Regles bàsiques per sobreviure als zombies

Bienvenidos a Zombieland suposa un petit canvi de rumb en les pel·lícules de zombies americanes després d’una temporada en que el subgènere ha destacat per la seva gravetat i per la intenció d’expressar amb els seus propis codis un cert tipus de malestar post 11 S, tal i com confirmen els darrers films de George A. Romero i Joe Dante. Lluny de la voluntat de fer servir el gènere per la crítica social, Bienvenidos a Zombieland es presenta com un entreteniment desenfadat i autoparòdic, al voltant d’una colla d’herois per casual que converteixen la urgència de la supervivència en tot un tractat al voltant de “l’art” de matar zombies. El film inclou una divertida aparició de Bill Murray fent de si mateix en un Hollywood desolat habitat únicament per zombies –interpretació a gust de l’espectador- que serveix per dividir-lo en dues part diferenciades. En la segona, Bienvenidos a Zimbieland perd la frescor inicial i tendeix cap a una previsible traca final en forma de sangria de zombies. És força divertida, però no supera la primera part i els seus exemples sobre com s’han d’aplicar les regles que configuren el catàleg de normes bàsiques per sobreviure als atacs de zombies afamats que regeix la vida i l’acció dels protagonistes, i que és la gran aportació al gènere d’aquest film que signa Ruben Fleischer.

Crítica publicada a Capgròs

Terror domèstic

Hi ha una tendència actual del cinema de terror basada en confondre ficció i realitat i que ha aconseguit que films de baixíssim pressupost es converteixin en rentables èxits de taquilla per les expectatives i el morbo que generen al seu voltant. El proyecto de la bruja de Blair és el títol més representatiu d’aquesta onada que podria incloure també l’espanyola REC i la més recent Paranormal Activity. Aquests films tenen un altre element en comú: l’ús de les càmeres de vídeo casolanes com a recurs per fer creure que allò que es mostra són autèntics fets reals. No és pas un recurs nou, només cal recordar la mítica Holocausto caníbal, però en plena era de les noves tecnologies, que els esperits es manifestin a través de les càmeres de vídeo digitals no deixa de ser una forma peculiar de parlar dels fantasmes de la pròpia societat. I per això només cal veure films japonesos com Ringu i derivats.

Però el recurs de les càmeres de vídeo resulta també una bona forma d’abaratir costos i aconseguir infalibles resultats, perquè res acaba resultant més terrorífic que les vides quotidianes súbitament alterades per misteris, éssers estranys o fenòmens paranormals. Amb només 15000 dòlars de pressupost, el director d’origen israelià Oren Peli ha fet possible una de les sorpreses més inesperades –i discutides- de l’any. Paranormal activity recull les suposades gravacions casolanes d’una parella de San Diego desapareguda en misterioses circumstàncies. A través dels vídeos descobrim que, lluny del crim passional que podia aparentar, s’hi amaguen una sèrie de successos relacionats amb una presència maligna i sobrenatural que amenaça la vida de la parella. Sorolls estranys, aparicions inesperades, objectes que es mouen sols i altres ensurts diversos són l’arsenal al que recorre el director per crear por en l’espectador. No sempre ho aconsegueix, principalment perquè una sèrie d’incoherències de guió, condicionades per la necessitat de fer entenedora la història acaben derivant a una greu manca de credibilitat i versemblança del propi relat. Paranormal activity es reserva algun ensurt memorables i no se li pot negar el seu plantejament d’entrada engrescador, dos aspectes a destacar d’un experiment que resulta, malgrat tot, força decebedor i erràtic.

Crítica publicada a Capgròs

El que li passa a Esther

Inesperadament, el cinema d’arrel catalana està traspassant fronteres a través del cinema de terror. Rec i Rec 2 han portat el nom de Jaume Balagueró i Paco Plaza fins als cinemes dels indrets més insospitats i un film de gènere amb tints apocalíptics i tocs de drama, Infectados, ha obert les portes de Hollywood als joves germans Àlex i David Pastor. A Hollywood també sembla força ben integrat un altre català, Jaume Collet-Serra, que després de les truculències de La casa de cera s’endinsa en un terror més psicològic amb la notable La huérfana, preestrenada amb gran èxit al recent festival de cinema de Sitges. A partir d’una història que, d’entrada, presenta poques possibilitats –l’adopció d’una nena òrfena que es va desvetllant com una autèntic malson–, Collet Serra no només aconsegueix un tens i rabiós psicothriller. Sobretot, el que aconsegueix és marcar una nova fita amb un inesperat gir de guió que demostra que, fins als guions més trillats se’ls pot donar la volta per explicar una cosa nova. El pols en la realització fa molt també a favord d’aquesta pel·lícula que també compta amb una interpretació digna de menció tan per part de l’estrella de torn, Vera Farmiga, com de la joveneta Isabelle Fuhrman, tot un descobremint en la pell d’aquesta Esther a qui, realment i com diu la publicitat del film, li passa alguna cosa: que ha entrat directa a l’olimp dels infants diabòlics i malvats del món del cel·luloide.

Crítica publicada a Capgròs

Space oddity

Duncan Jones explota amb certa gràcia, però sense abusar, la circumstància de ser el fill de David Bowie en la seva targeta de presentació com a director de cinema, Moon, amb la que s’ha imposat en la recent edició del festival de cinema de Sitges. D’entrada, no costa gaire veure en Moon un intent de convertir Space Oditty en pel·lícula. El film conté prous elements com per poder parlar d’un homenatge al famós tema de David Bowie, però també amb suficient entitat pròpia com per considerar-la una obra personal que va més enllà de la influència paterna. Personal, i no sense risc, el que suposa tirar endavant una pel·lícula de ciència ficció amb un únic personatge –solvent Sam Rockwell- i uns efectes especials artesanals que doten el film d’una singular estètica retro i la diferencien de les grans produccions que actualment es basen en l’explotació dels recursos i efectes digitals. Interessant, tanmateix, és el tema de fons de la pel·lícula, el de la clonació i les seves implicacions ètiques i existencials, que Jones toca a partir de l’evolució d’un personatge aïllat en una estació espacial lunar. Les raons de l’existència d’aquesta estació lunar aporten un afegit ecologista a aquest conte humanista en clau de ciència ficció. El film també inclou petites però simpàtiques guinyades d’ullet a tot un referent, el 2001 de Kubrick, especialment amb el robot intel·ligent Gerty, una mena de Hal 9000 que, quan arriba el moment de la revolta, també es capaç de mostrar iniciativa pròpia.