Cinema i empresa: Inside job i les causes de la crisi

La crisi econòmica ha fet sorgir tota una sèrie de pel·lícules que intenten explicar-ne les causes i posar llum a aquelles situacions o fets que des d’alguns estaments del poder es volen amagar o dissimular. L’exemple més paradigmàtic és el d’ Inside job, un documental sobre la crisi financera del 2008 que, en paraules del seu director Charles Ferguson, intenta explicar la “sistemàtica corrupció dels Estats Units per la indústria financera i les conseqüències d’aquesta corrupció”.

El documental presenta una sèrie d’investigacions i entrevistes realitzades amb financers, polítics, periodistes i acadèmics. A través d’aquests testimonis, Inside Job busca com explicar les causes de la crisi econòmica que va esclatar al 2008.

Per això, arrenca amb una introducció de la crisi financera que va afectar a Islàndia aquell mateix any, per després aprofundir en la crisi de les hipoteques subprime que va donar peu al crac de l’economia americana. La pel·lícula explica de forma clara i detallada com va funcionar el sistema de qualificació que es va fer servir per assegurar falsament que les hipoteques subprime eren inversions segures.

Amb un esperit molt crític, Inside job denuncia l’opacitat i els interessos ocults del sector financer, així com la vinculació de les grans entitats bancàries amb activitats fosques o directament il·legals, com ara el tràfic d’armes o drogues. Un altre dels temes que repassa el documental és els elevats sous de la indústria financera, i com, fins i tot en el moment en què els bancs feien fallida, els seus directius seguien cobrant sous milionaris.

Resulten especialment interessants els vincles que el documental estableix entre la indústria financera i els líders polítics –en especial, amb les administracions de Ronald Reagan i George Bush, relacions que van afavorir la desregulació del sector financer fins a fer possible el mercat de productes derivats que va donar peu a la crisi. En aquest sentit, explica el film, van jugar un paper important alguns professors universitaris, que després tindrien responsabilitats en l’àmbit econòmic, com és el cas de l'economista de Harvard i antic director del Consell d'Assessors Econòmics sota l'administració Reagan, Martin Feldstein, o el degà de l'escola de negocis de la Universitat de Columbia, Glenn Hubbard.

Finalment la pel·lícula presenta un diagnòstic de la situació actual, on s’observa amb especial atenció la tasca –insignificant, segons la pel·lícula– que s’ha fet durant l’administració de l'actual president dels Estats Units, Barack Obama.

Cinema, educació i vida

Quan el cinema parla de l’educació, es fixa sovint en el funcionament de les escoles, les problemàtiques dels alumnes i el rol dels mestres. Però l’educació, de fet, és un tema que transcendeix les parets del centre i determina molts aspectes de la nostra vida. Reflexionar sobre l’educació com a concepte més general és el que proposa, per exemple, el documental ‘Sólo es el principio’. Aquest film del 2010, dirigit per Pierre Barougier i Jean-Pierre Pozzi mostra el desenvolupament d’un programa de filosofia destinat a infants de quatre anys. La pel·lícula segueix els alumnes en les sessions que condueix la mestra, i en les quals convida als menuts a reflexionar sobre grans temes com l’amor, la mort, la política, la llibertat, la riquesa o l’amistat. Un exemple evident del paper que ha de jugar l’educació a l’horar de formar persones amb sentit crític.

En un àmbit molt diferent però amb els petits com a protagonistes, la pel•lícula d’animació de la Pixar ‘Monstruos University’ (preqüel·la de la popular ‘Monstruos SA’) també recorre als valors de l’educació com la base per ajudar als menuts a manejar-se en un món competitiu amb intel•ligència, esforç, responsabilitat, treballant amb equip, de forma honesta i constant. A ‘Monsters University’ veiem els esforços del petit Mike Wazowski per convertir-se en un monstre “espantador” malgrat que el seu aspecte simpàtic i divertit ho fa pràcticament impossible. Tota la peripècia està enfocada a parlar de les virtuts de l’esforç i la superació personal per fer realitat qualsevol somni malgrat tot, d’entrada, apunti a què això serà impossible.

I sense fugir del tòpic de les pel·lícules “amb mestres”, un exemple notable que va més enllà de la problemàtica de l’escola per reflexionar sobre l’educació i la vida és el film canadenc ‘Profesor Lazhar’. Dirigida per Philippe Falardeau, la pel·lícula parteix del tràngol d’una escola i els seus alumnes després de la mort d’una mestra molt estimada. Per cobrir la plaça vacant, l’escola contracta al Profesor Lazhar, un home d’origen algerià que travessa a nivell personal, el dol i superació de la traumàtica mort de la seva dona i fills per causes polítiques. Les dues trames, la personal i la col·lectiva, s’entrelliguen en una pel•lícula que toca temes importants sobre l’educació a l’escola, com ara els riscos de deshumanització en l’ensenyament, la violència a les aules o la relació entre professors i alumnes. Però més enllà, ‘Profesor Lazhar’ també planteja el debat sobre molts altres temes com la superació del dol, el tabú del suïcidi, la immigració, la persecució ideològica i, en definitiva, el compromís polític i social.

Article publicat a Valors

El pròxim futur

Llegeixo avui a El País la notícia sobre la restauració imminent del mural de Siqueiros 'Ejercicio plástico' i penso com a la vida es donen casualitats i coincidències del tot sorprenents. Fa poc menys de dues setmanes, a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró, vam poder veure un excel·lent documental titulat Los próximos pasados, de Lorena Muñoz, que parla precisament d'aquest tema.

El film reconstrueix la història darrera aquest mural, que el pintor mexicà va pintar per encàrrec del magnat argentí de la premsa Natalio Botana a la seva mansió particular. Després de la seva mort, el mural va ser fragmentat i tancat en cinc grans contenidors oblidats en una finca privada on estan exposats a les inclemències del temps. El documental repassa l'època i la vida de Botana a partir del record del seus descendents i ressegueix la pista del mural amb artistes i experts, que amb el seu testimoni denuncien el maltractament i l'oblit d'una important peça del patrimoni artístic que ja no és res més que un passat pròxim.

Però ara sembla que el mural de Siqueiros serà un "pròxim futur", si finalment es porta endavant aquesta restauració anunciada per la presidenta argentina. El que m'agrada de tota aquesta història és la casualitat que fa que a la Mostra de Cinema arribi, per atzar, la informació d'un documental com aquest; algú s'interessi pel tema i defensi aferrissadament la necessitat de projectar-lo (tot i ser un film pràcticament desconegut), i al cap de dues setmanes, després d'haver conegut la trista història de l'exercici plàstic de Siqueiros, ens trobem al diari la notícia del seu imminent final feliç. Curiós, oi?

L'home confrontat amb la natura

Una de les propostes més recomanables de la cartellera d'aquest estiu tan insípid és un documental del 2001 que s’ha estrenat tard i malament, i que ara també corre el risc de passar injustament desapercebut. Ríos y mareas gira a l’entorn de la figura de l’artista britànic de Land Art Andy Goldsworthy. El documentalista alemany Thomas Riedelsheimer el va acompanyar durant un any sencer amb l’objectiu de documentar el procés de creació de les seves obres, una mena d’escultures efímeres elaborades a partir d’elements naturals (fulles, gel, fusta, pedres), que Goldsworthy manipula únicament amb les mans i que integra plenament en el paisatge fins que la pròpia acció de la naturalesa, el vent, el sol, les marees, les va desintegrant.

Goldsworthy convida a mirar directament la natura, a través de les seves intervencions, d’una inusual bellesa plàstica, en paisatges idíl·lics i bucòlics. Però lluny de la seva placidesa aparent, la presència d’aquests elements naturals, però manipulats per la mà de l'home, provoquen la reacció de la natura. És per això que les obres d’aquest artista acaben resultant, en certa manera, agressives i violentes, i és així com pretenen desvetllar també la cara més fosca i destructiva de la naturalesa.

El documental planteja una doble paradoxa, ja que la pròpia plasmació en imatges –la seva preservació en el temps- és la única via per deixar constància de les obres d’aquest artista solitari i confrontat a una natura amenaçadora, que inevitablement es planteja una reflexió sobre l’acció del temps. Lluny d’intentar-la combatre, el converteix en un element actiu definitori de la seva creació, que es torna fràgil, efímera, sotmesa a uns designis que, sembla dir-nos Goldsworthy, transcendeixen la voluntat humana.

Cliqueu aquí per veure imatges de les obres de Goldsworthy.

Els ponts entre les persones

La reconstrucción del puente costará unos diez millones de dólares, y cuando esté acabado, puede que este año o quizás el siguiente, se escucharán salvas, se harán fotografías, volverán los autobuses cargados de turistas, se instalarán los vendedores de recuerdos y Mostar se proclamará una ciudad reconciliada. Pero el hombre que habrá hecho estos posible, l'ingénieur des ponts et chaussées, no está seguro de que su puente pueda aguantar todo este peso simbólico. Será un nouveau vieux pont, porque no hay forma de volver al que construyó Hayreddin, al igual que no hay forma de retornar al Mostar anterior a la llegada de la locura. El ingeniero se da cuenta de que el proyecto del puente trae a colación una de las conclusiones esenciales de todo proceso de construcción nacional: ¿cómo se tienden puentes entre las personas? ¿Cómo se puede ayudar a la gente a reconciliarse? En realidad, ¿pueden hacer algo los extrangeros? Y ¿qué decir del poder de la belleza? Lo más duro de la historia de Mostar es que la belleza del puente no lo protegió de la locura. Queremos creer que la belleza puede ayudar a la gente a resistirse a la llamada de la muerte y la discordia. Sólo el tiempo dirá si la belleza dispondrá de una segunda oportunidad.

Aquest fragment pertany al llibre El nuevo imperio americano de Michael Ignatieff, i ve a tomb del documental Els ponts de Mostar, que han fet una colla de joves mataronins encapçalats pel company periodista Joan Salicrú, i en el qual, a través de diversos testimonis que van patir en primera persona la guerra dels Balcans, intenten mostrar com queden les coses en un país, en una ciutat, si no hi ha un veritable procés de reconciliació. Dimecres 18 el van presentar en una projecció al Foment Mataroní, però si no hi vau poder ser, el podeu veure sencer -us el recomano- a través d'aquest blog.

Un viatge en tren i un diari personal

El mes de maig de l'any passat vaig fer un llarg trajecte en tren per la Xina, via BAFF. En Miquel Martí Freixas, director de documentals i responsable entre d'altres projectes del Blogs and docs, va enregistrar algunes imatges d'aquesta quedada de freaks que van dedicar nou hores d'un dissabte de primavera a la causa del documental xinès. I a través de petits fragments d'aquella trobada, ara ens hem convertit en personatges d'aquest diari audiovisual personal en el que en Miquel relata el final de la seva relació amb una noia de Nantes. Ens podeu veure en el fotograma que il·lustra el post! El film es titula Amigòvia i es va passar divendres passat al programa de TV3 Taller.doc. Avui encara el podeu veure "en obert" a la web del programa.