Tertúlia i cinefòrum sobre 'El lector'

 

Aquest és l'article que he escrit per la tertúlia i cinefòrum sobre 'El lector', l'adaptació al cinema de la novel·la de Bernhard Schlink dirigida per Stephen Daldry i protagonitzada per Ralph Fiennes i Kate Winslet. L'acte té lloc aquest dimarts, dia 14 a la biblioteca Antoni Comas de Mataró.

‘El lector’ és una pel·lícula dirigida per Stephen Daldry que adapta, de manera fidel, la novel·la homònima de Bernhard Schlink. Director avesat a les adaptacions d’origen literari, Daldry va comptar amb la col·laboració del guionista i dramaturg britànic David Hare, autor del guió de ‘Las horas’, un dels films més coneguts d’Stephen Daldry. La pel·lícula, estrenada l’any 2008, va ser produïda pels també cineastes Anthony Minghella i Sydney Pollack, els quals van morir abans de veure-la i als quals també està dedicada.

L’adaptació de Daldry i Hare segueix fidelment el llibre de Bernhard Schlink amb només algunes petites concessions cinematogràfiques destinades, principalment, a reforçar la presència del personatge de Michael en l’edat adulta, interpretat al film per l’actor britànic Ralph Fiennes. Michael és, a la novel·la, el narrador en primera persona. A la pel·lícula, David Hare va refusar la idea de fer servir la veu d’un narrador i va fer que el relat es plantegés com un flashback a partir del record de Michael. ‘El lector’ arrenca, al cinema, amb un Michael adult a qui veiem mantenint relacions sentimentals esporàdiques i sense compromís, un detall que avança la incapacitat d’aquest personatge per superar la història d’amor que va viure amb Hanna Schmitz, interpretada per la també britànica Kate Winslet.

Tot i que inicialment Daldry va oferir el paper de Hanna a Nicole Kidman, va ser finalment Kate Winslet, la protagonista de Titanic, la que va acabar interpretant un paper amb el que finalment guanyaria l’Oscar a la millor actriu d’aquell any. Seguint fidelment la narració literària, la pel·lícula explica com un noi de quinze anys, Michael Berg, inicia una relació sexual amb Hanna Schmidt, una dona seriosa i reservada que li dobla l’edat i a la que li llegirà llibres com a preludi dels seus encontres sexuals. Com el llibre, la pel·lícula també es divideix en tres parts: la primera que mostra el despertar sexual de Michael al costat de Hanna; la segona, en que un jove Michael estudiant de dret descobreix que Hanna va ser guardiana d’un camp d’extermini nazi; i la tercera, en què Michael reprèn, com a lector a distància, la relació amb Hanna.

Els petits inserts on apareix el Michael adult (Ralph Fiennes) ajuden a aprofundir en la personalitat d’un home marcat per una història d’amor, però també de culpa i un cert remordiment. La pel·lícula intenta reflectir els dubtes morals i la recerca del jove Michael de respostes que ajudin a entendre el comportament de Hanna que, tant al llibre com a la pel·lícula, es converteix en la representació metafòrica de l’holocaust i el paper que va jugar la societat alemanya en la bogeria nazi. L’analfabetisme de Hanna Schmidt es converteix, llavors, en la metàfora de la ignorància que va moure tot un poble segons el deliri hitlerià. Tot i que la pel·lícula no planteja tantes preguntes directes a l’espectador com sí que ho fa el llibre, sí que aconsegueix fer reflexionar sobre els aspectes ètics i morals relacionats amb aquest tràgic episodi.

Hare també va fer petits canvis al final de la pel·lícula, de manera que Michael li explica la història de Hanna a la seva filla Julia, a la que també confessarà les seves dificultats per establir relacions afectives. Amb aquest detall de la narració, el guionista va voler reforçar la idea, present també a la novel·la, del paper que té la literatura com a canal de comunicació i com a substitut de la comunicació quan les persones no saben o no troben les paraules a dir-se.

Els ingredients de la cuina al cinema*

La gastronomia ens ha proporcionat molts bons moments... també a la gran pantalla. El cinema ha sabut aprofitar la metàfora que s’estableix entre la cuina i la vida i són moltes les pel·lícules que juguen amb aquesta idea en el seu argument. ‘Comer, beber amar’, del taiwanès Ang Lee, i’Come, reza, ama’, la pel·lícula amb Júlia Roberts que adapta una popular novel·la de creixement personal són dos exemples d’aquest tipus de cinema que ens recorda que a la vida, com a la cuina, cal saber combinar els ingredients, cuinar-los amb saviesa, paciència i amor, i gaudir-los en bona companyia.

La sensualitat i els sentits que entren en joc a l’hora de gaudir d’un plat també han estat font d’inspiració per al cinema, que és també una altra experiència multisensorial. ‘Como agua para chocolate’, ‘Chocolat’ o ‘Un toque de canela’ són dues mostres exitoses de com el cinema explica històries d’amor i erotisme amb la cuina i la màgia com a ingredients principals.

Els cuiners, que s’han convertit en figures mediàtiques a la vida real, són protagonistes també de moltes històries al cinema. Com la de ‘Deliciosa Martha’, una pel·lícula alemanya que va servir d’inspiració per un remake americà de la mateixa pel·lícula. També la pel·lícula catalana ‘Dieta mediterrània’ té a uns cuiners com a protagonistes d’una història que combina la cuina, la sensualitat i l’amor. I fins i tot ‘Ratatouille’, un gran èxit de l’animació amb un ratolinet que somia en convertir-se en un gran xef de la cuina francesa.

La cuina, no obstant, també mostra una cara oculta quan es converteix en material cinematogràfic. No son poques les pel·lícules que giren al voltant de cuiners assassins i altres “perversions” gastronòmiques. A tall d’exemple: ‘La grande bouffe’, ‘El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante’, el musical ‘Sweeney Todd’, ‘Delicatessen’, la brasilera ‘Estómago’ o fins i tot ‘Tomates verdes fritos’, un altre gran clàssic que té els fogons de rerefons.

I per acabar el repàs a les variants del “subgènere” del cinema de cuina, val la pena mencionar els documentals que reflexionen sobre usos i abusos de la indústria de l’alimentació, com per exemple, ‘Fast food nation’ o ‘Supersize me’, que van alertar dels perills del fast-food per a la salut humana.

Article publicat a la revista Valors

El fracking i la manipulació del discurs ecologista

La filmografia de Gus Van Sant oscil·la entre les obres “d’autor” ('Mi Idaho Privado', 'Gerry') on hi aboca les seves inquietuds estètiques i artístiques més personals, amb altres pel·lícules de caràcter més “comercial” ('El indomable Will Hunting', 'Milk') on sovint aprofita també per incloure missatges de reivindicació o crítica social. Aquest segon cas és també el de ‘Tierra Prometida’, un film de l’any passat que arriba ara a les nostres pantalles coincidint també amb la preocupació creixent per la problemàtica del “fracking” a Catalunya i l’estat.

El fracking, que s’ha popularitzat els darrers anys als Estats Units com una alternativa per possibilitat l’extracció de gas i petroli, ha causat una gran controvèrsia pels riscos mediambientals que comporta: es tracta d’una injecció a gran pressió d’aigua barrejada amb sorra i productes químics per provocar en el terreny fractures per on pugui sortir el gas. Però a banda del gran malbaratament d’aigua que comporta, també s’han detectat efectes en la salut derivats de la filtració d’aquests productes químics que contaminen el terreny.

Van Sant, amb la complicitat del seu fetitxe Matt Damon, ha optat per fer una pel·lícula extremadament didàctica, perquè qualsevol espectador pugui entendre com funciona el 'fracking' i, sobretot, quins són els seus efectes negatius en les persones. Per això s’ha centrat en mostrar l’oposició social d’un petit poble on arriba un comercial que s’ha d’encarregar de fer signar els permisos per actuar en les seves propietats, i també un activista ecologista que fa campanya en contra del 'fracking'. Se li pot recriminar un cert simplisme a l’hora de plantejar els conflictes. Però sens dubte, el més interessant de ‘Tierra Prometida’ és la denúncia que Van Sant fa dels mecanismes de manipulació de les grans multinacionals, la perversa utilització del discurs ecologista per part d’aquestes corporacions i les maquiavèl·liques accions que porten a terme en benefici dels seus propis interessos.



Crítica publicada a Capgròs

El cinema de la imaginació, o como fer possibles altres móns

Fa uns dies vaig rebre la proposta de la meva amiga Cayetana per participar en la Setmana de la Creativitat que celebra al Trapezidetana, un espai molt suggerent on us podeu perdre entre paraules, creació i idees en moviment. Em va proposar un repte i vaig acceptar immediatament. La Cayetana em va demanar que respongués a aquesta pregunta: És el cinema un dels territoris ideals per conrear la fantasia i la imaginació?

La meva resposta, per descomptat, és un SÍ rotund i en majúscules. No soc capaç de pensar en un camp més ben abonat per a la imaginació que la pantalla d’un cinema. Ja sé que em direu que el mateix es podria pensar dels llibres, la música o la pintura. Però res millor que el cinema, el setè art, per aglutinar tot el millor de totes les altres disciplines artístiques: les paraules, la música, la imatge, la llum, l'espai, el moviment i el silenci. Amb aquests pocs ingredients i gran creativitat es pot fer molta màgia i així ha estat des de 1895, any de la seva invenció pels Germans Lumière. Des dels seus primers passos com a truc de fira fins a les milionàries produccions digitals del segle XXI, el cinema no ha deixat d'exercir com a transmissor de fantàstiques meravelles.

Aquests dies a Barcelona es pot visitar una recomanable exposició sobre Georges Méliès, un dels grans pioners del setè art i el creador, per dir-ho, de la línia imaginativa i fantàstica de la narrativa cinematogràfica. Els Lumière van aplicar el seu invent per documentar petits fets de la realitat quotidiana, gestos de persones i paisatges de ciutats. Méliès va deixar clar que el nou invent dels Lumière no serviria només per captar el moviment del món real, i que a través del petit objectiu havia espai també per convertir els nostres somnis-i algun malson- en realitat. Perquè ens agrada conèixer el món que ens envolta, però encara ens agrada més imaginar altres mons possibles, i el cinema, amb la seva màgia, els ha fet possibles.

En els seus cent i escaig anys d'existència, el cinema s'ha debatut entre el somieig de la fantasia i el compromís amb la realitat. De la mateixa manera que sovint es confronta el cinema comercial associat al glamour de Hollywood amb l'anomenat "cinema d'autor" o "cinema alternatiu". De les tensions entre aquests pols oposats han anat sorgint nous llenguatges, nous gèneres i nous formats amb els quals seguir donant curs a la imaginació, la dels creadors i la de nosaltres, els espectadors, sempre disposats a gaudir d'una bona història. Ja siguin les velles pel·lícules mudes de Charles Chaplin o el deliri digital de Matrix amb el qual el cinema va rebre al segle XXI, la fi sempre és el mateix: encantar amb una història. Per això no crec que es pugui establir un únic i definit territori per a la imaginació i la creativitat en el cinema.

No em queda cap mena de dubte. El cinema és un territori universal, sense nacionalitat i sense fronteres, com ho és el propi terreny de la fantasia i la imaginació. Sens dubte, igual d'importants han estat els gèneres clàssics o les aportacions que des de la mateixa indústria de Hollywood van fer directors com Steven Spielberg o George Lucas a la fi dels setanta, com decisives han estat també les obres sorgides des de la més radical independència (penso per exemple en el cinema d'avantguardes, en l'underground de John Cassavetes), en la frescor dels nous cinemes europeus, o en les mirades pròpies de cinematografies llunyanes, com la japonesa o la iraniana. Igual de creatiu em sembla el ja consolidat cinema de Quentin Tarantino, que beu d'un munt de fonts amb les que ha aconseguit crear el seu propi llenguatge, com l'aposta de nous directors espanyols com Carlos Vermut (us recomano Diamond Flash), que es mou al cinema low-cost, sense pressupost, però ple de grans idees i imaginació. No importa si és cinema fet amb pocs diners, doncs davant d'una pantalla de cinema els espectadors no compten els números, sinó la màgia, aquella capacitat única de fer l'impossible, realitat.

Aquest text és la traducció al català d'un text originàriament escrit en castellà pel blog Trapezidetana, de Cayetana Sanz.

Relats i espiritualitat

El director Ang Lee ha adaptat al cinema la reconeguda novel·la del canadenc Yann Martel ‘La vida de Pi’, guanyadora entre d’altres del prestigiós premi Booker. El director taiwanès posa el llibre en imatges amb la seva solvència habitual i el domini del cinema d’efectes especials i de gran aparell, fent realment creïble el relat del jove indi Pi que va aconseguir sobreviure 277 dies perdut enmig del mar compartint una petita barca amb un tigre de Bengala.

La part del central del film, que reconstrueix aquesta insòlita aventura, està rodada amb pols i grapa i aconsegueix enganxar l’espectador i fer versemblant una història d’aparença realista amb intromissions de fantasia. D’això es tractava, de fet, doncs aquesta singular història del nen i el tigre no deixa de ser una reconstrucció idíl·lica d’uns fets que relata el propi nen protagonista quan és adult, i la veritat dels quals, força més crua, es passa en la pel·lícula de puntetes.

És una llàstima que Ang Lee no s’atreveixi a mostrar també amb imatges la segona versió de la història, en una pel·lícula on precisament el més interessant és la reflexió sobre els mecanismes del relat i de la ficció com el vehicle per a superar traumes i explicar-nos el món. Però ‘La vida de Pi’ porta els seus interessos cap a un altre costat, el de la religiositat i espiritualitat superficial i de consum ràpid, que proporciona respostes ràpides a qüestions molt complexes com ara l’existència de Déu, i que aposta per satisfer sense molestar els públics poc exigents.

Crítica publicada a Capgròs

Aventura i pseudofilosofia

'Prometheus' no ha aconseguit satisfer les expectatives creades entre els moltíssims seguidors de l’Alien de Ridley Scott i les seves seqüeles. El film s’havia plantejat –o venut- com una mena de preqüela, com la història de què va passar abans que la nau Nostromo on viatjava Sigourney Weaver es veiés 'ocupada' per un alien de mal humor. Però Prometheus no explica res de tot això, sinó que com un d’aquests reboot que proliferen a Hollywood, intenta recomençar la història d’Alien des d’un altre punt de vista, on pren rellevància el conflicte entre ciència i fe religiosa. Aquest és, potser, el principal problema de ‘Prometheus’ ja que, per una banda, el debat ètic està tractat de forma molt buida i superficial, amb només algunes idees apuntades vagament. Per altra banda, aquesta càrrega pseudofilosòfica pren l’espai a l’aventura, l’acció i el terror que estaven en la base de l’Àlien original.

En aquest sentit, 'Prometheus' és una pel·lícula una mica ‘desganada’: la trama està plena d’incongruències i els personatges són tòpics o insípids, amb l’única i notable excepció de l’androide interpretat per Michael Fassbender, de molt lluny el més destacable del film. No obstant això, es percep darrere les càmeres el pols experimentat de Ridley Scott, capaç de mantenir el ritme i convertir en un espectacle un material tan lleuger i poc treballat. I en aquest aspecte, l’aire de cinema d’aventures d’una altra època que li ha donat al seu ‘Prometheus’ és un altre dels pocs factors dignes de ser destacats.

Crítica publicada a Capgròs

Cinema i memòria

En cinema, el flashback és el recurs narratiu que ens permet fer un salt en el temps i evocar el passat. Aquesta forma narrativa trenca amb el relat cronològic i ens trasllada a un temps anterior, per recuperar un record del passat o reviure un fet que ja ha tingut lloc. Podem entendre el flashback, per tant, com la forma narrativa més propera a la memòria. El fet cinematogràfic en sí, el relat d’una història en imatges, també es pot entendre com la memòria d’aquestes imatges, de la gent que hi apareix, del moment en que van ser filmades. Pensem, per exemple, en el primer cinema mut, en les imatges filmades pels germans Lumière i altres cineastes pioners, que han permès conservar en la memòria en moviment de la vida d’ara fa cent anys.
Hi ha pel·lícules, d’altra banda, que tenen la memòria com a tema central. Un hombre sin pasado, d’Aki Kaurismaki, o la mítica ‘Memento’, de Christopher Nolan, ens parlen de les dificultats de l’home quan perd la seva memòria, i en conseqüència, es desdibuixa la seva identitat.

Però resulta més interessant la contribució cinematogràfica a la recuperació de la memòria històrica. Les pel·lícules d’època i el cinema de caràcter i contingut ‘polític’, principalment, no deixa de ser també un cinema de la memòria, que ajuda a recordar episodis del nostre passat i a reivindicar la memòria col·lectiva, a rellegir la nostra història i, perquè no dir-ho, a fixar en l’espectador unes línies i uns relats determinats en la nostra memòria. Quin record podem tenir, si no ho hem viscut, de la revolució italiana, la revolució russa o el desembarcament de Normandia? Potser, només, el que prové de Novecento, El acorazado Potemkin, o Salvar al Soldado Ryan, per posar tres exemples a l’atzar. I en el cas, més proper a nosaltres, de la guerra civil espanyola, no ha servit el cinema per fer justícia a les víctimes silenciades? Perquè tal i com va dir el director Robert Rossellini, referint-se a la seva mítica ‘Roma, ciudad abierta’, “el cinema hauria de ser un mitjà com qualsevol altre, potser el més valuós de tots, d’escriure la història”. I escriure la història és, estar clar, preservar-ne la seva memòria.

Article publicat a la revista Valors

De Rockwell a Pinterest

Totes les pel·lícules de Wes Anderson són una mica això: paletes de colors. Aquesta, que sintetitza la seva filmografia, la vaig trobar a Pinterest, un hàbitat propici per als amants del cinema wesandersonià. De fet, Wes Anderson ha trobat a Pinterest una original via de promoció de 'Moonrise kingdom', creant la pàgina pròpia de la pel·lícula, amb cartelleres dedicades a cadascun dels personatges, amb els objectes que els defineixen. La nova pel·lícula de Wes Anderson sembla pensada per Pinterest, amb tot el seu festival de vestits, estampats, colors i objectes vintage. No recordo cap altra pel·lícula que s'hagi promocionat tan activament a través de Pinterest, en coneixeu alguna?

Com que a Pinterest ja hi trobareu tot el repertori d'objectes, colors i estampats, el que a mi m'agradaria destacar en aquest post és la clara influència de les il·lustracions de Norman Rockwell en la pel·lícula. Hi ha molts caracters, situacions i enquadraments que semblen trets del món d'aquest maravellós il·lustrador americà. Aquí en teniu una petita mostra.

De la prudència

En plantejar-me quina pel·lícula podria servir per il·lustrar la virtut de la prudència, els primers títols que se m’han presentat són els que tocarien el tema per omissió. Per exemple, aquest espectacle lamentable anomenat Jackass, que de la tele ha fet el salt a la gran pantalla, i que simbolitza tot allò que no caracteritza la persona prudent.

La prudència és una virtut que va associada a la templança i a la sabiesa i que sembla assolir-se gràcies a l’esperiència que dóna l’edat. La imprudència, la rauxa, es vincula fàcilment a la inconsciència de la joventut. Les dues germanes protagonistes de ‘Sentit i sensibilitat’, l’adaptació de la novel·la de Jane Austen rodada per Ang Lee, són un bon exemple de les dues cares d’aquesta moneda. Una frase de diàleg d’aquest film ho constata. La germana petita, tota ella passió i sensibilitat, li recrimina a la seva racional germana gran el seu caràcter moderat i prudent: “sempre resignació i acceptació. Sempre la prudència i l’honor i el deure.On és el teu cor?”, li espeta.

Però malgrat aquests retrets de joventut, la prudència no és una característica negativa. Un director tan veterà com Manoel de Oliveira, encara en actiu amb els seus 100 anys més que superats, oferia fa uns anys un reflexió al voltant de la creació i la vida, i confessava que ara, de gran, havia començat a dubtar de tot. “És difícil saber on està el bé i el mal. L’únic antídot és la prudència. La prudència és l’expressió de la saviesa”. La prudència ens fa savis o és perquè som savis que som prudents? Es fa difícil de respondre, però en tot cas, el cinema ens mostra una bona colla de personatges que destaquen per la seva intel·ligència i, indissociablement, de la seva actitud prudent. El personatge de Henry Fonda a “Doce hombres sin piedad”, el de Tim Robbins a “Cadena perpetua”, el de Morgan Freeman a “Paseando a Miss Daisy”, els “Set Samurais” de Kurosawa, o fins i tot l’avi protagonista d’”Una historia verdadera” ens conviden a reflexionar sobre els trets que defineixen els caràcter prudent.

Article publicat a la revista Valors

D'A al Núvol

La setmana passada vaig publicar al Núvol aquest article sobre el D'A (Festival Internacional de Cinema d'Autor).
 
‘L’Apollonide’ és una de les millors pel·lícules que s’han projectat de moment al Festival Internacional de Cinema d’Autor (D’A) que se celebra aquests dies a Barcelona. El seu director, Bertrand Bonello, lidera aquesta nova-nova onada del cinema francès que està copant força interès en aquesta segona edició del festival. El certamen es va inaugurar amb el darrer film de la sempre celebrada Mia Hansen Love, ‘Un amour de jenesse’, que ha estat rebut tot i que amb menys entusiasmes que el seu film anterior, ‘Le pére de mes enfants’. El festival ha intentat també provocar/irritar i/o avorrir els seus espectadors amb la inclassificable ‘Hors Satan’ de no menys inclassificable Bruno Dumont. Hi va haver desercions, badalls i desconcert davant aquest intent mal dissimulat d’emular Pasolini, Dreyer, Bresson i Béla Tarr tots a l’hora en un sol film de ridícules pretensions i exorcismes i miracles inclosos.

Molt, però molt més interessant és ‘L’Apollonide’, la pel·lícula que definitivament donarà a conèixer per les nostres terres a Bertrand Bonello, cineasta que ja compta amb cert prestigi entre els cinèfils de gust exquisit, gràcies a films com ‘Tiresia’ o ‘De la guerre’. ‘L’Apollonide’ és un exuberant exercici visual al voltant de la vida, costums, anhels i misèries d’un grup de prostitutes d’una casa de cites en el tombant del segle XX. En l’espai limitat i claustrofòbic d’aquesta “maison fermé”, Bonello treu partit  de rostres, mirades, textures, llums i ombres, regalant autèntics “tableux vivants” òbviament inspirats per l’impressionisme que imperava a l’època. Aquesta lluminositat impressionista es va enfosquint a mesura que el segle avança i les penúries –la fatídica crisi- obliga a canviar cristall per vidre barat i renunciar als –pocs- drets que haguessin pogut tenir unes treballadores del sexe atrapades en deutes infinits. Un contundent epíleg ambientat en l’actualitat ens retorna a la descarnada realitat de la prostitució de carretera, per si en algun moment la imponent bellesa de les imatges de ‘L’Apollonide’ ens havia pogut distreure del missatge de fons.

El Festival de Cinema d’Autor va néixer de la inèrcia que va deixar el BAFF (festival de cinema asiàtic) i ocupa ara un espai central en l’oferta cinematogràfica festivalera de Barcelona. Però en la seva aposta de caire més generalista, el D’Autor no oblida els seus orígens i proporciona l’oportunitat de recuperar obres dels cineastes asiàtics més potents. Johnnie To és un habitual que no falta a la cita amb els seus seguidors, els que ja comencen a aplaudir quan als crèdits apareix el nom de la productora Milkiway. To ha presentat al festival ‘Life without principles’ un nou thriller de màfies, sí, però no les habituals tríades que formen part del món cinematogràfic d’aquest director de Hong Kong. En aquesta ocasió és l’especulació dels bancs i l’avarícia capitalista la que mou els interessos d’aquest personatges sense principis. No hi ha la grandesa d’altres films de Johnnie To ni les seves espectaculars seqüències d’acció, però se li agraeix el valor per denunciar una realitat angoixosa –la crisi, les estafes dels bancs, la pèrdua de valors- que agermana Hong Kong amb Barcelona i qualsevol altra ciutat del primer món.

Tota la sang i fetge que esperàvem al film de Johnnie To està a la pel·lícula australiana ‘Snowtown’, presentada com la proposta més dura del festival per mèrits propis. Aquest film reconstrueix el cas del psicokiller que un bon dia es va autoproclamar creuat contra els pederastes i va acabar trossejant a qui se li passava pel davant. La cruesa hiperrealista d’aquest thriller-drama és de les que regira ben regirat, i situa al seu director Justin Kurzel en el punt de mira de les noves autories.

Les 152 pel·lícules del 2011

No m'ha agradat mai fer una llista de les millors pel·lícules de l'any perquè sempre he tingut la sensació que es fan de pressa, citant els grans títols que recordem a cop de cap i oblidem les petites obres amb que també ens anem topant en el nostre periple per les sales de cinema. I tot i que acostumo a apuntar-me a l'agenda totes les pel·lícules que veig, mai havia fet l'exercici de llistar-les totes juntes, fins ara. Però mira, aquest any ho he fet, i m'han tornat al cap molts títols, molts records i molt bones -i algunes males- experiències. Hi ha la majoria de pel·lícules que consten als rànquings i també hi ha coses que (malauradament) es coneixen poc. Potser són films petits, alguns gairebé invisibles, però que en el seu moment em van agradar per una cosa o per una altra i que també han format part d'aquest 2011 que ja hem acomiadat. Per això he aparcat la idea de fer una selecció de les millors i he decidit llistar-les totes, abusant de la confiança i posant a prova la vostra paciència. Les he llistat per mesos perquè el cinema també marca els ritmes del meu any: les pel·lícules de la Mostra de Mataró al febrer, les pel·lícules per preparar les vacances al juliol (moltes italianes aquest any!!!), les pel·lis del festival d'Autor, les del Sitges 2011, les dels cineforums, les sessions revival de pizza & peli...i en definitiva, les 152 pel·lícules que han ajudat a fer més passable l'any que ja hem deixat enrere. I de cara a aquest 2012 que es preveu difícil, una agenda amb molts fulls en blanc ja m'espera...

Gener
El discurso del rey
Ricas y famosas (video)
La danza
Animal Kingdom
Monsters
Más allá de la vida
También la lluvia
Miel
Thérese

Febrer
127 horas
La vida sublime
Finisterrae (video)
La nit que va morir Elvis
La noche que no acaba
Valor de ley
Winter’s bone
I’m still here (Mostra de Mataró)
Mammouth (Mostra de Mataró)
Sangre fácil (A woman, a gun and a noodle shop)(Mostra de Mataró)
El cisne negro
In a better world (Mostra de Mataró)
Los chicos están bien
Women without men

Març
Rango
Lola
Destino oculto
El mundo según Barney
Nunca me abandones

Abril
La vida de los peces
El último verano
La legión del àguila
Catfish (video)
Happythankyoumoreplease
Código Fuente
No mires atrás
Potiche
Illusion comique (Festival de cinema d'Autor)
Essencial Killing (Festival de cinema d'Autor)
Cold Fish (Festival de cinema d'Autor)

Abril
How I ended this summer (Festival de cinema d'Autor)
Meek’s cutoff (Festival de cinema d'Autor)
Oki’s movie (Festival de cinema d'Autor)
El extraño caso de Angelica (Festival de cinema d'Autor)
Cave of forgotten dreams (Festival de cinema d'Autor)
Le pére de més enfants
Midnight in Paris
Pequeñas mentiras sin importancia
Piratas del Caribe
Nowhere boy

Juny
Todos vos sodes capitans
Color perro que huye (Xcèntric)
Confucious (Festival Casa Asia)
Confessions (Festival Casa Asia)
A better tomorrow (Festival Casa Asia)
Don’t go breaking my heart (Festival Casa Asia)
The man from nowhere (Festival Casa Asia)
Hanna
Naufragio
Insidious
El padrino
La ola (video)
Resacón 2 en Tailàndia
El padrino II
Somewhere (video)

Juliol
ET el extraterrestre (Phenomena)
Regreso al futuro (Phenomena)
Abans que el temps ho esborri
Una mujer en África
Blackthorne
Bronson (video)
Cars 2
Once upon a time in America
El gattopardo
Muerte en Venecia (video)
Don’t look now (video)
El evangelio según san Mateo (video)
Lancelot du Lac (video)
Santes 15

Agost
Super 8
Le cuatro volte
The future
The perfect host
El nadador (video)
Cleo de 5 a 7 (video)
Les tres llums (CCCB)

Setembre
La piel que habito
Chicago años 30 (Party girl) (video)
El bueno, el feo y el malo
La vida útil (video)
Noche de miedo
Tree of life
Stalker (video)
Amer (video)
Los pasos dobles
No habrá paz para los malvados
Pina

octubre
Catalunya Uber Alles
Intruders (Sitges 2011)
Hanezu (Sitges 2011)
Arirang (Sitges 2011)
Saint (Sitges 2011)
Hell (Sitges 2011)
Another earth (Sitges 2011)
Smuggler (Sitges 2011)
Le petit poucet (Sitges 2011)
Amanecidos (Sitges 2011)
Livide (Sitges 2011)
Extraterrestre (Sitges 2011)
A letter to Momo (Sitges 2011)
Carré blanc (Sitges 2011)
Apollo 18 (Sitges 2011)
Attack the block (video)
Mientras duermes
The thing (Sitges 2011)
Drive (Sitges 2011)
Killer Joe (Sitges 2011)
The Artist (Sitges 2011)
The day he arrives (Sitges 2011)
Red state (video)
I want to be a soldier
Another year
El ilusionista
Las acacias
Margin Call
Passione (In-edit)
El niño de la bicicleta
Señoras y criadas
Zombies party (video)

Novembre
Mad monster party (video)
Habemus papam
Melancholia
Cinco metros cuadrados
Tintin
El premio (L'alternativa)
Medianeras
The innocents (video)
Un dios salvaje
Mercado de futuros

Desembre
Una historia de amor
Tyrannosaur
Restless
Jane Eyre
Take this waltz
Vidal Sassoon
Mission:Impossible 4
Hollywood talkies
Inmortals
El topo
Los goonies
Las deimoiselles de Rochefort (video)
Nada (video)
Le havre

L'amic de Fellini

Fa uns dies al Cinefòrum Teià vam tenir la gran oportunitat de conèixer i conversar amb el director Jorge Grau, història viva del cinema espanyol, i vam recuperar 'Una historia de amor', amb Teresa Gimpera i Serena Vergano, tota una joieta dels seixanta per reivindicar.

Entre moltes altres coses, Grau ens va parlar de la polèmica que en el seu moment va causar la dedicatòria del film, que diu 'A todos cuantos han sentido la pesada carga del amor'. Buscant per Internet vam trobar una crítica de la pel·lícula publicada, atenció, al l'edició del 14 d'octubre del 1966 del Mundo Deportivo que fa referència precisament a aquesta polèmica. Podeu veure la pàgina en PDF clicant aquí, però a continuació copio un tros de la crítica, que no deixa de tenir la seva gràcia.

La película elegida para la sesión inaugural fue «Una historia de amor», de Jorge Grau, una realización desafortunada desde la dedicatoria al final, que entendemos mal escogida para ostentar la representación de Españaenun acercamiento entro nuestra Cinematografía, y las de Hispano-América. Dicha película ha sido producida por Jorge Tuseil, presidente de Uniespaña, y la interpretan Serena Vergano, Teresa Gimpera y Simón Andreu.

La dedicatoria de Grau dice: «A mi padre y a todos cuantos han sentido la pesada carga del amor» Siempre ‘hemos entendido que el amor más que una carga es un estimulo, una ayude y un sostén para andar por caminos difíciles.El protagonista es un joven escritor que tiene esposa en estado de gravidez y cuñada que si ambos no ponen mucho cuidado va a terminar igual. La obra causa la inipresión de que Grau ha querido decir demasiadas cosas trascendentales naufragando en un mar de agua de borrajas.

A banda d'això, Grau ens va explicar anècdotes d'aquest i altres rodatges, i ens va parlar de la seva estreta amistat amb Federico Fellini, a qui va conèixer a Roma i amb qui va mantenir una llarga relació. Grau ens va explicar que gràcies a l'amistat amb Fellini va poder tirar endavant la seva primera pel·lícula. I va ser gràcies, precisament, a aquesta fotografia que veieu aquí sota, que va sortir publicada en una revista italiana amb el peu següent: "el amigo espanyol de Fellini". Gràcies a aquesta coincidència, molts actors com Mastroianni o Monica Vitti van accedir a llegir el guió de Grau, i va poder fer la seva pel·lícula.

Aquesta fotografia l'he trobat en el llibre 'Fellini desde Barcelona' que Jorge Grau va publicar l'any 1985. El llibre està descatalogat, però es pot trobar per Internet en botigues de segona mà (com per exemple, Iberlibro). Ens ha faltat temps per buscar-lo i la veritat és que val la pena. En aquest llibre, ple de fotograries, il·lustracions i anècdotes, Grau busca tots aquells elements "fellinnians" que considera que també són presents a Barcelona.

La fotografia de Jorge Grau és de Lola Rodríguez

Les quatre vides de l’ésser humà

El teatre Monumental ha recuperat aquest mes de desembre ‘Le quattro volte’, un dels títols més suggerents i interessant del nou cinema italià. Amb una mirada propera al cinema documental, però també de forma evocadora i sensitiva, el director Michelangelo Frammartino es proposa mostrar el cicle de la vida, del naixement a la mort, de l’origen a de la matèria a la seva transformació en un nou element. Som éssers minerals, vegetals, animals i humans, ens diu el film, i ens adverteix que de tots, és aquest factor humà és el que actua com a agent agressor de l’equilibri natural.

La pel·lícula s’estructura a partir de quatre episodis que responen a les quatre voltes, a les quatre vides de l’ésser humà, relatades a partir de la senzilla vida d’un pastor en un petit poble de muntanya. Són quatre episodis sense diàlegs, on es mostra el pas del temps i el fluir de l’existència, en una proposta radicalment agosarada i molt allunyada de la narrativa convencional, que demana una mirada diferent i ganes de deixar-se emportar per l’experiència. No obstant això, és inevitable veure entre línies la voluntat de Frammartino de fer lligar les quatre històries. I confirmant la tesi de la seva pròpia pel·lícula, és quan apareix la mà de l’home –el muntatge dirigit, el guió forçat- quan es veu més ressentida aquesta obra singular.

Crítica publicada a Capgròs

Atrapats en la pròpia hipocresia

Després de la triomfal ‘El escritor’, la nova pel·lícula de Roman Polanski és l’adaptació de l’obra teatral de Jazmine Reza ‘Un déu salvatge’. Tot i l’aparença de film d’encàrrec i de tractar-se, òbviament, d’una obra menor dins la seva filmografia, Polanski s’ha intentat fer seva la proposta i l’ha sabut impregnar d’aquell sagnant humor negre que supura en totes les seves pel·lícules. El director també ha trobat el to adient a una obra tragicòmica on la situació exposada es presta a caure fàcilment en patètics excessos. Però tot i això, la dependència al text teatral comporta una sèrie de servituds que obren el debat sobre els límits entre l’adaptació cinematogràfica i el teatre filmat. Polanski intenta buscar altres escenaris com ara el passadís de l’ascensor, però tot i així no aconsegueix sortir massa de la rutina de tenir quatre personatges en un sol espai.

L’elecció del repartiment és sens dubte el factor més destacable d’aquesta adaptació teatral. El quartet de luxe integrat per Jodie Foster, Kate Winslet, John C. Reilly i sobretot Christoph Waltz són la clau per a l’èxit d’aquest film que denuncia les falses aparences i la hipocresia social, i que de rerefons també aborda el tema de l’educació dels fills en una societat on es pensa una cosa i s’actua de la contrària. Els protagonistes de l’obra són dos matrimonis enfrontats en la defensa dels seus fills respectius, un dels quals ha estat víctima de l’agressió de l’altra. A partir d’aquí, es plantegen reflexions sobre la culpa, el penediment o la responsabilitat, al mateix temps que van aflorant les falsedats, contradiccions i hipocresies de la classe benestant. Polanski mostra aquests dos matrimonis atrapats en la seva pròpia hipocresia, en una fórmula on molts hi ha volgut veure la influència de ‘El ángel exterminador’ de Buñuel.

Crítica publicada a Capgròs

Les conseqüències de l’especulació

El director Max Lemcke es va donar a conèixer amb el film ‘Casual day’, una comèdia sobre les relacions laborals en un món competitiu. En la seva nova pel·lícula, premiada al Festival de Málaga, torna a mirar-se la realitat social en clau de comèdia negra, apuntant aquesta vegada cap al sector immobiliari i les conseqüències que l’especulació han tingut sobre la ciutadania que només aspirar a aconseguir una casa on viure. Això és, precisament, el que pretenen els protagonistes del film, Fernando Tejero i Malena Alterio, una parella a punt de casar-se que inverteix i perd els seus estalvis en una futura promoció que no s’arribarà a construir mai. La lluita del noi per defensar el seu dret a una vivenda digna l’arrossegarà a un dramàtic procés de degradació personal. El to de comèdia d’aquest ‘Cinco metros quadrados’ pot fer semblar per moments massa exagerada una situació que es veu, en canvi, àmpliament superada per les notícies que cada dia apareixen als mitjans de comunicació. Riem quan veiem aquesta pel·lícula, de situacions que als diaris ens fan esgarrifar. En la mateixa tradició de films com ‘El pisito’ o ‘El quimérico inquilino’, per citar obres de cineastes que també van recórrer a l’humor negre per tocar el mateix tema, la pel·lícula de Lemcke denuncia les conseqüències, però sobretot, la impunitat de promotors immobiliaris i polítics corruptes que han fet fortuna a costa dels somnis, els diners i la dignitat de les persones que només aspiren a allò que tenen dret, un sostre on refugiar-se. No és gens casual que el film s’ambienti a Benidorm, convertida en paradigma de l’urbanisme desaforat i l’especulació immobiliària com a filosofia de vida.

Crítica publicada a Capgròs

Ficcions didàctiques i realitats violentes

El film més recent de Christian Molina, ‘De mayor quiero ser soldado’ ha estat víctima del que la pròpia pel·lícula relata. L’empresa del autobusos de Barcelona va censurar el cartell de la pel·lícula, que mostra el nen protagonista amb una pistola, perquè consideraven que “podia atemptar contra les normes socials de convivència i afectar la sensibilitat i bon gust dels ciutadans”. És bastant irònic que la preestrena a Barcelona del film tingués lloc, precisament, el dia en què tots els mitjans difonien alegrement i sense parar les imatges de l’assassinat i del cadàver de Gadafi.

La pel·lícula, amb certa voluntat gamberra i provocadora però també amb força voluntat didàctica i crítica, adverteix dels riscos de sotmetre els joves al bombardeig continuat d’imatges violentes. Potser el punt de partida pugui resultar un pèl maniqueu i moralista: Un nen de vuit anys insisteix fins que els seus pares accedeixen a instal·lar-li una tele pròpia a la seva habitació. Un parell d’anys després el nen, envoltat a tota hora per les imatges violentes de pel·lícules i sèries, però també dels informatius, ha perdut la noció de realitat i ha creat una fantasia pròpia en què s’imagina com un soldat justicier que persegueix i mata "enemics" indefinits. Però són molt reals les conseqüències de tot plegat: es tradueix en una actitud violenta a l’escola i a casa, amb atacs als companys d’escola i als seus germans petits, i continus desafiaments a l’autoritat dels mestres i els pares.

La confusió del nen s’expressa a través dels amics invisibles que s’imagina, un militar venjatiu i violent i un astronauta càndid que representen, molt a grosso modo, el bé i el mal segons la percepció d’un preadolescent. Aquest jove, sense uns límits i pautes ben marcats a casa i sotmès a la violència gratuïta i continua, acaba per confondre realitat i ficció sense ser capaç de veure on acaba el joc i la fantasia i on comença el món real. Hipòcritament, se censura el cartell de la pel·lícula quan el que s’hauria de fer, en realitat, és projectar-la obligatòriament a escoles i instituts però, sobretot, a les AMPAs i altres entitats d’adults amb infants i adolescents al seu càrrec.

Crítica publicada a Capgròs

Una cosa interessant

L’esperada preqüela del clàssic de John Carpenter, The thing, s’estrena en pantalles comercials després del seu pas, força aplaudit, pel festival de Cinema de Sitges. El director Matthijs van Heijningen Jr s’estrena en la realització amb aquesta versió que investiga els fets ocorreguts en la base noruega veïna a la nord-americana on es desenvolupava la història de 1982. Respectuosa amb el film original, la nova versió que va servir per clausurar el Sitges 2011 revela ara el que l’obra de Carpenter mostrava només en pistes, donant més pes a l’alienígena que sembra el terror a l’Antàrtida. Protagonitzada majoritàriament per un repartiment nòrdic, amb Ulrich Thomsem al capdavant, aquest The thing destaca per la creació de l’atmosfera cada vegada més claustrofòbica i la versemblança del grup de científics que troben aquesta "cosa" misteriosa. El director sembla haver-se pres molt seriosament el repte d’aquest projecte i ha aconseguit, sense superar al mestre, dirigir un producte digne i prou a l’alçada del gran Carpenter. El film troba el seu ritme, manté la tensió, sorprèn i espanta quan toca sense sortides de to -ni tan sols en els moments mutants més fastigosos, que n'hi ha- donant com a resultat una proposta més que interessant. Sense revelar més del necessari sobre el contingut de la pel·lícula, cal tenir en compte l’apunt, no poc irònic, sobre allò que diferencia els humans d’aquests éssers que la "cosa" fa mutar, i que és precisament allò que no té res d’humà. I un advertiment: val la pena quedar-se a veure els títols de crèdit ja que allà és on el film enllaça directament amb la pel·lícula de Carpenter.

Crítica publicada a Capgròs

Bogeries venecianes

‘Locuras de verano’ no és ni de bon tros un dels grans títols de David Lean ni de Katharine Hepburn, però conserva aquell encant una mica naïf de les comèdies romàntiques agredolces del Hollywood clàssic. És una pel·lícula al servei d’una estrella, i una estrella al servei d’un magnífic escenari, una Venècia de postal, tan decadent com màgica, tan seductora com la Venècia que he pogut descobrir aquest estiu, més de cinquanta anys després que la Hepburn hi visqués la seva aventura amb l’atractiu Rossano Brazzi. Superat el primer impacte de la massificació turística i caminant entre ponts, canals i carrerons, hem anat descobrint una altra Venècia més genuïna, amb racons menys transitats i plens d’encant que convidaven a somiar i sospirar per aventures i bogeries de tota mena...

Caminant per aquests carrerons i sense saber ben bé com –mai ho acabes de saber en el laberint venecià- vam arribar al campo San Barnaba i allà, en una cantonada, entre l’església i el petit pont, vam trobar la botigueta que regenta en Rossano Brazzi a la pel·lícula. Ja no és una botiga d’antiguitats sinó de joguines artesanals (molt maques, per cert) i té un nom tan cinematogràfic com La linterna magica. Dubtàvem de si aquella seria, realment, la botiga on la Katharine, atreta pel vidre de Murano, s’atura i es retroba amb el seu atractiu admirador. Vam entrar dins la botiga i al mostrador, una postal amb el fotograma de la pel·lícula ens va confirmar la troballa. El dependent, content que uns turistes recordessin l’escena, ens va convidar a pujar al primer pis on hi ha penjat un cartell original del film de David Lean.

M’agrada resseguir localitzacions de pel·lícules i el campo San Barnaba és un bon lloc per disfrutar. No hi ha només la botigueta de ‘Locuras de verano’, també el punt del canal on la Katharine Herpburn cau accidentalment a l’aigua mentre filma amb la seva petita càmara de ‘Super 8’ la botiga pel seu record. I al costat de la petita botiga, l’església de San Barnaba també és un lloc de peregrinació cinèfila, ja que apareix a la tercera entrega de les aventures d’Indiana Jones.

Dones valentes

Aquest estiu els cinemes Verdi de Barcelona fan projeccions de pel·lícules clàssiques. Es tracta d’una iniciativa exemplar que permet recuperar, per a satisfacció dels cinèfils, grans títols de la història del setè art, en pantalla gran i amb còpies restaurades i en versió original subtitulada. Entre les pel·lícules que s’han pogut veure hi destaquen alguns dels títols més importants de la filmografia de Sergio Leone, a qui el temps, i ara es torna a constatar, ha situat com un dels grans dins el gènere del western. En aquest cicle de projeccions als cines Verdi s’ha pogut veure, entre d’altres, ‘Hasta que llegó su hora’, un dels darrers grans westerns, amb el que el realitzador italià continuava i renovava amb la seva mirada europea el gènere que havien fet gran John Ford i Howard Hawks. Actualment ja ningú qüestiona l’estatus de clàssic del cinema d’aquest western protagonitzat per un veterà Henry Fonda i un encara força jove Charles Bronson. Però en el seu moment el cinema de Sergio Leone va revolucionar el western en molts aspectes. De tots, em fixo en el paper decididament protagonista que pren la dona, aquí una bellíssima Claudia Cardinale donant vida a una dona forta i valenta, capaç de decidir per ella mateixa, de negociar i de fer realitat els seus objectius en un món dominat pels homes com va ser el salvatge oest.

Un rol femení, el de la Cardinale a ‘Hasta que llegó su hora’, que contrasta amb el caràcter passiu i secundari que, fins llavors (amb poques excepcions) havia tingut la dona en els westerns del Hollywood clàssic. Quentin Tarantino, que veu en molts aspectes del cinema de Sergio Leone i no se n’amaga, ha creat també una bona galeria de dones valentes en entorns poc prototípics, com és el cas de la núvia de Kill Bill, que d’alguna manera fa pensar en aquella Claudia Cardinale d’Hasta que llegó su hora. Un pas més endavant l’ha fet aquest any la directora Kelly Reichardt i la seva extraordinària ‘Meek’s cutoff’, un western del tot inusual, que renova completament el gènere per la seva mirada femenina –és la primera pel·lícula de l’oest dirigida per una dona-, i que capgira tots els tòpics sobre el paper que la dona jugava en el “wild west”. Si Leone ja perfilava un personatge valent i amb caràcter propi, a ‘Meek’s cutoff’ són les dones les que, valentes, acaben agafant les regnes de la situació, convertint-se en les líders, les noves guies per avançar en un món canviant i confús per al qual els homes ja no tindran –si és que les van arribar a tenir mai- totes les respostes.

Article publicat a Valors

Western animat

El director Gore Verbinski ha demostrat sobradament la seva eficàcia en films familiars i d’entreteniment on ha calgut gestionar tant actors com costosos efectes especials. Forjat en la saga dels Piratas del Caribe però també amb films de caire més infantil com Un ratoncito duro de roer, no és d’estranyar per tant la seva elecció com a director d’un producte que, en format de pel·lícula d’animació, té els mateixos elements i objectius. ‘Rango’ ha arribat en un d’aquests moments en que el gènere clàssic del western torna a viure una mena de revifada, gràcies a propostes de tota mena que van des de la revisió fidel de ‘Valor de ley’ fins a la renovació de 'Meek’s cutoff’ o la paròdia de ‘Cowboys & Aliens', que s’estrenaran properament. ‘Rango’ recorre als tòpics del gènere revisitats amb certa ironia nostàlgica, a partir d’un llangardaix domèstic tancat en una peixera que somia en convertir-se en un heroi. Accidentalment acaba convertit en un foragit justicier de pega en un diminut poble habitat per insectes que reprodueixen els modes de vida de l’antic oest. A banda de l’acció i els gags, claus per enganxar un públic familiar que inclou la canalla però també als seus pares i mares, aquest ‘Rango’ inclou dos aspectes interessants a mencionar. Per una banda, tota la colla de referències i cites a les pel·lícules més independents de Johnny Depp (actor que posa la seva veu a Rango en la versió original). Per altra, el conflicte que planteja sobre un poble amb manca d’aigua i amenaçat per l’especulació urbanística. Són dos apunts que, sumats a la innegable qualitat de l’animació digital, fan de ‘Rango’ una proposta més que recomanable.

Crítica publicada a Capgròs