Resulta massa fàcil resumir Habana Blues -la segona pel·lícula del director de Solas- com la rèplica en ficció del Buena Vista Social Club de Wim Wenders. Com en el documental del realitzador alemany, Benito Zambrano també pren l’activitat musical cubana com a excusa per retratar socialment un país deteriorat i empobrit.
A Habana Blues, però, els protagonistes no són els grans noms de la música cubana, sinó la nova generació de músics que, sense renunciar a unes arrels de llarga tradició, busca també un nou estil amb personalitat pròpia. El cas concret de dos músics que reben la seva oportunitat en el món discogràfic li serveix a Zambrano no només per mostrar -i denunciar- els abusos de la indústria de la música, sinó també per desplegar tot un ventall de personatges que representen un seguit de posicions i opinions davant la crítica situació social cubana i les formes que busquen per fugir-ne. Amb les cançons d’aquesta nova generació de músics cubans com a fil conductor, Habana Blues parla de la misèria que amenaça Cuba, un país que es mostra marcat pel raccionament, la persecució política i el turisme sexual, on es guanya més amb l’artesania pels turistes que fent de professor universitari.
L’oportunitat de marxar a Espanya amb un miserable contracte discogràfic sembla, per aquests joves músics, una alternativa menys perillosa que els «balseros» per fugir de la illa. Hi haurà qui, desesperat, decideixi jugar-se la última carta i qui decideixi creure que malgrat tot encara queda esperança.
Zambrano esquematitza massa les trames i fa tendir la pel·lícula cap a la simplicitat de les telesèries, amb un final excessivament convencional i previsible. Però d’Habana Blues en queda un retrat de Cuba que, malgrat la seva ingenuïtat, també es percep força honest i genuí.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada