Aprendre a viure

Daigo és un violoncelista insatisfet amb la seva vida i al qual se li presenta una ocasió per canviar quan es dissol l’orquestra de la que forma part i es queda sobtadament sense feina. Dubtant que el seu futur passi per la música i per tal d’aclarir-se les idees, el jove decideix retornar, acompanyat de la seva dona, a la casa de poble que li va deixar la seva mare en herència. En el poble acceptarà, a contracor, una feina com a nokanshi, un professional que s’encarrega de purificar i vestir els morts pel fèretre abans de la seva incineració. Al principi, el tabú pel contacte amb la mort porta Daigo a amagar la seva nova feina a la seva dona i veïns. Ell mateix se sent avergonyit i inútil en aquesta ocupació, fins que mica en mica descobreix que aquest ritual ajuda les famílies a acceptar la pèrdua dels seus éssers estimats i els fa més fàcil el comiat. Aquestes són les partides (Departures) a les quals fa referència el títol de la producció guanyadora de l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa, una pel·lícula de Yojiro Takita que, no exempta d’humor, acompanya el protagonista en el procés d’acceptar la mort per aprendre a viure.

No és habitual en el sempre distant cinema japonès –i molt menys en el que s’estrena, amb comptagotes, en pantalles europees-, una pel·lícula capaç d’emocionar i d’arrencar somriures i llàgrimes, i fer-ho amb el sempre difícil tema del dol i de la mort com a rerefons. Takita ho aconsegueix amb un film d’inusual emotivitat, tendre i còmic a parts iguals, que aborda el tema de la mort amb una naturalitat desdramatitzada que contribueix entendre, com fa el protagonista, que la mort no és un final sinó un altre punt de partida, pels que se’n van, i pels que es queden. Acceptant aquesta realitat és com el jove Daigo podrà refer la seva vida i fer-ho alliberat de les càrregues d’un passat marcat per l’absència del seu pare, amb el qual es reconciliarà de la forma més inesperada, sorprenent i emotiva. A Departures potser li sobra algun excés de sentimentalisme, sobretot en l’abús del recurs de la música per provocar les emocions que ja sorgeixen en altres moments molt més sobris i senzills de la pel·lícula. El film també resulta interessant, especialment per als desconeixedors de la cultura nipona i la tradició budista, per com presenta el Nokan, un delicat i elegant ritual que consisteix en netejar i vestir el mort davant la mirada dels seus familiars, i que el prepara intentant copsar l’essència de la persona abans del darrer comiat.

El pes de l'absència

No volia passar l'ocasió, encara que tard, de recomanar-vos la nova pel·lícula del japonès Hirokazu Kore-eda, Still Walking, projectada al BAFF i estrenada recentment, perquè no recordo cap altra pel·lícula japonesa, tan fredes com acostumen a ser, que m'hagi colpit i emocionat tant com aquesta. Still Walking, o Aruitemo aruitemo en el títol original, és una petita joia en forma de retrat realista i costumista d'un retrobament familiar, en una família marcada per rivalitats, ferides i pèrdues, que té en Ozu una referència i un punt de partida per anar molt més enllà.

Em va agradar especialment un article d'Enrich Alberich al Culturas de La Vanguardia, us en deixo un fragment:

La película de Kore-eda opta abiertamente por la contención, por la placidez expositiva, por una sutileza que viaja acompañada por una casi total ausencia de subrayados. El relato bucea en la banalidad de lo cotidiano - las cuitas culinarias, los abundantes ágapes, el repaso a las viejas fotos familiares, el consabido anecdotario-,pero cada detalle, cada gesto, incluso cada omisión o cada frase sólo esbozada se advierte como algo significativo, que llena de sentido cada recodo de la narración. Sin superfluos aspavientos, Still Walking saca a colación asuntos tan fundamentales como el tránsito a la vejez y la conciencia de la propia senectud, la inevitable quiebra intergeneracional, los efectos del paso del tiempo, el cariz lamentable y devastador de las ocasiones perdidas, la rigidez mental y social que puede suscitar una sociedad tan ritualizada, lo ineludible del vínculo familiar y, por supuesto, el peso de la ausencia, muy evidente aquí gracias a la continua evocación de la muerte del hijo mayor, una tragedia imposible de cicatrizar y que sigue contaminando al presente.

Por debajo de su apariencia amable, el filme no escatima pasajes de reveladora dureza, mostrando cómo el dolor puede transformarse en un insaciable motor de venganzas, rencores y resquemores, imposibilitando la viabilidad de una auténtica armonía más allá de las fórmulas corteses y de las piadosas promesas que jamás se cumplirán.

Por su temática, su tono, su estética, su conocimiento de lo humano y su modo de observar el mundo Still Walking remite inexorablemente al universo de Yasujiro Ozu, irguiéndose en una suerte de modélico a la par que singular tributo a la obra del gran maestro.

BAFF 09: La creació artística

Ja fa unes quantres pel·lícules que Takeshi Kitano es pregunta sobre la seva pròpia condició de creador. Achilles & the tortoise tanca aquesta trilogia integrada per Takeshis i Glory to the filmmaker, en les quals, potser amb un acusat egocentrisme que queda disculpat per la personalitat de la seva creació, Kitano s’ha posat en qüestió el com, però sobretot el perquè de la seva obra. Takeshi Kitano, que indiscutiblement és un dels artistes i creadors nipons més polifacètics, no ha renunciat mai als seus orígens com a comediant de teatre i humorista televisiu. Aquestes facetes tornen a fer-se presents en la seva nova pel·lícula, projectada al BAFF. Achilles & the tortoise és un film amb aires autobiogràfics i reminiscències a la tan celebrada El verano de Kikujiro, on Kitano recupera també una altra de les seva múltiples vocacions: la pintura.

El comediant, el pintor i el cineasta es donen la mà en una pel·lícula que intenta copsar la tensió inevitable entre l’impuls creador i el desig d’expressar alguna cosa, amb la necessitat d’agradar i la fàcil instrumentalització en què tot plegat pot derivar. El mateix Kitano, que quan fa d’actor es diu Beat Takeshi, s’interpreta una de les edats del protagonista, un pintor vocacional i autodidacta en lluita permanent per trobar la seva pròpia veu artística en un món on l’art trobar certs condicionants i on tot ja sembla haver estat dit o inventat.

És certament naïf i ingènua la crítica del món de l’art que ofereix Kitano en aquest film, com naïf és la seva pròpia obra pictòrica que es converteix en objecte de burla –cal agrair-li l’autoironia- en aquest film. Però és realment humil la posició del creador que sembla admetre que no hi ha res més en la seva obra que el desig de comunicar-se amb els demés. Al final, la creació entesa com un acte d’amor culmina una pel·lícula notable en la seva primera part, arrítmica en la segona, supèrflua en determinants plantejaments però honesta en els seus resultats: una síntesi encertada de l’obra d’un autor genial en les seves imperfeccions, tal com també sembla demostrar-ho l’extraordinària capacitat d’arrancar ovacions dels seus fidels seguidors fins i tot quan es tracta de les seves obres menors.

Més informació a la web i al Facebook del Baff.

BAFF 09: El tacte

Les pel·lícules de Naomi Kawase són relats sobre la pèrdua, on el buit s’omple amb sensacions. És un cinema sensual, abstracte i matèric que pot embafar mentre es contempla, però que deixa un perdurable pòsit en la memòria. La directora de la Mostra de Films de Dones de Barcelona va trobar les paraules adequades per definir el cinema de la directora de Shara o El bosque del luto en la presentació de la seva nova pel·lícula, Nanayo, al BAFF. Kawase és una habitual dels dos certàmens i la projecció del seu nou film, tot un esdeveniment per als seguidors del cinema oriental i del cinema en femení. Kawase reprèn el seu discurs sobre el dol, la pèrdua i la desorientació vital, però per primera vegada la treu de Nara –escenari de tots els seus films anteriors- i la trasllada a la frondosa selva tailandesa, un escenari la sensualitat del qual es magnifica gràcies a la mirada propera de la realitzadora. Els sons, les textures, el tacte tenen a Nanayo tant o més poder que les pròpies imatges. Una escola de massatge tradicional al bell mig de la selva tailandesa és l’escenari on es troben una sèrie de personatges de diverses nacionalitat que, sense una llengua comú, trobaran la forma de comunicar-se a través dels silencis, per la proximitat física i la força del tacte. I amb aquesta particular manera de fluir que caracteritza el cinema de Naomi Kawase és com la directora aconsegueix tocar també l’espectador, que com aquests personatges a la deriva, acaba entenent també el misteriós ordre natural en el transcurs del flux d’aquest riu indòmit que és la vida.

Més informació a la web i al Facebook del Baff.