D’A 2013: noves narratives, tendències i autories radicals*

Com la protagonista de ‘Frances Ha’ (i com el protagonista de l'espot oficial) molts hem tingut ganes de sortir fent salts i ballant del Club Aribau o del CCCB on es projecten les pel·lícules del Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. En una setmana d’intenses pluges i enmig del temporal de retallades en la cultura i el cinema, el D’A és avui un oasi per a cinèfils: un punt de trobada on posar-se al dia del cinema autoral més fresc i trencador, on recuperar les obres més “radicals” que han passat pels festivals internacionals de referència, on intuir les tendències que vindran i on gaudir de la passió cinèfila al 100% (hi ha alguna cosa millor que les apassionades discussions sobre pel·lícules que tenen lloc a les llargues cues d’espera que es formen a l’inici de cada sessió?).

Amb aquesta tercera edició a punt d’acabar, i encara pendents d’algunes de les pel·lícules més esperades del festival (com la catalana ‘La plaga’ que clausurarà el certamen), ja es poden apuntar alguns dels títols que quedaran en el record del D’A 2013. La citada ‘Frances Ha’, de Noah Baumbach, un dels “hype” més esperats d’aquesta edició, va complir amb les seves expectatives i va enamorar –gràcies també a l’encant de la seva protagonista Greta Gerwig- amb la seva barreja de comèdia indie americana i homenatge a la nouvelle vague. ‘Simon Killer’, un híbrid de drama i thiller dirigit per Antonio Campos, també ha convençut el públic a la recerca d’emocions fortes.

Cruesa extrema, però en uns termes ben diferents, és la que ofereix ‘Boy eating the birds food’, d’Ektoras Lygizos, una nova mostra d’aquest cinema grec actual tan marcat per la crisi. Però que lluny del realisme social que s’ha donat en altres cinematografies com la rumanesa –objecte d’una retrospectiva al D’A-, els joves cineastes grecs estan apostant per un cinema molt cru, a voltes surrealista, poètic i absurd, que aconsegueix transmetre el malestar i desesperació que es viu a Grècia.

Molt esperada era també ‘A última vez que vi Macau’, del tàndem Joao Pedro Rodriguez i Joao Rui Guerra da Mata, dos representats d’aquesta onada de nou cinema portuguès que s’està renovant amb nous plantejaments sobre el relat cinematogràfic, alhora poètic i experimental. De Rodriguez i Guerra da Mata s’han projectat al D’A dos interessants curtmetratges on s’apunten les maneres que brillen amb gran esplendor a la “masterpiece” ‘A última vez que vi Macau’. Barreja de documental sobre la ciutat de Macau, diari fílmic, thriller i ciència ficció apocalíptica, aquesta pel·lícula és, per a qui signa aquestes línies, una de les millors del festival.

El D’A ha dedicat també una secció a l’Autoria Catalana amb un imponent recull de pel·lícules que demostren que alguna cosa important s’està movent a Catalunya. El documental ‘Volar’ de Carla Subirana, que ens introdueix a l’interior de l’hermètica acadèmia militar de vol de l’exèrcit espanyol; la radicalitat estètica de ‘La lapidation de Saint Étienne’ de Pere Vilà, i el “fals” documental sobre el rodatge d’Otel·lo, un excel·lent exercici metalingüístic signat pel professor de l’Escac Hammudi Al-Rahmou, són tres exemples notables de la varietat i riquesa de l’actual cinema català.

Una altra de les interessants tendències que el D’A ha sabut captar amb la seva programació és la dels “film diaries” o diaris fílmics, un gènere cinematogràfic en primera persona que s’està beneficiant del canvi de paradigma que ha suposat el cinema digital. Amb més facilitats que mai per rodar una pel·lícula només amb una càmera i pressupostos low cost, cineastes com Leon Siminiani o Carlo Pardial han filmat alguns dels títols més interessants del cinema d’autor de l’estat, ‘Mapa’ i ‘Mi loco Erasmus’.

*Article publicat al Núvol.com

Alguna cosa fa olor de cinema a Dinamarca*

Mads Mikkelsen a La Caza

El cap de setmana passat, el de pitjor recaptació de la historia segons es lamenten els distribuïdors i exhibidors espanyols, la pel·lícula més vista en sales va ser ‘La caza’, del danès Thomas Vinterberg. Al festival de cinema online Atlàntida Film Fest, que organitza la plataforma Filmin, s’hi han projectat dues produccions daneses, ‘Brotherhood’ i ‘The truth about men ‘, protagonitzades per Thure Lindhart. Aquest actor és protagonista també de ‘Keeps the lights on’, una producció americana on hi té un petit paper una altra de les grans actrius del cine danès, Paprika Steen, coneguda pels seus papers a ‘Los idiotas’ i ‘Celebración’. Steen és la protagonista de ‘Noche de vino y copas’ d’Ole Christian Madsen, una comèdia danesa s’ha estrenat aquesta mateixa setmana als cinemes de casa nostra.

A royal affair va estar nominada a l'Oscar

A la passada edició dels Oscar de Hollywood una de les finalistes en categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa va ser ‘Un asunto real’, de Nikolaj Arcel, el mateix director de ‘The truth about men’. El protagonista d’Un asunto real és la mega-estrella danesa Mads Mikkelsen, ara també en cartell a ‘La caza’, la pel·lícula amb que va guanyar el premi a la millor interpretació masculina a Canes. Mikkelsen es va fer famós a nivell internacional interpretant el dolent de ‘Quantum of solace’ i ara dóna vida al jove Hannibal Lecter a la sèrie de televisió Hannibal. Mikkelsen també era el protagonista de ‘Walhalla Rising’, una de les primeres pel·lícula de Nicolas Winding Refn, el celebrat director de ‘Drive’ i sí, de nacionalitat danesa. 

Fotograma de Los Idiotas, de Lars Von Trier

He aconseguit escriure dos paràgrafs sobre el cinema danès actual sense mencionar a Lars Von Trier. Però molt probablement sigui per culpa seva –o gràcies a ell- que el cinema danès visqui avui aquest moment tan dolç. Artífex i autor de referència, juntament amb Thomas Vinterberg, del moviment Dogma que va revolucionar el cinema “alternatiu” a la dècada dels anys noranta, Von Trier no ha deixat de reinventar-se, escandalitzar i fascinar amb les seves pel·lícules i la seva pròpia personalitat, com tothom sap. El que potser no es destaca tant és el paper que ha jugat la companyia Zentropa, fundada l’any 92 per Lars Von Trier i el productor Peter Aalbæk Jensen en motiu de la producció del seu film ‘Europa’. En aquests vint anys, Zentropa ha produit més de 70 pel·lícules i ha obert diverses delegacions europees, entre elles una a Barcelona.

Va ser Zentropa a través d’on es va vehicular el moviment Dogma que amb pel·lícules com ‘Los idiotas’, va donar el primer gran impuls al vídeo digital. S’ha parlat molt de l’impacte que el vídeo digital ha suposat en la democratització del cinema: la tecnologia digital ha obert la possibilitat de rodar una pel·lícula a qualsevol que disposi d’una càmera digital. El cinema danès ha sabut aprofitar l’avantatge dels seus pioners per assentar les bases d’una indústria cinematogràfica que ara dóna bons fruits més enllà de la participació ocasional de determinats autors en festivals de cinema.

La revolució digital, molt probablement, ajuda a explicar també la gran eclosió del cinema romanès de la darrera dècada, del qual en deixa bon testimoni el Festival de Cinema d’Autor amb la seva retrospectiva “10 anys de cinema romanès”. Com també explica el boom de l’actual cinema grec, on tota una onada de joves realitzadors està testimoniant la crisi a partir de títols radicals, poètics, incòmodes i frescos, com també es pot veure en films que es projecten al D’A, com la molt recomanable ‘Boy eating the bird’s food’. Tres exemples de cinematografies emergents que estan marcant ara diverses rutes a seguir pel cinema europeu.

*Article publicat al digital Núvol

Festival al sofà de casa

Núvol em publica aquest article sobre l'Atlàntida Film Fest de Filmin.

Fa tres anys, el cinema a casa era sinònim de DVD o de descàrrega il·legal. I llavors va aparèixer la plataforma Filmin, amb un elegant catàleg de pel·lícules alternatives i d’autor, disponibles en streaming, en condicions legals i preus assequibles. Era el primer pas en el nou ordre de l’exhibició cinematogràfica que marca una línia directe que va de la xarxa al sofà de casa. Lluny de conformar-se en el paper de simple videoclub a Internet, ràpidament Filmin va fer una aposta decidida pel mitjà organitzant un festival de cinema online. Agafant el nom de la mítica illa descrita pels grecs i buscada pels romàntics, l’Atlàntida Film Fest posa els cinèfils sobre la pista de títols que sabem que existeixen, però que difícilment apareixen en la geografia de les sales de cinema comercials. No té el glamour de les catifes vermelles, però sí una inauguració i una clausura, un jurat i el seu palmarès. I fins i tot el premi del públic. En la seva tercera edició, que té lloc fins el 22 d’abril, l’Atlàntica Film Fest presenta una quarantena de títols seleccionats entre els festivals més importants del món (Canes, Berlín, Sundance, Venècia), capaços de deixar en evidència a d’altres certàmens cinematogràfics força més consolidats.

L’Atlàntida Film Fest és avui el festival online de referència a Espanya, però no és pas l’únic. Les plataformes de Vídeo On Demand han proliferat en els darrers anys –la propera en obrir es diu Plat i mostrarà sense cost l’obra d’alguns dels directors independents més rellevants del cinema espanyol més actual-, i amb aquestes noves plataformes han sorgit també nous formats de festivals. I els certamens convencionals s’han vist també amb la necessitat de plantejar-se una secció online, en complicitat amb Filmin o d’altres plataformes similars. A banda de l’Atlàntida Film Fest, per exemple, Filmin organitza un festival de cinema francès (My french film festival) i ha acollit les sessions online d’altres certàmens com el festival 4+1 o l’In-Edit de documentals musicals. La plataforma Filmotech, per la seva banda, ha organitzat l’Iber Film America de cinema iberoamericà i també les dues edicions del Festival de Cine Online, que l’any passat es va ampliar també a les sales físiques, amb projeccions al Matadero de Madrid. Márgenes, l’espai web que recull i difon la producció espanyola més alternativa i rodada als “marges” organitza també cada any el seu propi festival online, amb un jurat i palmarès corresponent.

Val la pena submergir-se en el mar de Filmin i descobrir-hi les atlàntides ocultes del seu festival online. La seva exquisida programació permet recuperar títols que havien quedat perduts en les prestatgeries de ves a saber quines distribuïdores, i de posar-se al dia amb les pel·lícules més recents del nou cinema grec, del cinema espanyol low cost o fins i tot de cineastes consolidats com Michel Gondry o Abbas Kiarostami. La programació es divideix en dues seccions, la Oficial, amb títols espanyols i llatinoamericans; i la secció Atlas, o el que vindrien a ser les perles d’altres festivals. Si voleu anar per feina, aquí va una petita selecció de pel·lícules que ningú s’ha de perdre:

‘Post-Tenebras Lux’, de Carlos Reygadas. Estèticament imponent, argumentalment inquietant, el film mostra l’estrany procés de transformació i degradació d’una família, després que el dimoni s’hagi colat a casa seva.

‘Otel·lo’, de Hammudi Al-Rahmoun Font. Una versió metanarrativa amb la marca de l’Escac sobre una adaptació d’Otel·lo al cinema, amb un director convertit literalment en el manipulador Iago que juga amb les emocions dels seus personatges.


‘Mi loco Erasmus’, de Carlo Padial. Post-humor i cine low cost en aquest documental presentat per Los Pioneros del siglo XXI sobre un documentalista disposat a acabar la seva obra al preu que sigui. Hilarant.

‘Compliance’ de Craig Zobel. Una hamburgueseria i una broma de mal gust portada a extrems insospitats. Una pel·lícula en crescendo continu i de les que deixen una llarga empremta en la memòria.

‘The boy eating birds food’, d’Ektoras Lygizos. Un dels films més comentats als festivals on es projecta, aquesta nova mostra del rabiós cinema grec retrata els efectes de la crisi amb una poesia i una cruesa colpidores.


‘The we and the I’, de Michel Gondry. El director de ‘La ciencia del sueño’ proposa un curiós experiment cinematogràfic retratant els comportaments d’una colla de joves d’institut durant el temps que dura un trajecte en autobús

‘Stories we tell’ de Sarah Polley. L’actriu de ‘El dulce porvenir’ reconstrueix la història de la seva mare i la recerca del seu pare biològic en aquest documental que també reflexiona sobre els límits de la realitat i la ficció.




‘Berberian Sound Studio’, de Peter Strickland. Warp records està al darrera d’aquest curiós homenatge al giallo, el cinema de terror italià, sobre un tímid i apocat tècnic de so que participa en el muntatge d'una pel·lícula de terror italiana.

‘Ali’ de Paco R. Baños. Premi a la millor ópera prima al Festival de Málaga, és difícil no enamorar-se de la protagonita d’aquesta comèdia agredolça.

La ficció és un joc*

Un director de cinema passa uns dies a la muntanya per intentar acabar el guió de la seva propera pel·lícula. Se’n va d’excursió, es perd amb l’amiga d’una amiga, i així comença una història d’amor que no ho arriba a ser del tot. Però la pel·lícula, que es va construint sobre la marxa amb una pirueta metanarrativa que remet –salvant totes les distàncies- a Hong Sang Soo, es converteix en una pel·lícula romàntica en la tradició de ‘Breve Encuentro’ o ‘Antes del amanecer’. Quanta realitat hi ha en aquesta ‘Ficció’? “El que surt a una pantalla sempre és mentida, encara que sembli real”, va explicar Cesc Gay durant el col·loqui posterior a la projecció de ‘Ficció’ aquest dijous, dia 28, als Cinemes Verdi Park de Barcelona. Així va sortir del pas a les preguntes d’un espectador que volia saber quantes coses en comú té amb el protagonista del film. La pregunta ballava al cap de tothom, pel caràcter realista del film, i perquè la dona del director a la ficció, interpretat per Eduard Fernàndez, està interpretada per Àgata Roca, precisament la dona a la vida real del propi Cesc Gay. Si va existir mai aquest tercer personatge en discòrdia, la dona amb la que el protagonista es perd –literalment i metafòrica- per boscos i muntanyes, és una altra història. “Només és una pel·lícula més, la fas, i després, intentes oblidar-la”, va deixar anar Cesc Gay.

Gay va dirigir ‘Ficció’ amb la llibertat que li va permetre el notable èxit de ‘A la ciutat’ i, potser per això, és la pel·lícula que se surt més del seu “estil” de pel·lícula coral i urbana. A ‘Ficció’, hi ha uns protagonistes molt clars, el fetitx del director Eduard Fernàndez i la “descoberta” cinematogràfica de Montse German; l’acció té lloc en un ambient rural, al bell mig de la Cerdanya, entre boscos i ovelles; i els diàlegs que omplen i defineixen ‘A la ciutat’ o ‘Una pistola en cada mano’, aquí estan molt mesurats i conviuen amb les seqüències de música i les de silencis. La música, que combina la clàssica amb cançons de Nick Cave, va ser un dels temes que també va interessar. Gay va explicar que inicialment havien de sonar temes de Supertramp però les desavinences del grup ho van fer impossible. I així van anar a parar a Nick Cave, a qui la idea de la pel·lícula sembla que li va agradar força.

El director va explicar detalls de la seva feina amb el guió i els actors. Malgrat el que podia semblar, ‘Ficció’ es va treballar a partir d’un guió lliure que s’anava creant sobre la marxa, perquè la pel·lícula, cosa poc habitual, es va rodar en ordre cronològic. “Fèiem motes excursions i allà anaven construint els personatges”. La única norma que va posar Cesc Gay va ser la de que els dos protagonistes evitessin tocar-se entre ells, per mantenir aquesta tensió que s’allarga fins pràcticament el final, i que en la projecció de la pel·lícula a Toronto, va provocar la reacció d’una espectadora que espontàniament va cridar “fes-li un petó!” intentant canviar el curs de la història. Sembla, també, que va ser el propi Eduard Fernàndez qui va forçar el final de la pel·lícula.

La conversa amb Cesc Gay també va donar per parlar de la seva relació amb actors com Eduard Fernàndez, Javier Cámara o Candela Peña; sobre el seu primer llarg, ‘Hotel Room’, que va costar llavors 20.000 dòlars; sobre el seu darrer èxit ‘Una pistola en cada mano’, que li ha suposat premis Gaudí al millor guió i actors secundari i el Goya per Candela Peña; i per la seva col·laboració puntual amb l’equip de guionistes de La Riera, entre molts d’altres temes que van allargar el col·loqui fins ben passada la mitjanit.

*Aquest article va ser publicat originàriment al blog de #cinemacatalà, una nova plataforma 2.0 de difusió del cinema que es fa a casa nostra, i que hem impulsat a través del col·lectiu Hotel Elèctric. Podeu seguir #cinemacatalà a través de Twitter i Facebook.
Per altra banda, l'article sobre Cesc Gay també ha sortit publicat al digital Núvol.com.

De birres amb en Fernàndez

Ja veieu com va acabar diumenge passat la gala dels Premis Gaudí: el flamant guanyador del Gaudí al millor actor secundari, Eduard Fernàndez, fent conyeta a costa del premi i les cerveses del patrocinador de l'acte.

Però a banda de crònica rosa, també he fet un parell de cròniques sèries.

Podeu llegir el meu article publicat a Ciutat Oci, titulat 'Premis Gaudí, fent possible l'impossible' (sí, per una vegada que es pot fer el joc fàcil de paraules, perquè estar-se'n?)

També he publicat una peça al Núvol.com, titulat La gala dels equilibris.

I a #CinemaCatala hi trobareu un resum dels premiats i algunes fotos de la cerimònia i la catifa vermella.

 

Mostra de Films de Dones

Aquí teniu la primera part de la crònica de la 20ena Mostra de Films de Dones que publico al Núvol.com [enllaç]

La 20ena Mostra de Cinema de Dones es va inaugurar oficialment divendres, dia 8, amb un film col·lectiu que recull la mirada d’una vintena de realitzadores catalanes a una de les figures femenines més destacades de les lletres i la cultura del nostres país. ‘Ferida arrel: Maria Mercè Marçal’ és un projecte impulsat pel director i productor Fran Ruvir (que està a punt d’estrenar la seva opera prima ‘Orson West’ i a qui s’haurà de seguir la trajectòria) i que ha comptat amb el suport de la Fundació Maria Mercè Marçal. ‘Ferida arrel’ recull de 22 peces dirigides per tantes directores, algunes de trajectòria consolidada com Judith Colell o Rosa Vergés, i d’altres que aspiren a convertir-se en les futures promeses del cinema català. En el problemes dels films col•lectius acostumen a radicar, també les seves pròpies virtuts. Per separat, cada episodi es veu sotmès al seu propi examen: hi ha treballs notables i exercicis que necessiten millorar. És fa difícil treure una nota mitjana en un projecte que combina tants formats i narratives: cinema, poesia, dansa, videoart. Es poden qüestionar algunes decisions formals, com ara la reiteració de temàtiques i poemes, i potser, per això mateix, preguntar-se si calien 22 episodis, que allarguen innecessàriament el film quan ja sembla que està tot dit. En conjunt, però, en resulta una aproximació personal i íntima al sentir de la poetessa, a través del diàleg proper que les directores estableixen amb la seva obra, els seus temes recurrents i, al capdavall, la seva pròpia vida. La maternitat, la feminitat, la terra, la malaltia, la mort, la vida... són presents en aquest retrat col·lectiu, que reivindica els versos de Maria Mercè Marçal, però que ens acosta al seu sentir més íntim com a dona, com a mare, com a poetessa i com a lluitadora. Destacable, en aquest projecte, la col·laboració de la filla de Marçal, Heura, que ha cedit fotografies i vídeos domèstics que ens aproximen encara més a aquesta intimitat creadora i vital.

L’atzar va voler que el mateix dia en què s’anunciava el rescat de la banca espanyola, es projectés a la Mostra de Cinema de Dones la pel·lícula grega ‘Attemberg’. Al voltant del director Yorgos Lanthimos, responsable de Canino i Alps, ha sorgit tot un moviment renovador dins el cinema grec en el qual també destaca la productora i directora Athina Rachel Tsangari. El seu darrer film, ‘Attemberg’, s’emmarca perfectament en els paràmetres d’aquest nou cinema hel·lènic, minimalista i críptic, que comparteix trets i temàtiques comuns com les perversions en l’educació, les limitacions del llenguatge i també d’alguna manera, els efectes de la crisi. El film té com a protagonista a Marina, una jove de 23 anys, sexualment inexperta, que viu amb el seu pare moribund en un poble industrial on ni ella ni la seva amiga Bella acaben d’encaixar del tot. En la seva economia narrativa, el film suggereix més que no expressa: les dues amigues emulant els “silly walks” dels Monty Python, o el pare moribund reflexionant sobre el segle XX que s’ha extingit i el futur incert que es llega als joves, són algunes de les imatges que més diuen d’aquest film que, també, juga a la provocació amb les seves explícites seqüències sexuals i els seus moments d’absurd. A la projecció a la Filmoteca hi va assistir una de les actrius protagonistes, Evangelia Randou, que va explicar detalls sobre els mètodes de la directora, molt interessada en el treball físic dels actors. Randou, òbviament, va parlar de la crisi, el rescat i els seus efectes a Grècia, i va alertar de la fuga de talents que pateix el país, on ja només es possible dur a terme producció cultural de molt baix pressupost, com és el cas d’‘Attemberg’.

La Mostra de Cinema de Dones va arrencar i es va clausurar a la fresca. La sessió inaugural, com és habitual des de fa anys, va tenir lloc el dijous, dia 7, a la plaça de la Virreina de Gràcia. Allà s’hi va projectar la pel·lícula noruega ‘Siempre feliz’, d’Anne Sewitsky, una comèdia agredolça sobre les relacions de parella. A partir del personatge sempre somrient de Kaja, el film mostra les aventures, flirtejos, enamoraments i intercanvis de parelles entre un matrimoni avorrit i una parella aparentment feliç i perfectes. Aquesta variant sui generis de les “afinitats electives” punteja les diferents situacions amb uns curiosos interludis musicals cantats, i amb un humor nòrdic que en algun moment pot deixar una mica fred l’espectador mediterrani.

Les directores de 'Ferida arrel' amb el productor Fran Ruvir i el director de la Filmoteca Esteve Riambau, el dia de la presentació del film.

D'A al Núvol

La setmana passada vaig publicar al Núvol aquest article sobre el D'A (Festival Internacional de Cinema d'Autor).
 
‘L’Apollonide’ és una de les millors pel·lícules que s’han projectat de moment al Festival Internacional de Cinema d’Autor (D’A) que se celebra aquests dies a Barcelona. El seu director, Bertrand Bonello, lidera aquesta nova-nova onada del cinema francès que està copant força interès en aquesta segona edició del festival. El certamen es va inaugurar amb el darrer film de la sempre celebrada Mia Hansen Love, ‘Un amour de jenesse’, que ha estat rebut tot i que amb menys entusiasmes que el seu film anterior, ‘Le pére de mes enfants’. El festival ha intentat també provocar/irritar i/o avorrir els seus espectadors amb la inclassificable ‘Hors Satan’ de no menys inclassificable Bruno Dumont. Hi va haver desercions, badalls i desconcert davant aquest intent mal dissimulat d’emular Pasolini, Dreyer, Bresson i Béla Tarr tots a l’hora en un sol film de ridícules pretensions i exorcismes i miracles inclosos.

Molt, però molt més interessant és ‘L’Apollonide’, la pel·lícula que definitivament donarà a conèixer per les nostres terres a Bertrand Bonello, cineasta que ja compta amb cert prestigi entre els cinèfils de gust exquisit, gràcies a films com ‘Tiresia’ o ‘De la guerre’. ‘L’Apollonide’ és un exuberant exercici visual al voltant de la vida, costums, anhels i misèries d’un grup de prostitutes d’una casa de cites en el tombant del segle XX. En l’espai limitat i claustrofòbic d’aquesta “maison fermé”, Bonello treu partit  de rostres, mirades, textures, llums i ombres, regalant autèntics “tableux vivants” òbviament inspirats per l’impressionisme que imperava a l’època. Aquesta lluminositat impressionista es va enfosquint a mesura que el segle avança i les penúries –la fatídica crisi- obliga a canviar cristall per vidre barat i renunciar als –pocs- drets que haguessin pogut tenir unes treballadores del sexe atrapades en deutes infinits. Un contundent epíleg ambientat en l’actualitat ens retorna a la descarnada realitat de la prostitució de carretera, per si en algun moment la imponent bellesa de les imatges de ‘L’Apollonide’ ens havia pogut distreure del missatge de fons.

El Festival de Cinema d’Autor va néixer de la inèrcia que va deixar el BAFF (festival de cinema asiàtic) i ocupa ara un espai central en l’oferta cinematogràfica festivalera de Barcelona. Però en la seva aposta de caire més generalista, el D’Autor no oblida els seus orígens i proporciona l’oportunitat de recuperar obres dels cineastes asiàtics més potents. Johnnie To és un habitual que no falta a la cita amb els seus seguidors, els que ja comencen a aplaudir quan als crèdits apareix el nom de la productora Milkiway. To ha presentat al festival ‘Life without principles’ un nou thriller de màfies, sí, però no les habituals tríades que formen part del món cinematogràfic d’aquest director de Hong Kong. En aquesta ocasió és l’especulació dels bancs i l’avarícia capitalista la que mou els interessos d’aquest personatges sense principis. No hi ha la grandesa d’altres films de Johnnie To ni les seves espectaculars seqüències d’acció, però se li agraeix el valor per denunciar una realitat angoixosa –la crisi, les estafes dels bancs, la pèrdua de valors- que agermana Hong Kong amb Barcelona i qualsevol altra ciutat del primer món.

Tota la sang i fetge que esperàvem al film de Johnnie To està a la pel·lícula australiana ‘Snowtown’, presentada com la proposta més dura del festival per mèrits propis. Aquest film reconstrueix el cas del psicokiller que un bon dia es va autoproclamar creuat contra els pederastes i va acabar trossejant a qui se li passava pel davant. La cruesa hiperrealista d’aquest thriller-drama és de les que regira ben regirat, i situa al seu director Justin Kurzel en el punt de mira de les noves autories.