Mitologia de les teixidores

De tant en tant col·laboro amb articles a Portal de Labores.. Us deixo el més recent que hi he publicat, sobre els mites antics que tenen a teixidores com a protagonistes. Al final del post us deixo una llista d'altres articles que he fet pel mateix portal.

Mitología de las tejedoras

Tejer está de moda. Hoy en día, es difícil no conocer a alguien que se haya animado a tricotar un jersey para su novio, o que haya tejido un puf de trapillo para su casa o que haya forrado una farola de su calle con cuadritos de ganchillo. Hay que reconocerlo: el ganchillo y el tricot son tendencia. Los movimientos de urban knitting, las guerrillas del ganchillo, las quedadas laneras, las nuevas tiendas de lanas y talleres y las diseñadoras que exponen y venden por Internet han contribuido de forma decisiva a modernizar una práctica que hace unos pocos años se veía como una cosa de abuelas y parecía destinada al olvido. Hoy, tejer y crochetar es “lo más”.

Ariadna y Teseo, de Niccolò Bambini

Pero más allá de ser tendencia, la recuperación de técnicas y la puesta al día de las labores es importante porque asegura la continuidad de una larga tradición que viene de mucho más atrás que nuestras abuelas, y se remonta a los orígenes de nuestra propia civilización. ¿Os suena la historia de Ariadna y el laberinto del Minotauro? ¿Y la de Penélope, la sacrificada esposa del heroico Ulises? ¿O la de Aracné, que osó enfrentarse a la mismísima Atenea? Pues todas ellas tienen algo en común: tejían. Y protagonizan algunos de los mitos más maravillosos que nos legó el mundo antiguo.

Si habéis leído la Odisea conoceréis bien la historia de Penélope. La esposa de Ulises, el rey de Ítaca, espera pacientemente durante veinte años a que su marido regrese de la Guerra de Troya. Absolutamente fiel a Ulises, y para evitar el incordio de multitud pretendientes, Penélope idea una plan. Asegura que aceptará casarse de nuevo cuando termine de tejer un sudario para cuando muera el nuevo rey. Penélope teje pacientemente durante el día, para deshacer lo tejido durante la noche y así ganar el tiempo necesario hasta que Ulises regrese.

Otro famoso ardid de tejedora es, desde luego, el que urdió Ariadna para ayudar a Teseo a salir del mortal laberinto del Minotauro. La hija de los reyes de Creta, enamorada de Teseo a primera vista, le regaló una espada mágica y el ovillo de lana que estaba hilando, para que con el pudiera marcar el camino de salida del laberinto tras matar al monstruo de cuerpo humano y cabeza de toro que habitaba en él.

Las hilanderas, de Velázquez

La mitología nos explica también quien inventó el uso del hilo y las redes. Según cuentan Plinio y Ovidio en sus metamorfosis, se puede considerar a Aracne como la primera tejedora. El mito nos cuenta que Aracne, hija de un tintorero, era famosa por su gran habilidad para el tejido y el bordado. Tanto se lo creyó que se atrevió a afirmar que sus habilidades eren mejores que las de Atenea, diosa de la guerra, la sabiduría y la artesanía. Molesta, Atenea la retó a tejer una escena. La diosa representó su victoria sobre Poseidón, gracias a la que los atenienses pusieron el nombre de Atenas a su ciudad. Aracne, a su turno, represento diversos episodios de infidelidades de los dioses disfrazados de animales. Atenea no pudo más que admitir la perfección del tejido de Aracne pero, molesta por su desafío, la convirtió en una araña. Según este mito, la historia sugiere que el arte de tejer, desarrollado en Asia Menor, se inspiró en la labor de las arañas. El mito de Aracné aparece representado en uno de los cuadros más famosos de Velázquez, titulado precisamente, ‘Las hilanderas’.

Altres articles publicats a Portal de Labores

Compartir la afición por la lana... y mucho más
Todo lo que hay que saber sobre los amigurumis
¿De dónde viene el trapillo?
Quilts: de la necesidad a la creatividad
La ciudad felicita la Navidad con punto de cruz

Veritats i mentides, l’honestedat al cinema*

L’actor Jim Carrey va protagonitzar ja fa alguns anys una pel·lícula que es titulava ‘Mentiroso compulsivo’ on interpretava el paper d’un ambiciós advocat que no dubtava en dir totes les mentires que fessin falta com a mètode habitual de treball i, per extensió, en la seva vida quotidiana. Fins que el seu fill, cansat de ser víctima també de les mentides del seu pare, un bon dia demana un desig que se li fa realitat: que el seu pare no pugui mentir durant 24 hores. Les escenes còmiques de la pel·lícula, algunes realment hilarants, sorgeixen precisament quan el protagonista comença a dir la veritat a tort i a dret, ficant-se en situacions compromeses per la falta de tacte o de subtilesa. Encara que difícilment pugui donar-se una situació com aquesta a la vida real, el cas extrem de ‘Mentiroso compulsivo’ ens fa reflexionar sobre el sentit de la mentida i la veritat i, per extensió, sobre l’honestedat.

L’honestedat fa referència a la capacitat de viure amb consonància i sinceritat amb un mateix, amb allò que pensem i la manera com actuem. La mentida, com la de Jim Carrey en aquesta pel·lícula, és potser la mostra més evident de la manca d’honestedat. Però aquest valor té una accepció molt més profunda que té a veure, és clar, amb el respecte a la veritat, però no tan sols davant els altres sinó també davant un mateix. Una persona honesta és aquella que viu i actua segons allò que pensa, que no s’autoenganya ni enganya els demés, que és conscient de les seves mancances i defectes i que busca com superar-les amb accions que millorin tant la seva vida com la dels que l’envolten.

No sé si es podria considerar exactament el revers de ‘Mentiroso compulsivo’, però segurament s’hi acostaria molt, el personatge de Forrest Gump que va interpretar Tom Hanks a la multipremiada pel·lícula del mateix títol. En aquest cas ens trobem davant un personatge que no s’autoenganya, que és conscient de la seva pròpia limitació –una disminució física i psíquica- i actua en conseqüència, honestament, de manera que arriba no només a superar-se ell mateix, sinó de crear confiança entre els demés.

Podem dir, per tant, que l’honestedat, es manifesta no només en el caràcter d’una persona, sinó també en els seus actes. Per això, a l’hora de buscar l’honestedat al cinema, ens podem fixar en pel·lícules o personatges com els de ‘Mentiroso compulsivo’ o ‘Forrest Gump’. Però també les trajectòries dels mateixos directors de cinema ens poden parlar de l’honestedat. Les obres de cineastes com Clint Eastwood, Ken Loach o Nanni Moretti, per citar tres exemples de diferents nacionalitats, ens poden agradar més o menys en funció de cada pel·lícula i dels nostres gustos, però difícilment se’ls podrà tirar encara que no hagin estat fidels als seus propis principis i la seva veritat.

*Article publicat a la revista Valors.

El DA2013 premia el cinema que navega entre realitat i ficció*

El ple absolut i l’ovació que va rebre ‘La plaga’, el film que dijous dia 2 va clausurar el Festival de Cinema d’Autor de Barcelona; i el (merescut) premi del públic per a la pel·lícula ‘Otel.lo’ de Hammudi Al-Rahmoun Font són dues mostres del bon estat de salut de l’autoria catalana. El D’A, un festival jove però ben atent a les tendències cinematogràfiques que s’imposen, ha inclòs dins la seva completa programació una bona selecció de pel·lícules catalanes que permeten ser optimistes pel que fa a la generació de talent cinematogràfic autòcton.

Un fotograma d'Otel·lo

'Otel.lo', el film premiat pel públic, planteja una reflexió cinematogràfica sobre els límits entre la veritat i la ficció, a partir d’un fals (?) documental sobre el rodatge d’una adaptació l’obra de Shakespeare al cinema, on la distància entre els actors i els seus personatges es va estrenyent a mesura que l’alquímia del cinema entra en joc.

L’altra premiada del festival ha estat la pel·lícula Arraianos, d’Eloy Enciso, que s’ha endut el Premi de la Crítica al Nou Talent D’A 2013, que el festival ha atorgat aquest any per primera vegada en col·laboració amb l’ACCEC (Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. El jurat, integrat per Covadonga G. Lahera, Pere Alberó i Arnau Vilaró, ha reconegut el film d’Enciso per “la seva habilitat per integrar en el relat cinematogràfic a una comunitat rural la memòria, tradició oral i formes de vida de la qual perviuen i dialoguen amb el present”. Enciso s’inspira en el cinema de Jean-Marie Straub i Daniéle Huillet per crear un poema visual d’una força i saviesa inspiradores i ha rodat ‘Arraianos’ a un poble perdut a la frontera entre Espanya i Portugal, en un territori que sembla anar més enllà del temps i l’espai.

Els premis es van donar a conèixer abans de la projecció del film de clausura, ‘La plaga’, de Neus Ballús, una pel·lícula que era molt esperada després del seu pas per la Berlinale. I no va decebre ningú. L’opera prima de la realitzadora de Mollet del Vallès oscil·la també en un territori indefinit entre el documental i la ficció, per oferir un retrat honest i humà de cinc personatges de la zona rural de Gallecs, que lluiten per sobreviure en una realitat marcada per la cruesa de la crisi.

Abans de la clausura, el festival va projectar un dels títols més colpidors d’aquesta tercera edició, la colpidora ‘À perdre la raison’, del belga Joachim Lafosse. Ancorada en la tradició del cinema realista que a Bèlgica encapçalen els germans Dardenne, el film de Lafosse reconstrueix amb freda elegància la vida d’una parella que, amb pocs mitjans, accedeix a viure dels favors d’un padrí. La progressiva pèrdua de llibertat i identitat desemboca en un impactant i tràgic desenllaç que va deixar tocat més d’un a la sala de cinema.

Discretament, el cinema belga post Dardenne sembla estar-se fent un lloc dins el cinema d’autor. El D’A2013, sense anar més lluny, es va inaugurar amb una altra pel·lícula belga, això sí, ben allunyada de la cruesa d’À perdre la raison’. Tot el contrari, ‘Tango Libre’, de Frédéric Fonteyne, és un divertit cant a l’amor, la llibertat i la vida, a partir d’una relació a quatre bandes entre una dona, dos presos i el policia de la presó on compleixen condemna. Aquesta coproducció de Bèlgica amb França i Luxemburg compta també amb la quota catalana gràcies a la presència com a protagonista de l’actor Sergi López.

Everyday, de Michael Winterbottom

No s’han endut premi, però pel·lícules com ‘Laurence Anyways’ de Xavier Dolan i ‘Frances Ha’ de Noah Baumbach han quedat força amunt en el rànquing de les pel·lícules més votades i ben valorades del públic. Altres títols no han tingut tant de ressò, però mereixen ser destacades perquè han contribuït a elevar el nivell general d’aquest D’A 2013: ‘Leones’ de Jazmín López, ‘La cinquième saison’ de Peter Brosens, Jessica Woodworth o ‘Vikingland’, de Xurxo Chirro, per citar-ne algunes, han compartit cartellera amb les últimes produccions de Michael Winterbottom (‘Everyday’), Abbas Kiarostami (‘Like someone in love’) o Michel Gondry (‘The we and the I). La combinació de nous autors amb cineastes més que consolidats ha enriquit encara més la programació d’un festival avui indispensable en el calendari cinematogràfic de Barcelona.

*Segona crònica del DA2013 publicada a Núvol.com

Impostura emocional

La directora Isabel Coixet torna a plantejar en la seva darrera pel·lícula ‘Ayer no termina nunca’ un drama emocional intens a partir d’una situació extrema. En aquest cas, el film tracta de la mort d’un fill i els efectes d’aquesta tragèdia en la relació d’una parella. Fidel al seu propi estil, Coixet intenta revestir el drama de gran transcendència a partir de frases estudiadament literàries i enquadraments molt calculats. I aquesta manera de rodar és la que acaba fent perdre al seu cinema tota credibilitat i que l’emoció de la pròpia història acaba sent impostada i superficial. És una llàstima que l’excés de pedanteria s’emporti per endavant totes les bones idees –i no es pot negar que n’ha tingut unes quantes- que s’entreveuen en el guió d’’Ayer no termina nunca’ però que un cop filmades no acaben de funcionar.

És una bona idea, per exemple, la de situar en un futur proper, l’any 2017, l’acció de la pel·lícula, un pretext que Coixet fa servir per parlar de la crisi econòmica actual i advertir que si les tornes no canvien, i les persones no prenem consciència, la situació en el futur pot ser encara pitjor. És una bona idea situar els personatges en un espai mig abandonat que descriu de forma senzilla tant la situació social com l’emocional dels propis protagonistes. I també era una bona idea, però molt arriscada, basar tot el drama en la llarga conversa de dos personatges, un home i una dona, que es retroben cinc anys després d’haver-se separat després de la mort del seu fill. Arriscada perquè el pes del drama i la credibilitat de la història recau en els actors que interpretin aquests personatges i, malgrat els seus esforços més que notables, ni Candela Peña ni Javier Cámara aconsegueixen que ens els creiem en la situació plantejada.

Crítica publicada a Capgròs

D’A 2013: noves narratives, tendències i autories radicals*

Com la protagonista de ‘Frances Ha’ (i com el protagonista de l'espot oficial) molts hem tingut ganes de sortir fent salts i ballant del Club Aribau o del CCCB on es projecten les pel·lícules del Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. En una setmana d’intenses pluges i enmig del temporal de retallades en la cultura i el cinema, el D’A és avui un oasi per a cinèfils: un punt de trobada on posar-se al dia del cinema autoral més fresc i trencador, on recuperar les obres més “radicals” que han passat pels festivals internacionals de referència, on intuir les tendències que vindran i on gaudir de la passió cinèfila al 100% (hi ha alguna cosa millor que les apassionades discussions sobre pel·lícules que tenen lloc a les llargues cues d’espera que es formen a l’inici de cada sessió?).

Amb aquesta tercera edició a punt d’acabar, i encara pendents d’algunes de les pel·lícules més esperades del festival (com la catalana ‘La plaga’ que clausurarà el certamen), ja es poden apuntar alguns dels títols que quedaran en el record del D’A 2013. La citada ‘Frances Ha’, de Noah Baumbach, un dels “hype” més esperats d’aquesta edició, va complir amb les seves expectatives i va enamorar –gràcies també a l’encant de la seva protagonista Greta Gerwig- amb la seva barreja de comèdia indie americana i homenatge a la nouvelle vague. ‘Simon Killer’, un híbrid de drama i thiller dirigit per Antonio Campos, també ha convençut el públic a la recerca d’emocions fortes.

Cruesa extrema, però en uns termes ben diferents, és la que ofereix ‘Boy eating the birds food’, d’Ektoras Lygizos, una nova mostra d’aquest cinema grec actual tan marcat per la crisi. Però que lluny del realisme social que s’ha donat en altres cinematografies com la rumanesa –objecte d’una retrospectiva al D’A-, els joves cineastes grecs estan apostant per un cinema molt cru, a voltes surrealista, poètic i absurd, que aconsegueix transmetre el malestar i desesperació que es viu a Grècia.

Molt esperada era també ‘A última vez que vi Macau’, del tàndem Joao Pedro Rodriguez i Joao Rui Guerra da Mata, dos representats d’aquesta onada de nou cinema portuguès que s’està renovant amb nous plantejaments sobre el relat cinematogràfic, alhora poètic i experimental. De Rodriguez i Guerra da Mata s’han projectat al D’A dos interessants curtmetratges on s’apunten les maneres que brillen amb gran esplendor a la “masterpiece” ‘A última vez que vi Macau’. Barreja de documental sobre la ciutat de Macau, diari fílmic, thriller i ciència ficció apocalíptica, aquesta pel·lícula és, per a qui signa aquestes línies, una de les millors del festival.

El D’A ha dedicat també una secció a l’Autoria Catalana amb un imponent recull de pel·lícules que demostren que alguna cosa important s’està movent a Catalunya. El documental ‘Volar’ de Carla Subirana, que ens introdueix a l’interior de l’hermètica acadèmia militar de vol de l’exèrcit espanyol; la radicalitat estètica de ‘La lapidation de Saint Étienne’ de Pere Vilà, i el “fals” documental sobre el rodatge d’Otel·lo, un excel·lent exercici metalingüístic signat pel professor de l’Escac Hammudi Al-Rahmou, són tres exemples notables de la varietat i riquesa de l’actual cinema català.

Una altra de les interessants tendències que el D’A ha sabut captar amb la seva programació és la dels “film diaries” o diaris fílmics, un gènere cinematogràfic en primera persona que s’està beneficiant del canvi de paradigma que ha suposat el cinema digital. Amb més facilitats que mai per rodar una pel·lícula només amb una càmera i pressupostos low cost, cineastes com Leon Siminiani o Carlo Pardial han filmat alguns dels títols més interessants del cinema d’autor de l’estat, ‘Mapa’ i ‘Mi loco Erasmus’.

*Article publicat al Núvol.com

Alguna cosa fa olor de cinema a Dinamarca*

Mads Mikkelsen a La Caza

El cap de setmana passat, el de pitjor recaptació de la historia segons es lamenten els distribuïdors i exhibidors espanyols, la pel·lícula més vista en sales va ser ‘La caza’, del danès Thomas Vinterberg. Al festival de cinema online Atlàntida Film Fest, que organitza la plataforma Filmin, s’hi han projectat dues produccions daneses, ‘Brotherhood’ i ‘The truth about men ‘, protagonitzades per Thure Lindhart. Aquest actor és protagonista també de ‘Keeps the lights on’, una producció americana on hi té un petit paper una altra de les grans actrius del cine danès, Paprika Steen, coneguda pels seus papers a ‘Los idiotas’ i ‘Celebración’. Steen és la protagonista de ‘Noche de vino y copas’ d’Ole Christian Madsen, una comèdia danesa s’ha estrenat aquesta mateixa setmana als cinemes de casa nostra.

A royal affair va estar nominada a l'Oscar

A la passada edició dels Oscar de Hollywood una de les finalistes en categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa va ser ‘Un asunto real’, de Nikolaj Arcel, el mateix director de ‘The truth about men’. El protagonista d’Un asunto real és la mega-estrella danesa Mads Mikkelsen, ara també en cartell a ‘La caza’, la pel·lícula amb que va guanyar el premi a la millor interpretació masculina a Canes. Mikkelsen es va fer famós a nivell internacional interpretant el dolent de ‘Quantum of solace’ i ara dóna vida al jove Hannibal Lecter a la sèrie de televisió Hannibal. Mikkelsen també era el protagonista de ‘Walhalla Rising’, una de les primeres pel·lícula de Nicolas Winding Refn, el celebrat director de ‘Drive’ i sí, de nacionalitat danesa. 

Fotograma de Los Idiotas, de Lars Von Trier

He aconseguit escriure dos paràgrafs sobre el cinema danès actual sense mencionar a Lars Von Trier. Però molt probablement sigui per culpa seva –o gràcies a ell- que el cinema danès visqui avui aquest moment tan dolç. Artífex i autor de referència, juntament amb Thomas Vinterberg, del moviment Dogma que va revolucionar el cinema “alternatiu” a la dècada dels anys noranta, Von Trier no ha deixat de reinventar-se, escandalitzar i fascinar amb les seves pel·lícules i la seva pròpia personalitat, com tothom sap. El que potser no es destaca tant és el paper que ha jugat la companyia Zentropa, fundada l’any 92 per Lars Von Trier i el productor Peter Aalbæk Jensen en motiu de la producció del seu film ‘Europa’. En aquests vint anys, Zentropa ha produit més de 70 pel·lícules i ha obert diverses delegacions europees, entre elles una a Barcelona.

Va ser Zentropa a través d’on es va vehicular el moviment Dogma que amb pel·lícules com ‘Los idiotas’, va donar el primer gran impuls al vídeo digital. S’ha parlat molt de l’impacte que el vídeo digital ha suposat en la democratització del cinema: la tecnologia digital ha obert la possibilitat de rodar una pel·lícula a qualsevol que disposi d’una càmera digital. El cinema danès ha sabut aprofitar l’avantatge dels seus pioners per assentar les bases d’una indústria cinematogràfica que ara dóna bons fruits més enllà de la participació ocasional de determinats autors en festivals de cinema.

La revolució digital, molt probablement, ajuda a explicar també la gran eclosió del cinema romanès de la darrera dècada, del qual en deixa bon testimoni el Festival de Cinema d’Autor amb la seva retrospectiva “10 anys de cinema romanès”. Com també explica el boom de l’actual cinema grec, on tota una onada de joves realitzadors està testimoniant la crisi a partir de títols radicals, poètics, incòmodes i frescos, com també es pot veure en films que es projecten al D’A, com la molt recomanable ‘Boy eating the bird’s food’. Tres exemples de cinematografies emergents que estan marcant ara diverses rutes a seguir pel cinema europeu.

*Article publicat al digital Núvol

El fracking i la manipulació del discurs ecologista

La filmografia de Gus Van Sant oscil·la entre les obres “d’autor” ('Mi Idaho Privado', 'Gerry') on hi aboca les seves inquietuds estètiques i artístiques més personals, amb altres pel·lícules de caràcter més “comercial” ('El indomable Will Hunting', 'Milk') on sovint aprofita també per incloure missatges de reivindicació o crítica social. Aquest segon cas és també el de ‘Tierra Prometida’, un film de l’any passat que arriba ara a les nostres pantalles coincidint també amb la preocupació creixent per la problemàtica del “fracking” a Catalunya i l’estat.

El fracking, que s’ha popularitzat els darrers anys als Estats Units com una alternativa per possibilitat l’extracció de gas i petroli, ha causat una gran controvèrsia pels riscos mediambientals que comporta: es tracta d’una injecció a gran pressió d’aigua barrejada amb sorra i productes químics per provocar en el terreny fractures per on pugui sortir el gas. Però a banda del gran malbaratament d’aigua que comporta, també s’han detectat efectes en la salut derivats de la filtració d’aquests productes químics que contaminen el terreny.

Van Sant, amb la complicitat del seu fetitxe Matt Damon, ha optat per fer una pel·lícula extremadament didàctica, perquè qualsevol espectador pugui entendre com funciona el 'fracking' i, sobretot, quins són els seus efectes negatius en les persones. Per això s’ha centrat en mostrar l’oposició social d’un petit poble on arriba un comercial que s’ha d’encarregar de fer signar els permisos per actuar en les seves propietats, i també un activista ecologista que fa campanya en contra del 'fracking'. Se li pot recriminar un cert simplisme a l’hora de plantejar els conflictes. Però sens dubte, el més interessant de ‘Tierra Prometida’ és la denúncia que Van Sant fa dels mecanismes de manipulació de les grans multinacionals, la perversa utilització del discurs ecologista per part d’aquestes corporacions i les maquiavèl·liques accions que porten a terme en benefici dels seus propis interessos.



Crítica publicada a Capgròs

El cinema de la imaginació, o como fer possibles altres móns

Fa uns dies vaig rebre la proposta de la meva amiga Cayetana per participar en la Setmana de la Creativitat que celebra al Trapezidetana, un espai molt suggerent on us podeu perdre entre paraules, creació i idees en moviment. Em va proposar un repte i vaig acceptar immediatament. La Cayetana em va demanar que respongués a aquesta pregunta: És el cinema un dels territoris ideals per conrear la fantasia i la imaginació?

La meva resposta, per descomptat, és un SÍ rotund i en majúscules. No soc capaç de pensar en un camp més ben abonat per a la imaginació que la pantalla d’un cinema. Ja sé que em direu que el mateix es podria pensar dels llibres, la música o la pintura. Però res millor que el cinema, el setè art, per aglutinar tot el millor de totes les altres disciplines artístiques: les paraules, la música, la imatge, la llum, l'espai, el moviment i el silenci. Amb aquests pocs ingredients i gran creativitat es pot fer molta màgia i així ha estat des de 1895, any de la seva invenció pels Germans Lumière. Des dels seus primers passos com a truc de fira fins a les milionàries produccions digitals del segle XXI, el cinema no ha deixat d'exercir com a transmissor de fantàstiques meravelles.

Aquests dies a Barcelona es pot visitar una recomanable exposició sobre Georges Méliès, un dels grans pioners del setè art i el creador, per dir-ho, de la línia imaginativa i fantàstica de la narrativa cinematogràfica. Els Lumière van aplicar el seu invent per documentar petits fets de la realitat quotidiana, gestos de persones i paisatges de ciutats. Méliès va deixar clar que el nou invent dels Lumière no serviria només per captar el moviment del món real, i que a través del petit objectiu havia espai també per convertir els nostres somnis-i algun malson- en realitat. Perquè ens agrada conèixer el món que ens envolta, però encara ens agrada més imaginar altres mons possibles, i el cinema, amb la seva màgia, els ha fet possibles.

En els seus cent i escaig anys d'existència, el cinema s'ha debatut entre el somieig de la fantasia i el compromís amb la realitat. De la mateixa manera que sovint es confronta el cinema comercial associat al glamour de Hollywood amb l'anomenat "cinema d'autor" o "cinema alternatiu". De les tensions entre aquests pols oposats han anat sorgint nous llenguatges, nous gèneres i nous formats amb els quals seguir donant curs a la imaginació, la dels creadors i la de nosaltres, els espectadors, sempre disposats a gaudir d'una bona història. Ja siguin les velles pel·lícules mudes de Charles Chaplin o el deliri digital de Matrix amb el qual el cinema va rebre al segle XXI, la fi sempre és el mateix: encantar amb una història. Per això no crec que es pugui establir un únic i definit territori per a la imaginació i la creativitat en el cinema.

No em queda cap mena de dubte. El cinema és un territori universal, sense nacionalitat i sense fronteres, com ho és el propi terreny de la fantasia i la imaginació. Sens dubte, igual d'importants han estat els gèneres clàssics o les aportacions que des de la mateixa indústria de Hollywood van fer directors com Steven Spielberg o George Lucas a la fi dels setanta, com decisives han estat també les obres sorgides des de la més radical independència (penso per exemple en el cinema d'avantguardes, en l'underground de John Cassavetes), en la frescor dels nous cinemes europeus, o en les mirades pròpies de cinematografies llunyanes, com la japonesa o la iraniana. Igual de creatiu em sembla el ja consolidat cinema de Quentin Tarantino, que beu d'un munt de fonts amb les que ha aconseguit crear el seu propi llenguatge, com l'aposta de nous directors espanyols com Carlos Vermut (us recomano Diamond Flash), que es mou al cinema low-cost, sense pressupost, però ple de grans idees i imaginació. No importa si és cinema fet amb pocs diners, doncs davant d'una pantalla de cinema els espectadors no compten els números, sinó la màgia, aquella capacitat única de fer l'impossible, realitat.

Aquest text és la traducció al català d'un text originàriament escrit en castellà pel blog Trapezidetana, de Cayetana Sanz.

L’aportació d’Espriu a la construcció nacional

Fotografia: Ajuntament de Mataró

Com a membre de Llegim i Piulem formo part de la Comissió Any Espriu que s'ha creat a Mataró per commemorar el centenari de l'autor de Sinera. I com a periodista, aquesta és la crònica que he fet per Capgròs de la conferència que Agustí Pons va pronunciar a Mataró sobre Salvador Espriu, emmarcada en els actes d'aquest centenari i de Sant Jordi:

Agustí Pons destaca l’obra i l’aportació d’Espriu a la construcció nacional 

Tan important com l’obra de Salvador Espriu és el seu exemple personal i la seva contribució a la construcció nacional catalana. Aquesta és la idea que va transmetre el periodista Agustí Pons a la conferència sobre Salvador Espriu que va pronunciar dijous passat, dia 18, a l’Ajuntament. Pons, autor d’una biografia sobre l’autor arenyenc, va protagonitzar així la conferència institucional en motiu de la Diada de Sant Jordi, dedicada aquesta vegada a Espriu coincidint també amb la celebració del seu centenari. Pons va repassar els tres aspectes pels quals considera que Espriu és una figura capital dins la cultura catalana: per la seva obra, pel seu exemple personal i per la seva influència social.

Pel que fa a l’obra, el conferenciant va destacar el fet que tot i no ser molt extensa ni haver estat massa llegida pel gran públic, sí que ha estat una obra tinguda en compte pels crítics i pels estudis literaris. En aquest sentit, Pons va assenyalar que no es pot deslligar l’obra d’Espriu a la seva pròpia trajectòria vital, que va repassar a través d’algunes anècdotes de la seva infància i joventut. Espriu, que va patir una greu malaltia de petit, va dedicar els anys de repòs a llegir compulsivament i va desenvolupar així una intel·ligència superior a la dels nois de la seva edat. A la universitat, en els temps previs a la República i envoltat d’un ambient altament intel·lectual, Espriu va acabar de posar les bases de la seva obra. Segons va apuntar Pons, la seva estricta formació explica que Espriu “es mirés el món amb certa superioritat moral, però també amb un nivell d’autoexigència que el portava sovint a l’angoixa”.

Referent durant la dictadura i la postguerra
L’arribada de la Guerra Civil va trencar el somni republicà que Espriu i altres intel·lectuals de la seva època havien viscut, i “el va marcar per sempre”. La mort del seu pare el va obligar a acceptar una feina de notari per poder mantenir la seva família, professió que va desenvolupar durant vint anys i que va compaginar amb l’escriptura de les seves obres, sempre escrites en català. Pons va remarcar com Espriu va ser un referent per la cultura catalana ja durant els anys més negres de la postguerra, gràcies a la seva influència a la revista Ariel, i més tard, als anys seixanta, entre els intel•lectuals marxistes que també el van reivindicar. Obres com ‘Antígona’ o ‘Cementiri de Sinera’ reflecteixen el pensament i sentir d’Espriu davant la guerra civil i l’enyor de les llibertats perdudes, mentre que a ‘La pell de brau’ va expressar la possibilitat que Espanya es convertís en una “nació de nacions” on es respectessin totes les cultures i llengües que hi cohabiten.

A mode de conclusió, Pons va assenyalar que Espriu, juntament amb Candel i Maria Aurèlia Campmany, va ser un dels intel·lectuals que més van influir en la definició de l’estructura del país durant la transició: “Van ajudar a dissenyar el terreny de joc de la Catalunya que surt del Franquisme”, va concloure.

En aquest vídeo gravat per l'Ajuntament de Mataró podeu veure tota la conferència.

Partida de cartes (espiral)

La primera pel·lícula de George Méliès, 'Une partie de Cartes' (1896), també va ser el primer remake de la història del cinema.



Concretament, d'un film dels germans Lumière titular 'Partie de cartes'...



... que també es basava en una partida de cartes anterior, la de Cezanne.