Llarg trajecte en tren

No érem ni una desena les persones que el dissabte 5 de maig, i dins la programació del BAFF, vam arribar al final del viatge que Wang Bing proposa a la monumental Tie Xi QU: West of the tracks. Va ser un llarg trajecte –la projecció completa va durar més de nou hores a les incòmodes butaques del CCCB- que ens va portar, en tren i a través de la indiscreta càmera en ma del director, fins a Tie Xi, a la regió de Shenyang. Aquest complex industrial, que un dia va arribar a concentrar més d’un milió de treballadors, viu des de finals dels anys noranta un agònic procés de desmantellament que afecta directament aquesta classe obrera i que d’alguna manera simbolitza també el final de l’ideal de la Revolució comunista.

Wang Bing va invertir tres anys en el rodatge –amb una càmera deixada de mini DV- d’aquesta magnífica obra que es presenta dividida en tres parts independents però absolutament complementàries. A la primera, titulada Rust (Rovell), el director entra fins a les entranyes d’una monstruosa fàbrica metal·lúrgica per mostrar-ne les darreres setmanes d’activitat, seguint els pocs treballadors encara en actiu en la feina i en les estones d’oci, entre continues dutxes, el fum de les cigarretes i les partides de mahjong. Bing prefereix aquesta cara més humana d’una activitat alienant i deshumanitzadora, de la que mostra de passada els riscos i les amenaces per a la salut. Però no és la voluntat de denúncia la que mou el director, sinó la de copsar d’alguna manera l’ànima dels homes atrapada entre la ferralla, els gasos i les pesades parets de la factoria: ho aconsegueix també en els llargs i suggerents plans seqüència, càmera en ma, pels passadissos angostos i solitaris de les fàbriques on ja ha cessat tota activitat.

La segona part es titula Remnants (Vestigis) i documenta amb extraordinària proximitat els procés d’èxode dels treballadors i les seves famílies obligades a deixar unes colònies que, un cop tancades les fàbriques, ja han perdut la seva raó de ser. Resulta realment sorprenent la confiança que aquestes persones tenen amb el director, que no deixa de ser un intrús. Els únics vestigis de la seva existència quedaran gravats en la seva càmera.

La tercera part, subtitulada Rails (Riells), és al mateix temps la més concreta i la més abstracta. Concreta, perquè és la única part en la que Wang Bing decideix focalitzar el seu gran fresc en una única persona, una mena de drapaire que sobreviu a base d’arreplegar materials de les fàbriques. Aquest personatge és pràcticament l'únic que es dirigeix directament a la càmera, que es presenta, que explica la seva història, que convida el director a casa seva i, en definitiva, l'únic que té nom i cognom en aquesta epopeia col·lectiva. Però aquest mateix capítol inclou llargues seqüències de trajectes en tren, tràvellings artesanals, pura abstracció cinematogràfica en un viatge en el temps, un segle enrera, fins als inicis d'aquesta bogeria que anomenem cinema.

La bona gent de les Tres Gorges

Aquesta és la traducció literal de Sanxia haoren, la pel·lícula que es va emportar el Lleó d'or de Venècia i que s'ha pogut veure al Baff amb el seu títol internacional, Still life o Natura morta. Tant és, tots aquests títols s'ajusten a l'esperit d'aquest film amb el que Jià Zhangké retrata els canvis que pateix la regió del Fengjié, a la província de Chongqing, com a conseqüència del pas de la Presa de les Tres Gorges. Aquesta infraestructura monstruosament colosal ha submergit part de les ciutats del Yangzi obligant als seus habitants a traslladar-se i deixar enrera segles d'arrelament, d'Història col·lectiva i de petites històries individuals.

Still life és d'alguna manera la versió en "moviment" del projecte pictòric de Liu Xiaodong, el pintor figuratiu xinès més important de l'actualitat, que ha realitzat una sèrie de retrats de la gent dels pobles afectats per l'acció de la Presa de les Tres Gorges. Precisament Jià Zhangké va presentar el documental Dong sobre aquest pintor al mateix festival on es va premiar Still Life.

Un i altre fixen aquests rostres cansats abans que el seu rastre desaparegui engolit per un projecte faraònic. Entre les runes d'aquestes ciutats i d'aquestes vides es passeja Jia Zhangké, deturant-se en els detalls, seguint de lluny a dos personatges que van a la recerca del seu passat: l'home que busca la seva dona i la seva filla perdudes 16 anys enrera per reconstruir la família; la dona que busca el seu marit per aconseguir un divorci que li permeti crear una nova família en un altre lloc. I entre aquests personatges molts altres, petites vivències quotidianes que s'ofegaran a mesura que creixi el nivell de l'aigua. De nou Jià Zhangké retrata amb poètica duresa l'ofec causat pel progrés mal planificat, el procés que converteix a la bona gent de Fengjià en trist objecte d'una natura morta.

Contra la censura

No em va agradar la pel·lícula que ha guanyat al Baff 2007, Summer Palace. La vaig trobar pretenciosa, buida i encantada en si mateixa. I molt avorrida. Però entenc aquest premi, ja que porta implícita la denúncia a la censura que pateixen molts creadors per part de les autoritats xineses. Summer Palace no s'ha pogut estrenar al seu país i el seu director, Lou Ye, té prohibit rodar cap pel·lícula en cinc anys. I no pas per la seva posició crítica sobre els fets que van tenir lloc a la plaça de Tian'anmen l'any 1989, sucessos que serveixen de rerafons històric del film. Les ires dels censors tenen més a veure amb l'elevat to -vist des de l'òptica xinesa- d'algunes de les nombroses escenes de sexe del film.

Summer palace relata una història d'amor fou entre dos estudiants universitaris que es veuran implicats en les protestes estudiantils que van ser sufocades amb la sagnant matança de Tian'anmen. El director, però, se centra més en el sentir individual dels personatges que en els fets polítics i socials, cosa molt poc habitual en el cinema xinès que s'està produint actualment, i del que hem pogut veure grans exemples en el Baff, dedicat aquest any a la Xina. Lou Ye aprofundeix sobretot en la psicologia de la noia protagonista, tot i que no acaba de saber explicar el perquè de la seva angoixa existencial. L'existencialisme de manual acaba entelant la pel·lícula i dilatant el metratge fins a punts insostenibles. A favor de Lou Ye, però, cal reconèixer l'energia amb la que sap retratar ambients i col·lectius, amb moments realment destacables com la seqüència en la que mostra l'efervescent activitat cultural i política que es vivia a la universitat en els mesos previs als fets de Tian'anamen.

L'esperit dels gàngsters

“Has de copsar l’esperit dels gàngsters”. Aquest és el consell que li dóna Byung-du, un ambiciós jove que intenta fer-se un lloc important en la família mafiosa, al seu amic Min-ho, director de cinema que vol fer "la" gran pel·lícula de gàngsters. Aquest és també el moment en què s’uneixen dues trames que fins llavors semblaven formar part de dos nivells diferents de realitat, i que suposa un inesperat i sorprenent gir de l’argument d’una pel·lícula de filiació ambigua: A dirty Carnival és una història coreana de gànsgters de pares fàcilment identificables –hi ha escenes deliberadament calcades d’El Padrino o d’Uno de los nuestros, entre d’altres. Però també és un originalíssim exemple de cinema dins el cinema, on el cineasta s’acaba convertint en personatge central de la seva pròpia ficció. Una refrescant fusió de gèneres que avui per avui només sembla possible a Corea del Sud i que també ens recorda com el cinema ens ha mostrat –i mitificat- què són i com viuen els gàngsters.

El film segueix la clàssica estructura de l’ascens i la caiguda, centrada en el jove mafiós amb pocs escrúpols i molta presa per triomfar, personatge que li va valdre a Jo In-seong el merescut premi al millor actor als Korean Film Awards del 2006. El guió, que segueix l’evolució pròpia d’aquest tipus de pel·lícula, està calculat en canvi per anar sempre un pas per endavant de l’espectador i trencar les expectatives just en el darrer minut. El director i guionista Yoo Ha fa gala d’un pols narratiu molt àgil i elegantment rabiós en una pel·lícula tensa i violenta, puntejada per baralles hiperrealistes i per cançons de karaoke, un recurs hàbil per aprofundir en els sentiments d’uns personatges incapaços d’expressar-los per si mateixos. Amb gran austeritat, A dirty carnival aconsegueix una inusual profunditat psicològica i un important impacte emocional que l’acaben de confirmar com un dels grans títols del nou cinema coreà.

Nou hores a la Xina

Aquest any el Baff ens proposa un d'aquells reptes que a l'Espai Isidor tant ens agraden: ni més ni menys que la projecció en una única i valenta sessió de Tie Xi Qu, més coneguda com Al oeste de los raíles, i que té una durada total que supera les nou hores. No faltarem a la cita, com tampoc vam faltar a la megaprojecció de deu hores que els amics del BAFF van fer fa dos anys, en complicitat amb el realitzador filipí Lav Diaz.

Al oeste de los raíles és un documental dividit en tres parts que retrata la decadència econòmica de la zona Tie Xi, al nord-est de la Xina, motivada per un seguit de tancaments de grans fàbriques. El director Wang Bing va estar tres anys rodant un material que li permet oferir un viu retrat de l'evolució econòmica i social de la Xina.

En aquestes deu hores, a banda de gaudir d'aquest film que ja es considera clau dins el cinema xinès recent, una servidora també aprofitarà per mirar de practicar el putonghua -o xinès mandarí estàndard- amb el que fa uns mesos que em barallo. De moment he guanyat una batalla i he aconseguit redactar la meva primera redacció en caracters. Aquí la teniu:

El cinema després de Zhang Yimou

La Xina Continental -sense Hong Kong, que en cinema són independents- serà el país convidat de la propera edició del BAFF, tal i com podeu comprovar amb el preciós cartell d'aquest any. El certamen se celebrarà del 27 d'abril al 6 de maig i oferirà la possibilitat de seguir l'evolució del cinema xinès contemporani, a través dels films dels cineastes de la Cinquena Generació (Zhang Yimou and Co), l'encara força desconeguda Generació post-Tiannanmen o Sisena Generació (Zhang Yuan, Jiang Wen, etc) i el gran nom de la Xina d'avui, Jian Zhangke, que va guanyar a Venècia amb l'esperadíssima Still Life.

El BAFF s'inaugura el 27 d'abril als cinemes Aribau Club amb la projecció del nou film de Zhang Lu, que l'any passat va guanyar al BAFF amb Grain in Ear (pel·lícula que també es va poder veure a la Mostra de Cinema de Mataró). La seva nova cinta es titula Desert Dream (Hyazgar).

A banda de la cosa xinesa, la programació del BAFF també convida a triar i remenar entre la millor producció asiàtica, amb propostes tan fabuloses com la nova de Tsai Ming Liang I don’t Want To Sleep Alone; la nova de Djamshed Usmonov, To Get to Heaven First You Have To Die; la última d'Apichatpong Weerasethakul, Syndromes and a Century i el nou film de Ryuichi Hiroki, titulat M.

Més títols i més informació en general clicant aquí.