido por todo el mundo" y que "tiene su lado seductor, por su aspecto sonriente, agitado, y que debe de ser muy amable con las mujeres".


L'article sencer d'El País aquí

Modernisme, surrealisme, terror



Divertida la relació que feia en Sergi Pàmies divendres passat a La Vanguardia entre l'èxit del terror "català" amb pelis com REC i El orfanato i la situació que es viu el país. Aquí un fragment:

El terror, pues, recorre las salas y, para este año, incluye estos dos nuevos títulos cuya cosecha podría sumar-se a las denominaciones de origen tan publicitadas por nuesto gobierno en materia de vinos. La coincidencia de este subidón terrorífico (que confirma aquella frase de Mao Tse Tung según la cual un poco de terror siempre es necesario) permite intuir que, a partir de ahora, entraremos en una etapa de secuelas sucesivas que alimentarán el mercado que, trabajosamente, se ha conseguido abrir. Catalunya podría convertir-se en centro neurálgico del terror cinematogràfico, una seña de identidad que no sólo no desentona con la complejidad psicológica del país sino que, además, le viene como anillo al dedo (la secuencia identitaria perfecta: modernismo, surrealismo, terror).



dissabte, de desembre 22

Política del cor i actrius de cinema



Com la Imma Merino, jo també vaig pensar en la germana de Carla, Valeria Bruni-Tedeschi (a la foto de la dreta, amb la seva parella Louis Garrel), en saber el rollo de la model amb en super Sarko. Coincideixo amb ella, però també amb la seva amiga periodista...

Una meva amiga periodista em comenta que Nicolas Sarkozy és molt atractiu. Li responc que no sé què dir-li, però tinc en consideració el fet que la seva impressió del president francès no està precisament inspirada per cap mena de simpatia cap a l'acció política d'aquest home que, pel que sembla, ha començat una relació amorosa amb la cantant i exmodel Carla Bruni. De fet, aquest era el tema de la conversa. El cas és que a la meva amiga no l'estranya que aquesta bella, que té una mirada semblant a Cecilia Ciganer Albéniz, pugui haver-se enamorat d'aquesta bèstia política que cada dia ha de dir-ne o fer-ne alguna que el fa omnipresent en els mitjans de comunicació. A mi no sé si m'estranya, però una mica sorpresa sí que n'estic. A Carla Bruni, filla d'uns torinesos riquíssims que van marxar a França al principi dels setanta sentint-se amenaçats per les Brigades Roges, no la feia a prop d'homes amb poder (i del seu hipotètic erotisme) i més aviat li imaginava un romanticisme que la feia sensible a un maleït com el cineasta Leos Carax, amb el qual va escriure la lletra d'aquella cançó, «Quel qu'un m'a dit», en què murmura que algú li ha dit que les nostres vides no valen gran cosa i que passen en un instant. Però aquesta meva amiga em diu que no m'ha de saber greu, que seria pitjor que Sarkozy tingués una relació amb alguna de les actrius franceses que m'agraden, posem-hi que la Binoche, la Beart o la Huppert. Tampoc no és que em sàpiga greu. Al capdavall, aquesta història no m'hauria d'importar. I tampoc qualsevol altra història amorosa de Sarkozy. Però m'he trobat responent: «Sí, seria pitjor que fos la seva germana.» La meva amiga no sabia qui és la seva germana. Així és que m'he posat a explicar-li qui és Valeria Bruni-Tedeschi, una actriu magnífica amb una veu rogallosa de marca italiana. I que ara té una liason amb un actor molt més jove que ella, Louis Garrel, que va interpretar el germà de Soñadores, de Bertolucci. Sarkozy atractiu? Aquest noi sí que ho és.