Dirigida l’any 2003 per Fernando León de Aranoa, ‘Los lunes al sol’ s’ha convertit en una pel·lícula que tristament va presagiar, uns anys abans de la crisi, la situació d’atur que avui viuen prop de 5 milions de persones a l’Estat Espanyol. La pel·lícula, protagonitzada per Javier Bardem i Luis Tosar, mostra les vivències de cinc treballadors d’una drassana després de perdre la feina en un procés de reestructuració. Cadascun dels personatges representa una opció davant la situació laboral: mentre que uns van negociar amb l’empresa i acceptar el conveni, els altres van ser acomiadats sense indemnització.
El film es basa en els fets que van tenir lloc a Vigo poc després de l’inici de la reconversió industrial, moment en el qual les indústries van començar a fer uns acomiadaments massius que, en els anys posteriors a l’inici de la crisi econòmica, s’han convertit en ordre del dia en la majoria de sectors econòmics. Tot i que el film se centra en un moment i un sector molt concret, hi ha molts elements de la pel·lícula de plena vigència actualment.
La principal, la situació desemparament i els alts costos personals dels aturats, especialment els de llarga durada, que responen al perfil que es mostra a 'Los lunes al sol': homes de més de 40 i 50 anys que de cop i volta es troben al carrer sense prou formació, oportunitats o sortides per reconduir la seva vida laboral.
El film mostra, a través dels cinc protagonistes, com els aturats viuen i afronten el seu acomiadament, la situació de desocupació i el complicat procés de recerca de feina, on hi intervenen factors com l’edat, la formació o la manca d’oferta laboral. En aquest retrat resulta també interessant la reflexió sobre els rols de gènere en situacions com la que planteja la pel·lícula, en la qual l’home per la feina i la dona es converteix en la base de la subsistència familiar.
A banda, a la pel·lícula també hi ha apunts sobre el món laboral, com ara la competència de les companyies de fora, la precarietat laboral, la presència de treballadors immigrants, les relacions de les empreses amb les plantilles, els seus intents de dividir la força obrera, el paper dels sindicats i, en definitiva, el paper dels treballadors assalariats en un sistema que, en el moment en què es va fer la pel·lícula, començava lentament una transformació que avui travessa la seva fase més profunda.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris javier bardem. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris javier bardem. Mostrar tots els missatges
dimarts, de novembre 12
divendres, de novembre 16
Bond de vertigen
La pel·lícula que commemora els cinquanta anys de James Bond és, també, un dels millors títols de la sèrie. Tota una sorpresa venint de qui ve signat, el director Sam Mendes, qui fins ara havia acreditat una reputada carrera teatral i especialitzat al cinema en drames que poc tenen a veure amb l’acció que s’associa a l’agent 007. O potser precisament per això, l’aire que desprèn aquest ‘Skyfall’ té poc a veure amb les aventures de l’espia al servei de sa majestat, i s’acosta més als superherois amb crisis personals tipus el Batman de Nolan.
El context de crisi política i social també es percep en aquest James Bond amb pocs luxes, poques dones i poc sexe, i en canvi, molts traumes i problemes personals per resoldre. Problemes que a nivell argumental fan guanyar protagonisme al personatge d’M –un regal de Mendes a la gran Judi Dench, absoluta protagonista d’Skyfall’- , convertida en una gran Mare Bretanya que cria els seus fills-agents amb més o menys fortuna. Aquí un altre apunt interessant, el de convertir el dolent de torn (brillant Javier Bardem) en l’autèntic revers d’un James Bond que deixa de ser un personatge pla, sòlid i d’una peça.
‘Skyfall’ pren com a gran referent el ‘Vertigo’ de Hitchock, amb referències visuals explícites i girs argumentals que hi remeten directament (Bond intentant reconvertir M en la seva mare morta, per veure-la morir de nou, com en James Stewart amb la Kim Novak). Per estètica, estructura i argument, ‘Skyfall’ és una pel·lícula de l’era post-Fincher , post-Wachowski, post-Nolan i post-Abrams. O potser és la culminació de les inquietuds d’aquests cineastes que amb les seves inquietuds temàtiques i estètiques marquen les formes del cinema comercial contemporani.
Crítica publicada a Capgròs
Subscriure's a:
Missatges
(
Atom
)
