Atticus Finch, un referent dels valors de la justícia

En el documental de Barbara Kopple ‘Una conversación con Gregory Peck’, un dels assistents a les trobades amb el famós actor de Hollywood li confessa que va ser gràcies al seu recordat personatge d’Atticus Finch que va decidir fer-se advocat. Com aquest, es podrien contar per centenars i milers els advocats que han tingut en el protagonista de ‘Matar a un ruiseñor’ tot un referent i una inspiració. Perquè si hi ha un personatge i una pel·lícula que representi millor el valor de la justícia és, sens dubte, l’emblemàtica adaptació de la novel·la de Harper Lee que va dirigir Robert Mulligan l’any 1962.

Gregory Peck va posar el seu rostre i la seva elegant presència a Atticus Finch, un home íntegre que es mou per uns principis ètics i morals que haurien d’estar en la base de l’advocacia i definir també el valor de la justícia. Com a advocat, però també com a home i pare de família, Atticus Finch ens ensenya una sèrie de valuoses lliçons sobre la integritat, el deute, la vida en comunitat, la solidaritat, la família i la justícia.

L’escriptora Harper Lee, que va guanyar el premi Pulitzer amb aquesta novel·la, es va basar en la figura del seu propi pare per crear a Atticus Finch. ‘Matar un ruiseñor’ se situa en l’època de la Gran Depressió, en una població del sud dels Estats Units. Finch és un advocat que defensa un home negre que ha estat acusat de violar una dona blanca. Tot i que la seva innocència és evident, el racisme imperant en la societat de l’època no deixa dubte del veredicte del jurat i, per això, cap advocat d’entrada vol acceptar un cas que està destinat a perdre. Però Atticus Finch, un ciutadà respectat per la seva actitud i la seva implicació en la comunitat, decideix posar-se al davant d’aquest cas amb decisió i valor, una decisió que li comportarà enemics i problemes, però que li farà guanyar el respecte i l’admiració d’altres, entre ells, els seus fills.

L’esforç, el valor més cinematogràfic

A la famosa escena final de ‘Flashdance’, la protagonista, una ballarina que aspira a entrar a una prestigiosa escola de dansa clàssica, s’enfronta al tribunal que ha de decidir la seva admissió. La noia entra a la sala, posa el disc amb la mà tremolosa i comença a fer els primers passos del ball. I llavors, s’entrebanca i cau. Després d’uns segons de dubte, s’aixeca i anuncia que ho tornarà a intentar. Posa la música altra vegada i, aquest cop sí, aconsegueix acabar el número que li obrirà la porta a l’esperada escola de dansa. Quan ens fixem un objectiu –a la feina, a la vida- ens hi hem de posar a fons, sabent, com en el cas de la protagonista de Flashdance, que els entrebancs sorgiran fins el darrer moment. De forma molt visual, la pel·lícula mostra com aquests entrebancs es poden superar. Sobretot, si ens dediquem al nostre objectiu amb empenta i esforç. 

És possible que l’esforç sigui un dels valors més cinematogràfics. Hollywood adora les històries de persones esforçades perquè saben que on hi ha esforç, acostuma a haver-hi superació i victòria. Aquest és el cas que ens explica ‘Flashdance’, el de la jove de pocs recursos i grans somnis que només es fan realitat a base d’esforç, que en el seu cas es tradueix en hores i hores de durs entrenaments mentre malviu fent feines de cambrera-. En aquest cas és en clau de drama musical, però podem trobar molts altres exemples de pel·lícules que destaquen l’esforç com el valor principal per a la superació personal.

Des de clàssics contemporanis com ‘Rocky’ fins a títols recents que ja s’han convertit en referents del cinema de valors, com és el cas del film ‘En busca de la felicidad’, amb un Will Smith representant l’empenta, el caràcter emprenedor, la motivació i l’esforç per aconseguir la seva fita a la vida. ‘Forrest gump’ és una altra d’aquestes pel·lícules que s’han guanyat el cor del públic precisament perquè demostren que qualsevol persona, sigui quina sigui la seva dificultat o limitació, pot superar-la amb ganes i esforç.

Alteritat: Descobrir el món de l’altre

L’alteritat defineix la condició de ser “un altre”, un ésser o col·lectiu que es contraposa al jo o al nosaltres i que es defineix per tot un seguit de costums, tradicions i representacions diferents a la nostra. Com a valor, l’alteritat implica posar-se en el lloc d’aquest altre, alternant la perspectiva pròpia amb l’aliena. L’alteritat significa entendre, en definitiva, els que són diferents i acceptar-los des de la curiositat mútua, la tolerància, la voluntat de diàleg i d’entesa.

Amb aquest concepte ètic i filosòfic ben present, Terrence Malick va realitzar una pel·lícula, ‘El nuevo mundo’, que té l’alteritat com a tema de fons. Ambientada a l’Amèrica colonial de principis del segle XVII, la pel·lícula relata amb un to èpic i poètic la trobada entre les cultures europea i nativa americana, en el context de la creació de la colònia Jamestown del 1607. Aquest encontre queda representat per l’acostament entre l’explorador i busca tresors John Smith i la princesa nativa Pocahontas.

I de la mateixa manera que s’apropen amb la curiositat de conèixer l’altre, així també serà l’acostament de cadascun d’ells a les noves cultures que acaben de descobrir. En aquest sentit, resulta interessant el plantejament de Terrence Malick, que divideix la pel·lícula en dues parts: la primera, la de l’arribada dels colons a Amèrica; la segona, el procés invers, a través del qual Pocahontas descobrirà aquest “nou món”, la cultura, les tradicions i les representacions de “l’altre”.

La pel·lícula  relata principalment en la història d’amor entre el capità John Smith i  Pocahontas, un fet que va inspirar també el film animat de la Disney. Però ‘El nuevo mundo’ no és pas una pel·lícula familiar, sinó una obra distant i poètica, que vol crear sensacions més que recrear un fet històric. Malick prefereix realitzar un bell cant a la curiositat i la inquietud que també defineixen la condició humana.

Tot i el seu ritme pausat el film flueix com l’aigua de l’oceà que separa els dos móns, i que, juntament amb els continus plans d’arbres que fan de transició d’escenes, és una de les grans imatges al·legòriques de la pel·lícula. Els monòlegs interiors -sobre l’amor, els ideals, etc.- puntegen un film que desprèn lirisme pels quatre costats.

Compromisos

Segons el diccionari, la paraula compromís té com a mínim tres accepcions. Principalment ens referim al compromís com a sinònim d’una obligació contreta per un acord, promesa o contracte. Al final de la pel·lícula ‘Antes del amanecer’, de Richard Linklater, la parella protagonista es compromet a retrobar-se a Viena, el mateix lloc on passen junts un dia i la nit que canviarà les seves vides. Al voltant de la relació d’aquesta parella i el seu compromís inicial, Linklater i els dos actors, Ethan Hawke i Julie Delpy, han construït una magnífica trilogia que explora la intimitat i les crisis d’una parella estable a mesura que la seva relació avança en el temps.

Comparada pel seu argument amb les tres pel·lícules de Richar Linlater, ‘Le week-end’, de Roger Michell, amb guió de Hanif Kureishi, presenta a una parella de jubilats que també compleixen una vella promesa: celebrar el seu aniversari de casament a París. Durant aquest viatge i amb la nostàlgia del temps compartit, és quan afloren sentiments, retrets i emocions que han definit la seva vida de parella. 

Un compromís pot ser també una situació incòmoda o, com s’acostuma a dir, “compromesa”. El compromís, per últim, és l’acte pel qual una parella es promet en matrimoni. Els compromisos matrimonials i les situacions incòmodes se sumen, precisament, en l’argument de la divertida comèdia romàntica ‘Tres bodas de más’, de Javier Ruiz Caldera. La protagonista és una jove soltera i sense sort en els amors, que de cop i volta es veu en el “compromís” d’assistir com a convidada a els casaments de tres dels seus antics nòvios.

La idea d’Europa al cinema

Si intentem aplicar la idea d’Europa al cinema, molt possiblement la primera imatge que ens vingui al cap sigui la d’un cert tipus de cinema més reflexiu, artístic o fins i tot “intel·lectual”. Una visió estereotipada del cinema europeu que neix de la comparació fàcil amb les pel·lícules de Hollywood, que representarien l’espectacle i l’entreteniment més genuí. Per la contra, s’identifica Europa amb cinema d’autor, que sovint arrossega la creu de ser difícil o avorrit i que s’associa amb les sales de versió original o d’art i assaig.

Però, què hi ha de veritat darrera aquest estereotip? Podem parlar d’un “cinema europeu” amb unes característiques pròpies ràpidament identificables? És que tenen gaire a veure, a tall d’exemple, els èxits comercials francesos ‘The artist’ i ‘Intocable’ amb la darrera guanyadora del festival de Cannes, la també francesa ‘La vida de Adele’? Tenen trets comuns les pel·lícules d’Almodovar, Ken Loach, Lars Von Trier, Michael Hanele o Paolo Sorrentino?

Només s’ha de fer un zoom in per acostar-se al mapa d’Europa i comprovar com aquesta idea de cinema europeu es difumina per donar pas a les especificitats de cada país. França i el seu cinema hiperprotegit potser encara té prou força com per liderar aquesta idea d’Europa al cinema. Però el cert és que avui, altres països com Romania o Grècia despunten amb la seva cinematografia crítica i arriscada, mentre que altres nacionalitats, com la danesa, poden presumir d’una sòlida indústria capaç d’anar més enllà del cinema “alternatiu” de Von Trier i arribar a públics més amplis amb films com ‘La caza’, per citat un dels títols que més ressò ha tingut darrerament.

Però el cert és que les dificultats econòmics han alimentat una altra via per a la producció de pel·lícules a Europa: la de les coproduccions. Cada vegada és més habitual trobar-se pel·lícules coproduïdes per dos, tres o més països, una opció que implica la col·laboració de capitals i mitjans tècnics i professionals per a la realització d’un film. Aquest és el cas, per exemple, de la nova pel·lícula d’Albert Serra, ‘Història de la meva mort’, una coproducció catalana-francesa-romanesa, parlada en català, però rodada a França i Romania. De quina nacionalitat és aquest film? Ens ajudarà treure-li la pols a l’etiqueta “Cinema Europeu”?

Article publicat a Valors 

Le quattro volte: Valors en el món rural

Els valors de la vida rural tenen a veure amb tot allò que ens connecta amb la terra i el cicle de la vida. Una cita atribuïda a Pitàgoras assegura que en aquest cicle vital, l’ésser humà viu quatre vides successives contingues unes dins les altres. Segons aquesta teoria, l’home és un mineral format per sals, aigua i matèria orgànica; també és un vegetal, perquè es nodreix, respira i es reprodueix: és un animal amb constància del món extern, imaginació i memòria; i per últim, és un ésser racional que té voluntat i raona.

Prenent aquesta reflexió com a punt de partida, la pel·lícula Le quattro volte intenta posar en imatges les quatre vides de l’home. Ho fa resseguint l’activitat en un petit poble de muntanya de Calabria. El director Michelangelo Frammartino ordena la pel·lícula en quatre episodis, el primer dels quals té com a protagonista un vell pastor de cabres a punt de morir. La segona part segueix la vida d’una cabreta des del seu naixement. En la tercera part, dedicada a les plantes, la pel·lícula se centra en els arbres del bosc i, en concret, en la presència d’un arbre que finalment serà tallat per convertir-se en l’objecte d’una celebració folkclòrica tradicional del poble. Finalment, l’arbre es converteix en carbó que servirà per alimentar els focs de les cases.

En una suggerent combinació de documental i ficció, poesia i realisme, Le quattro volte reflecteix d’una manera ben particular aquest cicle vital que relaciona l’home amb l’entorn i la natura. El film, sense diàlegs i basat únicament en les imatges i el so ambient, planteja una experiència estètica que convida, al mateix temps, a reflexionar sobre la manera en què aquestes “quatre vides” de l’home es relacionen i el defineixen.

La crisi de les institucions

La crisi econòmica ha posat també en entredit el paper que juguen algunes institucions, com per exemple, el bancs o les empreses. Però la conjuntura, que està trasbalsant els valors i principis socials també ha posat en entredit institucions d’altres àmbits, com ara la mateixa església catòlica. El cinema, que sempre ha tingut una faceta molt arrelada als canvis socials, ha reflectit pràcticament en present –o en ocasions, fins i tot ha prefigurat- els efectes de la crisi en aquestes institucions. Ho repassem a través de tres títols.
 

‘La corporación’: Tot i no tractar-se d’un film recent, aquest documental de 2003 continua sent molt vigent per la seva denúncia dels aspectes més perversos del funcionament de les grans corporacions. El film analitza l’estructura, orígens i influència de grans corporacions americanes en l’economia mundial i la globalització. La gràcia és l’enfocament psicològic de l’anàlisi, que permet extreure conclusions que equiparen el comportament de les grans corporacions amb els trets que defineixen els psicòpates, com el menyspreu als sentiments d’altres, la incapacitat de mantenir relacions estables, la mentida per lucre o la incapacitat de sentir culpa.

'Habemus Papam’: El darrer film del director italià Nanni Moretti va posar en escena una situació inèdita que es va convertir en real no gaire temps després, la renúncia del Papa de Roma. El film mostra els dubtes d’ un Papa recentment escollit en conclau i que no se sent preparat per afrontar els reptes del seu càrrec a la màxima institució catòlica. El director obria una reflexió sobre el paper que l’Església i el Vaticà juga en un moment de crisi i incertesa com l’actual i, per extensió, posava en qüestió el rol de la institució. 

 

 

'El capital': Els bancs, que estan darrera la gran crisi econòmica que té efectes mundials, són mirats en aquest film amb ull crític pel director Costa Gravras, que signa una pel·lícula de denúncia sobre el funcionament sense ètica d’aquestes institucions i sobre els efectes negatius que ha comportat el triomf del capitalisme. La frase que pronuncia el protagonista del film descriu molt clarament, segons la visió del cineasta, quina és la funció que han acabat adoptar els bancs en l’actualitat: “robar als pobres per donar als rics”. Una sentència per reflexionar a fons sobre la crisi del sistema.

Cinema, educació i vida

Quan el cinema parla de l’educació, es fixa sovint en el funcionament de les escoles, les problemàtiques dels alumnes i el rol dels mestres. Però l’educació, de fet, és un tema que transcendeix les parets del centre i determina molts aspectes de la nostra vida. Reflexionar sobre l’educació com a concepte més general és el que proposa, per exemple, el documental ‘Sólo es el principio’. Aquest film del 2010, dirigit per Pierre Barougier i Jean-Pierre Pozzi mostra el desenvolupament d’un programa de filosofia destinat a infants de quatre anys. La pel·lícula segueix els alumnes en les sessions que condueix la mestra, i en les quals convida als menuts a reflexionar sobre grans temes com l’amor, la mort, la política, la llibertat, la riquesa o l’amistat. Un exemple evident del paper que ha de jugar l’educació a l’horar de formar persones amb sentit crític.

En un àmbit molt diferent però amb els petits com a protagonistes, la pel•lícula d’animació de la Pixar ‘Monstruos University’ (preqüel·la de la popular ‘Monstruos SA’) també recorre als valors de l’educació com la base per ajudar als menuts a manejar-se en un món competitiu amb intel•ligència, esforç, responsabilitat, treballant amb equip, de forma honesta i constant. A ‘Monsters University’ veiem els esforços del petit Mike Wazowski per convertir-se en un monstre “espantador” malgrat que el seu aspecte simpàtic i divertit ho fa pràcticament impossible. Tota la peripècia està enfocada a parlar de les virtuts de l’esforç i la superació personal per fer realitat qualsevol somni malgrat tot, d’entrada, apunti a què això serà impossible.

I sense fugir del tòpic de les pel·lícules “amb mestres”, un exemple notable que va més enllà de la problemàtica de l’escola per reflexionar sobre l’educació i la vida és el film canadenc ‘Profesor Lazhar’. Dirigida per Philippe Falardeau, la pel·lícula parteix del tràngol d’una escola i els seus alumnes després de la mort d’una mestra molt estimada. Per cobrir la plaça vacant, l’escola contracta al Profesor Lazhar, un home d’origen algerià que travessa a nivell personal, el dol i superació de la traumàtica mort de la seva dona i fills per causes polítiques. Les dues trames, la personal i la col·lectiva, s’entrelliguen en una pel•lícula que toca temes importants sobre l’educació a l’escola, com ara els riscos de deshumanització en l’ensenyament, la violència a les aules o la relació entre professors i alumnes. Però més enllà, ‘Profesor Lazhar’ també planteja el debat sobre molts altres temes com la superació del dol, el tabú del suïcidi, la immigració, la persecució ideològica i, en definitiva, el compromís polític i social.

Article publicat a Valors

La fraternitat

Hi una un subgènere de pel·lícules conegut amb el nom de ‘Buddy movies’. Són aquelles pel·lícules on una part important de l’argument gira al voltant de la relació d’amistat entre dos homes i els punts de trobada entre dos caràcters oposats i contraris. Precisament els conflictes que sorgeixen d’aquestes diferències i la manera com l’amistat preval per sobre d’elles acostumen a ser la clau d’aquests films. Els dos policies d’’Arma Letal’ o la relació entre ‘Butch Cassidy i el Sundance Kid’ són exemples paradigmàtics de Buddy Movies. L’amistat és un tema present en moltes pel·lícules, ja sigui en aquest format típicament masculí de la Buddy movie, habitual en un cert tipus de cinema d’acció; o en la comèdia, on també proliferen les històries d’amics o amigues, sovint amanides amb conflictes de tipus sentimental. Qui no recorda ‘Beautiful girls’, per posar un bon exemple. 

Ara bé, són totes aquestes històries d’amics reflexions sobre la fraternitat? Hi ha definicions d’aquest concepte que identifiquen fraternitat com un sinònim d’amistat i germandat. Per tant, en aquesta definició més àmplia, potser les podríem considerar. Com també podríem afegir a la llista les pel·lícules sobre les populars fraternitats nord-americanes o sobre altres tipus de societats secretes. Però, tal i com es va concloure a la Jornada de Valors, la fraternitat és un concepte que cal redescobrir i tornar a dotar de significat. Filem més prim, llavors, i busquem pel·lícules que vagin més enllà de l’anècdota per aportar contingut per a aquesta reflexió.  

Segurament una pel·lícula que sintetitzaria perfectament la idea de la fraternitat és ‘El senyor dels anells’. El primer dels episodis de la trilogia porta el títol de “La comunitat de l’anell” i mostra com es crea un grup heterogeni de personatges de diferents races i condicions units per una causa comuna –la destrucció de l’anell únic que sotmetria el món a les forces del mal-  que acabaran creant un vincles d’amistat, solidaritat, igualtat i respecte que defineixen perfectament la idea de fraternitat.

 

Article publicat a Valors

Els ingredients de la cuina al cinema*

La gastronomia ens ha proporcionat molts bons moments... també a la gran pantalla. El cinema ha sabut aprofitar la metàfora que s’estableix entre la cuina i la vida i són moltes les pel·lícules que juguen amb aquesta idea en el seu argument. ‘Comer, beber amar’, del taiwanès Ang Lee, i’Come, reza, ama’, la pel·lícula amb Júlia Roberts que adapta una popular novel·la de creixement personal són dos exemples d’aquest tipus de cinema que ens recorda que a la vida, com a la cuina, cal saber combinar els ingredients, cuinar-los amb saviesa, paciència i amor, i gaudir-los en bona companyia.

La sensualitat i els sentits que entren en joc a l’hora de gaudir d’un plat també han estat font d’inspiració per al cinema, que és també una altra experiència multisensorial. ‘Como agua para chocolate’, ‘Chocolat’ o ‘Un toque de canela’ són dues mostres exitoses de com el cinema explica històries d’amor i erotisme amb la cuina i la màgia com a ingredients principals.

Els cuiners, que s’han convertit en figures mediàtiques a la vida real, són protagonistes també de moltes històries al cinema. Com la de ‘Deliciosa Martha’, una pel·lícula alemanya que va servir d’inspiració per un remake americà de la mateixa pel·lícula. També la pel·lícula catalana ‘Dieta mediterrània’ té a uns cuiners com a protagonistes d’una història que combina la cuina, la sensualitat i l’amor. I fins i tot ‘Ratatouille’, un gran èxit de l’animació amb un ratolinet que somia en convertir-se en un gran xef de la cuina francesa.

La cuina, no obstant, també mostra una cara oculta quan es converteix en material cinematogràfic. No son poques les pel·lícules que giren al voltant de cuiners assassins i altres “perversions” gastronòmiques. A tall d’exemple: ‘La grande bouffe’, ‘El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante’, el musical ‘Sweeney Todd’, ‘Delicatessen’, la brasilera ‘Estómago’ o fins i tot ‘Tomates verdes fritos’, un altre gran clàssic que té els fogons de rerefons.

I per acabar el repàs a les variants del “subgènere” del cinema de cuina, val la pena mencionar els documentals que reflexionen sobre usos i abusos de la indústria de l’alimentació, com per exemple, ‘Fast food nation’ o ‘Supersize me’, que van alertar dels perills del fast-food per a la salut humana.

Article publicat a la revista Valors

Veritats i mentides, l’honestedat al cinema*

L’actor Jim Carrey va protagonitzar ja fa alguns anys una pel·lícula que es titulava ‘Mentiroso compulsivo’ on interpretava el paper d’un ambiciós advocat que no dubtava en dir totes les mentires que fessin falta com a mètode habitual de treball i, per extensió, en la seva vida quotidiana. Fins que el seu fill, cansat de ser víctima també de les mentides del seu pare, un bon dia demana un desig que se li fa realitat: que el seu pare no pugui mentir durant 24 hores. Les escenes còmiques de la pel·lícula, algunes realment hilarants, sorgeixen precisament quan el protagonista comença a dir la veritat a tort i a dret, ficant-se en situacions compromeses per la falta de tacte o de subtilesa. Encara que difícilment pugui donar-se una situació com aquesta a la vida real, el cas extrem de ‘Mentiroso compulsivo’ ens fa reflexionar sobre el sentit de la mentida i la veritat i, per extensió, sobre l’honestedat.

L’honestedat fa referència a la capacitat de viure amb consonància i sinceritat amb un mateix, amb allò que pensem i la manera com actuem. La mentida, com la de Jim Carrey en aquesta pel·lícula, és potser la mostra més evident de la manca d’honestedat. Però aquest valor té una accepció molt més profunda que té a veure, és clar, amb el respecte a la veritat, però no tan sols davant els altres sinó també davant un mateix. Una persona honesta és aquella que viu i actua segons allò que pensa, que no s’autoenganya ni enganya els demés, que és conscient de les seves mancances i defectes i que busca com superar-les amb accions que millorin tant la seva vida com la dels que l’envolten.

No sé si es podria considerar exactament el revers de ‘Mentiroso compulsivo’, però segurament s’hi acostaria molt, el personatge de Forrest Gump que va interpretar Tom Hanks a la multipremiada pel·lícula del mateix títol. En aquest cas ens trobem davant un personatge que no s’autoenganya, que és conscient de la seva pròpia limitació –una disminució física i psíquica- i actua en conseqüència, honestament, de manera que arriba no només a superar-se ell mateix, sinó de crear confiança entre els demés.

Podem dir, per tant, que l’honestedat, es manifesta no només en el caràcter d’una persona, sinó també en els seus actes. Per això, a l’hora de buscar l’honestedat al cinema, ens podem fixar en pel·lícules o personatges com els de ‘Mentiroso compulsivo’ o ‘Forrest Gump’. Però també les trajectòries dels mateixos directors de cinema ens poden parlar de l’honestedat. Les obres de cineastes com Clint Eastwood, Ken Loach o Nanni Moretti, per citar tres exemples de diferents nacionalitats, ens poden agradar més o menys en funció de cada pel·lícula i dels nostres gustos, però difícilment se’ls podrà tirar encara que no hagin estat fidels als seus propis principis i la seva veritat.

*Article publicat a la revista Valors.

Austeritat

Aprofitant que la revista Valors dedica el seu número de març a l'austeritat, he escrit aquest comentari sobre Turin Horse, que va ser una de les millors pel·lícules de l'any passat:

El caballo de Turín (Turin Horse) és una pel·lícula austera que parla sobre l’austeritat. A partir de l’episodi que va marcar la fi de la trajectòria de Friedrich Nietzsche, el director hongarès Bela Tarr ha rodat una pel·lícula que des d’una radical economia de mitjans narratius i de forma clarament al·legòrica ens alerta de la progressiva degradació i decadència del món i els seus habitants. El 3 de gener de 1889, a Turín, Nietzsche es va abraçar plorant a un cavall esgotat i maltractat pel seu cotxer. Després d’aquest episodi, el filòsof alemany va deixar d’escriure per caure en el mutisme i la bogeria. Tarr segueix amb la seva càmera el cavall i el seu conductor, per mostrar-nos a través de la seva asfixiant rutina quotidiana els petits indicis d’una inefable decadència. La pel·lícula, que dura dues hores i mitja, està rodada en blanc i negre, i consta de només una trentena de plans i molts menys diàlegs, la majoria dels quals reincideixen de forma repetitiva en mostrat el mode de vida auster d’un pare i una filla que sobreviuen en la més angoixosa de les misèries. Amb el so d’un vent furiós i una banda sonora igualment repetitiva, Tarr evoca una atmosfera gairebé apocalíptica que ajuda a comprendre el subtil missatge entre línies d’aquesta pel·lícula que exemplifica molt bé l’austeritat. La de l’estil del director, que sembla depurar tot artifici per anar a buscar una mena d’essència cinematogràfica. També la dels dos protagonistes, que pràcticament no parlen, no mengen i no interactuen, aïllats en un paratge oblidat i hostil, enmig d’un perpetu temporal de vent que sembla anunciar l’arribada de temps encara pitjors. Hipnòtica, imponent i desconcertant, ‘El caballo de Turin’ acaba amb una llarguíssima fosa a negra sobre els dos personatges que, immòbils, es veuen abocats a l’austeritat i la misèria encara per venir. Un missatge encriptat amb el que Béla Tarr, que ha anunciat que aquesta serà la seva última pel·lícula, ha volgut llençar un darrer missatge d’alerta sobre el futur de la humanitat.

Article publicat a laRevista Valors

El poble il·lusionat

El terme "il·lusió" té diversos significats que poden voler dir coses ben contradictòries. Si l’entenem com l’expectativa d’alguna cosa bona, el seu significat es pot entendre com a positiu. Però una altra accepció del terme ens indica que la il·lusió ens recorda que sovint aquesta expectativa es basa en una esperança infundada, és a dir, un miratge. Al cinema hi hem trobat personatges il·lusionats, com per exemple el Gene Kelly de Cantando bajo la lluvia; o personatges que intenten retrobar la il·lusió de viure, com el James Stewart de la nadalenca “Que bello es vivir”. Fins i tot trobem personatges que creen una il·lusió, com la de Roberto Beningni a ‘La vida es bella’, dissimulant l’horror del camp de concentració al seu fill. I no podem oblidar les pel·lícules que ens recorden que el cinema també és una “gran il·lusió”, des dels primers films de Méliès fins a Hugo, que li ret homenatge.

Avui em quedo, però, amb una pel·lícula que retrata la il·lusió col·lectiva, la del poble que es actua mogut per una il·lusió, una falsa expectativa o una esperança més o menys infundada que acaba passant per davant seu molt a prop sense materialitzar-se en res real. Això és el que mostra, amb genialitat, la mítica ‘Bienvenido Mister Mashall’, de Luis Garcia Berlanga. Els protagonistes d’aquest clàssic del cinema espanyol són els habitants del petit poble fictici de Villar del Río, que esperen l’arribada d’una delegació d’estadounidencs –els americans- en el moment en què es desenvolupava a Espanya el pla de desenvolupament conegut amb el nom de Pla Marshall. Amb un to crític i satíric dissimulat, mostrant la il·lusió desaforada d’aquest poble que s’ha cregut que l’arribada dels americans resoldrà tots els seus problemes i misèries, Berlanga va fer un magistral retrat de la situació política, econòmica i social de l’Espanya de l’època. Avui, amb tants falsos messies que creen falses il·lusions per acabar passant de llarg deixant el poble amb un pam de nas, és un bon moment per recuperar aquesta joia del cinema que ens també ens recorda que on hi ha il·lusió, es corre sempre el risc de la desil·lusió.

Article publicat a la Revista Valors

Castellers de pel·lícula

El món casteller també ha arribat a la gran pantalla. Generalment ho fa fet a través de documentals, però també podem trobar pel·lícules com ara ‘La teta i la lluna’ de Bigas Luna on el protagonista és un nen casteller. I tot i el que pugui semblar, els films de castellers han arribat a tenir ressò internacional, com en els casos de ‘The human tower’ o del fragment sobre els castellers inclòs al projecte internacional de Ridley Scott ‘Life in a day’. Aquí teniu la llista dels principals films sobre castellers:

‘Life in a day’
El projecte de Ridley Scott mostra com és la vida a la terra a través de les filmacions de diferents usuaris del youtube. Entre aquests fragments s’hi inclou el curt ‘Slim up’, que relata la vida quotidiana de Virgínia, una nena que fa d’acotxadora a la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona. Se la veu quan s’aixeca al matí i com es prepara per anar a fer un castell amb la seva Colla. Aquest curt ha estat un dels vuit projectes de l’estat espanyola escollits per al film de Ridley Scott, que inclou en total 300 vídeos.

‘Verd sobre blau’
Documental dirigit per Pep Puig que toca de forma genèrica diferents temes sobre el món casteller. El seguiment de tota una temporada i l'actuació a les diferents places convida a reflexionar sobre aspectes com el sentit social de la colla, el paper de la nova immigració, la festa i els castells, la competitivitat a partir del concurs de Tarragona, la canalla, la gent del peu i del tronc, la participació de la dona a les caigudes i la prevenció de lesions, la importància dels assajos, el paper de la tradició, etc.

‘The human tower’
Dirigit pel director xilè Cano Rojas i l’indi Ram Devineni, aquest documental explica la passió pels castells humans de tres cultures diferents: la xilena, l’índia i la catalana. El documental mostra com la creació de castells en èpoques de crisis dóna sentit a esperances col•lectives. El film va ser premiat al festival DocsBarcelona i al festival xilè Santiago a Mil),

‘Enxaneta’
Es tracta d’un documental en 3D que s’aproxima als valors que contenen els castells. Partint de la gravació íntegra en 3D del Concurs de Castells de Tarragona del 2010 (on hi participen diverses colles), "Enxaneta" explica amb la veu d'una nena tot el que experimenten els castellers quan afronten la consecució d'un castell. L'esperit de superació, el treball en equip, la integració de les dones i de gent de totes les classes socials, edats i nacionalitats fan dels castells una eina de cohesió social.

‘Som Castells’
Aquest documental de David Oliete ha estat seleccionat per a participar en el festival SESIF de Seül, una de les mostres de curtmetratges de referència del sud-est asiàtic. El curtmetratge, de sis minuts de durada, es va enregistrar durant la diada del primer diumenge de festes de Santa Tecla. Oferiex una mirada íntima als petits detalls, sensacions i emocions que es viuen a plaça des que es comença a construir un castell fins que es descarrega”.

‘La teta i la lluna’
El film de Bigas Luna té com a protagonista a Tete, un nen de nou anys (Biel Duran), està trist i deprimit per dos motius: com a enxaneta, no assoleix mai arribar a coronar el castell; i com a germà gran, es veu desplaçat pel seu germanet, a qui la mare alimenta donant-li el pit, mentre que ell ha de veure llet de l'ampolla. El film té un caràcter sensual i oníric molt en l’estil del cinema de Bigas Luna.

‘165 Regent Street’
El documental repassa els primers quinze anys de la història dels Capgrossos de Mataró. Està dirigit per Jordi Rovira i Óscar Fernández a partir de la idea inicial del periodista casteller Efren Garcia i la producció de Clack. El títol fa referència al viatge i l’actuació a Londres el 3 de setembre de 2006, al Regent Street Festival, moment en què els Capgrossos van començar a superar, o assumir, la pèrdua de la Mariona Galindo, la nena que va morir després de caure fent un castell durant la festa de les Santes.

Article publicat a Valors

Cinema i memòria

En cinema, el flashback és el recurs narratiu que ens permet fer un salt en el temps i evocar el passat. Aquesta forma narrativa trenca amb el relat cronològic i ens trasllada a un temps anterior, per recuperar un record del passat o reviure un fet que ja ha tingut lloc. Podem entendre el flashback, per tant, com la forma narrativa més propera a la memòria. El fet cinematogràfic en sí, el relat d’una història en imatges, també es pot entendre com la memòria d’aquestes imatges, de la gent que hi apareix, del moment en que van ser filmades. Pensem, per exemple, en el primer cinema mut, en les imatges filmades pels germans Lumière i altres cineastes pioners, que han permès conservar en la memòria en moviment de la vida d’ara fa cent anys.
Hi ha pel·lícules, d’altra banda, que tenen la memòria com a tema central. Un hombre sin pasado, d’Aki Kaurismaki, o la mítica ‘Memento’, de Christopher Nolan, ens parlen de les dificultats de l’home quan perd la seva memòria, i en conseqüència, es desdibuixa la seva identitat.

Però resulta més interessant la contribució cinematogràfica a la recuperació de la memòria històrica. Les pel·lícules d’època i el cinema de caràcter i contingut ‘polític’, principalment, no deixa de ser també un cinema de la memòria, que ajuda a recordar episodis del nostre passat i a reivindicar la memòria col·lectiva, a rellegir la nostra història i, perquè no dir-ho, a fixar en l’espectador unes línies i uns relats determinats en la nostra memòria. Quin record podem tenir, si no ho hem viscut, de la revolució italiana, la revolució russa o el desembarcament de Normandia? Potser, només, el que prové de Novecento, El acorazado Potemkin, o Salvar al Soldado Ryan, per posar tres exemples a l’atzar. I en el cas, més proper a nosaltres, de la guerra civil espanyola, no ha servit el cinema per fer justícia a les víctimes silenciades? Perquè tal i com va dir el director Robert Rossellini, referint-se a la seva mítica ‘Roma, ciudad abierta’, “el cinema hauria de ser un mitjà com qualsevol altre, potser el més valuós de tots, d’escriure la història”. I escriure la història és, estar clar, preservar-ne la seva memòria.

Article publicat a la revista Valors

De la prudència

En plantejar-me quina pel·lícula podria servir per il·lustrar la virtut de la prudència, els primers títols que se m’han presentat són els que tocarien el tema per omissió. Per exemple, aquest espectacle lamentable anomenat Jackass, que de la tele ha fet el salt a la gran pantalla, i que simbolitza tot allò que no caracteritza la persona prudent.

La prudència és una virtut que va associada a la templança i a la sabiesa i que sembla assolir-se gràcies a l’esperiència que dóna l’edat. La imprudència, la rauxa, es vincula fàcilment a la inconsciència de la joventut. Les dues germanes protagonistes de ‘Sentit i sensibilitat’, l’adaptació de la novel·la de Jane Austen rodada per Ang Lee, són un bon exemple de les dues cares d’aquesta moneda. Una frase de diàleg d’aquest film ho constata. La germana petita, tota ella passió i sensibilitat, li recrimina a la seva racional germana gran el seu caràcter moderat i prudent: “sempre resignació i acceptació. Sempre la prudència i l’honor i el deure.On és el teu cor?”, li espeta.

Però malgrat aquests retrets de joventut, la prudència no és una característica negativa. Un director tan veterà com Manoel de Oliveira, encara en actiu amb els seus 100 anys més que superats, oferia fa uns anys un reflexió al voltant de la creació i la vida, i confessava que ara, de gran, havia començat a dubtar de tot. “És difícil saber on està el bé i el mal. L’únic antídot és la prudència. La prudència és l’expressió de la saviesa”. La prudència ens fa savis o és perquè som savis que som prudents? Es fa difícil de respondre, però en tot cas, el cinema ens mostra una bona colla de personatges que destaquen per la seva intel·ligència i, indissociablement, de la seva actitud prudent. El personatge de Henry Fonda a “Doce hombres sin piedad”, el de Tim Robbins a “Cadena perpetua”, el de Morgan Freeman a “Paseando a Miss Daisy”, els “Set Samurais” de Kurosawa, o fins i tot l’avi protagonista d’”Una historia verdadera” ens conviden a reflexionar sobre els trets que defineixen els caràcter prudent.

Article publicat a la revista Valors

Cinema responsable i responsabilitats al cinema

La crisi actual, ho comentàvem en un article publicat en una edició anterior de la revista valors, ha fet aflorar un bon nombre de títols que van més enllà de polítics i de mitjans de comunicació en la seva denúncia d’una realitat injusta i massa sovint manipulada. Pel·lícules com ‘Margin call’ o ‘Inside job’ no només ens parlen sense censures de la responsabilitat de polítics, banquers, economistes, i fins i tot mitjans de comunicació, en la situació de deriva del nostre sistema econòmic i social. Aquestes pel·lícules són, en si mateixes, un exemple de responsabilitat per part dels creadors i cineastes vers el món on viuen. Aquests són dos exemples recents i molt marcats per la conjuntura, però no són ni molts menys els únics. El cinema de caire social i de denúncia manté un vincle indissociable amb el valor de la responsabilitat. Cineastes com Ken Loach o Robert Guédiguian es mouen per un compromís amb el seu entorn que respon a aquest sentit de la responsabilitat: no mantenir-se al marge de les injustícies que afecten la societat i, per tant, convertir-se’n en portaveus.

A Hollywood les coses funcionen d’una altra manera però fins i tot dins el sistema es poden trobar bons exemples de pel·lícules que conviden a obrir el debat sobre la responsabilitat. ‘The insider’, de Michael Mann, ens parla de la responsabilitat –o irresponsabilitat, en aquest cas- de les grans corporacions, a partir del cas d’una tabacalera que amaga informació sobre els riscos del tabac. ‘Erin Brockovich’, el film que li va suposar l’Oscar a Julia Roberts, també toca el tema de la responsabilitat de les grans companyies, a partir del cas real d’una dona que descobrirà de manera fortuïta la gestió il·legal de residus tòxics per part d’una companyia de gas i electricitat. A ‘Una verdad incómoda’, l’exvicepresident Al Gore fa tot un exercici de responsabilitat personal sortint a primera línia pública per denunciar les causes i conseqüències de l’escalfament global. Més recentment, Roman Polanski ens ha parlat de la responsabilitat dels pares i mares en l’educació dels seus fills, a l’adaptació cinematogràfica que ha dirigit de l’obra teatral ‘Un déu salvatge’. I per acabar amb aquest petit tastet de cinema sobre la responsabilitat, val la pena recomanar ‘Chronicle’, un dels fenòmens més recents del cinema independent, i una pel•lícula que ens parla de la responsabilitat en clau de ciència ficció, a partir del cas de tres joves que súbitament adquireixen els poders propis dels superherois de còmic: poden volar, moure objectes superpesants i manipular els elements segons la seva voluntat. El conflicte, en aquest cas, sorgeix quan un dels tres joves comença a fer un mal ús d’aquests poders fins a provocar un gran caos social. Una metàfora claríssima sobre els temps que corren i la necessitat, més que mai, d’actuar amb responsabilitat.

Article publicat a Valors

Esperança en les persones

El cinema Aki Kaurismaki ha mirat sempre cap als més pobres i desvalguts i no sempre amb una mirada precisament optimista. Sorprèn, per això, el missatge d’esperança, malgrat tot, que destil·la la seva darrera pel·lícula, l’emotiva i molt recomanable ‘El havre’. Esperança d’un món millor on la solidaritat i la cooperació humana farà possible una justícia social més equilibrada. Esperança en les persones, que es poden conjurar per fer realitat petits miracles i convertir-se en herois anònims. Uns herois anònims són tots els veïns de la petita comunitat al voltant del port de Le Havre que s’uneixen silenciosament per ajudar a un immigrant il·legal menor d’edat a trobar la seva oportunitat de portar una vida millor. El bohemi Marcel Marx, un misteriós personatge que sobreviu treballant com a neteja sabates, és el primer en acollir i ajudar aquest jove africà. Mica en mica és la resta de la comunitat que s’afegeix a aquesta lluita silenciosa contra un sistema repressiu i injust. En paral·lel a aquesta trama evoluciona la història del personatge de la dona de Marcel, afectada per una malaltia incurable, i que de nou ens recorda que mai, ni en la situació més extrema, s’ha de perdre l’esperança.

Com sempre, Kaurismaki remet, amb situacions, personatges i actors, a d’altres films de la seva pròpia filmografia. El cinema del director finès s’ha caracteritzat sempre per un fi –i sovint, força negre- sentit de l’humor. Aquí, aquest humor es combina amb la tendresa i emotivitat i aquest sentiment d’esperança i fe de les persones i la força del proletariat. Aquesta unitat proletària i fins i tot el cognom del personatge protagonista (Marx) deixen ben clar el sentit de la crítica social d’aquest film lluminós, optimista, divertit, emotiu, radical i absolutament recomanable.

Article publicat a Valors

Temps, ciència i ètica

Imaginem per un moment que la ciència arriba a fer possible la desaparició de totes les malalties i, en conseqüència, es fa realitat la immortalitat humana. Imaginem ara que la durada de la nostra vida depengués únicament del temps que fóssim capaços de comprar. Els rics tindrien temps infinit i els pobres viurien al dia, esgarrapant hores, minuts i segons, confinats en ghettos on els robatoris de temps i les morts instantànies estan a l’ordre del dia. Un avenç científic amb una aplicació molt poc ètica. Aquest conflicte és el que proposa la pel·lícula ‘In time’, una nova proposta del director de ‘Gattaca’, Andrew Niccol, especialitzat en un cinema de ciència ficció humanista, preocupat per les desigualtats i la justícia social i que proposem sempre un debat sobre els límits entre la ciència i l’ètica.

En aquest darrer film ho fa amb un argument que també té una clara lectura sobre l’actual crisi econòmica i com aquesta farà augmentar les diferències entre rics i pobres. Aquí, com a Gattaca, les millores que arriben des del món de la ciència, aparentment positives, topen amb els interessos econòmiques que les tornen perverses. El film, a més, també reflexiona –amb certa crítica- sobre l’afany per l’eterna joventut ja que, en aquest món immortal, les persones conserven per tota la eternitat, o tot el temps que puguin aconseguir, el seu rostre dels 25 anys.

‘In time’ és un bon exemple de com es pot replantejar, a través del cinema de gènere, l’etern conflicte que acompanya sempre la ciència i l’ètica. La pel·lícula, per altra banda, és una bona mostra d’un cinema de ciència ficció més artesà, intel·ligent i entretingut, amb en Justin Timberlake i l’Amanda Seyfried convertits inesperadament en un Bonnie i Clide del futur, un futur on el temps és la moneda de canvi.

Article publicat a Valors

Dones valentes

Aquest estiu els cinemes Verdi de Barcelona fan projeccions de pel·lícules clàssiques. Es tracta d’una iniciativa exemplar que permet recuperar, per a satisfacció dels cinèfils, grans títols de la història del setè art, en pantalla gran i amb còpies restaurades i en versió original subtitulada. Entre les pel·lícules que s’han pogut veure hi destaquen alguns dels títols més importants de la filmografia de Sergio Leone, a qui el temps, i ara es torna a constatar, ha situat com un dels grans dins el gènere del western. En aquest cicle de projeccions als cines Verdi s’ha pogut veure, entre d’altres, ‘Hasta que llegó su hora’, un dels darrers grans westerns, amb el que el realitzador italià continuava i renovava amb la seva mirada europea el gènere que havien fet gran John Ford i Howard Hawks. Actualment ja ningú qüestiona l’estatus de clàssic del cinema d’aquest western protagonitzat per un veterà Henry Fonda i un encara força jove Charles Bronson. Però en el seu moment el cinema de Sergio Leone va revolucionar el western en molts aspectes. De tots, em fixo en el paper decididament protagonista que pren la dona, aquí una bellíssima Claudia Cardinale donant vida a una dona forta i valenta, capaç de decidir per ella mateixa, de negociar i de fer realitat els seus objectius en un món dominat pels homes com va ser el salvatge oest.

Un rol femení, el de la Cardinale a ‘Hasta que llegó su hora’, que contrasta amb el caràcter passiu i secundari que, fins llavors (amb poques excepcions) havia tingut la dona en els westerns del Hollywood clàssic. Quentin Tarantino, que veu en molts aspectes del cinema de Sergio Leone i no se n’amaga, ha creat també una bona galeria de dones valentes en entorns poc prototípics, com és el cas de la núvia de Kill Bill, que d’alguna manera fa pensar en aquella Claudia Cardinale d’Hasta que llegó su hora. Un pas més endavant l’ha fet aquest any la directora Kelly Reichardt i la seva extraordinària ‘Meek’s cutoff’, un western del tot inusual, que renova completament el gènere per la seva mirada femenina –és la primera pel·lícula de l’oest dirigida per una dona-, i que capgira tots els tòpics sobre el paper que la dona jugava en el “wild west”. Si Leone ja perfilava un personatge valent i amb caràcter propi, a ‘Meek’s cutoff’ són les dones les que, valentes, acaben agafant les regnes de la situació, convertint-se en les líders, les noves guies per avançar en un món canviant i confús per al qual els homes ja no tindran –si és que les van arribar a tenir mai- totes les respostes.

Article publicat a Valors