Aparador de Broadway

Rob Marshall adapta a la gran pantalla el musical de Broadway Nine, en una operació similar a la que el va portar a dirigir la versió cinematogràfica de Chicago. Com en aquella ocasió, Marshall signa una obra poc personal però que compleix amb la seva finalitat, que és servir de gran aparador de Broadway, presentant els musicals amb atractiu embolcall i amb el reclam sempre eficaç de les grans estrelles de Hollywood. Nine millora respecte a Chicago l’elecció dels seus protagonistes, actors als que no veiem habitualment cantant i ballant com el mateix Daniel Day Lewis, Penélope Cruz, Nicole Kidman o Judi Dench, que encaixen francament bé en els papers no sempre fàcils que els han assignat. El musical Nine es basava al seu torn en la pel·lícula de Federico Fellini, 8 y ½, una personal obra on el director italià explorava les seves fílies i fòbies al voltant de la creació, al mateix temps que intentava explicar la relació amb les dones. Nine recull totes aquestes inquietuds i les converteix en matèria d’un musical que, de passada, frivolitza sobre una sèrie de tòpics sobre la manera de fer dels italians. En la pel·lícula, Marshall aprofita l’oportunitat de mostrar els paisatges italians que contrasten amb els números musicals rodats en estudi. El director, que també es coreògraf, no aprofita en canvi l’ocasió per aportar al gènere musical una nova visió. Opta per una realització convencional, amb número musicals deutors més del videoclip televisiu que no la tradició cinematogràfica dignificada entre d’altres per Minelli o Bob Fosse, on l’esforç dels actors acaba sent el principal element a destacar.

Crítica publicada a Capgròs

Feliç despreocupació

Una notícia a El País ens recorda que fa trenta anys de l'estrena als Estats Units de Grease. I sota la inevitable pàtina de clàssic contemporani i referent generacional que li ha anat creixent, la pel·lícula de Randal Kleiser es manté fresca i divertida com el primer dia. Diumenge, que la feien altra vegada per la tele, em va tornar a fer riure, cantar i emocionar. Que necessària és i com es troba a faltar, avui en dia, la feliç despreocupació de musicals com aquest...

Barcelona, Broadway, Hollywood

Les enganxoses melodies, les malles i els lluentons d’Abba han desembarcat aquest hivern als escenaris teatrals de Barcelona. Mamma mia! La feina pels aficionats al musical s’acumula... El musical que protagonitza la cantant Nina -i que compta amb la participació de la mataronina Mònica Vives- se suma a una cartellera que en les darreres temporades ha permès recuperar clàssics del musical com Cabaret, Fama o Grease. Barcelona segueix l’estela madrilenya, que porta una anys d’avantatge jugant a ser el nostre Broadway més proper. I mentrestant, el Broadway de veritat, el que fa cantonada amb el carrer 42, es mira amb complicitat els seus cosins germans de la costa oest. Hollywood mira ara de contrarestar la càrrega crítica contra Bush i la denúncia de la guerra d’Iraq de les pel·lícules que copen la cartellera preelectoral amb superproductes que proporcionin alegria i evasió. I què millor que els musicals.

El primer trimestre del nou any arribarà carregat, doncs, de musicals. Entrarem en una sala de cinema i viatjarem fins a la dècada daurada dels cinquanta, quan Gene Kelly era el rei. Ara, però, la música de Gershwin dóna pas a melodies més senzilles, les de Benny Andersson i Björn Ulvaeus que donen ritme a la història de Mamma Mia! . En la versió hollywoodenca, Meryl Streep farà el paper de Nina, molt ben acompanyada per Colin Firth i Pierce Brosnan. Si Abba és massa hortera, els Beatles equilibraran l’oferta. La realitzadora Julie Taymor, reconeguda directora teatral responsable del muntatge d’El rey león i de pel·lícules com Frida o Titus, estrena aquest mes de gener el seu particular homenatge als Fab Four de liverpool. La pel·lícula es titula Across the universe i té com a context les protestes dels anys seixanta, els hippies, Vietnam i la psicodèlia. I si tant de sucre no bé de gust, sempre es pot recórrer a un Sondheim ben macabre, el del Sweeney Todd que ha dirigit al cinema el sinistre Tim Burton, comptant amb dos dels seus còmplices habituals, Johnnie Depp i Helena Bonham Carter.

Article publicat a Maresme Report

Victor, Victoria, Chris i John. Divine!

Hairspray, nascuda de la ment cutrepop underground de John Waters i convertida en producte mass media gràcies a un musical de Broadway amb cançons de Marc Shaiman, retorna ara a la cartelera de cinema on va néixer gràcies a una versió diguem-ne "comercial" que signa Adam Shankman. Un dels grans reclams d'aquesta pel·lícula és l'atrevida presència de John Travolta, que salta del Grease a la laca del cabell i ho fa emulant, si això és possible, al mite Divine.

Malgrat l'aparença de Miss Doubtfire, s'ha de reconèixer el valor, l'encert i l'expressivitat amb que Travolta es mou dins la impressionant pròtesi que la converteix en una refeta mestressa de casa. La pel·lícula, de realització potser massa plana i impersonal, supleix mancances gràcies a l'enorme talent d'un elenc memorable (sensacionals Michelle Pfeiffer i la debutant Nikki Blonsky) i l'optimisme recalcitrant d'aquesta història que té com a protagonista a una adolescent grassoneta que somia en convertir-se en la líder de la moda juvenil. Sense perdre l'humor i amb grans dosis de petardada comme il faut, Hairspray recupera íntegrament i per a nous espectadors un missatge que conserva absoluta vigència: la lluita contra la discriminació per motius de raça, sexe o aspecte físic.

I en un dels números més divertits del film, el Travolta transvestit i el freak més memorable de tots els temps Chris Walken es marquen un numeret amb homenatge a Victor/Victòria inclòs. Observeu atentament:



Chris Walken, que és un dels mites més mitificats de l'Espai Isidor, té un passat, present i futur com a ballarí que no ens cansarem de recordar i reivindicar. I gràcies al YouTube ara us podem obsequiar amb aquestes dues perletes de l'actor: el video clip de Fatboy Slim Weapon of choice i un dels números més celebrats de Pennies from heaven.