Això era Michael Jackson

La inesperada mort de Michael Jackson ha convertit en un document d’excepcional interès les gravacions per a consum intern dels assajos per l’espectacle que havia de suposar el retorn del rei del pop als escenaris. El realitzador de l’espectacle, Kenny Ortega, s’ha transformat en director d’aquest documental que és, al mateix temps, un regal pels fans, un homenatge pòstum i una petita revelació íntima sobre el Michael Jackson artista i persona. El conjunt desprèn certa màgia, sobretot en els primers minuts, quan a la imatge del Michael Jackson demacrat i cansat de les seqüències inicials se sobreposa la d’una autèntica bèstia de l’espectacle, la única raó de l’existència del qual només s’explica dalt d’un escenari. I dalt de l’escenari, Michael Jackson és un artista de cap a peus, amb les idees clares i un control absolut de la seva obra, segur de conèixer les raons –la finalitat- de la seva feina: oferir un gran espectacle que faci feliç a la gent. L’espectacle, del que s’intueix la seva grandiositat gràcies a la recuperació d’alguns del audiovisuals i altres efectes previstos, havia de recuperar als grans temes de la seva discografia així com les seves coreografies més celebrades. Vistes a través dels diferents assajos, aquestes coreografies mostren un Michael Jackson en plena forma als seus cinquanta anys. I malgrat no entregar-se al cent per cent –en moltes cançons pràcticament ni canta-, en totes les gravacions es percep el seu talent innat i la naturalesa d’aquell que porta l’espectacle a la sang. El documental també confronta el caràcter reservat i humil del cantant davant l’admiració idòlatra de la gent que l’envoltava, i deixa entreveure –tot i que no entra en cap aspecte negatiu del personatge- la solitud que devia marcar la seva vida.

Crítica publicada a Capgròs

Metafísica i raresa

Richard Kelly és un jove realitzador de culte gràcies a la seva opera prima, la inquietant Donnie Darko, una barreja marciana de cinema independent i influències del cinema juvenil de ciència ficció dels anys vuitanta. Després d’un parell de títols que han passat sense pena ni glòria, sorprenentment Kelly torna a guanyar notorietat amb la seva nova pel·lícula, The Box, que es presenta amb el reclam comercial de la seva protagonista Cameron Diaz. Els fanàtics del gènere de ciència ficció, però, hi tenen un altre atractiu: la pel·lícula es basa en un relat de Richard Matheson que ja va donar peu a un dels millors capítols de la recordada sèrie La dimensió desconeguda. Mentre que a la sèrie, la força de la història radicava en la manca de detalls i explicacions i la sorpresa final, a la pel·lícula de Kelly són, en primer lloc, els detalls aparentment secundaris els que aconsegueixen dotar d’un clima de raresa a aquesta història que va guanyant en abstracció i dimensió mítica a mesura que el metratge avança, no sense alts-i-baixos. Kelly aporta referents literaris –Camus en aquest cas- que ajuden a interpretar un argument que barreja, de nou, elements de ciència ficció –concretament les invasions alienígenes- amb reflexions metafísiques i morals sobre la naturalesa de l’ésser humà i les (poques) opcions de salvar la seva ànima en un món egoista i interessat. Resulta evident que Kelly intenta sense èxit repetir els esquemes que van fer de Donnie Darko una obra de culte. The box no està tocada per la mateixa gràcia però tot i això denota que al seu darrera hi ha un creador amb un món particular, que una mica a la manera de Tarantino, també reinterpreta el cinema que ha mamat de petit i el converteix en matèria prima per alguna cosa nova, i que intenta trobar la seva pròpia veu, tot i que de moment, encara sona massa desafinada.

Crítica publicada a Capgròs

La seguretat

D’aquí a pocs dies s’estrenarà La carretera, l’adaptació cinematogràfica de la colpidora novel•la de Cormack McCarthy que relata la relació d’un pare i un fill abandonats en un planeta que ha quedat desolat després d’un apocalipsis les raons del qual no s’arriben a concretar. El que si concreta, amb molt de detall, és la lluita per la supervivència d’aquest pare i el seu fill, un nen nascut en un món sense vida, on plou cendra i on el futur és més que incert. La situació convida a reflexionar sobre tot allò que tenim i sobre tot allò que necessitem, sobre les coses a les quals donem importància perquè creiem que ens aporten una autèntica seguretat. En aquest món destruït, on trobar alguna cosa per menjar és una lluita a vida o mort, quina seguretat poden aporta una casa amb jardí, una tele, un cotxe, els diners, tots els bens materials als quals, tan sovint, donem tan de valor? Per el pare i el fill que vaguen errants per La carretera, el món s’ha convertit en un espai insegur, perillós i salvatge, on afloren instints primaris per preservar allò més bàsic: la pròpia existència. Però en aquest indret ferotge i deshumanitzat, l’home i el nen encara són capaços de trobar una espurna d’esperança, el de la seguretat que els dóna comprovar que davant de tots els perills i amenaces, encara es tenen l’un a l’altre.

Article publicat a Valors

Telefilm literari

El cinema continua treien rendiment de la saga literària d’Stieg Larsson Millenium, amb l’adaptaciód el segon volum, La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina. El director suec Daniel Alfredson –germà de Thomas Alfredson, autor de Déjamer entrar- agafa el relleu de Niels Arden Oplev, que va signar un digne i sobre primer episodi de la sèrie. Alfreson ha mantingut la línia sòbria del primer film però ha perdut l’atmósfera i, sobretot, la tensió que convertia Los hombres que no amaban a las mujeres en un interessant thriller amb un caràcter molt nòrdic. Com també passava en el film anterior, guionistes i director s’han vist obligats a renunciar amb molts dels detalls que enriqueixen les novel·les de Larsson. En el cas del segon llibre, la complexitat de l’argument, amb diverses trames que es van teixint entre elles per acabar confluint en un mateix punt, ha obligat a fer un exercici de síntesi tan sever que la pel·lícula se n’acaba resentint. Amb un argument despullat de detalls i matisos, Millenium 2 acaba adoptant la forma de telefilm amb pressupost, amb una insípida correcció que, al capdavall, acaba fent que la història tingui poc interès i resulti, per moments, tediosa. Noomi Rapace es va fent seu el personatge i va guanyant protagonisme de la mateixa manera com es va convertint en el centre de la novel·la la fascinant Lisbeth Salander, però ni tan sols l’encert del càsting salven el film de la seva mediocritat.


Crítica publicada a Capgròs

El que li passa a Esther

Inesperadament, el cinema d’arrel catalana està traspassant fronteres a través del cinema de terror. Rec i Rec 2 han portat el nom de Jaume Balagueró i Paco Plaza fins als cinemes dels indrets més insospitats i un film de gènere amb tints apocalíptics i tocs de drama, Infectados, ha obert les portes de Hollywood als joves germans Àlex i David Pastor. A Hollywood també sembla força ben integrat un altre català, Jaume Collet-Serra, que després de les truculències de La casa de cera s’endinsa en un terror més psicològic amb la notable La huérfana, preestrenada amb gran èxit al recent festival de cinema de Sitges. A partir d’una història que, d’entrada, presenta poques possibilitats –l’adopció d’una nena òrfena que es va desvetllant com una autèntic malson–, Collet Serra no només aconsegueix un tens i rabiós psicothriller. Sobretot, el que aconsegueix és marcar una nova fita amb un inesperat gir de guió que demostra que, fins als guions més trillats se’ls pot donar la volta per explicar una cosa nova. El pols en la realització fa molt també a favord d’aquesta pel·lícula que també compta amb una interpretació digna de menció tan per part de l’estrella de torn, Vera Farmiga, com de la joveneta Isabelle Fuhrman, tot un descobremint en la pell d’aquesta Esther a qui, realment i com diu la publicitat del film, li passa alguna cosa: que ha entrat directa a l’olimp dels infants diabòlics i malvats del món del cel·luloide.

Crítica publicada a Capgròs

Carpe diem

Woody Allen recupera un antic guió de joventut que li permet sortir momentàniament de la deriva creativa en la que s’ha convertit la seva filmografia en els darrers anys. Si la cosa funciona no és ni molt menys una mostra del millor Allen, però si que permet recuperar una petita espurna del talent com a irònic observador de les complicades relacions de parella. La cosa, aquí, pren la forma d’una comèdia àcida i desenfadada al sobre un intel·lectual jueu de força edat i amb tendència a la misantropia que s’enamora d’una joveneta de províncies. Al voltant d’aquesta relació i seguint uns mínims paràmetres de comèdia clàssica, pivoten les històries d’una colla de personatges que també són "víctimes", d’una manera o altra, dels capricis de l’amor. La conclusió, per Allen, passa per dir "fora els prejudicis" i per un “carpe diem” que convida a no deixar passar de llarg les petites alegries que sorgeixen en mig del caos de l’existència. Tot plegat està amanit amb els acudits de rigor a costa de nazis i jueus i amb apunts, no per més subtils menys sagnants, sobre el provincianisme i el caràcter esnob de certa intel·lectualitat novaiorquesa. La cosa funciona prou bé en aquest Allen 100% escrit en la joventut i rodat des de la maduresa perquè, al capdavall, les penes i alegries del cor són molt similars a qualsevol edat.

Crítica publicada a Capgròs

Space oddity

Duncan Jones explota amb certa gràcia, però sense abusar, la circumstància de ser el fill de David Bowie en la seva targeta de presentació com a director de cinema, Moon, amb la que s’ha imposat en la recent edició del festival de cinema de Sitges. D’entrada, no costa gaire veure en Moon un intent de convertir Space Oditty en pel·lícula. El film conté prous elements com per poder parlar d’un homenatge al famós tema de David Bowie, però també amb suficient entitat pròpia com per considerar-la una obra personal que va més enllà de la influència paterna. Personal, i no sense risc, el que suposa tirar endavant una pel·lícula de ciència ficció amb un únic personatge –solvent Sam Rockwell- i uns efectes especials artesanals que doten el film d’una singular estètica retro i la diferencien de les grans produccions que actualment es basen en l’explotació dels recursos i efectes digitals. Interessant, tanmateix, és el tema de fons de la pel·lícula, el de la clonació i les seves implicacions ètiques i existencials, que Jones toca a partir de l’evolució d’un personatge aïllat en una estació espacial lunar. Les raons de l’existència d’aquesta estació lunar aporten un afegit ecologista a aquest conte humanista en clau de ciència ficció. El film també inclou petites però simpàtiques guinyades d’ullet a tot un referent, el 2001 de Kubrick, especialment amb el robot intel·ligent Gerty, una mena de Hal 9000 que, quan arriba el moment de la revolta, també es capaç de mostrar iniciativa pròpia.

El virus humà

El barceloní Àlex Pastor es va forjar un cert renom amb el seu primer curtmetratge, el premiadíssim larutanatural. Gràcies a la projecció internacional que va aconseguir amb aquest curt, premiat al festival de Sundance, al director se li han obert les portes de Hollywood, on ha debutat en la direcció de llargs. La seva opera prima, Infectados (Carriers), que firma juntament amb el seu germà David, és un film de gènere fantàstic, que barreja elements de ciència ficció i de terror amb apunts de drama psicològic. La trama gira al voltant d’una epidèmia provocada per un virus mortal del qual no es coneix ni s’arriba a explicar mai l’origen, perquè l’atenció es posa en la fugida de quatre personatges cap a un refugi a la platja. En el camí, aquests quatre personatges, dos germans i les seves respectives companyes, s’hauran d’enfrontar a situacions extremes on l’instint de supervivència els obligarà a prendre decisions i dur a terme accions que fan sortir la seva part més fosca. Tot plegat pretén portar a una conclusió fàcil: és més perillós l’home que el virus més contagiós, i s’hi arriba a través d’aquestes situacions límit amb les quals s’intenta obrir un debat sobre l’ètica i la moral. Ni les preguntes ni les respostes que es plantegen arriben a molta profunditat, però en tot cas, s’agraeix que els germans Pastor hagin mirat de tractar seriosament el tema i signar una pel·lícula que, dins els paràmetres del gènere i sense cap gran aportació, si que resulta prou seria i digna i que funciona també com a entreteniment. Malgrat no presentar uns personatges massa definits, el guió si que dosifica la informació sobre la relació dels dos germans, així com els ensurts i cops d’efecte propis de pel·lícules d’aquestes característiques. Un altra dels atractius dels quals es pot beneficiar Infectados és de la presència, ara notòria, de Chris Pine, un jove actor amb ganxo després de la seva participació al darrer film de la saga Star Trek.

Crítica publicada a Capgròs

Fraus, mentides i l’FBI

Steven Soderberg fusiona a ¡El soplón! les dues línies que defineixen la seva filmografia, la d’un cinema comercial, de grans estrelles i certa sofisticació, amb el vessant més propi del director de cinema independent que encara intenta ser. En resulta una barreja de pel·lícula d’espies i comèdia amb aires retro, alguns apunts de crítica a la societat i el sistema actual, i una trama llarga i confusa, però que se n’acaba sortint en el propòsit d’enganyar i tornar a enganyar l’espectador fins a la sorpresa final. El to de comèdia acosta ¡El soplón! a films com Charada i altres clàssics dels seixanta pels quals Soderberg sembla tenir força tirada, i als quals també ret homenatge amb la banda sonora de Marvin Hamlisch. S’ha de reconèixer l’esforç de Matt Damon per adaptar-se físicament al personatge al qual dóna vida, un en aparença ingenu executiu d’una gran corporació que decideix convertir-se en el confident de l’FBI quan descobreix actuacions fraudulentes a la seva empresa. En mans de Damon resulta força creïble la candidesa i ingenuïtat d’aquest personatge, com també l’inesperat gir que la seva història i el seu tarannà acaba fent en una pel·lícula que parla de les aparences, la manipulació, l’ambició i les mentides, les que es creu el propi personatge i també, les que fan possible un sistema en el qual són possibles grans fraus com el de Madoff o, més a prop de casa nostra, el cas de Millet i el Palau.

Crítica publicada a Capgròs

Una pel·lícula que canvia la història

Quentin Tarantino ha reconvertit la seva cinefília en la matèria prima d’un cinema amb marca pròpia. Totes les seves obres, en tant que resulten de la hibridació dels gèneres i les pel·lícules que devora sense parar, constitueixen per si mateixes autèntiques i personals declaracions d’amor al cinema, i més concretament, al cinema d’explotació, de sèrie B, de vídeoclub. Però a la seva darrera pel·lícula, Malditos Bastardos, Tarantino porta la passió cinèfila a extrems insospitats, fins a punt de fer que una pel·lícula sigui, literalment, capaç de canviar el curs de la història.

El cinema és un element molt important a Malditos Bastardos: el cinema com a art i com a entreteniment (les pel·lícules), el cinema com a espai (la sala), i el cinema com a llenguatge, el que permet narrar una història ambientada a la segona guerra mundial a la manera d’una pel·lícula clàssica de l’oest. Els maleïts bastards del títol, un grup de soldats jueus americans dedicats a caçar nazis, es comporten com autèntics cowboys perseguint indis. La ferocitat amb què aquests soldats cowboys arrenquen cabelleres és també digna del cinema gore, i en aquest sentit, Tarantino ha trobat un bon aliat en el cineasta Eli Roth, un director molt estimat pels fans del gènere gràcies a Hostel. Roth, que també interpreta a un dels maleïts bastards al costat d’un histriònic però divertit Brad Pitt, és també el responsable de la pel·lícula d’exaltació de la superioritat nazi presumptament rodada pel mateix Goebbels en persona, i de la que es mostren algunes escenes en la seqüència culminant del film, la que canvia el curs de la història i que transcorre en una sala de cinema.

El cinema per sobre de tot. A Malditos bastardos hi ha cites a Pabst, a Leni Riefenstalh i al cinema nazi de la Ufa, hi ha gore en color i en blanc i negre, hi ha influència del western clàssic –l’escena de la matança al cafè, per exemple, és pròpia d’un saloon-, hi ha bromes sagnants a costa del poder dels productors jueus a Hollywood –els productors de Tarantino són els germans Weinstein-, hi ha fins i tot una antiga estrella de Hollywood, Rod Taylor, que fa de Winston Churchill en una escena amb deix lynchià. Però per sobre de tot hi ha el millor i el pitjor Tarantino, el de les grans frases de diàleg i els personatges carismàtics –Aldo Raine i Hans Landa entren al hall of fame tarantinià des de ja mateix-, el de les llargues seqüències dialogades i el dels esclats súbits de violència, el de la narrativa fragmentada i la descontextualització continua, el Tarantino pop i gamberro, el salvatge, el que es diverteix i el que se salta totes les normes, com un autèntic cinèfil bastard.

Crítica publicada a Capgròs