Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris festival d'estiu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris festival d'estiu. Mostrar tots els missatges

dijous, d’agost 14

Fent el gandul



Ens agrada fer el gandul, i si a sobre et posen una pel·lícula de gratis, qui és el maco que diu que no? Aquesta és la clau de l'èxit d'aquest peculiar festival de cinema a la fresca que cada estiu s'instal·la al pati del CCCB i que s'anomena, molt atinadament, Gandules. Les pel·lícules comencen a les deu de la nit però a quarts de vuit del vespre ja hi ha gent fent cua per aconseguir una de les gandules de primera fila que venen a justificar el nom del festival. A quarts de nou, la batalla per aconseguir una simple cadira de fusta adopta tints èpics i a les nou, és del tot impossible accedir al recinte: no hi cap més gent, i el que és pitjor, pràcticament ja no queden entrepans. Però com que ens agrada fer el gandul, aguantem això i més. I els promotors de la cosa, llestos ells, aprofiten per programar les pel·lícules més invisibles i minoritàries que poden i aconsegueixen, d'aquesta manera, una altra fita històrica: que centenars de ganduls embogits descobreixin directors diferents com Johan van der Keuken, Hou Hsiao-Hsien, Ousmane Sembene o Youssef Chahine. I així és com es converteix una bona idea en un esdeveniment gafapasta, tal i com demostra aquesta fotografia tan lamentable feta amb el meu mòbil.



Doncs bé, dimarts passat, després d'una batalla èpica per aconseguir dues cadires i més d'una hora i mitja d'espera, vam aconseguir fer el gandul i veure un d'aquests meravellosos documentals en els quals Werner Herzog sembla que ha trobat la pedra filosofal. Encounters at the end of the world, que per cert s'estrenava en aquesta sessió i ves a saber si es podrà tornar a veure mai més, és una joia del documental rollo Nationat Geographic, però amanit amb les suficients dosis de friquisme i espiritualitat com per convertir-la en something completely different.

Herzog té una altra pel·lícula absolutament meravellosa que es titula The Wild blue yonder. En aquesta peli, Brad Dourif interpreta un alienígena que viu a la terra i que relata l'històric viatge d'una nau espacial cap a un planeta, Yonder, situat en els límits de l'univers conegut. Per representar els astronautes passejant per l'espai, Herzog va fer servir en realitat les imatges d'uns submarinistes fent immersions a l'Antàrtida. Mireu el tràiler:



Arran de la fascinació que va sentir per aquestes imatges, el director es va proposar de viatjar fins a aquest recòndit indret del planeta. I així és com comencen aquests Encounters at the end of the world. Herzog visita els campaments de diferents punts de l'Antàrtida per mostrar la forma de vida de naturalistes, geòlegs, filòsofs i científics que viuen entre pingüins i foques, i sota l'amenaça permanent del canvi climàtic. El realitzador, que alhora fa de narrador, dóna una visió humanista, divertida i sensible de la vida en aquest indret a partir del testimoni de personatges solitaris, extravagants i poètics, refugiats entre els icebergs per motius ben diversos, tots ells amb una particular filosofia del món i convertits també exemple extrem de l'enfrontament de l'home amb la naturalesa.

diumenge, de juliol 20

Festival d'estiu: l'autèntica tragèdia



La cita: Dilluns, dia 21. 22.00. Teatre Grec

Review: El vencedor no tindrà pietat del vençut. No hi haurà consideració per als infants que sobrevisquin. No hi haurà respecte pels déus caiguts. Las troyanas ens transporta a l’últim dia de Troia, una ciutat ja vençuda, i explica la història de les seves dones, condemnades a caure en els braços dels comandants vencedors. Mario Gas dirigeix aquesta adaptació d’un text on les dones són protagonistes: Andròmaca, vídua d’Hèctor; Hècuba, antiga reina de Troia; Cassandra, sacerdotessa ignorada; Helena, bressol de tota una guerra...

+ informació: sobre l'estrena de l'obra a Mèrida

Review: L'estrena de Las troyanas al Grec va ser tot un esdeveniment social, ple d'estrelles i personalitats del món teatral (vaig identificar Fernando Guillén Cuervo, Josep Maria Pou, Boris Ruiz, Angel Llatzer, Constantino Romero...). La maravellosa presència de Glòria Muñoz omple l'escenari del dolor i la ràbia de les dones troianes, alçades en veu d'un poble vençut, plenes de sang i abandonades en una platja de sorra, a les portes d'una Troia en flames, una escenografia emotiva com el mateix text. Muñoz forma part d'un imponent póquer d'actrius que també inclou Anna Ycobalzeta en el desencaixat paper de Cassandra, Clara Sanchis fent de la femme fatale Helena de Troia i Mía Esteve com a Andrómaca, una mare desfeta davant l'execució del seu fill. Aquest és un dels molts moments intensos d'un muntatge que fa saltar les llàgrimes des de la tercera línia de diàleg, que encongeix el cor, que remou consciències, i que des de fa més de dos mil anys, crida desesperadament contra l'absurditat de la guerra.


divendres, de juliol 18

Festival d'estiu: el ciutadà Orson Welles



La cita: Diumenge, dia 20. 18.30h. Teatre Romea

Preview: L’endemà del seu darrer aniversari, Orson Welles enregistra anuncis de menjar per a gossos i laxants en un estudi de Los Angeles amb la col·laboració d’un jove tècnic de so. Vell i esgotat físicament, el director de Ciutadano Kane espera una trucada de Steven Spielberg que li permeti acabar la seva adaptació de Don Quixot en una darrera afirmació del seu talent creatiu. Mentre es debat entre la realitat i aquesta quimera, Welles rememora episodis destacats de la seva intensa activitat en el cinema, el teatre, la ràdio i també la màgia. Una obra de Richard France adaptada i dirigida per l’escriptor cinematogràfic Esteve Riambau.

+ informació

Review: Orson Welles vist des dels ulls d'un autèntic fan, el crític Esteve Riambau, que reviu el polifacètic cineasta en la pell d'un altre dels grans, Josep Maria Pou, autèntic beneficiari d'aquest muntatge excessivament convencional, però absolutament honest. El text de Richard France aprofundeix poc en la psicologia del magnífic creador de Ciutadà Kane, i opta per relatar fets objectius en la primera persona d'un Orson Welles crepuscular. L'obra, pràcticament un monòleg de Pou puntejat ocasionalment per un secundari que no era gens necessaris, resulta potser massa plana, però és interessant sobretot en la reflexió de l'artista incomprès, de l'home avançat al seu temps i sobretot, extraordinàriament voraç i ple de vida i energia creadora.


dimecres, de juliol 16

Festival d'estiu: l'espiritualitat del kung-fu


La cita: Dimecres, dia 15. 21.30h. Teatre Grec de Barcelona

Preview: Els sutra són els discursos pronunciats per Buda o per alguns dels seus deixebles. Dins el context budista, la paraula designa també els aforismes i les normes que regulen la vida de cadascú. Sutra és també el nom de l’espectacle amb què Sidi Larbi Cherkaoui torna a Barcelona. El reputat coreògraf, amant de les arts marcials, s’ha proposat desvetllar l’espiritualitat que hi ha al darrere del kung-fu. Després de conviure amb els monjos del temple de Shaolin a Dengfeng, Cherkaoui ha pogut recuperar el context d’aquest art marcial i revelar la filosofia que el va fer néixer. En aquest viatge l’acompanyen el reconegut escultor Antony Gormley, que ha dissenyat i delimitat l’espai on els monjos evolucionen, i també el compositor Szymon Brzóska, que ha creat peces musicals basades en l’ambient que es respira al temple i els seus voltants: el paisatge, l’atmosfera, les converses amb el mestre... El viatge que han fet aquests tres artistes, en companyia dels monjos, no és al passat, sinó a l’interior de l’esperit, on les distàncies entre l’Orient i l’Occident es fan més petites del que pensem.

+ informació: Crònica a El País.

Review: Fans de Bruce Lee i amants de la dansa, espiritualitat i acrobàcies, lluita i bellesa, vida i mort. Un únic cos descomposat en fragments, un demiürg extrany enfrontat a la seva pròpia creació, el tot permanent i la seva mutabilitat constant, la fusió d'Orient i Occident en un espectacle que només és possible ara, en aquest precís moment, que és l'únic realment existent.



dijous, de juliol 10

Festivals d'estiu: l'herència de Billie Holiday



La cita: divendres 11, 21.30. Palau de la Música

Preview: "És més divertit interpretar les emocions masculines que les femenines", diu la cantant Madeleine Peyroux. Divendres, al Palau de la Música, oportunitat fabulosa de gaudir amb aquesta jove diva del jazz, que inclou en el seu repertori temes de Leonard Cohen o Tom Waits. L'any 1996 va publicar el seu primer àlbum, un treball que revelava una extraordinària intel·ligència en el qual la cantant aportava una intuïció semblant en material associat a Billie Holiday, Bessie Smith i Patsy Cline. Half the Perfect World, produït per Larry Klein, serveix tant de complement com de contrapunt del seu predecessor, Careless Love de 2004, que va deslligar elogis generalitzats i que va vendre més d'un milió de còpies en tot el món.

+ informació: Entrevista a El Periódico.

Review: Es va fer pregar, però l’entusiasta públic que va omplir el Palau de la Música va aconseguir que Madeleine Peyroux sortís per segona vegada a l’escenari a regalar a la claca catalan un bis del tot improvisat –es va veure en el desconcert dels músics-. Després de la confusió, la cantant nord-americana es va quedar sola a l’escenari i, guitarra en ma, va obsequiar-nos amb una fabulosa versió de La vie en rose. La presència de la chanson en el repertori d’aquesta “all american jazz girl” és la peculiaritat que fa diferents els seus concerts, com es va demostrar ahir al Palau. Amb l’actitud d’una cantant de bar de carretera, la Peyroux es va ficar a la butxaca ben aviat un públic fidel i amb ganes de gaudir amb un repertori de jazz i blues que combina temes propis amb versions d’estàndars –Smile- i clàssics moderns –Dance me to the end of love o Everybody’s talking-. Improvisació, sentiment i humor en una veu privilegiada recolzada pel talent de quatre immensos músics que la van acompanyar en una vetllada realment especial.


dimarts, de juliol 8

Festival d'estiu: violència a la societat



La cita: Dimecres 8, 21.30. Teatre Monumental de Mataró

Preview: El director teatral mataroní Josep Rodri mostra a Làcrima les diferents tipologies de violència presents a la societat, seguint els passos de Violències i Morir a Bagdad, les seves obres anteriors. Làcrima recupera algunes de les escenes de violència vistes en l'obra anterior del director, Violències. La majoria, però, són noves, adaptades a l’escenari tradicional, i acompanyades de projeccions, amb l’objectiu de fer un teatre més atractiu, entretingut (que no banal) i accessible per al gran públic.

+ informació

Review: Decebedora, lamentablement, la proposta de Rodri al voltant de la violència. L’obra repassa les modalitats de violència més comú a la societat contemporània, a partir d'esquetxos que es basen en idees visuals de més o menys impacte, però que cauen en força tòpics i que no acaben de suggerir una reflexió de conjunt que vagi mes enlla de l'evidència. Manca ritme i també un major treball en la direcció dels actors.


dilluns, de juliol 7

Festival d'estiu: dansa, fado, revolució



Divendres, els carrers de la ciutat dansaven. Diumenge, Mataró era Lisboa però els fados de Névoa sonaven en català. Avui, la revolució del 68 torna a ser possible, si Godard vol. A mesura que la temperatura puja, l'agenda s'omple d'actes... L'activitat cinèfila habitual de l'Espai Isidor es dissimula entre espectacles de dansa, música, xerrades i exposicions que volem compartir amb vosaltres. Les aplegarem en aquest suplement espontani i anàrquic batejat genèricament, a falta d'un nom millor, com a Festival d'estiu. Mirarem de fer prèvies i reviews amb propostes que ens semblen interessants. També esperem i acceptem suggeriments.