L'orgull de la proximitat

He publicat aquest article al bloc de la Fundació Escacc [enllaç].

Un estudi recent elaborat per Crowd DNA per encàrrec de la Newspaper Society’s Living Local conclou que un 45% dels ciutadans britànics perceben els diaris i digitals locals com els mitjans més fiables. A més, un 73% considera que la premsa local fa augmentar l’orgull de pertànyer a la zona en qüestió. Tot i tractar-se de dades referides als lectors de premsa britànics, els resultats de l’enquesta defineixen clarament els reptes que tenen avui els mitjans d’àmbit local de casa nostra. Reptes que giren al voltant d’aquest concepte genèric que és la “proximitat” i que pren nous significats en un món globalitzat, on les distàncies es tornen relatives i l’accés a la informació, immediata i generalitzada. Però paradoxalment, és en aquest marc en què la necessitat de referents propers i reconeixibles es torna més necessària i on ha de pivotar l’activitat de la premsa i els mitjans locals, dits també per aquest motiu, de proximitat.

Hi ha una fractura important entre les edicions escrites i les digitals dels diaris i setmanaris locals. Som conscients –tota la premsa avui ha de ser-ho- que Internet ens imposa un ritme que obliga a respondre de forma immediata a les exigències del lector. Però també hi ha un sector de la població, encara força ampli, que no té aquesta pressa (o que, senzillament, no té accés a Internet), i que per tant ja confia en què la informació important li acabarà arribant per altres canals. Sobretot aquella informació que no trobarà en els mitjans generalistes, que acostuma a ser la que fa referència al seu entorn més immediat. Els setmanaris locals de premsa gratuïta continuen desenvolupant aquesta tasca convençuts de la seva vigència, i conscients també de l’exigència d’un públic que molts cops s’acaba convertint en objecte o protagonista de les històries i notícies. Aquest públic exigeix un rigor i fiabilitat que, segons percep, li arriba més fàcilment a través de la tasca dels periodistes instal·lats al territori, que coneixen la realitat de què parlen perquè també la viuen i en formen part. Així és com la premsa local s’ha guanyat aquesta petita quota de prestigi. Que no ha estat fàcil.

La premsa local corre el risc de perdre el terreny guanyat en el salt del paper a la xarxa. Els mitjans locals que en paper són un referent es troben a Internet amb una dura competència, la dels nous portals, blogs i xarxes socials de tota mena per on es difon tanta i tanta informació, molts cops poc contrastada, esbiaixada o interessada. En aquest context, el lector ha de poder confiar també en la informació que li ofereix la versió digital del diari o el setmanari local. Hi ha de trobar el mateix rigor i fiabilitat i ho ha de poder fer, a més, de forma immediata. Les webs de mitjans que funcionen únicament com un simple contenidor dels continguts publicats en el paper, que no s’actualitzen, no permeten interacció i no són dinàmiques, no han entès res. I la realitat és molt tossuda. L’altre extrem, la precipitació, ens pot fer caure en els vicis acomodaticis del “copy & paste” o del “tirem d’agència”, recursos que haurien de ser suports puntuals però no pràctiques habituals. També és cert que la precarietat laboral que pateix avui el periodista ens aboca a una realitat que juga a la contra en la batalla per la nostra quota de prestigi en el camp 2.0. Però el repte, l’objectiu, ha de ser l’equilibri entre la necessària immediatesa que reclama la xarxa, i la dignificació dels continguts que s’hi aboquen. O dit d’una altra manera, cal donar-li a l’espai digital un valor que no sempre se li exigeix. En aquest procés, cal reivindicar la figura del periodista professional i amb experiència per tractar la informació, obtenir-la i elaborar-la. I per la seva idiosincràsia, els mitjans digitals locals poden liderar aquesta transformació.

La revolució de les xarxes socials, l’eclosió de twitter i facebook, ha obligat els mitjans i als seus periodistes a aprendre noves formes de relacionar-se. Ja no es pot negar la influència d’aquests canals, cal ser-hi present i fer-ne un ús intel·ligent, mirant d’entendre el seu llenguatge propi i les seves convencions, sense menystenir el paper que han de jugar en la tasca informativa. Fins ara, els periodistes locals sabíem que ens podíem trobar els protagonistes de les nostres històries a la cua del súper o al gimnàs, amb la responsabilitat i les conseqüències que això comporta. Ara, molts d’ells també són a twitter i a facebook. Si volem continuar onejant la bandera de la proximitat amb aquell mateix orgull, aquesta ha de ser, des de ja mateix, una altra ruta obligada.

Els ponts entre les persones

La reconstrucción del puente costará unos diez millones de dólares, y cuando esté acabado, puede que este año o quizás el siguiente, se escucharán salvas, se harán fotografías, volverán los autobuses cargados de turistas, se instalarán los vendedores de recuerdos y Mostar se proclamará una ciudad reconciliada. Pero el hombre que habrá hecho estos posible, l'ingénieur des ponts et chaussées, no está seguro de que su puente pueda aguantar todo este peso simbólico. Será un nouveau vieux pont, porque no hay forma de volver al que construyó Hayreddin, al igual que no hay forma de retornar al Mostar anterior a la llegada de la locura. El ingeniero se da cuenta de que el proyecto del puente trae a colación una de las conclusiones esenciales de todo proceso de construcción nacional: ¿cómo se tienden puentes entre las personas? ¿Cómo se puede ayudar a la gente a reconciliarse? En realidad, ¿pueden hacer algo los extrangeros? Y ¿qué decir del poder de la belleza? Lo más duro de la historia de Mostar es que la belleza del puente no lo protegió de la locura. Queremos creer que la belleza puede ayudar a la gente a resistirse a la llamada de la muerte y la discordia. Sólo el tiempo dirá si la belleza dispondrá de una segunda oportunidad.

Aquest fragment pertany al llibre El nuevo imperio americano de Michael Ignatieff, i ve a tomb del documental Els ponts de Mostar, que han fet una colla de joves mataronins encapçalats pel company periodista Joan Salicrú, i en el qual, a través de diversos testimonis que van patir en primera persona la guerra dels Balcans, intenten mostrar com queden les coses en un país, en una ciutat, si no hi ha un veritable procés de reconciliació. Dimecres 18 el van presentar en una projecció al Foment Mataroní, però si no hi vau poder ser, el podeu veure sencer -us el recomano- a través d'aquest blog.

La vida del periodista

Ho he tret del llibre El político y el científico, de Max Weber:

La vida del periodista, por el contrario, es azarosa desde todos los puntos de vista y está rodeada de unas condiciones que ponen a prueba la seguridad interna como quizás no lo hace ninguna otra situación. Y tal vez no sean lo peor de ella las experiencias frecuentemente amargas de la vida profesional. Son precisamente los periodistas triunfantes los que se ven situados ante retos especialmente difíciles. No es ninguna bagatela eso de moverse en los salones de los grandes de este mundo, en pie de igualdad con ellos y, frecuentemente incluso, rodeado de halagos, originados en el temor, sabiendo al mismo tiempo que apenas haya uno salido, tal vez el anfitrión tenga que excusarse antes sus demás invitados por tratar a los "pillos de la prensa". Como tampoco es ciertamente ninguna bagatela la obligación de tenerse que pronunciar rápida y convincentemente sobre todos y cada uno de los asuntos que el "mercado" reclama, sobre todos los problemas imaginables, eludiendo caer no sólo en la superficialidad absoluta, sino también en la indignidad del exhibicionismo con todas sus amargas consecuencias. Lo asombroso no es que haya muchos periodistas humanamente descarriados o despreciables, sino que pese a todo, se encuentre entre ellos un número mucho mayor de lo que la gente cree de hombres valiosos y realmente auténticos.

Lliçons magistrals

Lliçons magistrals d'independència i ètica periodística, d'humanisme polític, de compromís social, de patriotisme i de cinema. En petites dosis concentrades a Lions for lambs.