La llibertat de les dones

Amb 'Albert Nobbs' es dóna un fenomen similar al de ‘La dama de hierro’. El carisma de la seva actriu protagonista destaca tant que acaba per entelar el propi contingut del film. En el cas de Meryl Streep, la seva interpretació ha servit per distreure de l’autèntic exercici de maquillatge sobre la figura de Margaret Tatcher. Pel que fa a 'Albert Nobbs', la sorprenent transformació de Glenn Close acaba per distreure’ns de l’argument d’un film. Basada en una novel·la de George Moore adaptada anteriorment al teatre (amb la mateixa Glenn Close com a protagonista), 'Albert Nobbs' relata la història d’una dona que es veu obligada a vestir-se i viure com un home per poder treballar i tirar endavant a la vida. Aquest, però, és només el punt de partida, perquè –sense desvetllar cap detall- aviat en el film es revelen les motivacions reals que porten a aquesta i altres dones a vestir com a homes per poder portar una vida amb certa llibertat. És aquí, i no en la transformació de l’actriu, on radica l’autèntic interès d’un film que planteja tota una sèrie d’interessants i complexes reflexions sobre la identitat sexual i la llibertat de decidir la nostra opció, i sobre el rol de la dona en la societat, a partir de la forta repressió que van viure durant l’època victoriana. No sembla que Rodrigo Garcia acabi de ser conscient de la profunditat i el risc dels temes que té entre mans, massa fascinat com sembla ell mateix en fer destacar l’estrella Glenn Close per sobre de tot. Hauria calgut que 'Albert Nobbs' caigués en unes mans més sensibles i compromeses amb la qüestió que toca perquè hagués tret tot el suc que s’intueix en un film que no acaba d’arribar allà on ens pretén portar.

Crítica publicada a Capgròs

Les herències

Amb ‘Los descendientes’, George Clooney ha aconseguit una nominació a l’Oscar i s’ha situat com un dels més ferms candidats a aconseguir-lo, malgrat que la seva elecció com a protagonista és un dels punts més fluixos de la nova pel·lícula d’Alexander Payne. El director d’Entre copas ha volgut explotar el vessant còmic de Clooney en aquesta comèdia agredolça o drama amb tints de comèdia. Però la realitat és que Clooney, interpretant-se a si mateix com als anuncis de Nespresso, potser connecta amb el públic pel seu carisma natural, però no per què faci creïble aquest pare de família absent que es veu súbitament enfrontat a les seves “herències”. Per una banda, la de la infidelitat de la seva dona, a punt de morir després d’un accident marítim. Per altra, la dues filles de les que poca cosa sap i amb les que haurà de reconstruir la seva relació. Per últim, la del reducte de terra verge en una illa hawaiana que li van deixar en herència els seus avantpassats. La contraposició d’aquests temes defineix el tema central de la pel·lícula, la reflexió sobre el llegat que deixem als nostres descendents. Però tot i alguns encerts, Los descendientes no s’arriba a treure de sobre certa superficialitat, manca de compromís i massa voluntat d’agradar, de caure bé, de resoldre-ho tot i d’emocionar amb recursos fàcils de melodrama. Es tracta d’un film irregular, que va trobant el seu to a mesura que avança la narració, però que cau en massa tòpics per poder-se considerar la gran obra que alguns sembla que hi volen veure. I a Clooney, simpàtic i atractiu com és, li han sortit dues temibles competidores que li roben força plans i que són, realment, les que mereixerien els únics reconeixements del film: les jovenetes Shailene Woodley i Amara Miller, que interpreten les dues filles del protagonista.

Crítica publicada a Capgròs

El director que relata grans investigacions

David Fincher signa la versió nordamericana del bestseller de Stieg Larsson ‘Els homes que no estimaven les dones’, el primer volum de la trilogia 'Millenium' que ja comptava amb una recent adaptació feta per un equip suec a les ordres de Niels Arden Oplev. Vagi d’entrada que, posats a triar, resulta molt més interessant la versió de Fincher que la plana i insípida versió sueca. El director de 'Seven' i 'Zodiac', un dels millors narradors cinematogràfics del cinema actual, s’ha interessat sempre per grans relats només pel gust d’explicar-los, de fer fluir personatges i trames a través tot desplegant un arsenal de recursos narratius que celebren el cinema més clàssic. Ho ha fet, sovint, relatant investigacions policials per les quals sembla tenir una especial predilecció. Una suma de tots aquests factors conflueix a la versió de ‘Millenium’, una pel·lícula que compta amb un material de base atractiu i proper a les inquietuds del director. En complicitat amb el guionista Steven Zailian, Fincher ha aconseguit una adaptació força més acurada i fidel a la novel·la. També el repartiment encapçalat per Daniel Craig s’ajusta més als caràcters definits per Larsson i la solvència d’actors com Christopher Plummer, Joely Richarson o Stellen Skarrsgård els fa guanyar dimensió. El director aposta per les accions paral·leles, els microflashbacks i altres recursos narratius que fan fluir la història i la fan atractiva malgrat ser prou ben coneguda per la majoria d’espectadors. Però tot i això, ‘Millenium’ no acaba de treure’s de sobre certa pàtina de pel·lícula impersonal i d’encàrrec, una obra d’impàs després de l’èxit rotund de 'La red social' i un film menor en la trajectòria d’un cineasta amb encara força a dir.

Crítica publicada a Capgròs

Política de paper cuixé

Els prestigi més que justificat de Meryl Streep està provocant que una pel·lícula tan fluixa i manipuladora com ‘La dama de hierro’ acapari piles i piles de crítiques positives. Però no s’ha de confondre la solvència més que contrastada d’una actriu que s’atreveix amb tot, fins i tot a donar vida a la mateixa Margaret Tatcher, amb el retrat que la pel·lícula fa de l’ex primera ministra conservadora del Regne Unit. Un personatge com aquest requeriria una aproximació una mica més rigorosa i compromesa i sobretot, molt menys frívola del que proposa la directora Phillida Lloyd, responsable també de l’adaptació cinematogràfica de ‘Mamma Mia!’. Com si no fos conscient del personatge que té entre mans, Lloyd ha decidit centrar-se en aspectes com ara la relació matrimonial de la Tatcher i les dificultats que una dona com ella, filla d’un modest botiguer, es va topar per accedir al món polític dominat pels homes. Aspectes interessants, sens dubte, però que no haurien de servir per dissimular la responsabilitat que Margaret Tatcher va tenir en la guerra de les Malvines o les vagues dels miners britànics, episodis més que dramàtics de la recent història britànica i que es toquen al film com qui no vol la cosa. Ara més que mai s’ha de recordar que les polítiques de la Tatcher han provocat, per exemple, bona part del valent cinema de denúncia social anglès. Però el retrat de la dama de ferro descafeïnat i maquillat fuig completament d’estudi i deriva en un cúmul d’anècdotes sense interès més pròpies del paper cuixé que de la biografia que un espera d’un dels líders que més responsabilitat ha tingut en el primer impuls de les polítiques neoliberals.

Crítica publicada a Capgròs

Artista vintage

Una de les últimes sensacions del 2011 i ferma candidata als Oscar és la pel·lícula 'The Artist', un entranyable homenatge al cinema mut i, perquè no, un petit recordatori sobre la necessitat del cinema de reinventar-se i readaptar-se. Tot i que el tema no és nou. Abans que ‘The Artist’ hi ha dignes precedents com ‘Cantando bajo la lluvia’ o ‘Sunset Boulevard’ que expliquen, si fa no fa, la mateixa història. La peculiaritat del film del francès Michel Hazanavicius és formal: la pel·lícula és pràcticament muda i està rodada en blanc i negre, en un intent d’emular el mateix cinema que es feia a l’època que precisament retrata. Hi ha qui hi veu un gran atreviment en una aposta tan allunyada del cinema trepidant i de grans efectes especials que comercialment s’imposa avui en dia. Però no ens hem de deixar enganyar. L’estratègia de The Artist s’emmarca en aquesta nova onada de l’anomenat cinema "vintage", que es mira al passat però no amb criteris històrics, sinó emocionals i estètics, que apel·la a la nostàlgia d’un suposat passat que, en realitat, no hem viscut sinó que només hem construït a partir de les imatges que n’hem rebut. ‘Super 8’ o ‘Drive’ són altres films que, per diferents motius, formen també part d’aquesta nova estratègia. En aquest sentit, ‘The Artist’ no es pot entendre com una pel·lícula muda feta en ple segle XXI, ja que la seva narrativa es basa més en els preceptes del cinema clàssic (amb cites, per exemples, a ‘Ciudadadno Kane’ o a ‘Vertigo’) que no pas del llenguatge del mut. Això no treu, però, que es tracti d’un producte fresc i entranyable, que connecta fàcilment amb molts públics i que fa sortir del cine amb un gran somriure.

Crítica publicada a Capgròs

Crisi, política i cinema

La crisi que està removent els ciments de la societat occidental ho fa trontollar tot. Davant els dubtes, els temors, la pèrdua de valors i la deriva a la que semblem abocats calen idees clares i líders convençuts. La política és, més que mai, necessària. Però una política honesta i transparent, capaç de plantar cara i no deixar-se enredar en nom de no se sap quins interessos. Massa foscors, secrets, interessos ocults i discursos vagues i buits de contingut han contribuït a una situació de la que només es podrà sortir si, primer de tot, se’n parla clar. El cinema, que des dels seus orígens ha tingut un important vessant social i de denúncia, s’ha acabat convertint en un agent polític de primer ordre, anant fins i tot més enllà de mitjans de comunicació i de polítics, parlant clar, mostrant la realitat des d’un altre prisma, denunciant injustícies, irregularitats i manipulacions, i obrint un tan necessari espai per a la reflexió i la presa de consciència. Política, d’una altra manera. Amb la crisi econòmica han sorgit tota una sèrie de títols que s’atreveixen a parlar de les coses, a mostrar allò que alguns semblen voler amagar o dissimular. L’exemple més paradigmàtic és el d’ ‘Inside job’, un documental sobre la crisi financera del 2008 que, en paraules del seu director Charles Ferguson, intenta explicar la “sistemàtica corrupció dels Estats Units per la indústria financera i les conseqüències d’aquesta corrupció”. La també militant Naomi Klein està al darrera de ‘La doctrina del shock’, de Michael Winterbottom, que denuncia des de posicionaments polítics molt clars els efectes negatius d’un capitalisme desaforat. EN els dos casos són pel·lícules documentals, però també en la ficció s’han vist obres més valentes que alguns polítics. És el cas de ‘Margin call’, que a partir d’un cas inventat i en clau de thriller dramàtic relata el frau comès per empreses d’inversió i que van donar peu a la crisi econòmica actual. ‘In time’, d’Andrew Niccol, recorre a la ciència ficció per fer-nos reflexionar sobre el cost social que pagarem si no tornem a la veritable Política, en majúscules, i aconseguim redreçar les coses. I en un àmbit més proper, la comèdia negra ‘Cinco metros cuadrados’ també denúncia des de la ficció les corrupteles polítiques que ens trobem cada dia als diaris.

En aquest vídeo podeu veure sencera 'La doctrina del shock'.


Article publicat a Valors

Les 152 pel·lícules del 2011

No m'ha agradat mai fer una llista de les millors pel·lícules de l'any perquè sempre he tingut la sensació que es fan de pressa, citant els grans títols que recordem a cop de cap i oblidem les petites obres amb que també ens anem topant en el nostre periple per les sales de cinema. I tot i que acostumo a apuntar-me a l'agenda totes les pel·lícules que veig, mai havia fet l'exercici de llistar-les totes juntes, fins ara. Però mira, aquest any ho he fet, i m'han tornat al cap molts títols, molts records i molt bones -i algunes males- experiències. Hi ha la majoria de pel·lícules que consten als rànquings i també hi ha coses que (malauradament) es coneixen poc. Potser són films petits, alguns gairebé invisibles, però que en el seu moment em van agradar per una cosa o per una altra i que també han format part d'aquest 2011 que ja hem acomiadat. Per això he aparcat la idea de fer una selecció de les millors i he decidit llistar-les totes, abusant de la confiança i posant a prova la vostra paciència. Les he llistat per mesos perquè el cinema també marca els ritmes del meu any: les pel·lícules de la Mostra de Mataró al febrer, les pel·lícules per preparar les vacances al juliol (moltes italianes aquest any!!!), les pel·lis del festival d'Autor, les del Sitges 2011, les dels cineforums, les sessions revival de pizza & peli...i en definitiva, les 152 pel·lícules que han ajudat a fer més passable l'any que ja hem deixat enrere. I de cara a aquest 2012 que es preveu difícil, una agenda amb molts fulls en blanc ja m'espera...

Gener
El discurso del rey
Ricas y famosas (video)
La danza
Animal Kingdom
Monsters
Más allá de la vida
También la lluvia
Miel
Thérese

Febrer
127 horas
La vida sublime
Finisterrae (video)
La nit que va morir Elvis
La noche que no acaba
Valor de ley
Winter’s bone
I’m still here (Mostra de Mataró)
Mammouth (Mostra de Mataró)
Sangre fácil (A woman, a gun and a noodle shop)(Mostra de Mataró)
El cisne negro
In a better world (Mostra de Mataró)
Los chicos están bien
Women without men

Març
Rango
Lola
Destino oculto
El mundo según Barney
Nunca me abandones

Abril
La vida de los peces
El último verano
La legión del àguila
Catfish (video)
Happythankyoumoreplease
Código Fuente
No mires atrás
Potiche
Illusion comique (Festival de cinema d'Autor)
Essencial Killing (Festival de cinema d'Autor)
Cold Fish (Festival de cinema d'Autor)

Abril
How I ended this summer (Festival de cinema d'Autor)
Meek’s cutoff (Festival de cinema d'Autor)
Oki’s movie (Festival de cinema d'Autor)
El extraño caso de Angelica (Festival de cinema d'Autor)
Cave of forgotten dreams (Festival de cinema d'Autor)
Le pére de més enfants
Midnight in Paris
Pequeñas mentiras sin importancia
Piratas del Caribe
Nowhere boy

Juny
Todos vos sodes capitans
Color perro que huye (Xcèntric)
Confucious (Festival Casa Asia)
Confessions (Festival Casa Asia)
A better tomorrow (Festival Casa Asia)
Don’t go breaking my heart (Festival Casa Asia)
The man from nowhere (Festival Casa Asia)
Hanna
Naufragio
Insidious
El padrino
La ola (video)
Resacón 2 en Tailàndia
El padrino II
Somewhere (video)

Juliol
ET el extraterrestre (Phenomena)
Regreso al futuro (Phenomena)
Abans que el temps ho esborri
Una mujer en África
Blackthorne
Bronson (video)
Cars 2
Once upon a time in America
El gattopardo
Muerte en Venecia (video)
Don’t look now (video)
El evangelio según san Mateo (video)
Lancelot du Lac (video)
Santes 15

Agost
Super 8
Le cuatro volte
The future
The perfect host
El nadador (video)
Cleo de 5 a 7 (video)
Les tres llums (CCCB)

Setembre
La piel que habito
Chicago años 30 (Party girl) (video)
El bueno, el feo y el malo
La vida útil (video)
Noche de miedo
Tree of life
Stalker (video)
Amer (video)
Los pasos dobles
No habrá paz para los malvados
Pina

octubre
Catalunya Uber Alles
Intruders (Sitges 2011)
Hanezu (Sitges 2011)
Arirang (Sitges 2011)
Saint (Sitges 2011)
Hell (Sitges 2011)
Another earth (Sitges 2011)
Smuggler (Sitges 2011)
Le petit poucet (Sitges 2011)
Amanecidos (Sitges 2011)
Livide (Sitges 2011)
Extraterrestre (Sitges 2011)
A letter to Momo (Sitges 2011)
Carré blanc (Sitges 2011)
Apollo 18 (Sitges 2011)
Attack the block (video)
Mientras duermes
The thing (Sitges 2011)
Drive (Sitges 2011)
Killer Joe (Sitges 2011)
The Artist (Sitges 2011)
The day he arrives (Sitges 2011)
Red state (video)
I want to be a soldier
Another year
El ilusionista
Las acacias
Margin Call
Passione (In-edit)
El niño de la bicicleta
Señoras y criadas
Zombies party (video)

Novembre
Mad monster party (video)
Habemus papam
Melancholia
Cinco metros cuadrados
Tintin
El premio (L'alternativa)
Medianeras
The innocents (video)
Un dios salvaje
Mercado de futuros

Desembre
Una historia de amor
Tyrannosaur
Restless
Jane Eyre
Take this waltz
Vidal Sassoon
Mission:Impossible 4
Hollywood talkies
Inmortals
El topo
Los goonies
Las deimoiselles de Rochefort (video)
Nada (video)
Le havre

El factor humà

L’estrena de ‘El topo’ ha coincidit amb la projecció en sales de la quarta entrega de ‘Misión Imposible’, dues pel·lícules que gairebé es poden entendre com l’anvers i el revers d’una mateixa història. Mentre que la superproducció protagonitzada per Tom Cruise és tot un festival de focs d’artifici, el film que signa el suec Tomas Alfredson, amb un punt de partida argumental molt similar, destaca per la sobrietat, la contenció i la mesura. Una conté tota l’acció i l’altra sembla la versió parlada, explicada, aprofundida. Alfredson juga amb l’avantatge d’un dels títols clàssics de la novel·la d’espies i una de les obres més conegudes de John Le Carré. Però tot i el sòlid origen literari, no era fàcil traslladar la seva complexitat a pel·lícula i fer-ho competint amb l’espectacularitat que sembla que el públic reclama al cinema d’espies i d’acció.

El director Tomas Alfredson, que va despuntar amb una altra adaptació literària, la celebrada ‘Déjame entrar’, sembla tenir bona mà per crear atmosferes tenses i opressives i fa gala d’una realització elegant i austera, amb una estètica molt dels anys setanta i a l’hora tan moderna que li aporta al film certa atemporalitat. Però sobretot, és capaç de fer aflorar l’emoció en contextos freds i sobris com el que proposta també ‘El topo’, una trama d’espionatge ambientada en plena guerra freda, relatada i resolta a través de la intel·ligència observadora de l’agent Smiley, un Gary Oldman a punt d’Oscar i molt ben acompanyat per un repartiment més que solvent, i un altre dels grans encerts d’aquest film que d’alguna manera també ens parla de l’absurd de l’enfrontament i la guerra i de com tot plegat queda condicionat pel factor humà.

Crítica publicada a Capgròs

A punt pel Nadal...

Deliciosament increïble

Torna l’espia Ethan Hunt amb el rostre de Tom Cruise i aventures cada vegada més descabellades, en una nova entrega de la sèrie Mision: Imposible. En aquesta ocasió, és Brad Bird qui recull el testimoni de cineastes com Brian de Palma, John Woo i J.J.Abrams, en la seva primera pel·lícula amb personatges reals. El responsable de grans èxits de l’animació recent com Ratatouille o Los increïbles ha sabut traslladar a un film d’acció "adult" la capacitat que va demostrar per crear acció amb l’animació digital de la Pixar. Bird aporta també unes interessants i necessàries dosis d’humor i fins i tot de sana autoparòdia, que s’agraeixen en una pel·lícula protagonitzada per Tom Cruise, que sempre ha patit una certa tendència a prendre’s massa seriosament a sí mateix. Com a contrapunt, l’encertada elecció de Simon Pegg com a comparsa còmica de l’estrella i unes seqüències d’acció tan increïbles com trepidants. És en aquesta exageració tan ben calculada on el quart episodi de Mision : Imposible aconsegueix guanyar punts, consolidant-se com un interessant producte de consum instantani d’entreteniment. I precisament quan la pel·lícula deixa de ser deliciosament increïble per caure en el sentimentalisme innecessari –possiblement per exigències del també productor Tom Cruise- quan el film assoleix el seu punt més baix. El punt àlgid coincideix amb l’escena a les altures dels gratacels de Dubai, un d’aquells moments que ens reconcilien amb el pur cinema espectacle.

Crítica publicada a Capgròs