Finestres obertes

Segona crònica de la Mostra de Films de Dones que he publicat al Núvol.com.

Un dels grans highlights de la 20a Mostra de Cinema de Dones ha estat ‘Abrir puertas y ventanas’, opera prima de l’argentina Milagros Mumenthaler, premiada a Locarno l’any passat. El film relata, amb enorme economia de mitjans, el pas de l’adolescència a l’edat adulta de tres germanes, orfes de pare i mare, que perden a l’àvia que les ha criat. La directora situa les tres noies a la casa familiar, un espai que pren el seu protagonisme, i que es va transformant a mesura que les tres germanes van obrint aquestes “portes i finestres”, que no vol dir res més que trobar el camí a la vida. Els personatges es defineixen a partir de petits gestos, pràcticament sense paraules, i també a través dels objectes acumulats a la casa familiar: restes de la història familiar i records de la pròpia infantesa que caldrà deixar enrere per iniciar una nova etapa. Mumenthaler deixa que a través d’aquests gestos, mirades i objectes es vagi explicant la història i mostrant el procés de les tres germanes abocades –llei de vida- a prendre les regnes de la seva pròpia vida. La directora es reserva dos moments musicals especialment emotius, dues seqüències similars al principi i al final de la pel·lícula on les cançons completen tot allò que les tres germanes no aconsegueixen expressar amb les paraules. Aquests moments acosten el film de Mumenthaler a la manera de fer de Sofia Coppola, si bé en aquesta destacadíssima opera prima s’hi detecten altres influències, com ara el minimalisme i l’estranyesa de cinema de Lucrecia Martel.

La narrativa enèrgica i irada de la xinesa Xiaulu Guo està molt lluny del minimalisme de Mumenthaler. Es va poder comprovar amb la projecció del film ‘Ufo in her eyes’, que va servir per clausurar la 20ena Mostra, en una agradable sessió a l’aire lliure a la plaça davant la Filmoteca de Catalunya. La pròpia directora va explicar que amb ‘Ufo in her eyes’ ha volgut relatar l’evolució que ha patit la Xina en els darrers 25 anys. Una evolució que ha portat el colós asiàtic de l’economia rural a l’esclat del capitalisme més salvatge, sense que aquesta “revolució” econòmica hagi anat acompanyada d’una regeneració política. La cineasta combina el realisme amb l’humor absurd i surrealista, en un estil que podria equiparar-se (salvant distàncies) amb pel·lícules com ‘Bienvenido Mister Marshall’ o ‘Amanece que no es poco’, que en el seu moment també van trobar la manera de denunciar el sistema en una clau poc convencional. Aquí, el curiós episodi d’una pagesa que creu haver vist un ovni desencadena un seguit de conseqüències que convertiran un petit poble rural en el paradigma de la societat capitalista, gràcies també a la “beneïda” intervenció d’un americà i els seus diners. El film, finançat en part per una productora alemanya, compta amb una excèntrica i breu col·laboració de l’actor Udo Kier, que proporciona alguns dels moments més memorables. El més destacat, una decadent festa –capitalista- sota la pluja mentre els pagesos, pescadors i ramaders es llencen a una violenta lluita per preservar la poca terra que els queda després del destructiu pas d’un sistema que havia de portar progrés i benestar, i només acaba arrossegant tot allò que li passa per davant. La metàfora està més que servida.

A la 2ena Mostra de Dones també hi hagut lloc per a les cineastes més consolidades. Entre les propostes més celebrades, el projecte més recent de la directora francesa Agnés Varda, ‘Agnes de ci de la Varda’. En aquesta sèrie per a la cadena Arte la veterana realitzadora torna a fer gala del seu esperit de flaneur, viatjant d’un lloc a un altre i recollint petits testimonis d’artistes i creadors arreu del món. Jonas Mekas, Miquel Barceló, Manuel de Oliveira i Chris Marker són alguns dels “figurants” d’aquest personal diari filmat d’una de les mirades femenines més refrescants que s’han pogut veure al festival.

Mostra de Films de Dones

Aquí teniu la primera part de la crònica de la 20ena Mostra de Films de Dones que publico al Núvol.com [enllaç]

La 20ena Mostra de Cinema de Dones es va inaugurar oficialment divendres, dia 8, amb un film col·lectiu que recull la mirada d’una vintena de realitzadores catalanes a una de les figures femenines més destacades de les lletres i la cultura del nostres país. ‘Ferida arrel: Maria Mercè Marçal’ és un projecte impulsat pel director i productor Fran Ruvir (que està a punt d’estrenar la seva opera prima ‘Orson West’ i a qui s’haurà de seguir la trajectòria) i que ha comptat amb el suport de la Fundació Maria Mercè Marçal. ‘Ferida arrel’ recull de 22 peces dirigides per tantes directores, algunes de trajectòria consolidada com Judith Colell o Rosa Vergés, i d’altres que aspiren a convertir-se en les futures promeses del cinema català. En el problemes dels films col•lectius acostumen a radicar, també les seves pròpies virtuts. Per separat, cada episodi es veu sotmès al seu propi examen: hi ha treballs notables i exercicis que necessiten millorar. És fa difícil treure una nota mitjana en un projecte que combina tants formats i narratives: cinema, poesia, dansa, videoart. Es poden qüestionar algunes decisions formals, com ara la reiteració de temàtiques i poemes, i potser, per això mateix, preguntar-se si calien 22 episodis, que allarguen innecessàriament el film quan ja sembla que està tot dit. En conjunt, però, en resulta una aproximació personal i íntima al sentir de la poetessa, a través del diàleg proper que les directores estableixen amb la seva obra, els seus temes recurrents i, al capdavall, la seva pròpia vida. La maternitat, la feminitat, la terra, la malaltia, la mort, la vida... són presents en aquest retrat col·lectiu, que reivindica els versos de Maria Mercè Marçal, però que ens acosta al seu sentir més íntim com a dona, com a mare, com a poetessa i com a lluitadora. Destacable, en aquest projecte, la col·laboració de la filla de Marçal, Heura, que ha cedit fotografies i vídeos domèstics que ens aproximen encara més a aquesta intimitat creadora i vital.

L’atzar va voler que el mateix dia en què s’anunciava el rescat de la banca espanyola, es projectés a la Mostra de Cinema de Dones la pel·lícula grega ‘Attemberg’. Al voltant del director Yorgos Lanthimos, responsable de Canino i Alps, ha sorgit tot un moviment renovador dins el cinema grec en el qual també destaca la productora i directora Athina Rachel Tsangari. El seu darrer film, ‘Attemberg’, s’emmarca perfectament en els paràmetres d’aquest nou cinema hel·lènic, minimalista i críptic, que comparteix trets i temàtiques comuns com les perversions en l’educació, les limitacions del llenguatge i també d’alguna manera, els efectes de la crisi. El film té com a protagonista a Marina, una jove de 23 anys, sexualment inexperta, que viu amb el seu pare moribund en un poble industrial on ni ella ni la seva amiga Bella acaben d’encaixar del tot. En la seva economia narrativa, el film suggereix més que no expressa: les dues amigues emulant els “silly walks” dels Monty Python, o el pare moribund reflexionant sobre el segle XX que s’ha extingit i el futur incert que es llega als joves, són algunes de les imatges que més diuen d’aquest film que, també, juga a la provocació amb les seves explícites seqüències sexuals i els seus moments d’absurd. A la projecció a la Filmoteca hi va assistir una de les actrius protagonistes, Evangelia Randou, que va explicar detalls sobre els mètodes de la directora, molt interessada en el treball físic dels actors. Randou, òbviament, va parlar de la crisi, el rescat i els seus efectes a Grècia, i va alertar de la fuga de talents que pateix el país, on ja només es possible dur a terme producció cultural de molt baix pressupost, com és el cas d’‘Attemberg’.

La Mostra de Cinema de Dones va arrencar i es va clausurar a la fresca. La sessió inaugural, com és habitual des de fa anys, va tenir lloc el dijous, dia 7, a la plaça de la Virreina de Gràcia. Allà s’hi va projectar la pel·lícula noruega ‘Siempre feliz’, d’Anne Sewitsky, una comèdia agredolça sobre les relacions de parella. A partir del personatge sempre somrient de Kaja, el film mostra les aventures, flirtejos, enamoraments i intercanvis de parelles entre un matrimoni avorrit i una parella aparentment feliç i perfectes. Aquesta variant sui generis de les “afinitats electives” punteja les diferents situacions amb uns curiosos interludis musicals cantats, i amb un humor nòrdic que en algun moment pot deixar una mica fred l’espectador mediterrani.

Les directores de 'Ferida arrel' amb el productor Fran Ruvir i el director de la Filmoteca Esteve Riambau, el dia de la presentació del film.