Escac i mat familiar

Gràcies a una intensa campanya publicitària i a la presencia en el repartiment d’actors de renom com José Coronado (protagonista recentment d’un altre èxit català, Els últims dies) i l’actor de teatre Julio Manrique, Fill de Caín s’ha convertit en una de les pel·lícules catalanes més esperades dels darrers mesos. L’opera prima del tarragoní Jesús Monllaó és un trepidant thriller familiar amb els escacs com a rerefons. Un adolescent amb tendències psicòtiques i gran talent pels escacs és el centre d’aquesta pel•lícula que converteix els protagonistes (els pares del noi i el seu psicòleg) en les peces d’una partida on cada jugada provoca girs inesperats. És interessant, sobretot, l’entramat de relacions familiars que van aflorant a mesura que avança la partida i com determinats moviments poden fer caure en sospites i desconfiances.

El film, basat en la novel·la d’Ignacio García-Valiño, es ressent massa d’aquest origen literari, sobretot pel que fa a la credibilitat o a la resolució d’alguns conflictes. Monllaó ha intentat rodar amb elegància, però sense acabar de trobar un estil propi, tot i que sí que ha sabut dotar d’un ritme tens i trepidant aquest thriller que se segueix amb prou interès, malgrat tot. El director té la sort de comptar amb uns actors força sòlids, que arriben allà on el guió es queda a mitges i fan més creïble alguns dels girs més inversemblants de l’argument.

Crítica publicada a Capgròs

Sortir al carrer

Els germans Àlex i David Pastor han portat la lliçó apresa de la seva aventura americana i han aplicat una bona colla de recursos i maneres de fer de Hollywood a la seva nova pel·lícula, ‘Los últimos días’, rodada aquest cop a Barcelona i protagonitzada, entre d’altres, per Quim Gutiérrez i José Coronado. ‘Los últimos días’ és una de les poques mostres de cinema de ciència ficció que ha donat el cinema català i, per extensió, l’espanyol. En la línia de l’anterior film dels Pastor, ‘Infectados’, la seva nova pel·lícula també explora els comportaments humans en un context apocalíptic; en aquest cas, una epidèmia mundial que provoca en els humans un pànic mortal a sortir a l’exterior. Aquesta circumstància obliga a les persones, atrapades en cases, oficines o centres comercials, a improvisar un nou tipus de vida i un nou sistema de comunicació subterrani. És en aquests episodis centrals del film on els Pastors tiren més de tòpics narratius i recursos de guió una mica massa vistos, que queden compensats amb les seqüències de masses al metro i les espectaculars imatges de la Barcelona abandonada i en runes. Però curiosament, on més l’encerten els Pastor no és pas en el desplegament de mitjans, sinó a l’hora de plantejar els conflictes personals, la relació entre les persones, l’amistat i solidaritat que sorgeix en situacions de crisi extrema i, sobretot, en el desenllaç que (sense desvetllar detalls de l’argument) sembla estar animant a la gent a fer un pas definitiu i sortir de nou al carrer. És només un missatge entre línies en una pel·lícula la vocació del qual és clarament d’espectacle i entreteniment, però aquí queda dit.

Crítica publicada a Capgròs