Premis Gaudí 2014: les dues vies del cinema català*

L'equip de La Plaga

‘Los últimos días’ i ‘La plaga’. El palmarès de la sisena edició dels Premis Gaudí va quedar ben repartit entre una superproducció de gènere fantàstic i un documental d’autor. Tota una declaració d’intencions dels membres de l’Acadèmia del Cinema Català que han sabut valorar les dues vies del nostre cinema que millor funcionen i més projecció tenen a nivell internacional.

La gala d’entrega dels Premis Gaudí va estar marcada per aquesta voluntat del cinema català de travessar fronteres i servir de targeta de presentació de la cultura i la circumstància catalana. Una intenció que va quedar ben clara en el míting de la presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola, reivindicant l’europeisme del cinema català i criticant l’estat espanyol per no saber fer del cinema, com sí que s’entén a Catalunya, “una qüestió d’estat”.

I si d’una qüestió d’estat es tractava, que millor que premiar els grans ambaixadors de la causa cinematogràfica catalana. Així va ser, malgrat l’incomprensible lleig que se li ha fet a Albert Serra, avui per avui un altre gran difusor de la marca “cinema català” al món. El director de Banyoles, guardonat entre d’altres al Festival de Locarno i que als Gaudí es va haver de conformar amb un premi al millor vestuari, va fer visible el seu enfado sortint a presentar el premi al millor muntatge amb la cara pintada de pallasso. Serra, de natural provocador, va aprofitar per desitjar a tots els actors que els enviïn a Guantanamo. A l’Eduard Fernàndez, que va presentar la millor pel·lícula de l’any, la brometa no li va agradar.

Sigui com sigui, tampoc s’hauria entès que la trajectòria imparable de ‘La plaga’ no culminés a casa amb uns quants Gaudís. I en va aconseguir quatre: Millor pel·lícula, millor direcció, millor guió i millor muntatge. Premis sonors i destacats per una pel·lícula de difícil classificació. Estrenada a la Berlinale i reconeguda amb desenes de premis a certàmens i festivals d’arreu d’Europa i el món, la pel·lícula dirigida per la molletana Neus Ballús és un documental que retrata les vides “al marge” de cinc personatges de la zona agrícola de Gallecs. Sorgida de la cantera del Màster de Creació en Documental de la UPF, Ballús ha combinat el documental amb elements de la ficció per escriure i dirigir aquesta pel·lícula que funciona també com a emotiu i humà retrat de la crisi. Aquesta és, probablement, la clau d l’èxit internacional d’una pel·lícula que, d’entrada, té una vocació i punt d’interès tan absolutament local.

A l’altre extrem se situa ‘Los últimos días’, dels germans Àlex i David Pastor. Amb un peu –o els dos- a Hollywood, els germans Pastor han signat una gran producció fantàstica amb grans estrelles –José Coronado i Quim Gutierrez-, una Barcelona espectacularment apocalíptica i molts efectes especials. Un producte molt ben empaquetat i llest per exportar, com ja fa temps que s’exporta el cinema fantàstic i de terror de producció catalana. I els premis Gaudí han reconegut tot aquest domini de la tècnica amb els premis a la millor producció, direcció artística, fotografia, so, efectes especials, maquillatge i perruqueria. I a sobre, com que està parlada en castellà, ha pogut arreplegar el premi a la millor pel·lícula en llengua no catalana.

Hi havia altres pel·lícules amb moltes nominacions i moltes simpaties del públic. ‘Tots volem el millor per a ella’, de Mar Coll, hauria merescut algun reconeixement més a banda dels merescudíssims premis a les actrius principal i secundària, Nora Navas i Clara Segura. I ‘Barcelona nit d’estiu’, tot i el petit fenomen de fans que ha generat al seu voltant, no ha tingut prou volada com per convertir-se en un referent d’aquest cinema català amb urgència per travessar fronteres. S’ha hagut de conformar amb el premi a la millor música, per Joan Dausà. Curiós, ben curiós ha estat el premi al millor actor, que ha anat a mans de José Sacristan pel seu paper a ‘El muerto y ser feliz’, de Javier Rebollo, una pel·lícula que es pot dir catalana gràcies a la producció de Lluís Miñarro. Sacristan, sense entrar en polèmiques de Catalunya i Espanya però apuntant directament a les polítiques del govern central, va fer una crida a “lluitar tots junts” contra “els enemics comuns que hem de vèncer”.

La política, l’economia i la indústria es va filtrar més que mai en una gala molt i molt calculada. Què, sinó, hi feien personatges com Mònica Terribas, Carme Ruscalleda o Pep Guardiola presentant uns premis cinematogràfics? La cerimònia, presentada amb certa gràcia per Àngel Llacer, va estar marcada per la sonora protesta dels treballadors de TV3 contra les retallades, i l’encara més sonora reprimenda que els va fer Isona Passola en el seu discurs. Però sense la retransmissió de TV3, és a dir, sense els obligats talls publicitaris, la gala va acabar sent molt més breu i dinàmica, cosa que tothom va agrair. Ja se sap, no hi ha mal que per bé no vingui.

*Crònica publicada a Núvol.com

La idea d’Europa al cinema

Si intentem aplicar la idea d’Europa al cinema, molt possiblement la primera imatge que ens vingui al cap sigui la d’un cert tipus de cinema més reflexiu, artístic o fins i tot “intel·lectual”. Una visió estereotipada del cinema europeu que neix de la comparació fàcil amb les pel·lícules de Hollywood, que representarien l’espectacle i l’entreteniment més genuí. Per la contra, s’identifica Europa amb cinema d’autor, que sovint arrossega la creu de ser difícil o avorrit i que s’associa amb les sales de versió original o d’art i assaig.

Però, què hi ha de veritat darrera aquest estereotip? Podem parlar d’un “cinema europeu” amb unes característiques pròpies ràpidament identificables? És que tenen gaire a veure, a tall d’exemple, els èxits comercials francesos ‘The artist’ i ‘Intocable’ amb la darrera guanyadora del festival de Cannes, la també francesa ‘La vida de Adele’? Tenen trets comuns les pel·lícules d’Almodovar, Ken Loach, Lars Von Trier, Michael Hanele o Paolo Sorrentino?

Només s’ha de fer un zoom in per acostar-se al mapa d’Europa i comprovar com aquesta idea de cinema europeu es difumina per donar pas a les especificitats de cada país. França i el seu cinema hiperprotegit potser encara té prou força com per liderar aquesta idea d’Europa al cinema. Però el cert és que avui, altres països com Romania o Grècia despunten amb la seva cinematografia crítica i arriscada, mentre que altres nacionalitats, com la danesa, poden presumir d’una sòlida indústria capaç d’anar més enllà del cinema “alternatiu” de Von Trier i arribar a públics més amplis amb films com ‘La caza’, per citat un dels títols que més ressò ha tingut darrerament.

Però el cert és que les dificultats econòmics han alimentat una altra via per a la producció de pel·lícules a Europa: la de les coproduccions. Cada vegada és més habitual trobar-se pel·lícules coproduïdes per dos, tres o més països, una opció que implica la col·laboració de capitals i mitjans tècnics i professionals per a la realització d’un film. Aquest és el cas, per exemple, de la nova pel·lícula d’Albert Serra, ‘Història de la meva mort’, una coproducció catalana-francesa-romanesa, parlada en català, però rodada a França i Romania. De quina nacionalitat és aquest film? Ens ajudarà treure-li la pols a l’etiqueta “Cinema Europeu”?

Article publicat a Valors