Des de França ens arriba una pel·lícula que recupera un curiós episodi de la postguerra espanyola, el de les noies que van emigrar a França per guanyar-se la vida fent de minyones per a famílies franceses benestants. ‘Las chicas de la sexta planta’ és una comèdia costumista, lleugera i amable amb petites pinzellades de denúncia social, en la línia d’aquest cinema comercial francès que triomfa ara gràcies a l’empenta de ‘Intocable’. L’encert del director Philippe Le Guay ha estat el d’envoltar-se d’un potent planter d’actrius espanyoles que inclou Natalia Verbeke, Lola Dueñas y Carmen Maura, que va resultar premiada amb el Cesar per el seu paper en aquest film. La presència de Maura, el costumisme del film i el retrat del món femení de les espanyoles a França fa que ‘Las chicas de la sexta planta’ tingui ressonàncies almodovarianes, sobretot de films com ‘Volver’. Però Le Guay porta la pel·lícula cap a una altra banda, convertint-la en una comèdia romàntica de final feliç que fa sortir amb un somriure de la sala, però que desllueix una mica el contingut social i crític del film. Una mica com també passa a ‘Intocable’, la pel·lícula mira de potenciar els aspectes positius dels personatges i les seves circumstàncies, i dissimular la que devia ser la dura realitat de les immigrants que marxaven del seu país fugint de la repressió i la pobresa i buscant una oportunitat de sobreviure i tirar endavant. Aquest, per la seva vigència a hores d’ara, hauria d’haver estat el tema més important d’un film que ha estat poruc i ha optat per caure en un optimisme una mica massa fàcil.
Crítica publicada a Capgròs
