Cinema i empresa: ‘El lobo de Wall Street’: els excessos i els fraus en el món de les finances

Martin Scorsese porta al cinema la història real de Jordan Belfort, un broker que es va fer ric manipulant el mercat de valors

Després de ser acusat i condemnat per un frau en el mercat de valors, l’ex broker i ara conferenciant Jordan Belfort va escriure una biografia on explicava la seva experiència a Wall Street. Una història plena d’excessos, sexe, drogues i diners que va cridar l’atenció del director Martin Scorsese, que ha convertit ‘El lobo de Wall Street’ en una de les seves millors pel·lícules. Establint cert paral·lelisme amb els gàngsters que protagonitzaven ‘Uno de los nuestros’, ara Scorsese retrata un altre tipus de mafiosos fins i tot més perillosos: aquells que per pura ambició i una falta absoluta de principis, van acabar abocant el sistema financer a la ruïna. 

Scorsese ha comptat de nou amb la complicitat de Leonardo DiCaprio, que senzillament broda el seu paper de Jordan Belfort. ‘El lobo de Nueva York’ segueix el personatge des de la seva arribada a Nova York, quan Jordan és un jove ingenu però amb iniciativa i uns objectius clars: guanyar diners en borsa. Amb aquesta idea al cap, entra a treballar en una gran empresa on rebrà, de mans del seu cap Mark Hanna (en l’única i divertidíssima escena de Mathew McConaughey) el consell que marcarà la seva trajectòria a Wall Street: sigues ambiciós i adopta un estil de vida basat en el consum de drogues i el sexe per tenir èxit.

Bona part de la pel·lícula és el retrat de la depravació, la bogeria i la desmesura que va definir la vida de Jordan Belfort i, que d’alguna manera, funciona com a metàfora de l’aparent “festa sense fi” que es va viure durant la dècada dels noranta al món financer. Scorsese opta per mostrar aquests excessos de manera grotesca i exagerada, per remarcar la idea que la desmesura va ser la causa de la fallida de Wall Street.

Al film, Jordan Belfort es presenta, d’entrada, com un gran emprenedor amb una visió i un objectiu, que sap crear i motivar equips, que se sap refer dels fracassos per impulsar noves empreses i que resol els conflictes de forma imaginativa. Però al mateix temps,  presenta un revers fosc i pervers, ja que es basa en la manipulació i la mentida per assolir les seves fites.

Enredant els clients que compraven accions de penic, Belfort va aconseguir crear una de les companyies financeres més riques de Wall Street. Però aviat, els seus excessos de tota mena van cridar l’atenció de l’FBI. Enganys, blanqueig de diners, intents de suborn i una addicció creixent a les drogues acabaran per enfonsar Belfort a nivell personal i professional.

Scorsese ha sabut retratar amb ironia les llums i ombres del sistema capitalista. La pel·lícula que va més enllà del retrat del personatge en què s’inspira, per fer una reflexió lúdica sobre la decadència del sistema financer, la seva corrupció i la manca de moral que, massa sovint, ha mogut els seus responsables.

 

‘L'aviador’, l’exemple del gran emprenedor

 
 
Howard Hughes és un dels grans símbols del somni nordamericà i tot un paradigma de l’emprenedor d’èxit. El director Martin Scorsese va posar la seva vida en imatges a la pel·lícula L'aviador, protagonitzada per Leonardo Di Caprio. El film mostra les facetes de Howard Hughes com a productor i director de Hollywood i com a empresari aeronàutic. Tot i que la pel·lícula posa èmfasi en el desordre obssessiu-compulsiu que va marcar la seva personalitat, els diferents episodis també deixen entreveure les característiques que van definir el caràcter emprenedor de Howard Hughes.

La trajectòria de Howard Hughes s’inicia als 17 anys, quan rep les claus de l’empresa d’eines del seu pare, que li donarà peu a crear la seva primera empresa Hughes Aircraft Co. De tarannà inquiet i apassionat, Hughes també faria el salt a Hollywood, primer com a director i després com a productor i cap de la RKO. Scorsese ofereix un retrat dual de Howard Hughes, en el que contrasta els èxits i els fracassos d’un home que va fer-se a si mateix, individualista però innovador, que va plantar cara al govern i els monopolis i que va lluitar per fer realitat els seus projectes arriscats i visionaris. Per la contra, el film mostra també les seves neurosis i el seu caràcter obsessiu.

Així, tenim una primera mostra del caràcter emprenedor de Howard Hughes en el seu enfrontament amb el magnat de Hollywood Louis B Mayer arran de la pel·lícula Ángeles del infierno. El film, dirigit pel propi Hughes, es va rodar com a pel·lícula muda i va estar a punt de no estrenar-se amb l’arribada del sonor. Però la determinació del multimilionari emprenedor va fer que el film s’acabés adaptant a la nova circumstància.

A L'aviador veiem també com Hughes no va tenir mai por d’arriscar tots els seus diners per fer realitat els seus somnis, i va saber trencar els límits que s’anava trobant en els seus diferents projectes cinematogràfics i aeronàutics. “No em diguis que no es pot fer”, el sentim dir a un dels seus assessors de la companyia d’aviació, en una de les frases que millor descriuen l’empenta que defineix al bon emprenedor.

Al mateix temps, Hughes també va saber fer front a les dificultats, com és el cas de la investigació de la que va ser objecte en la comissió del govern que investiga les seves activitats amb la companyia aèria TWA.

'Drive', culte i connexions

'Drive' és una pel·lícula de culte.

El darrer mes, he tingut ocasió de tornar a veure la pel·lícula de Nicolas Winding Refn dues vegades en dos contextos ben diferents. Al Cafè Cultural Arcàdia, de Mataró, en una sessió organitzada pel fanzine Crazy Friday, que van dedicar un monogràfic a la pel·lícula i la seva banda sonora. I divendres passat, dia 28, al Cine Fòrum de Teià, on vam projectar 'Drive' per tancar la temporada.

La sessió de Crazy Friday estava motivada per la fascinació que tenen per aquesta pel·lícula que s'ha convertit de forma pràcticament instantània en un film de culte per a molta gent. Ells, amb aquest inusual acte de culte que van fer a l'Arcàdia, ho demostren.

A Teià, en canvi, on hi havia gent que no coneixia ni havia vist la pel·lícula, va ser molt interessant observar com 'Drive' els captivava i fascinava de manera fulminant. I també hi va haver qui la va rebutjar obertament, perquè no hi pot haver culte si no hi ha rebuig, oi?  

Sigui com sigui, del debat generat al Cinefòrum de Teià van sortir alguns temes, conexions, reflexions i idees que intentaré sintetitzar de forma visual en aquest post.


Ultraviolència
Un dels debats més intensos que genera 'Drive' és al voltant del tractament esteticista de la violència. La pel·lícula oscil·la entre els moments d'una bellesa gairebé sublim amb uns esclats violents capaços de deixar Tarantino a nivell de programació infantil, com qui diu. Sí, és inevitable que vingui Tarantino al cap perquè a les seves pel·lícules ha fet una aposta esteticista de la violència. Però és la mateixa aposta de Winding Refn?

En aquest punt, crec que no es pot deixar de banda la influència que el cinema d'acció oriental ha tingut en directors com Tarantino i companyia, de la mateixa manera que Scorsese i altres cineastes de la dècada dels setanta van mirar-se i reinterpretar el polar francès. Per mi, 'Drive' és una síntesi i culminació d'aquest trasvàs d'influències que es retroalimenten d'una punta a l'altra del planeta.

Un dels referents indiscutibles de 'Drive' és la pel·lícula coreana 'Old Boy', de Park Chan-Wook, un altre dels títols de culte del cinema contemporani. Ho podeu comprovar a continuació:

M'he tirat de la moto amb aquest últim fotograma de 'La naranja mecánica', però si el compareu amb el de 'Drive', no em negareu que les dues seqüències dialoguen, no?


El conductor solitari

És curiós que pràcticament ningú a Teià mencionés 'Taxi Driver' de Martin Scorsese, quan em sembla més que evident que 'Drive' és la seva hereva més directa. El conductor solitari, els cotxes, la nit, els esclats de violència, l'acció motivada per l'amor, fins i tot la presència, jo diria que gens casual, d'Albert Brooks (que tenia un paper a Taxi Driver) en el repartiment de 'Drive'. Tot això son elements en comú de les dues pel·lícules.

Volia preparar una comparació de plans de 'Drive' i 'Taxi driver' però és que l'he trobat feta a pàgina d'Html Giant. Aquí us deixo les imatges perquè jutgeu per vosaltres mateixos.

La via del samurai
El conductor de 'Drive' enamora. A Teià van haver-hi adhesions instantànies i absolutes al personatge -sense nom, sense passat i sense futur- que interpreta Ryan Gosling. Si és honest, si es regeix pels seus principis, si és realment violent... vam estar debatint totes aquestes coses i la conclusió més consensuada a la que vam arribar és que aquest personatge és el més similar a un samurai urbà i modern. Com l'Alain Delon a 'El silencio de un hombre' (en francès, 'Le Samourai'), de Jean Pierre Melville. 

Los Angeles
Un apunt sobre la presència de la ciutat de Los Angeles com un personatge més de la pel·lícula. Durant el col·loqui, no va faltar qui va trobar, en els plans nocturns de Los Angeles que surten a 'Drive', algunes reminiscències a la ciutat futurista del 'Blade Runner' de Ridley Scott. Vosaltres què en dieu?

El culte
I per acabar, una mostra del culte a 'Drive' a través d'una petita selecció dels nombrosos cartells que s'han dissenyat de la pel·lícula.

Si voleu veure més posters, fotogrames, imatges promocionals i material gràfic de 'Drive', podeu fer una visita a la carpeta monogràfica que he obert al Pinterest.

Gàngsters en crisi

‘Mátalos suavemente’ és la nova pel·lícula d’Andrew Dominik, el director de Chopper i ‘El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford’. En el seu film més recent, de nou protagonitzat per Brad Pitt, Dominik continua buscant la seva pròpia veu en el thriller, gènere que està experimentant un interessant procés de renovació marcat pel cinema de Tarantino, però també per altres cineastes com ara David Fincher. És innegable que Dominik recull les influències de Tarantino (els diàlegs intranscendents, els temps morts, el muntatge fragmentat) però alhora és també hereu d’una tradició anterior, la que representa el cinema de Martin Scorsese. La participació de Ray Liotta en el film vindria a confirmar la clicada d’ull a una pel·lícula pràcticament fundacional com és ‘Uno de los nuestros’, així com també la fredor i distància general, que té més a veure amb Scorsese que amb la ironia Tarantiniana. Dominik aposta també per una estilització de la violència –amb seqüències brillants com la de la mort de Liotta- que s’acosta a propostes més a experiments com els de ‘Drive’.

Però a banda de la clara aposta estètica, el film d’Andrew Dominik també resulta interessant per la manera de contextualitzar l’argument. El film aprofita els talls de veu de mítings, notícies i entrevistes de la campanya electoral que va portar Obama a la presidència dels Estats Units. Els apunts sobre la situació social i les promeses electorals serveixen de contrapunt a la trama, que gira al voltant d’una colla de mafiosos i la decadència dels seus propis negocis, d’alguna manera víctimes també de la crisi galopant i la perversió del sistema ("América no és un país, es un negocio", proclama el personatge de Brad Pitt a mode de conclusió). Lladres que es roben a sí mateixos, assassins a sou cansats de ser-ho, matons amb ambicions i gàngsters de segona que han renunciat als seus propis codis d’honor per l’afany de fer diners a qualsevol preu, com a patètica metàfora de la selva en què s’ha convertit el sistema capitalista.