Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris teatre. Mostrar tots els missatges

divendres, de gener 3

Cinema i Empresa: 'Èxit a qualsevol preu' i la competitivitat agressiva

http://media.salon.com/2012/10/glengarry_rect.jpg

Un grup de venedors d’una agència immobiliària són obligats a competir de forma sagnant per conservar la seva feina: el que vengui més guanya un cotxe, el segon un joc de ganivets, i tota la resta seran acomiadats. L’ambició d’uns i la desesperació dels altres aboca aquests venedors a una carrera sense escrúpols plena de mentides, enganys i traïcions. Aquest és el punt de partida de Glengarry Glen Ross, traduït a casa nostra com Èxit a qualsevol preu, l’adaptació cinematogràfica d’una de les peces teatrals més conegudes dels dramaturg nord-americà David Mamet i un cru retrat de la competitivitat agressiva i l’obsessió de les vendes portada a l’extrem.

La pel·lícula, dirigida per James Foley, compta amb el protagonisme d’Al Pacino, Jack Lemmon, Kevin Spacey, Ed Harris i Alec Baldwin, que afegeix a l’interès del text, el plaer de gaudir d’un tour de force interpretatiu d’alt nivell. Escrita l’any 82, l’obra teatral descriu, amb l’estil sec i contundent que caracteritza l’obra de Mamet, els extrems als quals es pot arribar a una empresa mancada de responsabilitat i ètica.

Blake, el personatge interpretat per Alec Baldwin, amb el seu agressiu speech, és un exemple de la motivació negativa, la que vol imposar la por i la pressió com a motors per a fer moure els treballadors cap als objectius de l’empresa. Ell és l’encarregat d’anunciar a la plantilla la nova estratègia de l’empresa, que els obliga a entrar en una competició sagnat per aconseguir vendre més que els demés per poder conservar el seu lloc de feina.

A partir d’aquí, Èxit a qualsevol preu mostra les opcions que prenen els diferents treballadors per fer front a la situació. Així, per exemple, assistim a la conversa entre Ed Harris i Alan Arkin en la qual parlen sobre les vendes, la pressió, la tensió i els Les dificultats del mercat, una situació que els acaba abocant a plantejar-se d’entrar a robar arxius amb dades per revendre-les a la competència.

Una altra de les actituds mostrades és la que adopta el personatge interpretat per Al Pacino, que representa al treballador ambiciós i motivat, que sap com guanyar-se la confiança del seu client en un monòleg molt persuasiu que contrasta amb l’agressivitat de les paraules inicials d’Alec Baldwin.

Per la seva banda, Jack Lemmon dóna vida a un venedor veterà en hores baixes que, per assolir els seus objectius, fa servir aspectes de la seva vida personal -la seva filla malalta- per aconseguir l'empatia del seu cap.

El film recorda que no tot val en el món dels negocis i que des de l’empresa s’han de poder fixar uns objectius raonables. D’una altra manera, només s’alimenta una dura competència que, com a la pel·lícula, pot tenir conseqüències devastadores per als empleats i l’empresa.

dimecres, de març 20

El teatre de les convencions socials



El gran encert de Joe Wright a l’hora d’encarar-se a un tòtem literari com és ‘Anna Karenina’ ha estat el de fugir de l’adaptació canònica i convencional i buscar nous recursos per explicar d’una forma diferent una història que al cinema ja s’ha vist en diverses ocasions. Amb la inestimable col·laboració del guionista i dramaturg Tom Stoppard, Wright ha apostat per la teatralització del relat, una decisió que li prova molt bé a aquesta nova adaptació cinematogràfica de l’obra de Tolstoi, que té en Keira Knightley el rostre de la tràgica Karenina.

Així, fugint del realisme de la novel·la però al mateix temps mantenint-se fidel a la seva essència, Wright ha convertit els personatges en protagonistes d’una representació teatral: l’acció té lloc dins un teatre (escenari, platea i bambolines) on els actors es mouen de forma deliberadament impostada entre falsos escenaris, com falses i impostades són les hipòcrites convencions socials que Tolstoi retrata i denuncia en la seva obra mestra. De la mateixa manera, quan els personatges trenquen amb aquesta impostura i es mostren tal com són –per exemple, quan la Karenina es relaciona amb el seu amant, o els fragments de la vida al camp- les escenes se situen en escenaris realistes que contrasten amb la ficció que té lloc dins el teatre.

Aquest aspecte és el punt més interessant d’aquesta ‘Anna Karenina’ que, per la contra, pot arribar a fer-se feixuga per aquest afany del director i el guionista d’incorporar, encara que sigui de forma puntual i amb pinzellades, el màxim de situacions i trames del llibre, algunes de les quals no s’acaben d’entendre per la síntesi que se’n fa. Tot i això, hi ha més pros que contres a favor d’aquest nou exercici narratiu del sempre interessant director d’’Expiación’.



Crítica publicada a Capgròs

divendres, de juny 15

Confessions



Dijous passat, dia 14, un grup de noies convidades per Lets Bonus (gràcies a en Ricard i la Trina per la invitació) vam assistir a la representació de l’obra ‘Confessions de dones 30’ al Club Capitol de la Rambla de Barcelona. Lets Bonus va convocar un grup de twittaires perquè diguéssim la nostra durant i després de la funció, en una experiència de teatre 2.0 similar a la que ja es va fer amb les funcions prèvies de l’obra ‘Íncubo’ a la Villaroel. La platea, aquesta vegada, va estar literalment ocupada pel públic femení, com era de suposar en una funció que, aparentment, no enganya a ningú: està totalment enfocada a les dones de 30. Les protagonistes són tres dones de trenta i tants que comparteixen confidències sobre la seva vida sentimental, l’amor, el sexe, les aventures, les relacions amb els homes, amb les mares i amb les amigues. L’obra comença en format de monòleg però fa un tomb per convertir-se en una mena de comèdia de situació en que les tres amigues s’expliquen els seus petits secrets i confessions mentre es preparen per a una cita nocturna.

Destaca en primer lloc la naturalitat, el “desparpajo” i la complicitat que es crea entre les tres actrius, Meritxell Huertas, Mònica Pérez y Yolanda Ramos, que no tenen cap vergonya en aparèixer dalt de l’escenari en roba interior, depilant-se, posant-se cremes facials i, en definitiva, fent a dalt d’un escenari allò que totes fem en la nostra intimitat. Les converses i situacions resulten tan increïblement reals que per moments sembla que les tres actrius estiguin improvisant el text o, directament, explicant la seva pròpia vida. Així és com aconsegueixen connectar ràpidament amb aquest públic femení que ocupa la platea i que va aplaudir amb ganes al final de la funció.

En sortir, pensava en el valor que havien tingut els pocs nois que havien assistit a la sessió, i ja estava a punt de fer un tweet avisant que l’obra no és apta per al públic masculí, quan em vaig adonar que el text de ‘Confessions de dones de 30’ està signat per un home, Domingos Oliveira. Increïble! I en el programa de mà, em va agradar aquesta reflexió del director, Edu Pericas: “Sempre he cregut que les converses entre dones són molt més divertides que les converses entre homes. Quan les dones parlen en confidència entre elles són més desinhibides, més mordaces, més picants, més rialleres. I no és el què, és el com parlen de les coses, el que fa que siguin més hilarant”. I és exactament això el que ofereix aquest espectacle de “Confessions”. Així que nois, no us talleu, i acompanyeu les vostres companyes o amigues al Club Capitol. La diversió està més que assegurada.

Podeu consultar els tweets que es van fer durant la funció a l'etiqueta #loconfieso

Aquí teniu la foto del grup de twitaires amb les actrius de l'obra.






dimecres, de novembre 23

Atrapats en la pròpia hipocresia


Després de la triomfal ‘El escritor’, la nova pel·lícula de Roman Polanski és l’adaptació de l’obra teatral de Jazmine Reza ‘Un déu salvatge’. Tot i l’aparença de film d’encàrrec i de tractar-se, òbviament, d’una obra menor dins la seva filmografia, Polanski s’ha intentat fer seva la proposta i l’ha sabut impregnar d’aquell sagnant humor negre que supura en totes les seves pel·lícules. El director també ha trobat el to adient a una obra tragicòmica on la situació exposada es presta a caure fàcilment en patètics excessos. Però tot i això, la dependència al text teatral comporta una sèrie de servituds que obren el debat sobre els límits entre l’adaptació cinematogràfica i el teatre filmat. Polanski intenta buscar altres escenaris com ara el passadís de l’ascensor, però tot i així no aconsegueix sortir massa de la rutina de tenir quatre personatges en un sol espai.

L’elecció del repartiment és sens dubte el factor més destacable d’aquesta adaptació teatral. El quartet de luxe integrat per Jodie Foster, Kate Winslet, John C. Reilly i sobretot Christoph Waltz són la clau per a l’èxit d’aquest film que denuncia les falses aparences i la hipocresia social, i que de rerefons també aborda el tema de l’educació dels fills en una societat on es pensa una cosa i s’actua de la contrària. Els protagonistes de l’obra són dos matrimonis enfrontats en la defensa dels seus fills respectius, un dels quals ha estat víctima de l’agressió de l’altra. A partir d’aquí, es plantegen reflexions sobre la culpa, el penediment o la responsabilitat, al mateix temps que van aflorant les falsedats, contradiccions i hipocresies de la classe benestant. Polanski mostra aquests dos matrimonis atrapats en la seva pròpia hipocresia, en una fórmula on molts hi ha volgut veure la influència de ‘El ángel exterminador’ de Buñuel.

Crítica publicada a Capgròs

dilluns, de gener 24

Teatre 2.0


Al Teatre, abans de la funció, una veu per megafonia et recorda sempre que apaguis el mòbil. Dilluns passat, dia 17, el centenar d’assistents aplegats a la sala Villaroel vam esclatar a riure quan vam sentir la veu pregravada que ens ho tornava a recordar. Per primera vegada en un teatre tenir el mòbil no només estava permès, sinó que era, com qui diu, obligatori. Assistíem a la primera representació de l’obra ‘Incubo’, una funció prèvia especial per a internautes de tipologia diversa (tuitarires, blogaires, facebookerus) convidats a dir la nostra a la xarxa sobre l’experiència que estàvem a punt de veure i viure. Quan la Trina Milan em va fer la proposta no m’ho vaig rumiar ni un segon. Tinc blog, facebook i twitter i crec, per experiència personal, en les immenses possibilitats de comunicació i interrelació que ofereixen aquestes eines. Possibilitats que cal continuar posar a prova, com vam fer en aquesta sessió de teatre 2.0 tan especial.

Abans de l’obra ens van donar instruccions: seure a partir de la tercera fila per no molestar els actors amb les llums del mòbil; piular les sensacions que ens anés provocant l’obra i sobretot, sobretot, no explicar el final. Confesso que piular durant l’obra se’m va fer estrany: em semblava com si fes una malifeta i tenia la sensació que en qualsevol moment em cridarien l’atenció. Però no, mica en mica ens vam deixar anar i fins i tot, enmig de l’obra, es van anar establint petites converses entre els piuladors presents al públic i aquells que ens estaven seguint des d’altres indrets de la xarxa. Al principi tampoc tenia massa clar quina mena de comentaris piular, però aquí, cal admetre que l’obra ajudava. Íncubo no és una obra de teatre convencional, sinó que ella mateixa es planteja un joc on el text és tan important com els efectes de so, les llums, la música i altres elements propis del món audiovisual. Els girs de guió, els ensurts, les foses a negre, els diàlegs i els personatges, tot plegat donava prou de sí com per poder anar fent safareig 2.0 durant l’espectacle. I així ho vam fer.

Amb referents que anaven d’El proyecto de la Bruja de Blair a Funnye Games passant per Misery, Tarantino o David Lynch, Íncubo constata la influència innegable que el cinema té en el teatre actual. Un teatre que està atent a la sensibilitat dels nous públics i que vol atraure nous espectadors amb propostes que s’escapen de les convencions clàssiques. És aquí on s’emmarca i on s’explica també aquesta primera temptativa de teatre 2.0 a la qual vaig tenir l’honor d’assistir. Una proposta que personalment, com a espectadora habitual de teatre i cinema, encara em genera molts dubtes, com ha de ser; però també crec que pot obrir les portes a noves fórmules més innovadores i interactives d’entendre i difondre un espectacle.

I com que de piular es tractava, aquí us deixo una selecció de les piulades que vaig fer durant l'obra:

• M'ha agradat formar part de l'experiment del teatre 2.0 #incubo. I l'obra, recomanable sobretot per als fans del terror psicològic
• I tant! RT @trinamilan: El teatre s'adequa al moment i el que s'ha fet avui ho demostra #INCUBO
• Fem tertúlia amb els actors i el director despres de l'obra #incubo
• I tots amb la boca oberta! RT @incubo_teatre: Acaba de finalitzar el començament d' #INCUBO
• RT @xaviersb: #incubo no se puede explicar, se tiene que ver
• La porta del soterrani oberta. Que ha sortit? Aiiii quin yuyu!!!! #incubo
• Sorolls, sustos, por!!! #incubo
• RT @LoTwitteamos: Los loops dan mucho miedo... #incubo
• Què hi ha al soterrani????? #incubo
• Incubos: seres muertos atrapados en sueños #incubo
• Si uns desconeguts rarets et diuen que els acompanyis al sotan, tu... #incubo
• Uala toma gir friki!!! #incubo
• Impactant!!! #incubo
• Que els dos tios raros parlin de Bach no fa presagiar reees de bo #incubo
• +1 RT @quetak: No sé kin dels 2 nois em posa més nerviosa #incubo
• Primera escena, espectativa creada #incubo
• Diu el prota de #incubo que es la primera vegada q fa el q fa... Com tots els q tuitejem des del public!
• Comença #incubo!
• La primera vegada q al teatre no et fan apagar móbil. Uau!!!
• :-) RT @riki_delirium: Som els primers crítics d'#incubo. Mola!
• àlex mañas, director de #incubo, ens explica detalls de l'obra, diu q mantenen el final en secret
• Instruccions per veure #incubo versió 2.0: tuitejar durant la funció, relatar les sensacions que rebem i NO explicar el final

diumenge, de juliol 20

Festival d'estiu: l'autèntica tragèdia



La cita: Dilluns, dia 21. 22.00. Teatre Grec

Review: El vencedor no tindrà pietat del vençut. No hi haurà consideració per als infants que sobrevisquin. No hi haurà respecte pels déus caiguts. Las troyanas ens transporta a l’últim dia de Troia, una ciutat ja vençuda, i explica la història de les seves dones, condemnades a caure en els braços dels comandants vencedors. Mario Gas dirigeix aquesta adaptació d’un text on les dones són protagonistes: Andròmaca, vídua d’Hèctor; Hècuba, antiga reina de Troia; Cassandra, sacerdotessa ignorada; Helena, bressol de tota una guerra...

+ informació: sobre l'estrena de l'obra a Mèrida

Review: L'estrena de Las troyanas al Grec va ser tot un esdeveniment social, ple d'estrelles i personalitats del món teatral (vaig identificar Fernando Guillén Cuervo, Josep Maria Pou, Boris Ruiz, Angel Llatzer, Constantino Romero...). La maravellosa presència de Glòria Muñoz omple l'escenari del dolor i la ràbia de les dones troianes, alçades en veu d'un poble vençut, plenes de sang i abandonades en una platja de sorra, a les portes d'una Troia en flames, una escenografia emotiva com el mateix text. Muñoz forma part d'un imponent póquer d'actrius que també inclou Anna Ycobalzeta en el desencaixat paper de Cassandra, Clara Sanchis fent de la femme fatale Helena de Troia i Mía Esteve com a Andrómaca, una mare desfeta davant l'execució del seu fill. Aquest és un dels molts moments intensos d'un muntatge que fa saltar les llàgrimes des de la tercera línia de diàleg, que encongeix el cor, que remou consciències, i que des de fa més de dos mil anys, crida desesperadament contra l'absurditat de la guerra.


dimarts, de juliol 8

Festival d'estiu: violència a la societat



La cita: Dimecres 8, 21.30. Teatre Monumental de Mataró

Preview: El director teatral mataroní Josep Rodri mostra a Làcrima les diferents tipologies de violència presents a la societat, seguint els passos de Violències i Morir a Bagdad, les seves obres anteriors. Làcrima recupera algunes de les escenes de violència vistes en l'obra anterior del director, Violències. La majoria, però, són noves, adaptades a l’escenari tradicional, i acompanyades de projeccions, amb l’objectiu de fer un teatre més atractiu, entretingut (que no banal) i accessible per al gran públic.

+ informació

Review: Decebedora, lamentablement, la proposta de Rodri al voltant de la violència. L’obra repassa les modalitats de violència més comú a la societat contemporània, a partir d'esquetxos que es basen en idees visuals de més o menys impacte, però que cauen en força tòpics i que no acaben de suggerir una reflexió de conjunt que vagi mes enlla de l'evidència. Manca ritme i també un major treball en la direcció dels actors.


dimecres, de gener 9

Barcelona, Broadway, Hollywood



Les enganxoses melodies, les malles i els lluentons d’Abba han desembarcat aquest hivern als escenaris teatrals de Barcelona. Mamma mia! La feina pels aficionats al musical s’acumula... El musical que protagonitza la cantant Nina -i que compta amb la participació de la mataronina Mònica Vives- se suma a una cartellera que en les darreres temporades ha permès recuperar clàssics del musical com Cabaret, Fama o Grease. Barcelona segueix l’estela madrilenya, que porta una anys d’avantatge jugant a ser el nostre Broadway més proper. I mentrestant, el Broadway de veritat, el que fa cantonada amb el carrer 42, es mira amb complicitat els seus cosins germans de la costa oest. Hollywood mira ara de contrarestar la càrrega crítica contra Bush i la denúncia de la guerra d’Iraq de les pel·lícules que copen la cartellera preelectoral amb superproductes que proporcionin alegria i evasió. I què millor que els musicals.

El primer trimestre del nou any arribarà carregat, doncs, de musicals. Entrarem en una sala de cinema i viatjarem fins a la dècada daurada dels cinquanta, quan Gene Kelly era el rei. Ara, però, la música de Gershwin dóna pas a melodies més senzilles, les de Benny Andersson i Björn Ulvaeus que donen ritme a la història de Mamma Mia! . En la versió hollywoodenca, Meryl Streep farà el paper de Nina, molt ben acompanyada per Colin Firth i Pierce Brosnan. Si Abba és massa hortera, els Beatles equilibraran l’oferta. La realitzadora Julie Taymor, reconeguda directora teatral responsable del muntatge d’El rey león i de pel·lícules com Frida o Titus, estrena aquest mes de gener el seu particular homenatge als Fab Four de liverpool. La pel·lícula es titula Across the universe i té com a context les protestes dels anys seixanta, els hippies, Vietnam i la psicodèlia. I si tant de sucre no bé de gust, sempre es pot recórrer a un Sondheim ben macabre, el del Sweeney Todd que ha dirigit al cinema el sinistre Tim Burton, comptant amb dos dels seus còmplices habituals, Johnnie Depp i Helena Bonham Carter.

Article publicat a Maresme Report


dimarts, de setembre 25

Un cafè teatral



L'obre de teatre Passat el riu, va encetar dissabte passat la temporada del Teatre Monumental de Mataró. Aquest any, abans de les obres s'organitzen unes trobades per fer el cafè i la xerradeta amb els directors i actors de les obres. Les trobades estan conduïdes pels abonats a la temporada, per allò de fer-ho més participatiu i proper. Vaig tenir el plaer de presentar la primera, una conversa llarga i molt amena amb l'Oriol Broggi, que no es va mossegar la llengua. Si voleu saber que va dir cliqueu aquí.


diumenge, de juliol 1

Rigola es modera, se supera, i fa venir Gonzàlez Iñarritu d'incògnit a Barcelona



Ja sabia que arribaria el dia en què digués això. Després d'odiar totes i cadascuna de les seves obres, he de reconèixer que l'Àlex Rigola m'ha acabat enamorant. He claudicat amb la seva versió monumental del 2666 de Roberto Bolaño. Gairebé cinc hores d'inusual austeritat i cops de rigolisme moderat que passen com una exhalació, enmig d'una summa caòtica de reflexions sobre l'amor, la mort, la violència, la fama, la globalització, l'amistat i la creació, amb els crims de Ciudad Juárez -aka Santa Teresa- com a rerafons.

Onze magnífics actors es posen en la pell de la quarentena de personatges que salten del món literari de Bolaño a l'escenari del Lliure, per protagonitzar aquesta magna obra en cinc capítols que testimonien el que han estat els grans mals del segle XX. El muntatge, que com és habitual en Rigola recorre sovint al suport audiovisual, també deixa en el record una de les escenes més impactants i que fa posar més els pèls de punta del teatre recent (al menys del que jo he vist): l'insuportable agonia d'una noia coberta de sang que simbolitza totes i cadascuna de les dones que han mort a Ciudad Juàrez, el nom i edat de les quals va apareixent projectat en una pantalla.

Per la temàtica i l'escenari geogràfic on té lloc el gran gruix d'aquesta obra no ens hauria d'estranyar que el director mexicà Alejandro Gonzàlez Iñarritu (el de Babel, per entendre'ns) s'hagi interessat pel muntatge de Rigola. La seva presència a Barcelona no ha estat tan publicitada com la de Woody Allen -jo diria que no s'ha dit enlloc-, però el cert és que dissabte dia 30, Iñarritu, amb la seva melena despentinada i la seva inconfusible camisa blanca, estava discretament assegut a la fila sis de la sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. I, és curiós, però ningú se li va acostar...

dissabte, de juny 9

Revelació



Ahir, en part per obligació laboral però també en part per oci, vaig anar a cobrir la presentació d'un llibre i vaig sortir amb una revelació: la de Manuel Fontanals, escenògraf. Ni jo mateixa, ni el meu alcalde, ni la majoria dels presents a l'acte teníem ni idea que Mataró hagués vist néixer aquest personatge realment singular, alumne de Puig i Cadafalch i col·laborador estretíssim de Federico Garcia Lorca, i segons van explicar, responsable d'haver modernitzat a cop d'avantguarda el teatre que es feia a principis del segle XX a Catalunya i Espanya (a la foto podeu veure una de les seves escenografies). Tot això, abans d'exiliar-se l'any 37 a Mèxic, on va treballar com a dissenyador artístic en més de 260 pel·lícules. Com ha passat amb tants altres personatges, l'exili físic va comportar un exili encara més terrible, el de l'oblit.

Afortunadament, la curiositat continua siguent una virtut humana i, en aquest cas, la de l'autora Rosa Peralta ens ha permès recuperar la figura i l'obra de Manuel Fontanals en un llibre que repassa la seva trajectòria en el teatre i en el cinema, així com també la seva faceta personal de "don juan". Com us podeu imaginar, a l'Espai Isidor ens ha cridat especialmet l'atenció el pas de Manuel Fontanals per la indústria cinematogràfica mexicana dels anys quarant i cinquanta, que com sabreu, va ser l'època del seu màxim esplendor.



Gràcies també a l'imdb hem descobert que Manuel Fontanals va ser responsable, entre d'altres, del disseny artístic de la pel·lícula Macario, un dels grans clàssics del cinema mexicà i la primera pel·lícula d'aquest país que va ser nominada a l'Oscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa, a banda de guanyar també el premi del Jurat del Festival de Cannes, l'any 1960.

I també va treballar en un dels films més exitosos del conegut Arturo Ripstein, El castillo de la pureza. He trobat una referència de la pel·lícula que diu el següent: "En El castillo de la pureza, el cerrado universo ripsteiniano se materializa por primera vez gracias a una sobria dirección de actores y a la magnífica construcción escenográfica de Manuel Fontanals, un set que hizo historia por su magnificencia y extrema utilidad en posteriores producciones. La cámara de Ripstein, acostumbrada a elegantes movimientos, se mantiene sobria y eficaz, logrando transmitir la soledad y aislamiento de los personajes en inquietantes planos-secuencia".

Com ja us podeu imaginar, la recerca per poder veure aquestes dues pel·lícules ja està en marxa.