L’alteritat defineix la condició de ser “un
altre”, un ésser o col·lectiu que es contraposa al jo o al nosaltres i que es
defineix per tot un seguit de costums, tradicions i representacions diferents a
la nostra. Com a valor, l’alteritat implica posar-se en el lloc d’aquest altre,
alternant la perspectiva pròpia amb l’aliena. L’alteritat significa entendre,
en definitiva, els que són diferents i acceptar-los des de la curiositat mútua,
la tolerància, la voluntat de diàleg i d’entesa.
Amb aquest concepte ètic i filosòfic ben
present, Terrence Malick va realitzar una pel·lícula, ‘El nuevo mundo’, que té
l’alteritat com a tema de fons. Ambientada a l’Amèrica colonial de principis
del segle XVII, la pel·lícula relata amb un to èpic i poètic la trobada entre
les cultures europea i nativa americana, en el context de la creació de la
colònia Jamestown del 1607. Aquest encontre queda representat per l’acostament
entre l’explorador i busca tresors John Smith i la princesa nativa Pocahontas.
I de la mateixa manera que s’apropen amb la
curiositat de conèixer l’altre, així també serà l’acostament de cadascun d’ells
a les noves cultures que acaben de descobrir. En aquest sentit, resulta
interessant el plantejament de Terrence Malick, que divideix la pel·lícula en
dues parts: la primera, la de l’arribada dels colons a Amèrica; la segona, el
procés invers, a través del qual Pocahontas descobrirà aquest “nou món”, la
cultura, les tradicions i les representacions de “l’altre”.
La pel·lícula relata principalment en la història d’amor
entre el capità John Smith i Pocahontas,
un fet que va inspirar també el film animat de la Disney. Però ‘El nuevo mundo’
no és pas una pel·lícula familiar, sinó una obra distant i poètica, que vol
crear sensacions més que recrear un fet històric. Malick prefereix realitzar un
bell cant a la curiositat i la inquietud que també defineixen la condició
humana.
Tot i el seu ritme pausat el film flueix com l’aigua de l’oceà que separa els dos móns, i que, juntament amb els continus plans d’arbres que fan de transició d’escenes, és una de les grans imatges al·legòriques de la pel·lícula. Els monòlegs interiors -sobre l’amor, els ideals, etc.- puntegen un film que desprèn lirisme pels quatre costats.
Tot i el seu ritme pausat el film flueix com l’aigua de l’oceà que separa els dos móns, i que, juntament amb els continus plans d’arbres que fan de transició d’escenes, és una de les grans imatges al·legòriques de la pel·lícula. Els monòlegs interiors -sobre l’amor, els ideals, etc.- puntegen un film que desprèn lirisme pels quatre costats.
