L'estadi de la torxa voladora

Com no podia ser d'una altra manera, el director i mite del cine oriental Zhang Yimou ha convertit la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Beinjing en una mostra més de la seva personal i estilitzada forma d'entendre el wuxià (aquest gènere d'arts marcials tan fantasioses en el qual s'ha especialitzat des de que ha deixat de ser un autor crític i proscrit per convertir-se en el director oficial del règim). Ha quedat de manifest en aquesta cerimònia on no ha faltat cap de les grans fites i contribucions xineses al món -la bruixola, el paper, la imprempta, etc-, i sobretot en l'espectacular truc final de l'atleta i la torxa voladora. No us esperàveu alguna cosa així?



I en aquesta data màgica i emblemàtica i olímpica del 8 del 8 del 8, des de l’Espai Isidor ens hem sumat a la festa de Beijing i hem improvisat una mega-chinorris-dinner-party-para-dos. I ens hem fotut l’arròs tres delícies, les gambes saltejades i el pollastre amb verduretes tot gaudint de la cerimònia.




Però el que més feliços ens fa és que a partir d'ara ja podrem dir que el programa més vist de la tele és una peli oriental!!!

El pas del temps

Aquesta és una de les obres de l'artista Liu Xiadong, que està considerat el pintor figuratiu xinès més important de l'actualitat. El director xinès Jia Zhangke va decidir rodar la seva pel·lícula Still life com a complement al seu documental Dong, centrat en la figura d'aquest artista Liu Xiaodong i en la sèrie de retrats que ha fet de la gent dels pobles afectats per l'acció de la Presa de les Tres Gorges. Aquests mateixos personatges s'han convertit en els protagonistes d'Still life. Compareu el quadre amb aquest fotograma de la pel·lícula.



Still life, pel·lícula guanyadora del Lleó d'Or a Venècia, s'estrena aquest divendres. El film, que per res del món us hauríeu de deixar perdre, ha de servir de targeta de presentació a casa nostra del director Jia Zhangke, responsable, entre d'altres, de dues pel·lícules absolutament fascinants i indispensables per comprendre els canvis polítics i socials que està visquent la Xina: Platform i The World.

El director, que va estudiar Belles Arts abans de fer el salt a la direcció, parla del seu cinema en una entrevista a El Periódico i diu:

(El cine) permite agarrar el paso del tiempo, que es algo que me fascina. Para ello, los cuerpos humanos son fundamentales. Por un lado, en sí mismos reflejan el avance temporal, la edad. Por otro, los uso igual que en una pintura paisajista, en la que la figura humana funciona como punto de referencia para el observador. Mis personajes son vectores que dirigen la cámara hacia la tumultuosa área en construcción, pero también hacia su pasado y hacia su incierto futuro. Tanto el paisaje como sus habitantes encierran la misma idea de paso del tiempo, de cambio.

L'entrevista completa en aquest enllaç.

Podeu recuperar la crítica que vaig escriure quan vaig veure Still life al BAFF clicant aquí.

Assaig general

La darrera cinta del director xinès Zhang Yimou abans de centrar-se en la direcció artística de les Olimpíades de Beijing 2008 sembla més un assaig general de les cerimònies d'inauguració i clausura amb música i vestuari que no pas una pel·lícula. A La maldición de la flor dorada, Zhang Yimou es mostra únicament preocupat per l'aspecte estètic i relega el relat a un avorrit segon pla sense massa interès.

Zhang Yimou explica aquesta història de passions i intrigues de palau amb força desgana, ja que està més encaparrat per oferir un magnífic espectacle visual que posi a prova la seva, d'altra banda indiscutible, capacitat per crear coreografies i moure masses. Sembla que el director ha pensat que l’origen literari de la història ja parlaria per si sol: la pel·lícula es basa en una popular obra de teatre de Cao Yu, un dels autors xinesos més importants del segle XX per la seva contribució a la consolidació del gènere teatral.

Potser per aquesta confiança en el text de base, Zhang no li sap treure-li cap partit narratiu al guió, ni tampoc sap donar instruccions als seus actors, que es veuen força perduts i sobreactuats. Al final, el director només aconsegueix bons resultats en la vessant visual, gràcies sobretot a la decisió de traslladar l'acció al segle X, durant la dinastia Tang (una de les més opulentes de la història xinesa) enlloc d’ambientar-la als anys trenta com l’obra de teatre original. Aquest pretext li permet desplegar espectaculars indumentàries i recrear-se en les dorades escenografies del palau imperial, que converteixen La maldifición de la flor dorada en un deliri pels sentits, i en un tedi per la ment.

Llarg trajecte en tren

No érem ni una desena les persones que el dissabte 5 de maig, i dins la programació del BAFF, vam arribar al final del viatge que Wang Bing proposa a la monumental Tie Xi QU: West of the tracks. Va ser un llarg trajecte –la projecció completa va durar més de nou hores a les incòmodes butaques del CCCB- que ens va portar, en tren i a través de la indiscreta càmera en ma del director, fins a Tie Xi, a la regió de Shenyang. Aquest complex industrial, que un dia va arribar a concentrar més d’un milió de treballadors, viu des de finals dels anys noranta un agònic procés de desmantellament que afecta directament aquesta classe obrera i que d’alguna manera simbolitza també el final de l’ideal de la Revolució comunista.

Wang Bing va invertir tres anys en el rodatge –amb una càmera deixada de mini DV- d’aquesta magnífica obra que es presenta dividida en tres parts independents però absolutament complementàries. A la primera, titulada Rust (Rovell), el director entra fins a les entranyes d’una monstruosa fàbrica metal·lúrgica per mostrar-ne les darreres setmanes d’activitat, seguint els pocs treballadors encara en actiu en la feina i en les estones d’oci, entre continues dutxes, el fum de les cigarretes i les partides de mahjong. Bing prefereix aquesta cara més humana d’una activitat alienant i deshumanitzadora, de la que mostra de passada els riscos i les amenaces per a la salut. Però no és la voluntat de denúncia la que mou el director, sinó la de copsar d’alguna manera l’ànima dels homes atrapada entre la ferralla, els gasos i les pesades parets de la factoria: ho aconsegueix també en els llargs i suggerents plans seqüència, càmera en ma, pels passadissos angostos i solitaris de les fàbriques on ja ha cessat tota activitat.

La segona part es titula Remnants (Vestigis) i documenta amb extraordinària proximitat els procés d’èxode dels treballadors i les seves famílies obligades a deixar unes colònies que, un cop tancades les fàbriques, ja han perdut la seva raó de ser. Resulta realment sorprenent la confiança que aquestes persones tenen amb el director, que no deixa de ser un intrús. Els únics vestigis de la seva existència quedaran gravats en la seva càmera.

La tercera part, subtitulada Rails (Riells), és al mateix temps la més concreta i la més abstracta. Concreta, perquè és la única part en la que Wang Bing decideix focalitzar el seu gran fresc en una única persona, una mena de drapaire que sobreviu a base d’arreplegar materials de les fàbriques. Aquest personatge és pràcticament l'únic que es dirigeix directament a la càmera, que es presenta, que explica la seva història, que convida el director a casa seva i, en definitiva, l'únic que té nom i cognom en aquesta epopeia col·lectiva. Però aquest mateix capítol inclou llargues seqüències de trajectes en tren, tràvellings artesanals, pura abstracció cinematogràfica en un viatge en el temps, un segle enrera, fins als inicis d'aquesta bogeria que anomenem cinema.

La bona gent de les Tres Gorges

Aquesta és la traducció literal de Sanxia haoren, la pel·lícula que es va emportar el Lleó d'or de Venècia i que s'ha pogut veure al Baff amb el seu títol internacional, Still life o Natura morta. Tant és, tots aquests títols s'ajusten a l'esperit d'aquest film amb el que Jià Zhangké retrata els canvis que pateix la regió del Fengjié, a la província de Chongqing, com a conseqüència del pas de la Presa de les Tres Gorges. Aquesta infraestructura monstruosament colosal ha submergit part de les ciutats del Yangzi obligant als seus habitants a traslladar-se i deixar enrera segles d'arrelament, d'Història col·lectiva i de petites històries individuals.

Still life és d'alguna manera la versió en "moviment" del projecte pictòric de Liu Xiaodong, el pintor figuratiu xinès més important de l'actualitat, que ha realitzat una sèrie de retrats de la gent dels pobles afectats per l'acció de la Presa de les Tres Gorges. Precisament Jià Zhangké va presentar el documental Dong sobre aquest pintor al mateix festival on es va premiar Still Life.

Un i altre fixen aquests rostres cansats abans que el seu rastre desaparegui engolit per un projecte faraònic. Entre les runes d'aquestes ciutats i d'aquestes vides es passeja Jia Zhangké, deturant-se en els detalls, seguint de lluny a dos personatges que van a la recerca del seu passat: l'home que busca la seva dona i la seva filla perdudes 16 anys enrera per reconstruir la família; la dona que busca el seu marit per aconseguir un divorci que li permeti crear una nova família en un altre lloc. I entre aquests personatges molts altres, petites vivències quotidianes que s'ofegaran a mesura que creixi el nivell de l'aigua. De nou Jià Zhangké retrata amb poètica duresa l'ofec causat pel progrés mal planificat, el procés que converteix a la bona gent de Fengjià en trist objecte d'una natura morta.

Contra la censura

No em va agradar la pel·lícula que ha guanyat al Baff 2007, Summer Palace. La vaig trobar pretenciosa, buida i encantada en si mateixa. I molt avorrida. Però entenc aquest premi, ja que porta implícita la denúncia a la censura que pateixen molts creadors per part de les autoritats xineses. Summer Palace no s'ha pogut estrenar al seu país i el seu director, Lou Ye, té prohibit rodar cap pel·lícula en cinc anys. I no pas per la seva posició crítica sobre els fets que van tenir lloc a la plaça de Tian'anmen l'any 1989, sucessos que serveixen de rerafons històric del film. Les ires dels censors tenen més a veure amb l'elevat to -vist des de l'òptica xinesa- d'algunes de les nombroses escenes de sexe del film.

Summer palace relata una història d'amor fou entre dos estudiants universitaris que es veuran implicats en les protestes estudiantils que van ser sufocades amb la sagnant matança de Tian'anmen. El director, però, se centra més en el sentir individual dels personatges que en els fets polítics i socials, cosa molt poc habitual en el cinema xinès que s'està produint actualment, i del que hem pogut veure grans exemples en el Baff, dedicat aquest any a la Xina. Lou Ye aprofundeix sobretot en la psicologia de la noia protagonista, tot i que no acaba de saber explicar el perquè de la seva angoixa existencial. L'existencialisme de manual acaba entelant la pel·lícula i dilatant el metratge fins a punts insostenibles. A favor de Lou Ye, però, cal reconèixer l'energia amb la que sap retratar ambients i col·lectius, amb moments realment destacables com la seqüència en la que mostra l'efervescent activitat cultural i política que es vivia a la universitat en els mesos previs als fets de Tian'anamen.