En Paul Newman diu que plega. En vuitanta anys ja n’ha tingut prou, de gresca. Ha estat un dels actors més importants de la seva generació i no fent qualsevol cosa, sinó amb pel·lícules com El golpe (amb la que jo em vaig enamorar del cinema) i La gata sobre el tejado de zinc (amb la que em vaig enamorar d’en Paul). I també ha dirigit petites joies a redescobrir com Rachel, Rachel, (amb la que vaig descobrir que darrera d’una cara guapa també hi havia un compromís). I ratllant la vuitena dècada encara va donant lliçons d’interpretació: veieu sinó com a Camino a la perdición li roba TOT el protagonisme a Tom Hanks, guanyant el combat en una sola escena. I en Paul, el liberal, l'inquiet, també ha participat en carreres de cotxes i ha fabricat salses per barbacoas. I ara ho deixa tot per dedicar-se al seu gran amor, que no és el cine ni els cotxes ni les barbacoas, sinó una dona, guapíssima, la mateixa des de fa 47 anys. "I perquè sortir a fora a menjar hamburgueses si a casa hi tinc un bistec", diu en Paul, el fidel, enamorat de Joanne Woodward com si fós el primer dia, mentre aclucla amb picardia un d’aquells ulls tan blaus. Plega, però deixant una escletxa oberta, una última pel·lícula que vol compartir amb l'etern col·lega, el seu gran amic Robert Redford (que ja voldria envellir amb tanta dignitat). I així Butch Cassidy i el Sundance Kid potser es tornaran a trobar en aquest cant del cigne cinematogràfic, que esperarem en candeletes, una mica tristos, perquè sabrem que, ara si, és la última vegada....
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada