Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joe wright. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris joe wright. Mostrar tots els missatges

dijous, de març 21

Anna Karenina: Referències

Mentre li segueixo donant voltes a la recent adaptació d'Anna Karenina, m'he dedicat a buscar alguns paral·lelismes i referències en el món de l'art que crec que el director Joe Wright ha pogut -o no- tenir en ment quan rodava.  En tot cas, aquí us deixo algunes connexions que a mi m'ha suggerit la sensacional estètica de la pel·lícula.





Una de les que trobo més clares, i que estaria força justificat, és la influència de la pintura realista d'Ilya Repin, pintor contemporani de Tolstoi, a qui va retratar en diverses ocasions, i amb el que compartia algunes idees polítiques i socials. Segurament Joe Wright ha vist uns quants quadres de Repin per recrear l'ambientació i els vestits de la Rússia del segle XIX que retrata a la pel·lícula. En aquesta web podeu veure l'obra completa de Repin, inclosos els retrats de Tolstoy, però jo m'he fixat especialment en aquest retrat de Zesar Kjui que es pot veure a la galeria Tretyakov de Moscou, i que trobo que guarda alguns paral·lelismes amb la caracterització de Jude Law com a Karenin.




A banda del realisme rus, crec que a 'Anna Karenina' hi ha força influència de la pintura impressionista. Aquí teniu aquest exemple. El fotograma correspon a la seqüència de la carrera de cavalls, i el quadre del pintor impressionista americà Charles Courtney Curran.





Un altre exemple claríssim de la influència impressionista a la Karenina del Wright és aquesta imatge de la protagonista passejant pel camp amb una umbrella. Pràcticament idèntica al quadre de Monet, una de les moltes versions que va fer de dones amb parasols.





En aquest cas no crec que la referència fos deliberada, però el pla em remet directament al quadre més famós de Friedrich. La imatge correspon a l'escena en què Lyovin, dalt del paller, veu passar Kitty en el carruatge.

 

Tornant a les influències de la pintura russa, aquí dalt teniu un altre moment de l'escena de Lyovin al paller, i un paisatge d'Isaak Levitan. I a sota, us deixo un fotograma de l'escena dels segadors i la versió del mateix tema que va fer el pintor rus Grigory Myasoyedov.



Tant Levitan com Myasoyedov, juntament amb Repin, van formar part del col·lectiu d'artistes anomenats "els itinerants", que van desenvolupar el realisme crític i van defensar la democratització de la pintura.



Aquesta cita no crec que me la discuteixi ningú. En una de les nombroses seqüències de balls que hi ha a Anna Karenina, apareix aquesta escenografia directament inspirada en el disseny de Schinkel pel muntatge de 1815 de La Flauta Màgica de Mozart. Segurament la recordeu també de la pel·lícula Amadeus, ja que la van fer servir a la pel·lícula i al disseny del cartell.



I acabo amb una interpretació molt personal, que potser us sembla estranya o polèmica, però em va semblar veure la imatge de la Medusa en el primer pla de Keira Knightley-Anna Karenina en la seqüència del post-part, el moment en què s'enfronten cara a cara el seu marit i el seu amant.

dimecres, de març 20

El teatre de les convencions socials



El gran encert de Joe Wright a l’hora d’encarar-se a un tòtem literari com és ‘Anna Karenina’ ha estat el de fugir de l’adaptació canònica i convencional i buscar nous recursos per explicar d’una forma diferent una història que al cinema ja s’ha vist en diverses ocasions. Amb la inestimable col·laboració del guionista i dramaturg Tom Stoppard, Wright ha apostat per la teatralització del relat, una decisió que li prova molt bé a aquesta nova adaptació cinematogràfica de l’obra de Tolstoi, que té en Keira Knightley el rostre de la tràgica Karenina.

Així, fugint del realisme de la novel·la però al mateix temps mantenint-se fidel a la seva essència, Wright ha convertit els personatges en protagonistes d’una representació teatral: l’acció té lloc dins un teatre (escenari, platea i bambolines) on els actors es mouen de forma deliberadament impostada entre falsos escenaris, com falses i impostades són les hipòcrites convencions socials que Tolstoi retrata i denuncia en la seva obra mestra. De la mateixa manera, quan els personatges trenquen amb aquesta impostura i es mostren tal com són –per exemple, quan la Karenina es relaciona amb el seu amant, o els fragments de la vida al camp- les escenes se situen en escenaris realistes que contrasten amb la ficció que té lloc dins el teatre.

Aquest aspecte és el punt més interessant d’aquesta ‘Anna Karenina’ que, per la contra, pot arribar a fer-se feixuga per aquest afany del director i el guionista d’incorporar, encara que sigui de forma puntual i amb pinzellades, el màxim de situacions i trames del llibre, algunes de les quals no s’acaben d’entendre per la síntesi que se’n fa. Tot i això, hi ha més pros que contres a favor d’aquest nou exercici narratiu del sempre interessant director d’’Expiación’.



Crítica publicada a Capgròs