Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sigourney Weaver. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sigourney Weaver. Mostrar tots els missatges

dimecres, de febrer 5

Cinema i empresa: ‘Armas de mujer’, un retrat de la dona emprenedora

‘Armas de mujer’, un retrat de la dona emprenedora 
 
Melanie Griffith dóna vida a una professional que sap aprofitar l’oportunitat per demostrar el seu talent i progressar en la seva feina


Dirigida per Mike Nichols l’any 1988, ‘Armas de mujer’ és tot un clàssic del cinema empresarial i una de les poques pel·lícules que parla de l’empoderament de la dona en el món dels negocis. Melanie Griffith encarna la figura de la noia treballadora de classe baixa, però intel·ligent i ambiciosa que somia en ascendir professionalment. Per aconseguir el seu objectiu desplega tota una sèrie d’estratègies, les famoses “armes de dona”. Però quines són aquestes armes?

En primer lloc, la protagonista de la pel·lícula, Tess McGill, té clar que per prosperar a la feina necessita formació. Tess treballa com a secretària però estudia per les nits i s’esforça per millorar. Gràcies a la seva empenta aconsegueix entrar a treballar com a secretària de l’autoritària i superficial Katherine Parker. Tot i que en aparença, la seva cap la considera com una igual, la realitat és que Katherine tracta a Tess amb inferioritat, prejutjant-la pel lloc que ocupa a l’empresa enlloc de pels seus mèrits i capacitats.

Un dia, Tess descobreix que Katherine està preparant un pla de negoci basat en un informe seu que, prèviament, havia rebutjat. Tess aprèn una lliçó sobre la lleialtat i la traïció, però al mateix temps es fa conscient del valor de la seva feina i decideix aprofitar l’oportunitat que se li presenta. Així doncs, decideix arriscar-se i prendre la iniciativa de liderar el projecte al marge de la seva jefa. Ambició, iniciativa, risc i talent són els principals ingredients de l’entrada en acció de Tess.

Tess decideix assumir el paper de directiva i portar directament la negociació amb el client (Harrison Ford). El seu canvi de rol comporta també un profund canvi d’imatge, basat en les lliçons que li ha fet la seva jefa: “vesteix vulgar i només veuran el vestit, vesteix elegant i només veuran a la dona”, li diu Katherine en una de les frases més famoses de la pel·lícula.

Per últim, Tess combinarà la seva intel·ligència, talent i ambició amb la dosi justa de seducció, un altre dels ingredients claus de les armes femenines que es plantegen a la pel·lícula.

Desplegant tot aquest arsenal, Tess aconsegueix demostrar que és alguna cosa més que una secretària vulgar i sense talent, i acaba obtenint un ascens amb el que la companyia li reconeix la seva implicació i vàlua. En l’escena final, veiem com Tess s’intal·la en el seu nou despatx de directiva i la relació que manté amb la seva pròpia secretària. Conscient del seu propi camí, Tess decideix tractar-la amb amabilitat i com una igual, vetllant per crear un bon clima laboral basat en el respecte i el reconeixement de l’altra.


dijous, d’octubre 11

Per a què serveix una pel·lícula de terror



Alguna vegada us heu preguntat per a què serveix una pel·lícula de terror? ‘The Cabin in the woods’ us en dóna una bona resposta. Una de les sensacions del Sitges 2012, i guanyadora moral del festival –ja que no participa a la secció competitiva-, ‘The Cabin in the woods’ ens convida a un viatge a les profunditats del gènere. Tot comença amb cinc amics que se’n van a passar uns dies en una cabana enmig del bosc. Explicada així no sembla que prometi res de nou. Però resulta que partint dels tòpics més trillats, Joss Whedon i Drew Goddard (ments pensants de Buffy la cazavampiros i Cloverfield) són capaços de sacsejar el gènere ben sacsejat. Déus i monstres es donen la mà. No es pot explicar res més de ‘The cabin in the woods’. Ni tan sols citar els seus possibles referents més immediats sense córrer el risc de desvetllar més del compte. Només es pot aplaudir i amb moltes ganes aquest títol que definitivament rebla el clau del cinema de terror, i que ho fa amb ironia, amb humor, amb sentit de l’espectacle, amb complicitat amb l’espectador, i amb molta passió pel gènere.