divendres, maig 23

Punt i apart


L’agost del 2003 iniciava aquesta aventura. M’acabava de traslladar de pis al carrer Sant Isidor i aquest nom va servir també per batejar un nou espai en la meva vida. Un espai virtual per atendre les urgències d’una personalitat curiosa i inquieta, aficionada al cinema més que a qualsevol altra cosa, ben atenta al món i amb moltes ganes d’acostar-me als altres, a vosaltres. 1425 entrades més tard puc dic que gràcies a l’Espai Isidor he descobert i gaudit del gran plaer de compartir passions i vicis, he expiat alguns dimonis, he fet aflorar inquietuds que desconeixia i també he vist néixer nous projectes i amistats. Més d’una dècada transitant en aquest espai, amb més o menys assiduïtat, amb èpoques de gran apassionament i temporades de crisi, com ha de ser en les relacions de llarga durada, les que valen la pena, les que més marca ens deixen.

Ha arribat el moment de fer un punt i apart. Sona a tòpic però no sóc capaç de trobar una forma millor d’expressar-ho. En el darrer any la meva vida professional ha patit una transformació tan gran que ha acabat tocant profundament moltes altres facetes personals. Sóc la mateixa Judith que va obrir tímidament l’Espai Isidor per parlar de cinema, però també sóc una altra Judith deu anys més gran, amb pols a les sabates, amb algunes vivències a la motxilla, amb nous reptes per davant.

M’agradaria que m’acompanyessiu en el nou viatge que ara comença. Ja no serà a l’Espai Isidor sinó en un altre espai més personal que, una dècada més tard, m’atreveixo a signar amb nom propi. Un nou blog per tornar a començar, per seguir parlant de cinema, d’art, de comunicació, de totes aquestes urgències que em resisteixo a deixar desateses. Un nou lloc per trobar-nos, per parlar, per tornar-nos a enamorar.  

dijous, maig 15

#dijousfotomishimitzada

Els dijous, a twitter, es mishimitzen fotos. Es tracta d'il·lustrar les cançons de Mishima amb imatges, o potser és a l'inrevés, que les lletres de les cançons doten les fotos d'un nou significat? El joc em diverteix. Aquí podeu veure les que he anat fent.


"...quan creu que ha atrapat la felicitat, la fa malbé. La vida és un estrany i dolorós divorci. No existeix l'amor feliç"
(Amor feliç. La lletra en aquest cas prové d'un poema de Louis Aragon)


  "...és una de les maneres més definitives de celebrar la vida..."

(Llepar-te)

dimecres, abril 30

Atticus Finch, un referent dels valors de la justícia


En el documental de Barbara Kopple ‘Una conversación con Gregory Peck’, un dels assistents a les trobades amb el famós actor de Hollywood li confessa que va ser gràcies al seu recordat personatge d’Atticus Finch que va decidir fer-se advocat. Com aquest, es podrien contar per centenars i milers els advocats que han tingut en el protagonista de ‘Matar a un ruiseñor’ tot un referent i una inspiració. Perquè si hi ha un personatge i una pel·lícula que representi millor el valor de la justícia és, sens dubte, l’emblemàtica adaptació de la novel·la de Harper Lee que va dirigir Robert Mulligan l’any 1962.

Gregory Peck va posar el seu rostre i la seva elegant presència a Atticus Finch, un home íntegre que es mou per uns principis ètics i morals que haurien d’estar en la base de l’advocacia i definir també el valor de la justícia. Com a advocat, però també com a home i pare de família, Atticus Finch ens ensenya una sèrie de valuoses lliçons sobre la integritat, el deute, la vida en comunitat, la solidaritat, la família i la justícia.

L’escriptora Harper Lee, que va guanyar el premi Pulitzer amb aquesta novel·la, es va basar en la figura del seu propi pare per crear a Atticus Finch. ‘Matar un ruiseñor’ se situa en l’època de la Gran Depressió, en una població del sud dels Estats Units. Finch és un advocat que defensa un home negre que ha estat acusat de violar una dona blanca. Tot i que la seva innocència és evident, el racisme imperant en la societat de l’època no deixa dubte del veredicte del jurat i, per això, cap advocat d’entrada vol acceptar un cas que està destinat a perdre. Però Atticus Finch, un ciutadà respectat per la seva actitud i la seva implicació en la comunitat, decideix posar-se al davant d’aquest cas amb decisió i valor, una decisió que li comportarà enemics i problemes, però que li farà guanyar el respecte i l’admiració d’altres, entre ells, els seus fills.

dimarts, abril 29

Diàlegs visuals: ombres vs llum


L’absent presència dels cossos en contrallum. Éssers d’ombres, enlluernats per l’amor, el desig, l’esperança o la fe, deixen un buit en el paisatge.

 [ De dalt a baix: 'Main dans la main', 'L'inconnu du lac', 'Noah' ]

dissabte, abril 5

Diàlegs visuals: 'L’inconnu du Lac' vs 'Gerry'


El desert i el llac convertits en el gran espai mental on ens perd el desig. L'objecte proper i inassolible, la mirada confusa, la immensitat que ens ofega.

[A dalt, 'L'inconnu du lac', d'Alain Guiraudie; a baix, 'Gerry' de Gus Van Sant]

dijous, abril 3

‘The lego movie’, un exemple de branded content al cinema

La popular marca de joguines de construcció Lego acaba de fer un gran salt al cinema en una estratègia de branded content que deixa amb la boca oberta. Conscients que el branded content o màrqueting de continguts és una de les tendències a l’alça dins el món del màrqueting i la publicitat, la companyia danesa de jocs ha fet una aposta innovadora portant les seves populars peces de construcció a la gran pantalla. La iniciativa no podia tenir més èxit: ‘The lego movie’ va recaptar 69 milions de dòlars en la seva estrena als Estats Units i es va convertir en la millor estrena del més de febrer.



La companyia volia amb ‘The lego movie’ augmentar el nombre dels seus consumidors potencials. Enlloc d’optar per una clàssica campanya publicitària, han aplicat el branded content per crear, al cinema, una història divertida i amb ganxo que, al mateix temps, mostri l’ampli catàleg i el ventall de possibilitats de tots els productes Lego.

Una de les qüestions que més es van tenir en compte a l’hora de plantejar la producció de Lego va ser, precisament, que la pel·lícula no es percebés com un gran anunci de la marca, sinó com un producte d’entreteniment de qualitat realitzat a partir de les peces de Lego, enteses com un mitjà més que com un producte per vendre.

En l’èxit d’aquesta iniciativa hi ha tingut molt a veure la participació de guionistes i directors de talent, que han sabut anar més enllà del simple missatge publicitari per crear una història intel·ligent, plena d’aventures i humor, capaç d’entretenir als menuts però també de divertir als adults. En aquest sentit, no costa massa trobar els vincles entre la pel·lícula de Lego i el clàssic d’animació de la Pixar ‘Toy Story’, que sense ser un anunci, ha aconseguit crear tot un negoci al voltant del merchandising del film.

‘The lego movie’ és una comèdia d’aventures animada per ordinador, dirigida i coescrita per Phil Lord i Chris Miller. L’argument del film gira al voltant d’una minifigura qualsevol de Lego que està destinada a salvar el seu univers d’un tirà malvat i la seva arma de destrucció massiva. La pel·lícula sap combinar bé les dosis d’aventura, humor absurd, desplegament de mitjans i també nostàlgia, ja que precisament una de les claus del film és que connecta tant amb els petits nous consumidors del joc, com amb els seus pares i mares que també hi van jugar quan eren petits.

dilluns, març 31

El gran cartoon de Wes Anderson



 

En la filmografia de Wes anderson, “Fantastic Mr Fox” va marcar un punt d’inflexió.  Aquella adaptació animada de la novel·la juvenil de Roald Dahl separa l’etapa de definició de l’estil propi (amb les seves millors pel·lícules ‘The royal tennenmbaums’, ‘Viaje a Darjeeling’ i ‘Life aquatic’) d’una segona època marcada pel manierisme i l’obertura de la seva obra al gran públic. Va quedar clar amb ‘Moonrise Kingdom’ i es confirma definitivament amb ‘Gran hotel Budapest’, la seva pel·lícula més recent.

En aquesta etapa manierista, ‘Gran Hotel Budapest’ és la culminació d’un procés que podríem definir com la wesandersonització de Wes Anderson, és a dir, l’exageració d’aquells elements característiques de la seva filmografia: l’ús del color, la composició coreografiada del pla i els calculats moviments panoràmics de càmera si parlem a nivell formal; la simplificació caricaturesca dels personatges, la mirada ingènua i el gust d’explicar històries dins d’altres històries, a nivell argumental.

No deixa de ser curiós que aquest segon punt d’inflexió en la carrera de Wes Anderson arribi amb una pel·lícula que, de nou, sustenta la seva estètica i el seu ritme en l’animació, la il·lustració i el cartoon. Més que en cap altre pel·lícula, els personatges són plans, exageradament expressius i grotescos, i semblen moure’s aïlladament en cada pla, com si estiguessin delimitats pels marcs d’una tira de còmic i on el moviment quedés limitat en el temps. La suma d’aquests quadres filmats, d’aquestes coreografies divertides, exagerades i absurdes, dota el film del seu peculiar ritme, trepidant i irreal. I en la repetició de situacions amb només petites variants se sustenta, en gran part, la comicitat de la pel·lícula. Anderson revisita així, a través del seu particular punt de vista, els subgèneres clàssics de la comèdia americana, l’slapstick i l’screwball. 

Un altre dels pilars de ‘Gran Hotel Budapest’ és el seu repartiment coral integrat per la colleta habitual (Bill Murray, Jason Schwartzman, Bob Balaban), als quals se sumen noms de prestigi com Harvey Keitel, Willem Dafoe, Edward Norton i Jeff Goldblum, sense oblidar la dosi d’Star System europeu: Jude Law, Matthieu Amalric, Lea Seydoux o Tilda Swinton. I tots ells encapçalats per un Ralph Fiennes que mostra una inèdita vis còmica amb gran potencial. El director s’ha recolzat, i molt, en la solvència més que contrastada d’aquest repartiment capaç de dotar d’ànima i substància a tot un catàleg de personatges que semblen inspirats en les il·lustracions costumistes de Norman Rockwell, però que pateixen de ser tan plans com els dibuixos d’un cartoon.

Als crèdits finals, Anderson ens informa que ‘Gran Hotel Budaspest’ s’inspira genèricament en els relats de l’escriptor austríac Stefan Sweig, tot i que aquesta cita sembla més una boutade amb finalitats estètiques que no pas una referència present al film. ‘Gran hotel budapest’ és, en efecte, un gran artefacte visual que recrea una certa visió de l’Europa d’entreguerres, molt idealitzada, ingènua, caricaturesca i naïf, i el nom d’Sweig només pretén europeïtzar encara més aquesta recreació que, insisteixo, té molt més a veure amb la tradició de la comèdia americana i la il·lustració de Norman Rockwell que no pas amb el pensament europeu.   
 

divendres, març 28

Cinema i empresa: ‘Al encuentro de Mr. Banks’, la perserverància de Walt Disney


Tothom coneix la popular mainadera Mary Poppins i ha gaudit amb la deliciosa pel·lícula musical protagonitzada per Julie Andrews. La que no és tan coneguda és la història de la seva creadora, l’escriptora australiana P.L. Travers, i la intensa lluita de Walt Disney per aconseguir que l’autora li cedís els drets per fer la pel·lícula. Ara, quan es compleix el cinquantè aniversari de l’adaptació de ‘Mary Poppins’ al cinema, una pel·lícula, ‘Al encuentro de Mr. Banks’ reconstrueix aquest capítol sobre el procés de producció d’un dels títols més emblemàtics de la factoria Disney. La pel·lícula, a més, deixa testimoni del caràcter emprenedor, perseverant i decidit del creador del món de fantasies més famós (i rentable) del món.



Walt Disney va trigar catorze anys a convèncer P.L. Travers perquè li cedís els drets cinematogràfics per adaptar la novel·la ‘Mary Poppins’. Travers va abocar-hi moltes vivències personals que tenia por que amb la pel·lícula quedessin manipulades. Però Disney havia promès als seus fills que adaptaria el llibre al cinema i no va cessar en cap moment de lluitar per aconseguir-ho. Tom Hanks, en la pell de Walt Disney, s’empesca tota mena de recursos per mirar de convèncer l’estricta i intransigent escriptora, interpretada amb molta gràcia per Emma Thompson.

El film mostra el dur procés de treball per adaptar el guió de ‘Mary Poppins’, un treball supervisat estríctament per la mateixa autora, que va posar traves fins al més petit detall. Ni els guions gràfics ni les alegres i populars cançons del germans Sherman van convèncer l’escriptora. Va ser finalment la perseverança de Walt Disney, que personalment es va desplaçar fins a Londres per anar a convèncer Travers, el que va fer possible que el famós film tirés endavant.

Walt Disney va fer realitat moltes fantasies de petits i grans i va construir un dels negocis més importants de Hollywood i de la indústria de l’entreteniment. Però amb el talent i la iniciativa, tal i com mostra la pel•lícula, no n’hi va haver prou. Disney va fer gala de grans dosis de paciència, inventiva, mà esquerra i, sobretot, perserverança per fer realitat el projecte de Mary Poppins i tot el seu gran imperi animat.

dijous, març 20

La bellesa fugaç



En la seqüència inicial de ‘La Grande Bellezza’, un grup de turistes visiten un dels parcs de Roma on un cor està cantant. La càmera sobrevola l’espai, s’escola entre el cor com les notes de la seva melodia, i segueix a un dels turistes que s’allunya del grup per poder fer una fotografia del paisatge romà. I llavors, el turista cau fulminat. Mort per síndrome d’Stendhal. És la gran bellesa de la ciutat eterna, però sobretot, la de l’existència que se’ns escapa, com el temps que no retenim a les nostres mans.

A Jep Gambardella la vida també se li escola. Als 65 anys, aquest escriptor i diletant s’arrossega de festa en festa, de dona en dona i vaguejant sense rumb per la nit romana, mentre es dedica a escriure cròniques de societat i busca infructuosament un instant de gran bellesa que aturi el temps i doni sentit a la seva vàcua existència.

El director Paolo Sorrentino segueix el passeig existencial del protagonista de ‘La grande bellezza’ pels carrers de Roma, amb un moviment de càmera lleuger i flotant que s’escapa de l’escena, com el temps fugisser i la bellesa inassolible s’escapen de la seva vida. L’actor Toni Servillo entra fins la medul·la de Jep Gambardella i ens fa enamorar d’aquest cínic sentimental desil·lusionat que no renuncia, malgrat tot, a recuperar la bellesa perduda que doni sentit a tot plegat.

Jep és l’escriptor sense idees, l’intel·lectual hedonista i diletant, el cínic lúcid amb la paraula al carregador a punt per disparar, i el sentimental nostàlgic de la bellesa perduda, i a través de la seva mirada es dibuixa el retrat d’una Roma decadent, dels seus intel·lectuals desencantats i hipòcrites, la noblesa vinguda a menys, les festes horteres, la cultura consumista i absurda, la corrupció i l’església omnipresent.

A ningú se li han escapat les nombroses ressonàncies de ‘La grande belleza’, guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, amb ‘La dolce vita’ de Fellini, amb la que és indubtable que s’estableix un diàleg. Gambardella recupera el paper d’observador i cronista que tenia Marcello Mastroianni, però la Roma de Sorrentino, la de l’era Berlusconi, queda lluny del glamour de les festes fellinianes. Ara els intel·lectuals i els nobles malgasten el temps en festes decadents on sonen cançons de Raffaela Carra, mentre la nostàlgia i el desencant s’apoderen dels carrers, les viles i els palaus, tan fantasmagòrics i solitaris com les ànimes d’aquells que els habiten.




dimecres, març 19

Cinema i Empresa: ‘Blue Jasmine’, la mirada de Woody Allen a la crisi financera i moral

http://www.enclavedecine.com/wp-content/uploads/2014/01/blue-jasmine.jpg

Cate Blanchett guanya l’Oscar amb el personatge d’una nova rica que perd la seva fortuna per la crisi econòmica


Després d’un periple europeu, Woody Allen ha tornat a ambientar la seva darrera pel·lícula als Estats Units per relatar, en clau de tragicomèdia, algunes de les raons que van donar peu a la crisi financera i la crisi de valors que hi va associada. Ho fa a ‘Blue Jasmine’ a través de la caiguda en desgràcia econòmica i social d’una dona adinerada, interpretada per Cate Blanchett en una actuació que li ha suposat un Oscar a la millor actriu.

La “trista Jasmine” del títol és una dona de classe baixa que, gràcies al seu matrimoni, aconsegueix ascendir uns quants graons de l’escala social fins a convertir-se en una clara representant de la classe alta novaiorquesa de l’Upper East Side. En quedar vídua i arruïnada, Jasmine haurà de refiar-se del suport de la seva germana, una modesta treballadora d’un barri pobre de San Francisco.



La pel·lícula s’estructura a partir de flashbacks que mostren la vida de Jasmine abans i després de la seva ruïna com a conseqüència de l’estafa realitzada pel seu marit. Aquest detall argumental ha fet pensar a més d’un en el cas real de Ruth Madoff, la dona de l’inversor, financer i estafador Bernard Madoff, un dels noms més tristament associats a la crisi econòmica.

També s’ha comparat aquesta Jasmine amb un personatge històric del teatre i cinema americà, la Blanche Dubois d’‘Un tramvia anomenat desig’. Jasmine i Blanche tenen en comú el seu caràcter fantasiós i la incapacitat de veure la realitat i acceptar les coses tal com són. Així és com Jasmine aconsegueix viure sense remordiment, envoltada de luxes, tot i que aquests provenen dels enganys i estafes del seu marit. Aquesta mateixa manca de sentit de la realitat li impedeix, més endavant, acceptar la pèrdua de la seva riquesa i els seus privilegis.

La manca principis ètics i morals de Jasmine i del seu marit es converteixen en una bona metàfora de la crisi de valors que ha anat estretament lligada a la crisi financera, un aspecte que també han tocat altres pel·lícules recents com ‘El lobo de Wall Street’ o ‘El capital’.