Cinema i Empresa: ‘Blue Jasmine’, la mirada de Woody Allen a la crisi financera i moral

Cate Blanchett guanya l’Oscar amb el personatge d’una nova rica que perd la seva fortuna per la crisi econòmica


Després d’un periple europeu, Woody Allen ha tornat a ambientar la seva darrera pel·lícula als Estats Units per relatar, en clau de tragicomèdia, algunes de les raons que van donar peu a la crisi financera i la crisi de valors que hi va associada. Ho fa a ‘Blue Jasmine’ a través de la caiguda en desgràcia econòmica i social d’una dona adinerada, interpretada per Cate Blanchett en una actuació que li ha suposat un Oscar a la millor actriu.

La “trista Jasmine” del títol és una dona de classe baixa que, gràcies al seu matrimoni, aconsegueix ascendir uns quants graons de l’escala social fins a convertir-se en una clara representant de la classe alta novaiorquesa de l’Upper East Side. En quedar vídua i arruïnada, Jasmine haurà de refiar-se del suport de la seva germana, una modesta treballadora d’un barri pobre de San Francisco.



La pel·lícula s’estructura a partir de flashbacks que mostren la vida de Jasmine abans i després de la seva ruïna com a conseqüència de l’estafa realitzada pel seu marit. Aquest detall argumental ha fet pensar a més d’un en el cas real de Ruth Madoff, la dona de l’inversor, financer i estafador Bernard Madoff, un dels noms més tristament associats a la crisi econòmica.

També s’ha comparat aquesta Jasmine amb un personatge històric del teatre i cinema americà, la Blanche Dubois d’‘Un tramvia anomenat desig’. Jasmine i Blanche tenen en comú el seu caràcter fantasiós i la incapacitat de veure la realitat i acceptar les coses tal com són. Així és com Jasmine aconsegueix viure sense remordiment, envoltada de luxes, tot i que aquests provenen dels enganys i estafes del seu marit. Aquesta mateixa manca de sentit de la realitat li impedeix, més endavant, acceptar la pèrdua de la seva riquesa i els seus privilegis.

La manca principis ètics i morals de Jasmine i del seu marit es converteixen en una bona metàfora de la crisi de valors que ha anat estretament lligada a la crisi financera, un aspecte que també han tocat altres pel·lícules recents com ‘El lobo de Wall Street’ o ‘El capital’.

Cinema i empresa: ‘Match Point’, les decisions i l’atzar

A la seva darrera pel·lícula, ‘Blue Jasmine’, Woody Allen retrata la caiguda en desgràcia d’una dona de l’alta societat novaiorquesa que es troba de cop i volta sense diners després que es descobreixi que el seu marit ha comès un frau fiscal. El retrat sobre els efectes de l’especulació que han portat a la crisi econòmica connecta ‘Blue Jasmine’ amb un dels films anteriors del director de Manhattan, ‘Match Point’. En aquest cas, el protagonista és un ambiciós professor de tennis de classe baixa que aspira a ascendir socialment al preu que sigui. Les seves accions, que tenen a veure amb la sort, conviden a reflexionar sobre el paper que l’atzar té en les nostres vides, en les relacions personals i, per extensió, també en les decisions empresarials.



‘Match Point’, protagonitzada per Jonathan Rhys Meyers i Scarlett Johansson, gira al voltant de l’ambició, l’amoralitat, el desig, la manca d’escrúpols i, sobretot, l’atzar que mou l’existència humana. La primera escena ja deixa clara les intencions del film. Sobre el pla congelat d’una pilota de tennis que toca la xarxa abans que puguem veure de quin costat cau, una veu en off reflexiona sobre els moments decisius i sobre la manera com l’atzar pot influir en decisions capitals per la nostra vida. Aquest atzar és el que determinarà també la trajectòria de Chris Wilton, el protagonista de ‘Match Point’, per a qui l’ascens social no serà fruit de l’esforç, la planificació i la recerca d’uns objectius, sinó de la sort més absoluta.

Allen, que aprofita aquest argument per tornar a parlar de conflictes ètics i morals com ja va fer a films anteriors com ‘Delitos y faltas’ o a la mateixa ‘Blue Jasmine’, planteja en el guió de ‘Match point’ un gir irònic amb el que sembla voler dir que tot sembla predeterminat per l’atzar. Atzarosament és com Chris resolt el conflicte amb la seva amant Nola, de la que es vol deslliurar quan es converteix en un llast pel seu ascens socials. Però també serà gràcies a la sort –perquè ell no té cap objectiu i és indiferent a tot- com Chris arribarà a ocupar un càrrec de responsabilitat en una empresa i a casar-se amb una jove de bona família.

“Més val tenir sort que talent” és una de les primeres frases que es diuen a la pel·lícula. I tot i que en el seu argument no va més enllà, una de les preguntes que ens podem fer al final de ‘Match Point’ és quan de temps Chris pot ser capaç de mantenir un status aconseguit a cop d’atzar enlloc d’haver-se guanyat la seva posició gràcies a l’esforç, els mèrits propis i la planificació. Perquè, com diu el mateix protagonista en un altre escena, “espanta pensar en quantes coses s’escapen del nostre control”.

La dolce vita de Woody Allen

 

Woody Allen sembla haver convertit els seus films en franquícies publicitàries de les grans capitals europees. Abandonada definitivament la seva faceta d’autor, que va deixar grans títols per la història com ‘Manhattan’ o ‘Annie Hall’, el director novaiorquès ha rebaixat el to i la implicació en els seus propis projectes i ha optat per aplicar una fórmula que s’adapta a la necessitat de la ciutat on roda. Així, a ‘A Roma con amor’, Allen desplega tot un catàleg de tòpics italians que s’han configurat, en gran part, des de l’òptica cinèfila. És per això que el seu film, per exemple, explica diferents històries com si un d’aquells films italians per capítols tant típics dels anys 50 o 60 es tractés. És evident, també, que Allen ha pretès rodar la seva personal ‘Dolce Vita’, proposant una sèrie d’apunts sobre la fama, l’èxit i els diners, un aspecte que sembla preocupar-lo especialment, segons es pot interpretar entre línies del seu film. No falta l’aparició d’una “diva” italiana, si bé aquest rol recau en una Penélope Cruz molt divertida que assumeix aquest paper d’hereva de Sofia Loren a qui molts l’han comparat. I tampoc ha faltat l’estrella local de torn, en aquesta ocasió un Roberto Beningni que s’apunta un dels millors papers de la pel·lícula. Tot plegat amanit amb quatre acudits “allenians” de manual, brometes sobre el menjar, sobre l’òpera, sobre els conductors, les dones, les províncies i tot allò que Roma i Itàlia pot despertar en l’imaginari col·lectiu, sobretot entre els que només coneixen la ciutat i el país a través del cinema.