Monstres educatius

Ha passat més d’una dècada des de l’estrena de Monstruos SA, un dels títols més populars dels estudis d’animació de la Pixar. Tot i que la seva continuació estava prevista per poc després, desavinences entre el president de Walt Disney Pictures (propietària de Pixar) i el llavors propietari dels estudis d’animació, Steve Jobs, van fer endarrerir la producció que ara, finalment, ha arribat a les pantalles de cinema. Monsters University és, de fet, una preqüela que relata els orígens de l’amistat entre dos entranyables monstres, el gran, pelut i ferotge Sully i el petit i graciós Mike Wazowski. Dos personatges molt emblemàtics gràcies, probablement, a la personalitat que li van donar des del seu inici els dos actors que els posen veu en la versió original, John Goodman i Billy Crystal respectivament. 

A Monsters University veiem els esforços del petit Mike Wazowski per convertir-se en un monstre “espantador” malgrat que el seu aspecte simpàtic i divertit ho fa pràcticament impossible. Tota la peripècia està enfocada a parlar de les virtuts de l’esforç i la superació personal per fer realitat qualsevol somni malgrat tot, d’entrada, apunti a què això serà impossible. El film, que d’entrada es dirigeix a un públic infantil, ensenya als nens i nenes a manejar-se en un món competitiu amb intel·ligència, esforç, responsabilitat, treballant amb equip, de forma honesta i constant. Un bon missatge educatiu que casa bé amb els valors de la Disney i de la Pixar, tot i que per això renuncia a un to més transgressor que tampoc no li hauria anat malament a aquesta pel·lícula que s’inscriu en una tradició de cinema de monstres simpàtics animats, iniciada amb Monsters Party i que va culminar amb Pesadilla antes de Navidad.

Escac i mat familiar

Gràcies a una intensa campanya publicitària i a la presencia en el repartiment d’actors de renom com José Coronado (protagonista recentment d’un altre èxit català, Els últims dies) i l’actor de teatre Julio Manrique, Fill de Caín s’ha convertit en una de les pel·lícules catalanes més esperades dels darrers mesos. L’opera prima del tarragoní Jesús Monllaó és un trepidant thriller familiar amb els escacs com a rerefons. Un adolescent amb tendències psicòtiques i gran talent pels escacs és el centre d’aquesta pel•lícula que converteix els protagonistes (els pares del noi i el seu psicòleg) en les peces d’una partida on cada jugada provoca girs inesperats. És interessant, sobretot, l’entramat de relacions familiars que van aflorant a mesura que avança la partida i com determinats moviments poden fer caure en sospites i desconfiances.

El film, basat en la novel·la d’Ignacio García-Valiño, es ressent massa d’aquest origen literari, sobretot pel que fa a la credibilitat o a la resolució d’alguns conflictes. Monllaó ha intentat rodar amb elegància, però sense acabar de trobar un estil propi, tot i que sí que ha sabut dotar d’un ritme tens i trepidant aquest thriller que se segueix amb prou interès, malgrat tot. El director té la sort de comptar amb uns actors força sòlids, que arriben allà on el guió es queda a mitges i fan més creïble alguns dels girs més inversemblants de l’argument.

Crítica publicada a Capgròs

Personatges trencats

Molt podria ser que l’estrena “massiva’ de la pel·lícula francesa ‘De óxido y hueso’ a sales comercials tingui molt a veure amb l’estela d’èxit deixada per ‘Intocable’, doncs les dues tenen com a protagonistes a personatges amb discapacitat. Però aquí s’acaba tota similitud de dos films que aborden la qüestió amb mirades i intencions ben diferents.

Jacques Audiard, director de la potent ‘Un profeta’, canvia relativament de registre a ‘De óxido y hueso’, perquè darrera aquest drama que relata la relació entre una noia que perd les cames en un accident i un home que es guanya la vida com a boxejador en lluites clandestines, hi ha una mateixa història de lluita i supervivència.

Els dos protagonistes, Marion Cotillard i Matthias Schoenaerts, estableixen i enforteixen el seu vincle en la mesura que els dos es "trenquen" d’una manera o altre. Aquest és el missatge més interessant d’un film cru, visceral i estrany, que descol·loca mentre enganxa, però que acaba caient en una molesta pornografia de sentiments.

Crítica publicada a Capgròs

Relats i espiritualitat

El director Ang Lee ha adaptat al cinema la reconeguda novel·la del canadenc Yann Martel ‘La vida de Pi’, guanyadora entre d’altres del prestigiós premi Booker. El director taiwanès posa el llibre en imatges amb la seva solvència habitual i el domini del cinema d’efectes especials i de gran aparell, fent realment creïble el relat del jove indi Pi que va aconseguir sobreviure 277 dies perdut enmig del mar compartint una petita barca amb un tigre de Bengala.

La part del central del film, que reconstrueix aquesta insòlita aventura, està rodada amb pols i grapa i aconsegueix enganxar l’espectador i fer versemblant una història d’aparença realista amb intromissions de fantasia. D’això es tractava, de fet, doncs aquesta singular història del nen i el tigre no deixa de ser una reconstrucció idíl·lica d’uns fets que relata el propi nen protagonista quan és adult, i la veritat dels quals, força més crua, es passa en la pel·lícula de puntetes.

És una llàstima que Ang Lee no s’atreveixi a mostrar també amb imatges la segona versió de la història, en una pel·lícula on precisament el més interessant és la reflexió sobre els mecanismes del relat i de la ficció com el vehicle per a superar traumes i explicar-nos el món. Però ‘La vida de Pi’ porta els seus interessos cap a un altre costat, el de la religiositat i espiritualitat superficial i de consum ràpid, que proporciona respostes ràpides a qüestions molt complexes com ara l’existència de Déu, i que aposta per satisfer sense molestar els públics poc exigents.

Crítica publicada a Capgròs

La por és la fi

Amb reconeguda trajectòria en el camp del curtmetratge, l’alicantí Jorge Torregrosa ha fet el salt al llarg amb l’adaptació de ‘Fin’, l’exitosa novel•la de David Monteagudo. Sota l’ombra d’Amenábar, que va comprar els drets del llibre, Torregrosa ha dirigit un film funcional i rutinari, que es limita a posar la novel•la en imatges amb correcció però amb poc estil i poca grapa. El director novell se’n surt, però, a l’hora de mantenir la tensió i en la creació de l’atmosfera desencantada i apocalíptica del film, que convida a fer translacions i dobles lectures sobre l’estat anímic que està provocant la crisi general. ‘Fin’ parteix del retrobament d’un grup d’amics que fa anys que no es veuen i que amaguen un conflicte mal resolt del passat. A la cita hi acudeixen tots menys un, un artista esquizofrènic i visionari anomenat ‘El profeta’, que a través d’uns misteriosos dibuixos sembla preveure la catàstrofe imminent. I de sobte, sota una amenaça externa indefinida, aquest grup d’amics es veu abocat a la seva progressiva i misteriosa desaparició. Aquesta no és més una metàfora genèrica que admet diferents interpretacions: la soledat, la por, la dificultat per resistir i tirar endavant, el desànim, o, en resum, un malestar generalitzar aboca la raça humana a la seva extinció. No era fàcil fer versemblant i sostenible aquest argument però, per sort, Torregrosa ha trobat grans aliats en el seu repartiment coral, encapçalat per Maribel Verdú, Daniel Graó i Clara Lago, entre d’altres, que són el puntal que evita que ‘Fin’ trontolli i s’enfonsi.

Crítica publicada a Capgròs

Bond de vertigen

La pel·lícula que commemora els cinquanta anys de James Bond és, també, un dels millors títols de la sèrie. Tota una sorpresa venint de qui ve signat, el director Sam Mendes, qui fins ara havia acreditat una reputada carrera teatral i especialitzat al cinema en drames que poc tenen a veure amb l’acció que s’associa a l’agent 007. O potser precisament per això, l’aire que desprèn aquest ‘Skyfall’ té poc a veure amb les aventures de l’espia al servei de sa majestat, i s’acosta més als superherois amb crisis personals tipus el Batman de Nolan.

El context de crisi política i social també es percep en aquest James Bond amb pocs luxes, poques dones i poc sexe, i en canvi, molts traumes i problemes personals per resoldre. Problemes que a nivell argumental fan guanyar protagonisme al personatge d’M –un regal de Mendes a la gran Judi Dench, absoluta protagonista d’Skyfall’- , convertida en una gran Mare Bretanya que cria els seus fills-agents amb més o menys fortuna. Aquí un altre apunt interessant, el de convertir el dolent de torn (brillant Javier Bardem) en l’autèntic revers d’un James Bond que deixa de ser un personatge pla, sòlid i d’una peça.

‘Skyfall’ pren com a gran referent el ‘Vertigo’ de Hitchock, amb referències visuals explícites i girs argumentals que hi remeten directament (Bond intentant reconvertir M en la seva mare morta, per veure-la morir de nou, com en James Stewart amb la Kim Novak). Per estètica, estructura i argument, ‘Skyfall’ és una pel·lícula de l’era post-Fincher , post-Wachowski, post-Nolan i post-Abrams. O potser és la culminació de les inquietuds d’aquests cineastes que amb les seves inquietuds temàtiques i estètiques marquen les formes del cinema comercial contemporani.

Crítica publicada a Capgròs

Pornografia del dolor

 
Era més que previsible que ‘Lo imposible’ de JA Bayona es convertís en l’èxit de públic que està sent. La pel·lícula, preestrenada al Festival de Sitges 2012, prometia espectacle, patiment i emocions i, realment, és això el que s’hi troba. El director de ‘El orfanato’ i alumne predilecte de l’ESCAC ha jugat sàviament les seves cartes amb un producte molt “made in Hollywood” que li pot obrir moltes portes en el cinema comercial internacional. ‘Lo imposible’ és el resultat de l’aplicació d’un seguit de fórmules magistrals orientades a l’espectador mitjà poc exigent, aquell que no busca al cinema res més que entreteniment i esbarjo, emocions fàcils i inofensives, i que tolera una mica de patiment a canvi de l’obligat happy end. Tot això i més es pot trobar a ‘Lo imposible’, l’obra d’un cineasta aplicat que coneix els mecanismes de la narració audiovisual. Bayona, a més, ha encertat amb el tema: el tsunami al sud-est asiàtic, que va tocar de prop a tantes persones famílies occidentals de tipus mitjà que gaudien de les seves vacances i amb les que el públic fàcilment es pot identificar. Una tragèdia que garanteix bones dosis d’aventura (espectacular reconstrucció de la gran onada) i sang, i que dóna peu al drama humà que lidera una mare-coratge (Naomi Watts) i un pare heroic (Ewan McGregor), disposats a tot per salvar els seus fills de la catàstrofe. És en aquesta exhibició gairebé pornogràfica del dolor físic i el patiment humà on més patina ‘Lo imposible’, amb el seu guió pla i superficial, que passa de puntetes per l’autèntica tragèdia del tsunami per quedar-se amb una trama maniquea i tramposa que vol tocar la fibra sense demanar cap més compromís ni reflexió.

Crítica publicada a Capgròs

Un discurs ambigu

Sacha Baron Cohen és un dels còmics més incorrectes i irreverents que corren avui en dia per la gran pantalla. A la seva darrera pel·lícula, ‘El dictador’, sorprenentment no ha trobat cap impediment por portar la seva sagnant irreverència fins a límits, en alguns casos, una mica discutibles. ‘El dictador’ és una salvatge comèdia al voltant de la figura autoritària d’Aladdin, dictador d’un país no gaire imaginari a l’Orient Mitjà (la recreació del Palau, però, està rodada a Sevilla), que es veu pressionat per les Nacions Unides i pel seu oncle per avançar cap a una hipotètica democràcia que Aladdin no vol veure ni en pintura. Aquest punt de partida és el pretext argumental per fer tota mena d’acudits i bromes sobre la llibertat, la democràcia, els drets humans, les dones, el moviment ecologista les ideologies, la política, el terrorisme islàmic, les tortures, els atemptats i qualsevol altre cosa que la imatge d’un dictador ens pugui portar al cap. Comediant tot terreny, els acudits de Baron Cohen a ‘El dictador’ van des dels diàlegs mordaços fins a les escenes de pura escatologia, resseguint tots els matisos de la línia que va des de l’humor intel•ligent fins al mal gust més lamentable. Enmig d’aquest festival de la incorrecció, ‘El dictador’ compta amb un discurs a la manera de Chaplin amb el que, òbviament, es pretenia establir un vincle amb la magistral ‘El gran dictador’. Però l’ambigüetat del personatge i els acudits de la pel·lícula acaben desvirtuen aquest missatge de defensa de la democràcia i crítica de l’actual sistema capitalista. Una llàstima perquè, al final, les brometes de mal gust acaben per imposar-se en una pel·lícula que, per la seva voluntat crítica i transgressora, és avui en dia molt més que saludable.

Crítica publicada a Capgròs

Comèdia sobre l'emigració espanyola

Des de França ens arriba una pel·lícula que recupera un curiós episodi de la postguerra espanyola, el de les noies que van emigrar a França per guanyar-se la vida fent de minyones per a famílies franceses benestants. ‘Las chicas de la sexta planta’ és una comèdia costumista, lleugera i amable amb petites pinzellades de denúncia social, en la línia d’aquest cinema comercial francès que triomfa ara gràcies a l’empenta de ‘Intocable’. L’encert del director Philippe Le Guay ha estat el d’envoltar-se d’un potent planter d’actrius espanyoles que inclou Natalia Verbeke, Lola Dueñas y Carmen Maura, que va resultar premiada amb el Cesar per el seu paper en aquest film. La presència de Maura, el costumisme del film i el retrat del món femení de les espanyoles a França fa que ‘Las chicas de la sexta planta’ tingui ressonàncies almodovarianes, sobretot de films com ‘Volver’. Però Le Guay porta la pel·lícula cap a una altra banda, convertint-la en una comèdia romàntica de final feliç que fa sortir amb un somriure de la sala, però que desllueix una mica el contingut social i crític del film. Una mica com també passa a ‘Intocable’, la pel·lícula mira de potenciar els aspectes positius dels personatges i les seves circumstàncies, i dissimular la que devia ser la dura realitat de les immigrants que marxaven del seu país fugint de la repressió i la pobresa i buscant una oportunitat de sobreviure i tirar endavant. Aquest, per la seva vigència a hores d’ara, hauria d’haver estat el tema més important d’un film que ha estat poruc i ha optat per caure en un optimisme una mica massa fàcil.

Crítica publicada a Capgròs

Educar i altres compromisos

‘Profesor Lazhar’ ha estat un d’aquells fenòmens que periòdicament impacten discretament a les nostres cartelleres i es van estenen entre el públic a través del boca a boca. L’èxit d’aquesta producció canadenca procedent del Quebec –que va ser nominada a l’Oscar al millor film de parla no anglesa- s’ha volgut equipar al de la francesa ‘Intocable’, ja no tan sols pel ressò mediàtic sinó perquè són pel·lícules aparentment modestes, que abordant temàtiques socials i amb cert compromís al darrera, han aconseguit connectar amb la sensibilitat d’un públic molt ampli.

‘Profesor Lazhar’, dirigida per Philippe Falardeau, es basa en una obra teatral del mateix títol que pren com a punt de partida el tràngol d’una escola i els seus alumnes després de la mort d’una mestra molt estimada. Per cobrir la plaça vacant, l’escola contracta al Profesor Lazhar, un home d’origen algerià que travessa també, a nivell personal, el procés de dol i superació de la traumàtica mort de la seva dona i fills per causes polítiques.

Les dues trames, la personal i la col·lectiva, s’entrelliguen en aquesta pel·lícula que, tot i abordar qüestions importants sobre l’educació a l’escola (els riscos de deshumanització en l’ensenyament, la violència a les aules, la relació entre professors i alumnes...), va força més enllà en les seves ambicions i planteja el debat sobre molts altres temes, que van des de la superació del dol, el tabú del suïcidi, la immigració, la persecució ideològica i, en definitiva, el compromís polític i social.

Fórmules del passat

Han passat deu anys però Will Smith i Tommy Lee Jones han accedit a vestir-se de negre una altra vegada, en una tercera seqüela de Men in black que repeteix també el seu director, Barry Sonnenfeld. Els anys no han passat en va, especialment per a Tommy Lee Jones, però l’argument ha sabut treure partir de la circumstància, ha fet viatjar Will Smith en el temps i d’aquesta manera, se li ha pogut buscar un substitut mínimament a l’alçada. El fitxatge de Josh Brolin és un dels encerts d’aquesta tercera part que, més enllà, poca cosa nova aporta a la saga del caçadors de marcians. El pretext del viatge en el temps dóna cert marge per jugar amb les paradoxes pròpies dels salts temporals i proporciona algun gag divertit a costa, per exemple, d’Andy Warhol i els “marcians” que es passejaven per la mítica Factory de Nova York. Més encertat, sens dubte, és el personatge de Griffin, el marcià visionari capaç de predir el les diferents línies del futur, i que proporciona alguns dels millors moments de la pel·lícula. Moments que contrasten amb les desagradables aparicions de Boris el animal, un dolent que provoca tant rebuig que acaba fent aborrir, per extensió, la pel·lícula. Com també carrega, i bastant, el sobreexcés de ninots extraterrestres de disseny impossible i interès relatiu, que poca cosa tenen a afegir a una pel·lícula que denota, d’alguna manera, que la fórmula MIB comença a patir un cert desgast.

Crítica publicada a Capgròs

Canvi de rols

A finals dels anys vuitanta, una sèrie de joves policies infiltrats en instituts causava furor entre el públic adolescent. Entre els seus protagonistes començava a despuntar un jove Johnny Depp amb tota una prometedora carrera encara per endavant. La sèrie aprofitava la tirada que llavors tenien les series de polis i ho fusionava amb el subgènere de la vida als instituts, en una combinació que va donar molt bons resultats.

Més de vint anys després, les aventures dels joves policies del 21 de Jump Street fan el salt a la gran pantalla, en una adaptació entre nostàlgica i irònica, que s’emmarca còmodament en aquesta nova tendència de la comèdia americana. El temps transcorregut entre la sèrie i la versió cinematogràfica ha donat peu a capgirar l’esperit original i convertir l’argument en un pretext per mirar cap al passat adolescent amb un sentit de l’humor entre crític i burleta.

Els dos protagonistes, Jonah Hill i Channing Tatum, responen a dos dels estereotips més característics del microcosmos dels instituts: el “guaperes” d’èxit amb les noies i mal estudiant, i l’“empollón” poc agraciat i permanentment marginat del grup. Quan aquests dos joves retornen a l’institut com a policies d’incògnit, els esquemes han canviat i els seus rols es capgiren de manera inesperada. És en aquest embolic provocat pel canvi de rols on el film troba els seus millors gags i moments, als quals hi contribueix especialment el divertit Johah Hill, un dels actors de capçalera de la nova fornada de còmics gràcies a films com ‘Supersalidos’. I atenció, fans de la sèrie original, al divertit i igualment irònic “cameo” de Johnny Depp.

Crítica publicada a Capgròs

Monster party

Els fans de Tim Burton es divideixen entre els que consideren ‘Sombras tenebrosas’ un dels seus millors films i els que opinen que el director d’’Eduardo Manostijeras’ ha tocat fons en la seva trajectòria. I no és fàcil posicionar-se tenint el compte que, probablement, tot l’espectre d’opinions sigui encertat. Perquè ‘Sombras tenebrosas’, un entreteniment tan divertit com lleuger i naïf, que ens mostra tot el bo i millor del que Tim Burton ha estat capaç fins ara, però també ens constata que el creador de ‘Pesadilla antes de Navidad’ sembla haver-se encallat en la trampa del seu propi món, revisitant-lo una vegada i una altra fins a ratllar perillosament l’autoparòdia. No obstant, aquests "peròs" (i d'altres, com el final dilatat i matusser), no impedeixen que 'Sombras tenebrosas" es pugui gaudir com un deliciós divertimento que treu partit del natural histrionisme de Johnny Depp i el personal humor macabre de Burton, així com de la seva gran passió pels 'beautiful freaks'.

‘Sombras tenebrosas’ és tot un compendi de la cinematografia burtoniana, amb ressonàncies a ‘Bitelchús’, ‘Sleepy hollow’ o ‘La novia cadàver’, i òbviament, amb clares referències (i plans calcats) a ‘Eduardo Manostijeras’ y ‘Pesadilla antes de Navidad’, tant pels seus monstres entranyables com per la combinació de l’atmosfera del terror gòtic amb l’estètica pop. Per altra banda, ‘Sombras tenebrosas’ és d’alguna manera una mena de versió apòcrifa del Dràcula d’Stoker, amb un Johnny Depp amb estètica de Nosferatu trasplantat als anys seixanta, que converteix el criat de la mansió en el seu Renfield particular i a la càndida Josette en la seva Mina. La presència de Christopher Lee (agafant el relleu de Vincent Price dins les pel·lícules de Tim Burton) remet també a les pel·lícules de vampirs i al gènere del terror en general. Alhora, el films constitueix un simpàtic homenatge a totes aquelles sèries i pel·lícules de freaks adorables, com ara ‘La família Monster’, ‘Els Addams’, el film animat ‘Mad Monster party’ o la pròpia sèrie en la qual s’ha basat, ‘Dark shadows’.

Crítica publicada a Capgròs

Recordeu els vampirs amb parasol de 'Pesadilla antes de Navidad'?

I el Nosferatu de Murnau?

I aquí teniu el tràiler de 'Mad monster party', ja veureu la combinació de monstres i música pop!

Passions al D'A

Segona crònica del Festival de Cinema d'Autor que he publicat a el Núvol.com. La foto és de 'Diamond Flash'.

La platea del D’A dividida entre les grans passions i el desconcert davant la projecció del fenomen del festival. ‘Diamond flash’ convertida en un "hype" i el seu director, Carlos Vermut, rebut amb aureola de culte gràcies als seus dos inclassificables curtmetratges. La seva opera prima també té elements per convertir-se en un nou film de culte del cinema espanyol, si el temps la sap tractar bé. El director sap com crear expectatives i les ha creat, amb la seva pel·lícula, i dins la pròpia pel·lícula: una concatenació de personatges almodovarians en situacions tarantinianes (o potser és a la inversa?) vinculats d’una o altra manera en aquesta producció superlowcost amb superherois de poca monta, segrestos, incestos, tortures, sang… i favada! Entre els agraïments del film apareix el nom de Nacho Vigalondo i no ens pot sorprendre, perquè d’alguna manera ‘Diamond flash’ comparteix amb el director d’”Extraterrestre” aquesta nova tendència que consisteix a importar les claus del cinema fantàstic a la quotidianitat de la vida urbana, i fer d’aquesta raresa un punt de partida cap a qualsevol impossible.

Grans passions –força més unànimes- desperta Werner Herzog, sigui quina sigui la proposta que presenta. En aquesta ocasió, un duríssim i valent documental sobre la pena de mort, ‘Into the abyss’, rodat en la primera persona d’un director que s’implica en allò que relata. Herzog s’oposa radicalment a la pena de mort i així li expressa ell mateix al jove Michael Perry, condemnat per assassinar tres persones en el robatori d’un cotxe en un petit poble de Texas. ‘Into the abyss’ inclou els testimonis dels dos acusats -el segon, condemnat a cadena perpètua- i els familiars de les víctimes i dels assassins, i es va ampliant també amb les intervencions d’altres individus, com el capellà que atén els condemnats a mort o un exfuncionari encarregat d’executar els presos, que d’alguna manera són també víctimes de les seves pròpies contradiccions morals; o els amics i familiars dels joves condemnats, atrapats ells també en vides marcades per la delinqüència i la marginalitat. És aquí on Herzog va més enllà del testimoni morbós del “dead man walking” per oferir un duríssim retrat sobre la realitat social d’una gent sense recursos i amb poques esperances de futur en un sistema que els va a la contra.

La passió d’una dona dividida entre la fidelitat al seu marit ric i avorrit o l’aventura amb un amant jove però sense possibles. ‘The deep blue sea’, l’esperat i molt ben rebut film de Terence Davis, és un grandíssim melodrama amb totes les de la llei. Basada en una obra teatral de Terence Rattigan, Davis posa en imatges aquesta història de passions desaforades en el Londres de la postguerra, en un autèntic treball d’orfebreria visual que regala experiències com la seqüència inicial –amb música i sense diàlegs- que entren des de ja en el top dels grans moments del melodrama. A la contra del film, el seu propi classicisme i la seva adscripció a un gènere tan delimitat, que poden fer semblar ‘The deep blue sea’ una pel·lícula d’una altra època. El text teatral, algunes decisions de la ‘middle class wife’ costen d’entendre en aquest 2012 i tots aquests elements poden arribar a allunyar l’espectador d’aquest film massa fred en ocasions, però que compta amb el gran aval d’una Rachel Weisz senzillament brillant.

La recerca del cadàver en un cas d’assassinat del que no se n’acaba de treure l’entrellat és el pretext darrere ‘Once upon a time in Anatolia’, la pel·lícula de Nuri Bilge Ceylan amb títol de conte que ens acompanya per les superfícies i ens insinua les profunditats d’un país, una societat i un sistema que no acaba de funcionar. El director, com el metge forense que fa dissecció d’un cadàver per descobrir les causes reals de la mort, observa el seu país advertint-nos d’allò que està present però no volem veure: el malestar, la mentida, la pèrdua de rumb. Bilge Ceylan aconsegueix captivar amb les seves imatges quan l’al·legòric missatge de fons potser se’ns escapa, deixant-nos amb ganes de poder aprofundir més en aquesta obra de múltiples lectures.

Aquestes han estat algunes de les sessions més destacades de la part final del Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. El D’A també ha aixecat passions, les llargues cues, les sales plenes, les acalorades tertúlies post-sessió a la porta, les pinzellades ràpides a twitter i, sobretot, les ganes de veure bon i diferent cinema, ho constaten.

Criar un monstre

Amb ‘La semilla del diable’, Roman Polanski ens va deixar molt clar fins a on és capaç d’arribar una mare per protegir el seu film. La mare-coratge de ‘Tenemos que hablar de Kevin’ (pel·lícula que es podrà recuperar el proper dijous, dia 17, al Teatre Monumental de Mataró) també ha de criar un monstre diabòlic, amb la diferència, aquest cop, que la pel·lícula no s’inscriu en el gènere fantàstic sinó en el drama realista. El conflicte mare-fill guanya aquí en dimensió i profunditat i planteja un difícil debat moral: de quina part es posa la mare d’un assassí?

La pel·lícula està dirigida per la cineasta independent Lynne Ramsay, qui va despuntar amb ‘Morvern callar’ però que des de llavors no havia pràcticament fet res més. La directora s’ha volgut focalitzar en el personatge d’una mare que renuncia a la seva trajectòria professional i gairebé a la vida personal per criar un fill que se li resisteix, però amb el que acabarà per crear un estrany vincle de sang que al mateix temps la condemna i li salva la vida.

Duríssim drama psicològic que per temàtica s’emparenta a films com ‘Elephant’ o ‘Bowling for Columbine’, però que cinematogràficament se sustenta en la notable interpretació de Tilda Swinton, en un paper que li va valdre una llarga llista de nominacions i reconeixements. A nivell formal, destaca l’aposta de Ramsay per generar atmosferes claustrofòbiques i sensacions angoixants a través dels efectes de so, i d’un interessant muntatge que sobreposa accions passades amb el present de la narració.

Crítica publicada a Capgròs

Lluita de classes televisada

‘Los juegos del hambre’ adapta al cinema una exitosa novel·la originàriament dirigida al públic adolescent però que també ha acabat trobant un target de lectors adults. Llibre i pel·lícula ens presenten una distopia orwelliana, una societat futura marcada per la divisió de classes i el ferri control de la classe poderosa –caracteritzada amb una estètica barroca molt pomposa- per sobre dels districtes productors d’energia i matèria prima. Entre aquests districtes s’escullen cada any un noi i una noia que competiran al macabre concurs televisat anomenat ‘Els jocs de la fam’, una mena de “Gran Hermano” on 24 adolescents són abandonats en el bosc a la seva sort i una sola consigna: només un poc quedar en vida. Comença així una cacera infrahumana seguida morbosament per milers d’espectadors amb ganes d’espectacle.

Aquest punt de partida ha fet que ‘Los juegos del hambre’ es compari amb ‘Battle Royal’ el film de culte protagonitzat per Takeshi Kitano on joves japonesos també participen en un joc similar. Aquesta és l’única semblança, ja que el film japonès pretén fer una metàfora del sistema educatiu nipó, mentre que la reflexió de ‘Los juegos del hambre’ va força més enllà, per advertir amb aquesta faula futurista sobre els perills de la nostra societat actual. En aquest sentit, no deixa de resultar simptomàtic que un altre film recent, ‘In time’, plantegi com ‘Los juegos del hambre’ una societat clarament dividida entre classes riques que controlen els recursos per viure, i classes pobres ultraexplotades. La conclusió de ‘Los juegos del hambre’ resulta inquietant per les implicacions morals i ètiques del seu final aparentment feliç. Llàstima que cinematogràficament sigui un film tediós i confús que no aprofita les oportunitats per oferir un cinema d’acció sòlid i trepidant que estigui mínimament a l’alçada del seu missatge de fons.

Crítica publicada a Capgròs

Comèdia amb valors

Curiosament, el gran èxit del cinema francès d’aquest any no ha sigut la multioscaritzada ‘The artist’, sinó ‘Intocable’, una tragicomèdia sobre l’amistat, la solidaritat i la superació personal que ha connectat, gràcies a una fórmula infalible, amb àmplies i ben diferents sensibilitats a França i més enllà de les seves fronteres. El film, dirigit per Eric Toledano y Olivier Nakache, parteix d’uns fets reals per relatar-nos la relació entre Philippe, un ric aristòcrata tetraplèjic i el seu cuidador, Driss, un immigrant subsaharià amb problemes econòmics. Aquests dos homes són de generacions, de raça i de classe social ben diferents, però malgrat tot aconsegueixen superar tots els tabús i prejudicis i bastir una relació de solidaritat que es convertirà en amistat. És precisament aquests valors sobre l’amistat i solidaritat que es desprenen del film el més interessant i remarcable d’aquest film que intenta mostrar també les dificultats d’adaptació d’un disminuït físic sense complexos. El fet que el jove Driss no tracti Philippe amb pena ni condescendència és també un missatge positiu que aporta la pel·lícula. ‘Intocable’ potser força massa les situacions còmiques i, sobretot, posa massa èmfasi en el personatge de Driss quan el que realment interessa és el lligam d’aquests dos homes marcats per dues circumstàncies. Però tot i això desprèn una vitalitat i energia que supleix les seves mancances a nivell cinematogràfic, els excessius tòpics als quals recorre i alguns acudits massa forçats.

Crítica publicada a Capgròs

Fastigosament divertida

Després de renovar el gènere del cinema de zombies amb les dues primeres entregues, la saga de REC es reinventa en la nova seqüela que signa en solitari Paco Plaza. L’acció ja no té lloc en un bloc de pisos de l’Eixample sinó en el banquet d’una boda de luxe convertida en un bany de sang i vísceres per obra i gràcia d’una infecció mortífera. La pel·lícula arrenca amb un potent pròleg que, estilísticament, emparenta directament amb les dues entregues anteriors de REC, rodades càmera en mà i mirada subjectiva i inserides en aquest subgènere del “Found footage” o “metratge trobat”. Aquest pròleg, un típic vídeo de boda que culmina amb el primer atac dels zombies, dóna pas a un film de realització més “convencional” on els ensurts i la sang competeixen amb els acudits gamberros, l’humor negre i les situacions de comèdia desfasada. [REC ]3 abandona, per tal, la seva marca d’estil per entrar en una nova fase, amb la plena consciència d’haver-se convertit en una saga de culte on tot pot ser, a partir d’ara, possible. Hi ha qui ha volgut veure en la ironia de convertir un banquet nupcial en un festival de zombies certa herència del cinema costumista i crític de Berlanga i Bardem. Hi ha en aquest REC també alguns homenatges, explícits o implícits, a grans títols del cinema fantàstic, des de ‘El Resplandor’ fins la saga ‘Evil Dead’ (clarament, ‘El ejército de las tinieblas’). També hi ha diàlegs divertits, pop espanyol dels anys 80, càmeres en mà, espases i serres mecàniques i sang, molta sang, ingredients ben lligats per proporcionar una més que fastigosament divertida estona d’oci.

Crítica publicada a Capgròs

Relectura contra els tòpics

El director Tarsem Singh torna a posar el seu exuberant imaginari visual al servei d’un film de fantasia, com aquell “Immortals’ que es va estrenar no fa gaires mesos. El creador d’origen indi proposa ara una relectura contemporània del conte clàssic de la Blancaneus i trenca amb alguns dels tòpics que molts tots tenim en el nostre imaginari gràcies a la versió que en va dirigir Walt Disney. S’agraeix, sobretot, la nova mirada sobre el rol de la dona, tant de la pròpia Blancaneus com de la terrible Madrastra, aquí encarnada per una Júlia Roberts que va gala del seu atreviment i sentit de l’humor. Posant tant d’èmfasi en la Madrastra com en la pròpia Blancaneus, el que deixa clar el film és que ni la bellesa física ha de ser l’objectiu últim de qualsevol dona ni que les noies no es poden valdre per si soles si no tenen un príncep blau que les rescati. Aquí, la Blancaneus no es queda a casa dels nans preparant el dinar sinó que pren la seva pròpia iniciativa per enfrontar-se a la bruixa, deixant el príncep amb un pam de nas. I la Madrastra es mostra com un personatge patètic capaç de qualsevol maldat per frenar les seves arrugues. Però a més, la pel•lícula també té un missatge de crítica social i solidaritat humana i a més, és divertida. Els set nans políticament incorrectes agermanen la Blancaneus de Tarsem amb aquell gran clàssic de Terry Gilliam que és ‘Time bandits’. Però el film de Tarsem té també personalitat pròpia gràcies al seu univers visuals, que fusiona l’imatgeria barroca amb l’exotisme de l’art hindú i oriental, una certa estètica kitsch, la influència modernista –un dels salons de la Madrastra té el sostre del Palau de la Música- i el tractament del color.

Crítica publicada a Capgròs

Pornografia de l'11S

Han passat ja més de deu anys des dels atemptats de l’11 de setembre a les torres bessones de Nova York i Hollywood continua portant aquells fets dramàtics a la gran pantalla. Stephen Daldry, responsable de ‘Las horas’ i ‘El lector’, signa aquest ’Tan fuerte, tan cerca’, un film que intenta reflectir el procés dol i de superació de les ferides que va obrir l’11S, a partir de l’experiència d’un nen una mica especial que perd el seu pare en l’atemptat. LA pel•lícula es basa en una novel•la de Jonathan Safran Foer, de qui fa un temps també es va portar al cinema el llibre ‘Todo está iluminado’. Com allà, aquí de nou l’autor –i el film- se centra en la mirada infantil, en els records familiars i en un món d’imaginació que serveix molts cops per fugir d’una realitat extremadament dura. El problema, però, és que en l’intent de ser sensible, d’emocionar l’espectador i de fer-li caure la llagrimeta, el director ha traspassat la línia i ha caigut en dos temibles defectes: la vergonya aliena i la pornografia emocional. Vergonya aliena pel comportament d’alguns personatges que actuen com a criatures en un suposat intent de mostrar com un fet d’aquesta magnitud ho capgira tot. Pornografia emocional per la manera com juga amb els sentiments, emocions i records que pràcticament tots tenim d’uns fets encara molt propers en el temps i que ens van marcar i afectar d’una manera o altra. El film converteix el procés de dol en el joc d’aventures d’un nen amb ínfules messiàniques, caient en un sentimentalisme barat de consum ràpid.

Crítica publicada a Capgròs