dissabte, abril 5

Diàlegs visuals: 'L’inconnu du Lac' vs 'Gerry'


El desert i el llac convertits en el gran espai mental on ens perd el desig. L'objecte proper i inassolible, la mirada confusa, la immensitat que ens ofega.

[A dalt, 'L'inconnu du lac', d'Alain Guiraudie; a baix, 'Gerry' de Gus Van Sant]

dijous, abril 3

‘The lego movie’, un exemple de branded content al cinema

La popular marca de joguines de construcció Lego acaba de fer un gran salt al cinema en una estratègia de branded content que deixa amb la boca oberta. Conscients que el branded content o màrqueting de continguts és una de les tendències a l’alça dins el món del màrqueting i la publicitat, la companyia danesa de jocs ha fet una aposta innovadora portant les seves populars peces de construcció a la gran pantalla. La iniciativa no podia tenir més èxit: ‘The lego movie’ va recaptar 69 milions de dòlars en la seva estrena als Estats Units i es va convertir en la millor estrena del més de febrer.



La companyia volia amb ‘The lego movie’ augmentar el nombre dels seus consumidors potencials. Enlloc d’optar per una clàssica campanya publicitària, han aplicat el branded content per crear, al cinema, una història divertida i amb ganxo que, al mateix temps, mostri l’ampli catàleg i el ventall de possibilitats de tots els productes Lego.

Una de les qüestions que més es van tenir en compte a l’hora de plantejar la producció de Lego va ser, precisament, que la pel·lícula no es percebés com un gran anunci de la marca, sinó com un producte d’entreteniment de qualitat realitzat a partir de les peces de Lego, enteses com un mitjà més que com un producte per vendre.

En l’èxit d’aquesta iniciativa hi ha tingut molt a veure la participació de guionistes i directors de talent, que han sabut anar més enllà del simple missatge publicitari per crear una història intel·ligent, plena d’aventures i humor, capaç d’entretenir als menuts però també de divertir als adults. En aquest sentit, no costa massa trobar els vincles entre la pel·lícula de Lego i el clàssic d’animació de la Pixar ‘Toy Story’, que sense ser un anunci, ha aconseguit crear tot un negoci al voltant del merchandising del film.

‘The lego movie’ és una comèdia d’aventures animada per ordinador, dirigida i coescrita per Phil Lord i Chris Miller. L’argument del film gira al voltant d’una minifigura qualsevol de Lego que està destinada a salvar el seu univers d’un tirà malvat i la seva arma de destrucció massiva. La pel·lícula sap combinar bé les dosis d’aventura, humor absurd, desplegament de mitjans i també nostàlgia, ja que precisament una de les claus del film és que connecta tant amb els petits nous consumidors del joc, com amb els seus pares i mares que també hi van jugar quan eren petits.

dilluns, març 31

El gran cartoon de Wes Anderson



 

En la filmografia de Wes anderson, “Fantastic Mr Fox” va marcar un punt d’inflexió.  Aquella adaptació animada de la novel·la juvenil de Roald Dahl separa l’etapa de definició de l’estil propi (amb les seves millors pel·lícules ‘The royal tennenmbaums’, ‘Viaje a Darjeeling’ i ‘Life aquatic’) d’una segona època marcada pel manierisme i l’obertura de la seva obra al gran públic. Va quedar clar amb ‘Moonrise Kingdom’ i es confirma definitivament amb ‘Gran hotel Budapest’, la seva pel·lícula més recent.

En aquesta etapa manierista, ‘Gran Hotel Budapest’ és la culminació d’un procés que podríem definir com la wesandersonització de Wes Anderson, és a dir, l’exageració d’aquells elements característiques de la seva filmografia: l’ús del color, la composició coreografiada del pla i els calculats moviments panoràmics de càmera si parlem a nivell formal; la simplificació caricaturesca dels personatges, la mirada ingènua i el gust d’explicar històries dins d’altres històries, a nivell argumental.

No deixa de ser curiós que aquest segon punt d’inflexió en la carrera de Wes Anderson arribi amb una pel·lícula que, de nou, sustenta la seva estètica i el seu ritme en l’animació, la il·lustració i el cartoon. Més que en cap altre pel·lícula, els personatges són plans, exageradament expressius i grotescos, i semblen moure’s aïlladament en cada pla, com si estiguessin delimitats pels marcs d’una tira de còmic i on el moviment quedés limitat en el temps. La suma d’aquests quadres filmats, d’aquestes coreografies divertides, exagerades i absurdes, dota el film del seu peculiar ritme, trepidant i irreal. I en la repetició de situacions amb només petites variants se sustenta, en gran part, la comicitat de la pel·lícula. Anderson revisita així, a través del seu particular punt de vista, els subgèneres clàssics de la comèdia americana, l’slapstick i l’screwball. 

Un altre dels pilars de ‘Gran Hotel Budapest’ és el seu repartiment coral integrat per la colleta habitual (Bill Murray, Jason Schwartzman, Bob Balaban), als quals se sumen noms de prestigi com Harvey Keitel, Willem Dafoe, Edward Norton i Jeff Goldblum, sense oblidar la dosi d’Star System europeu: Jude Law, Matthieu Amalric, Lea Seydoux o Tilda Swinton. I tots ells encapçalats per un Ralph Fiennes que mostra una inèdita vis còmica amb gran potencial. El director s’ha recolzat, i molt, en la solvència més que contrastada d’aquest repartiment capaç de dotar d’ànima i substància a tot un catàleg de personatges que semblen inspirats en les il·lustracions costumistes de Norman Rockwell, però que pateixen de ser tan plans com els dibuixos d’un cartoon.

Als crèdits finals, Anderson ens informa que ‘Gran Hotel Budaspest’ s’inspira genèricament en els relats de l’escriptor austríac Stefan Sweig, tot i que aquesta cita sembla més una boutade amb finalitats estètiques que no pas una referència present al film. ‘Gran hotel budapest’ és, en efecte, un gran artefacte visual que recrea una certa visió de l’Europa d’entreguerres, molt idealitzada, ingènua, caricaturesca i naïf, i el nom d’Sweig només pretén europeïtzar encara més aquesta recreació que, insisteixo, té molt més a veure amb la tradició de la comèdia americana i la il·lustració de Norman Rockwell que no pas amb el pensament europeu.   
 

divendres, març 28

Cinema i empresa: ‘Al encuentro de Mr. Banks’, la perserverància de Walt Disney


Tothom coneix la popular mainadera Mary Poppins i ha gaudit amb la deliciosa pel·lícula musical protagonitzada per Julie Andrews. La que no és tan coneguda és la història de la seva creadora, l’escriptora australiana P.L. Travers, i la intensa lluita de Walt Disney per aconseguir que l’autora li cedís els drets per fer la pel·lícula. Ara, quan es compleix el cinquantè aniversari de l’adaptació de ‘Mary Poppins’ al cinema, una pel·lícula, ‘Al encuentro de Mr. Banks’ reconstrueix aquest capítol sobre el procés de producció d’un dels títols més emblemàtics de la factoria Disney. La pel·lícula, a més, deixa testimoni del caràcter emprenedor, perseverant i decidit del creador del món de fantasies més famós (i rentable) del món.



Walt Disney va trigar catorze anys a convèncer P.L. Travers perquè li cedís els drets cinematogràfics per adaptar la novel·la ‘Mary Poppins’. Travers va abocar-hi moltes vivències personals que tenia por que amb la pel·lícula quedessin manipulades. Però Disney havia promès als seus fills que adaptaria el llibre al cinema i no va cessar en cap moment de lluitar per aconseguir-ho. Tom Hanks, en la pell de Walt Disney, s’empesca tota mena de recursos per mirar de convèncer l’estricta i intransigent escriptora, interpretada amb molta gràcia per Emma Thompson.

El film mostra el dur procés de treball per adaptar el guió de ‘Mary Poppins’, un treball supervisat estríctament per la mateixa autora, que va posar traves fins al més petit detall. Ni els guions gràfics ni les alegres i populars cançons del germans Sherman van convèncer l’escriptora. Va ser finalment la perseverança de Walt Disney, que personalment es va desplaçar fins a Londres per anar a convèncer Travers, el que va fer possible que el famós film tirés endavant.

Walt Disney va fer realitat moltes fantasies de petits i grans i va construir un dels negocis més importants de Hollywood i de la indústria de l’entreteniment. Però amb el talent i la iniciativa, tal i com mostra la pel•lícula, no n’hi va haver prou. Disney va fer gala de grans dosis de paciència, inventiva, mà esquerra i, sobretot, perserverança per fer realitat el projecte de Mary Poppins i tot el seu gran imperi animat.

dijous, març 20

La bellesa fugaç



En la seqüència inicial de ‘La Grande Bellezza’, un grup de turistes visiten un dels parcs de Roma on un cor està cantant. La càmera sobrevola l’espai, s’escola entre el cor com les notes de la seva melodia, i segueix a un dels turistes que s’allunya del grup per poder fer una fotografia del paisatge romà. I llavors, el turista cau fulminat. Mort per síndrome d’Stendhal. És la gran bellesa de la ciutat eterna, però sobretot, la de l’existència que se’ns escapa, com el temps que no retenim a les nostres mans.

A Jep Gambardella la vida també se li escola. Als 65 anys, aquest escriptor i diletant s’arrossega de festa en festa, de dona en dona i vaguejant sense rumb per la nit romana, mentre es dedica a escriure cròniques de societat i busca infructuosament un instant de gran bellesa que aturi el temps i doni sentit a la seva vàcua existència.

El director Paolo Sorrentino segueix el passeig existencial del protagonista de ‘La grande bellezza’ pels carrers de Roma, amb un moviment de càmera lleuger i flotant que s’escapa de l’escena, com el temps fugisser i la bellesa inassolible s’escapen de la seva vida. L’actor Toni Servillo entra fins la medul·la de Jep Gambardella i ens fa enamorar d’aquest cínic sentimental desil·lusionat que no renuncia, malgrat tot, a recuperar la bellesa perduda que doni sentit a tot plegat.

Jep és l’escriptor sense idees, l’intel·lectual hedonista i diletant, el cínic lúcid amb la paraula al carregador a punt per disparar, i el sentimental nostàlgic de la bellesa perduda, i a través de la seva mirada es dibuixa el retrat d’una Roma decadent, dels seus intel·lectuals desencantats i hipòcrites, la noblesa vinguda a menys, les festes horteres, la cultura consumista i absurda, la corrupció i l’església omnipresent.

A ningú se li han escapat les nombroses ressonàncies de ‘La grande belleza’, guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, amb ‘La dolce vita’ de Fellini, amb la que és indubtable que s’estableix un diàleg. Gambardella recupera el paper d’observador i cronista que tenia Marcello Mastroianni, però la Roma de Sorrentino, la de l’era Berlusconi, queda lluny del glamour de les festes fellinianes. Ara els intel·lectuals i els nobles malgasten el temps en festes decadents on sonen cançons de Raffaela Carra, mentre la nostàlgia i el desencant s’apoderen dels carrers, les viles i els palaus, tan fantasmagòrics i solitaris com les ànimes d’aquells que els habiten.




dimecres, març 19

Cinema i Empresa: ‘Blue Jasmine’, la mirada de Woody Allen a la crisi financera i moral

http://www.enclavedecine.com/wp-content/uploads/2014/01/blue-jasmine.jpg

Cate Blanchett guanya l’Oscar amb el personatge d’una nova rica que perd la seva fortuna per la crisi econòmica


Després d’un periple europeu, Woody Allen ha tornat a ambientar la seva darrera pel·lícula als Estats Units per relatar, en clau de tragicomèdia, algunes de les raons que van donar peu a la crisi financera i la crisi de valors que hi va associada. Ho fa a ‘Blue Jasmine’ a través de la caiguda en desgràcia econòmica i social d’una dona adinerada, interpretada per Cate Blanchett en una actuació que li ha suposat un Oscar a la millor actriu.

La “trista Jasmine” del títol és una dona de classe baixa que, gràcies al seu matrimoni, aconsegueix ascendir uns quants graons de l’escala social fins a convertir-se en una clara representant de la classe alta novaiorquesa de l’Upper East Side. En quedar vídua i arruïnada, Jasmine haurà de refiar-se del suport de la seva germana, una modesta treballadora d’un barri pobre de San Francisco.



La pel·lícula s’estructura a partir de flashbacks que mostren la vida de Jasmine abans i després de la seva ruïna com a conseqüència de l’estafa realitzada pel seu marit. Aquest detall argumental ha fet pensar a més d’un en el cas real de Ruth Madoff, la dona de l’inversor, financer i estafador Bernard Madoff, un dels noms més tristament associats a la crisi econòmica.

També s’ha comparat aquesta Jasmine amb un personatge històric del teatre i cinema americà, la Blanche Dubois d’‘Un tramvia anomenat desig’. Jasmine i Blanche tenen en comú el seu caràcter fantasiós i la incapacitat de veure la realitat i acceptar les coses tal com són. Així és com Jasmine aconsegueix viure sense remordiment, envoltada de luxes, tot i que aquests provenen dels enganys i estafes del seu marit. Aquesta mateixa manca de sentit de la realitat li impedeix, més endavant, acceptar la pèrdua de la seva riquesa i els seus privilegis.

La manca principis ètics i morals de Jasmine i del seu marit es converteixen en una bona metàfora de la crisi de valors que ha anat estretament lligada a la crisi financera, un aspecte que també han tocat altres pel·lícules recents com ‘El lobo de Wall Street’ o ‘El capital’.

dissabte, març 15

L’esforç, el valor més cinematogràfic

http://pics.filmaffinity.com/Flashdance-362820133-large.jpg

A la famosa escena final de ‘Flashdance’, la protagonista, una ballarina que aspira a entrar a una prestigiosa escola de dansa clàssica, s’enfronta al tribunal que ha de decidir la seva admissió. La noia entra a la sala, posa el disc amb la mà tremolosa i comença a fer els primers passos del ball. I llavors, s’entrebanca i cau. Després d’uns segons de dubte, s’aixeca i anuncia que ho tornarà a intentar. Posa la música altra vegada i, aquest cop sí, aconsegueix acabar el número que li obrirà la porta a l’esperada escola de dansa. Quan ens fixem un objectiu –a la feina, a la vida- ens hi hem de posar a fons, sabent, com en el cas de la protagonista de Flashdance, que els entrebancs sorgiran fins el darrer moment. De forma molt visual, la pel·lícula mostra com aquests entrebancs es poden superar. Sobretot, si ens dediquem al nostre objectiu amb empenta i esforç. 


És possible que l’esforç sigui un dels valors més cinematogràfics. Hollywood adora les històries de persones esforçades perquè saben que on hi ha esforç, acostuma a haver-hi superació i victòria. Aquest és el cas que ens explica ‘Flashdance’, el de la jove de pocs recursos i grans somnis que només es fan realitat a base d’esforç, que en el seu cas es tradueix en hores i hores de durs entrenaments mentre malviu fent feines de cambrera-. En aquest cas és en clau de drama musical, però podem trobar molts altres exemples de pel·lícules que destaquen l’esforç com el valor principal per a la superació personal.

Des de clàssics contemporanis com ‘Rocky’ fins a títols recents que ja s’han convertit en referents del cinema de valors, com és el cas del film ‘En busca de la felicidad’, amb un Will Smith representant l’empenta, el caràcter emprenedor, la motivació i l’esforç per aconseguir la seva fita a la vida. ‘Forrest gump’ és una altra d’aquestes pel·lícules que s’han guanyat el cor del públic precisament perquè demostren que qualsevol persona, sigui quina sigui la seva dificultat o limitació, pot superar-la amb ganes i esforç.

dilluns, març 10

Cinema i Empresa: 'Coco avant Chanel', la dona emprenedora i creativa



El nom de Coco Chanel està avui en dia associat a una de les més prestigioses firmes de moda d’alta costura del món. Però per arribar a ser la dissenyadora que més va revolucionar la forma de vestir al segle XX, Coco Chanel va haver de superar molts entrebancs i dificultats, agreujats pel fet de ser una dona independent i amb caràcter en una època on no era el més habitual. La pel·lícula ‘Coco, de la rebeldía a la leyenda de Chanel’ reconstrueix precisament els primers passos de la gran dissenyadora de moda, tot un exemple de dona lluitadora, creativa i emprenedora.



Protagonitzada per Audrey Tatou en el paper de Coco Chanel, el film dirigit per Anne Fontaine se centre en els anys de joventut de la dissenyadora. La pel·Lícula mostra com Gabrielle Chanel va aconseguir convertir-se, de forma autodidacta, en una dissenyadora amb una influència capital en el món de la moda, ja que va aconseguir treure la dona dels vestits llargs i encorsetats de principis de segle i vestir-la amb roba més còmoda, elegant i dinàmica. Aquesta transformació va contribuir, sens dubte, a redefinir un nou rol de la dona del segle XX, de caràcter més lliure i independent, tal i com va ser la pròpia Coco Chanel.
Però no tot va ser fàcil per a Gabrielle Chanel. La seva forta personalitat i la seva independència també va tenir efectes en la seva vida personal. El preu que sovint una dona ha de pagar per decidir la seva pròpia vida queda reflectit en la seqüència final en què veiem a una Coco Chanel solitària seguint una de les seves aplaudides desfilades de moda a París.



Abans del triomf, però, Coco Chanel va haver de treballar dur. Nascuda en una família molt modesta, la jove Gabrielle va actuar en cabarets i espectacles de varietats i va treballar com a modista en petites botigues de París fins que el seu caràcter emprenedor i creatiu la van portar a innovar en els barrets que es portaven de la Belle Epoque. Aquest va ser el primer indici del talent de la jove dissenyadora que, tossuda i decidida en la seva empresa, va portar el seu propi nom a les cotes més altes de popularitat i prestigi.


divendres, febrer 28

Cinema i empresa: 'La red social', els negocis a l'era de Facebook


Com tots els grans gurús tecnològics dels nostres temps (Steve Jobs, Julian Assange...), el fundador de Facebook, Mark Zuckerberg, també té una pel·lícula que fixa en imatges la seva història. Es titula ‘La red social’ i la va dirigir David Fincher l’any 2010.

No es tracta, com en el cas de ‘Jobs’, d’una biografia a l’ús que destaqui els grans moments, les fites i les errades en la trajectòria d’un dels grans emprenedors del segle XXI. Es tracta, més aviat, d’un retrat sobre la manera de fer negocis en els temps del 2.0 i la web social.

El guionista del film, Aaron Sorkin (creador de la reconeguda sèrie ‘El ala oeste de la Casa Blanca’) va explicar que en el moment d’escriure ‘La red social’ pràcticament no coneixia Facebook. Per això la seva pel·lícula fuig del típic biopic per oferir un gran fresc sobre l'emprenedoria i el món dels negocis en els nostres temps, que són els temps de Facebook i les xarxes socials. I partint de la idea de Facebook com la xarxa social que connecta milions de persones al món, Sorkin juga amb la ironia per relatar una història sobre un triomf professional acompanyat d’un rotund fracàs personal.

"No fas 500 milions d’amics sense crear-te alguns enemics", resava la publicitat d’una pel·lícula que adverteix del preu que es paga quan l’ambició, l’enveja i la traïció prenen part en qualsevol relació o negoci. I és un preu molt elevat.

Que la pel·lícula sobre el 2.0 sigui un prodigi de narració clàssica és una altra de les paradoxes de 'La red social'. S’explica perquè la pel·lícula té tant o més del guionista d’'El ala oeste de la Casa Blanca' que de ningú, i malgrat hagi calgut un cineasta d’alt nivell com David Fincher per fer fluir com flueix aquesta història a través dels seus diàlegs afilats i brillants. Fincher, Aaron Sorkin i tot el planter d’actors semidesconeguts que protagonitzen 'La red social' representen una suma de talents tan envejable com la dels estudiants de Harvard que van fer possible la creació de Facebook.

‘La red social’ descriu millor que cap altre el que va suposar l’eclosió de les empreses punt com i les noves tecnologies per al món dels negocis. Això i tots els valors –positius i negatius- que afloren del film fan que no sigui necessari conèixer Facebook per entendre i gaudir d’aquest lúcid testimoni dels nostres temps presentat en forma de prodigiós exercici cinematogràfic.

dimecres, febrer 26

Alteritat: Descobrir el món de l’altre


L’alteritat defineix la condició de ser “un altre”, un ésser o col·lectiu que es contraposa al jo o al nosaltres i que es defineix per tot un seguit de costums, tradicions i representacions diferents a la nostra. Com a valor, l’alteritat implica posar-se en el lloc d’aquest altre, alternant la perspectiva pròpia amb l’aliena. L’alteritat significa entendre, en definitiva, els que són diferents i acceptar-los des de la curiositat mútua, la tolerància, la voluntat de diàleg i d’entesa.

Amb aquest concepte ètic i filosòfic ben present, Terrence Malick va realitzar una pel·lícula, ‘El nuevo mundo’, que té l’alteritat com a tema de fons. Ambientada a l’Amèrica colonial de principis del segle XVII, la pel·lícula relata amb un to èpic i poètic la trobada entre les cultures europea i nativa americana, en el context de la creació de la colònia Jamestown del 1607. Aquest encontre queda representat per l’acostament entre l’explorador i busca tresors John Smith i la princesa nativa Pocahontas.

I de la mateixa manera que s’apropen amb la curiositat de conèixer l’altre, així també serà l’acostament de cadascun d’ells a les noves cultures que acaben de descobrir. En aquest sentit, resulta interessant el plantejament de Terrence Malick, que divideix la pel·lícula en dues parts: la primera, la de l’arribada dels colons a Amèrica; la segona, el procés invers, a través del qual Pocahontas descobrirà aquest “nou món”, la cultura, les tradicions i les representacions de “l’altre”.

La pel·lícula  relata principalment en la història d’amor entre el capità John Smith i  Pocahontas, un fet que va inspirar també el film animat de la Disney. Però ‘El nuevo mundo’ no és pas una pel·lícula familiar, sinó una obra distant i poètica, que vol crear sensacions més que recrear un fet històric. Malick prefereix realitzar un bell cant a la curiositat i la inquietud que també defineixen la condició humana.

Tot i el seu ritme pausat el film flueix com l’aigua de l’oceà que separa els dos móns, i que, juntament amb els continus plans d’arbres que fan de transició d’escenes, és una de les grans imatges al·legòriques de la pel·lícula. Els monòlegs interiors -sobre l’amor, els ideals, etc.- puntegen un film que desprèn lirisme pels quatre costats.