‘Profesor Lazhar’ ha estat un d’aquells fenòmens que periòdicament impacten discretament a les nostres cartelleres i es van estenen entre el públic a través del boca a boca. L’èxit d’aquesta producció canadenca procedent del Quebec –que va ser nominada a l’Oscar al millor film de parla no anglesa- s’ha volgut equipar al de la francesa ‘Intocable’, ja no tan sols pel ressò mediàtic sinó perquè són pel·lícules aparentment modestes, que abordant temàtiques socials i amb cert compromís al darrera, han aconseguit connectar amb la sensibilitat d’un públic molt ampli.
‘Profesor Lazhar’, dirigida per Philippe Falardeau, es basa en una obra teatral del mateix títol que pren com a punt de partida el tràngol d’una escola i els seus alumnes després de la mort d’una mestra molt estimada. Per cobrir la plaça vacant, l’escola contracta al Profesor Lazhar, un home d’origen algerià que travessa també, a nivell personal, el procés de dol i superació de la traumàtica mort de la seva dona i fills per causes polítiques.
Les dues trames, la personal i la col·lectiva, s’entrelliguen en aquesta pel·lícula que, tot i abordar qüestions importants sobre l’educació a l’escola (els riscos de deshumanització en l’ensenyament, la violència a les aules, la relació entre professors i alumnes...), va força més enllà en les seves ambicions i planteja el debat sobre molts altres temes, que van des de la superació del dol, el tabú del suïcidi, la immigració, la persecució ideològica i, en definitiva, el compromís polític i social.
