Roger Mas president...

Dissabte passat vaig anar al concert d'en Roger Mas a la Catedral de Barcelona, i n'he escrit aquesta crònica pel Núvol.com

A la plaça de la Catedral és habitual sentir-hi sardanes. La nit de dissabte 22 també van sonar, però en un context ben diferent: el concert de Roger Mas dins les Festes de la Mercè. El cantautor de Solsona va presentar els temes del disc que ha enregistrat amb la Cobla Sant Jordi davant un públic nombrós i fidel. En el repertori, alguns temes ja coneguts i altres de nous, poemes musicats, melodies populars actualitzades i algunes versions de cançons en italià i francès que van venir a confirmar la polivalència del cantant i la seva polièdrica personalitat musical. Una personalitat que amb el temps ha guanyat també desimboltura i seguretat dalt de l’escenari, i que s’ha guanyat el públic no només amb les cançons, sinó també amb el seu discurs cultural tenyit d’una manera d’entendre el catalanisme. Així s’entén que espontàniament entre un grupet del públic sorgissin crits de “Roger Mas president, Catalunya independent”, als que el cantant va respondre amb un “avui no toca” molt nostrat.
Sí que va tocar reivindicar alguns dels grans noms de les lletres catalanes, des del Verdaguer que ja va inspirar les Cançons Tel·lúriques, fins a Maragall o Maria Mercè Marçal, sense oblidar Francesc Pujols, a través de la lectura –esperada i aplaudida- d’aquell capítol del ‘Concepte general de la ciència catalana’ sobre la catalanització d’Europa, etc, etc. Pujols també protagonitza la sardana que tanca el disc de Roger Mas amb la Cobla sant Jordi. Aquesta, inclosa inicialment al seu disc ‘Mística domèstica’, juntament amb ‘El dolor de la bellesa”, que està al disc ‘A la casa d’enlloc’, són les cançons que van servir de llavor per al disc i l’espectacle que es va veure a la plaça de la Catedral. I gràcies a la complicitat amb un artista de moltes inquietuds, la Cobla va més enllà de la tradicional sardana per tocar ritmes de jazz, de banda sonora, de chanson i fins i tot una copla, ‘La bien paga’, que en el context polític actual convida a segones lectures.
El viatge musical d’en Roger Mas per tradicions i sonoritats diverses va acabar allà on havia començat, amb una Cobla a la plaça de la Catedral, interpretant una sardana “comme il faut”, La Santa Espina. I així, ja ben encesos els ànims, va ser com el concert va finalitzar entre crits d’“independència”.

Finestres obertes

Segona crònica de la Mostra de Films de Dones que he publicat al Núvol.com.

Un dels grans highlights de la 20a Mostra de Cinema de Dones ha estat ‘Abrir puertas y ventanas’, opera prima de l’argentina Milagros Mumenthaler, premiada a Locarno l’any passat. El film relata, amb enorme economia de mitjans, el pas de l’adolescència a l’edat adulta de tres germanes, orfes de pare i mare, que perden a l’àvia que les ha criat. La directora situa les tres noies a la casa familiar, un espai que pren el seu protagonisme, i que es va transformant a mesura que les tres germanes van obrint aquestes “portes i finestres”, que no vol dir res més que trobar el camí a la vida. Els personatges es defineixen a partir de petits gestos, pràcticament sense paraules, i també a través dels objectes acumulats a la casa familiar: restes de la història familiar i records de la pròpia infantesa que caldrà deixar enrere per iniciar una nova etapa. Mumenthaler deixa que a través d’aquests gestos, mirades i objectes es vagi explicant la història i mostrant el procés de les tres germanes abocades –llei de vida- a prendre les regnes de la seva pròpia vida. La directora es reserva dos moments musicals especialment emotius, dues seqüències similars al principi i al final de la pel·lícula on les cançons completen tot allò que les tres germanes no aconsegueixen expressar amb les paraules. Aquests moments acosten el film de Mumenthaler a la manera de fer de Sofia Coppola, si bé en aquesta destacadíssima opera prima s’hi detecten altres influències, com ara el minimalisme i l’estranyesa de cinema de Lucrecia Martel.

La narrativa enèrgica i irada de la xinesa Xiaulu Guo està molt lluny del minimalisme de Mumenthaler. Es va poder comprovar amb la projecció del film ‘Ufo in her eyes’, que va servir per clausurar la 20ena Mostra, en una agradable sessió a l’aire lliure a la plaça davant la Filmoteca de Catalunya. La pròpia directora va explicar que amb ‘Ufo in her eyes’ ha volgut relatar l’evolució que ha patit la Xina en els darrers 25 anys. Una evolució que ha portat el colós asiàtic de l’economia rural a l’esclat del capitalisme més salvatge, sense que aquesta “revolució” econòmica hagi anat acompanyada d’una regeneració política. La cineasta combina el realisme amb l’humor absurd i surrealista, en un estil que podria equiparar-se (salvant distàncies) amb pel·lícules com ‘Bienvenido Mister Marshall’ o ‘Amanece que no es poco’, que en el seu moment també van trobar la manera de denunciar el sistema en una clau poc convencional. Aquí, el curiós episodi d’una pagesa que creu haver vist un ovni desencadena un seguit de conseqüències que convertiran un petit poble rural en el paradigma de la societat capitalista, gràcies també a la “beneïda” intervenció d’un americà i els seus diners. El film, finançat en part per una productora alemanya, compta amb una excèntrica i breu col·laboració de l’actor Udo Kier, que proporciona alguns dels moments més memorables. El més destacat, una decadent festa –capitalista- sota la pluja mentre els pagesos, pescadors i ramaders es llencen a una violenta lluita per preservar la poca terra que els queda després del destructiu pas d’un sistema que havia de portar progrés i benestar, i només acaba arrossegant tot allò que li passa per davant. La metàfora està més que servida.

A la 2ena Mostra de Dones també hi hagut lloc per a les cineastes més consolidades. Entre les propostes més celebrades, el projecte més recent de la directora francesa Agnés Varda, ‘Agnes de ci de la Varda’. En aquesta sèrie per a la cadena Arte la veterana realitzadora torna a fer gala del seu esperit de flaneur, viatjant d’un lloc a un altre i recollint petits testimonis d’artistes i creadors arreu del món. Jonas Mekas, Miquel Barceló, Manuel de Oliveira i Chris Marker són alguns dels “figurants” d’aquest personal diari filmat d’una de les mirades femenines més refrescants que s’han pogut veure al festival.

Passions al D'A

Segona crònica del Festival de Cinema d'Autor que he publicat a el Núvol.com. La foto és de 'Diamond Flash'.

La platea del D’A dividida entre les grans passions i el desconcert davant la projecció del fenomen del festival. ‘Diamond flash’ convertida en un "hype" i el seu director, Carlos Vermut, rebut amb aureola de culte gràcies als seus dos inclassificables curtmetratges. La seva opera prima també té elements per convertir-se en un nou film de culte del cinema espanyol, si el temps la sap tractar bé. El director sap com crear expectatives i les ha creat, amb la seva pel·lícula, i dins la pròpia pel·lícula: una concatenació de personatges almodovarians en situacions tarantinianes (o potser és a la inversa?) vinculats d’una o altra manera en aquesta producció superlowcost amb superherois de poca monta, segrestos, incestos, tortures, sang… i favada! Entre els agraïments del film apareix el nom de Nacho Vigalondo i no ens pot sorprendre, perquè d’alguna manera ‘Diamond flash’ comparteix amb el director d’”Extraterrestre” aquesta nova tendència que consisteix a importar les claus del cinema fantàstic a la quotidianitat de la vida urbana, i fer d’aquesta raresa un punt de partida cap a qualsevol impossible.

Grans passions –força més unànimes- desperta Werner Herzog, sigui quina sigui la proposta que presenta. En aquesta ocasió, un duríssim i valent documental sobre la pena de mort, ‘Into the abyss’, rodat en la primera persona d’un director que s’implica en allò que relata. Herzog s’oposa radicalment a la pena de mort i així li expressa ell mateix al jove Michael Perry, condemnat per assassinar tres persones en el robatori d’un cotxe en un petit poble de Texas. ‘Into the abyss’ inclou els testimonis dels dos acusats -el segon, condemnat a cadena perpètua- i els familiars de les víctimes i dels assassins, i es va ampliant també amb les intervencions d’altres individus, com el capellà que atén els condemnats a mort o un exfuncionari encarregat d’executar els presos, que d’alguna manera són també víctimes de les seves pròpies contradiccions morals; o els amics i familiars dels joves condemnats, atrapats ells també en vides marcades per la delinqüència i la marginalitat. És aquí on Herzog va més enllà del testimoni morbós del “dead man walking” per oferir un duríssim retrat sobre la realitat social d’una gent sense recursos i amb poques esperances de futur en un sistema que els va a la contra.

La passió d’una dona dividida entre la fidelitat al seu marit ric i avorrit o l’aventura amb un amant jove però sense possibles. ‘The deep blue sea’, l’esperat i molt ben rebut film de Terence Davis, és un grandíssim melodrama amb totes les de la llei. Basada en una obra teatral de Terence Rattigan, Davis posa en imatges aquesta història de passions desaforades en el Londres de la postguerra, en un autèntic treball d’orfebreria visual que regala experiències com la seqüència inicial –amb música i sense diàlegs- que entren des de ja en el top dels grans moments del melodrama. A la contra del film, el seu propi classicisme i la seva adscripció a un gènere tan delimitat, que poden fer semblar ‘The deep blue sea’ una pel·lícula d’una altra època. El text teatral, algunes decisions de la ‘middle class wife’ costen d’entendre en aquest 2012 i tots aquests elements poden arribar a allunyar l’espectador d’aquest film massa fred en ocasions, però que compta amb el gran aval d’una Rachel Weisz senzillament brillant.

La recerca del cadàver en un cas d’assassinat del que no se n’acaba de treure l’entrellat és el pretext darrere ‘Once upon a time in Anatolia’, la pel·lícula de Nuri Bilge Ceylan amb títol de conte que ens acompanya per les superfícies i ens insinua les profunditats d’un país, una societat i un sistema que no acaba de funcionar. El director, com el metge forense que fa dissecció d’un cadàver per descobrir les causes reals de la mort, observa el seu país advertint-nos d’allò que està present però no volem veure: el malestar, la mentida, la pèrdua de rumb. Bilge Ceylan aconsegueix captivar amb les seves imatges quan l’al·legòric missatge de fons potser se’ns escapa, deixant-nos amb ganes de poder aprofundir més en aquesta obra de múltiples lectures.

Aquestes han estat algunes de les sessions més destacades de la part final del Festival de Cinema d’Autor de Barcelona. El D’A també ha aixecat passions, les llargues cues, les sales plenes, les acalorades tertúlies post-sessió a la porta, les pinzellades ràpides a twitter i, sobretot, les ganes de veure bon i diferent cinema, ho constaten.