A falta d'altres vies per fer arribar el seu missatge, el cinema ha estat un bon mitjà per transmetre la vida i obra de Jesucrist, tal i com les televisions s'encarreguen de recordar-nos cada Setmana Santa amb l'emissió de Túnicas Sagradas, Historias más grandes jamás contadas y tots els derivats que us puguin venir al cap. I quan ja semblava una tradició reservada a la petita pantalla, va i les sales comercials de cinema també s'apunten a la programació cinefilo-cristiana reestrenant La Pasión de Cristo, d'en Mel Gibson, això si, amb set minuts menys de sang i fetge per evitar polèmiques en unes dates tan assenyalades.
Per sort, no totes les pel·lícules sobre la vida de Jesús són tan encartronades com les que podrem veure aquests dies per la tele. Algunes tenen interès fins i tot per a gent amb tant poc interès pel tema com jo mateixa. En Ramon en recorda dues de prou notables, com La pasión según San Mateo, de Pasolini; i una petita raresa, el Jesús de Montreal de Denis Arcand. S'ha deixat La última tentación de Cristo, de Martin Scorsese, per tancar el trio de visions valentes, intel·ligents, honestes i polèmiques que, a banda dels seus indiscutibles mèrits cinematogràfics també inciten al debat. Si ens quedés corda, encara podriem afegir a la marató un dels títols més importants i més bells de tota la història del cinema i que, si bé no és una "vida de Jesús" a l'ús, és una de les pel·lícules més espirituals que s'han fet mai: Ordet (La Palabra), de Dreyer.
Ben Hur, Quo Vadis o el Jesús de Nazaret d'en Zefirelli (que a la meva escola de monjes s'entestaven en projectar cada any abans de les vacances) són pel·lícules entretingudes molt apropiades per aquestes dates, però jo em quedo amb Jesucristo Superstar, un musical hippie tan passat de moda que està a punt de tornar a ser vanguardista (i quin Jesús... I quin Judes!!!). Hi ha una altra pel·lícula, molt minoritària i difícil de trobar, Toto che visse due volte, que ara fa una dècada va aixecar molta polseguera per la seva versió molt lliure i força molesta, iconoclasta i provocadora, de la vida de Jesús, explicada "à la Pasolini", en un petit poble de la Sicília profunda, amb els jueus convertits en la màfia, amb àngels sodomitzats i altres atreviments que posen a prova la paciència i l'estòmac dels espectadors.
Però per riure's de tot plegat, ningú com els Monty Python, que posen en evidència tots els dogmes i tòpics sobre Jesús i les seves representacions cinematogràfiques a La vida de Brian, la millor alternativa per fugir de la gravetat d'aquests dies tan "sants".
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada