Tertúlia i cinefòrum sobre 'El lector'

 

Aquest és l'article que he escrit per la tertúlia i cinefòrum sobre 'El lector', l'adaptació al cinema de la novel·la de Bernhard Schlink dirigida per Stephen Daldry i protagonitzada per Ralph Fiennes i Kate Winslet. L'acte té lloc aquest dimarts, dia 14 a la biblioteca Antoni Comas de Mataró.

‘El lector’ és una pel·lícula dirigida per Stephen Daldry que adapta, de manera fidel, la novel·la homònima de Bernhard Schlink. Director avesat a les adaptacions d’origen literari, Daldry va comptar amb la col·laboració del guionista i dramaturg britànic David Hare, autor del guió de ‘Las horas’, un dels films més coneguts d’Stephen Daldry. La pel·lícula, estrenada l’any 2008, va ser produïda pels també cineastes Anthony Minghella i Sydney Pollack, els quals van morir abans de veure-la i als quals també està dedicada.

L’adaptació de Daldry i Hare segueix fidelment el llibre de Bernhard Schlink amb només algunes petites concessions cinematogràfiques destinades, principalment, a reforçar la presència del personatge de Michael en l’edat adulta, interpretat al film per l’actor britànic Ralph Fiennes. Michael és, a la novel·la, el narrador en primera persona. A la pel·lícula, David Hare va refusar la idea de fer servir la veu d’un narrador i va fer que el relat es plantegés com un flashback a partir del record de Michael. ‘El lector’ arrenca, al cinema, amb un Michael adult a qui veiem mantenint relacions sentimentals esporàdiques i sense compromís, un detall que avança la incapacitat d’aquest personatge per superar la història d’amor que va viure amb Hanna Schmitz, interpretada per la també britànica Kate Winslet.

Tot i que inicialment Daldry va oferir el paper de Hanna a Nicole Kidman, va ser finalment Kate Winslet, la protagonista de Titanic, la que va acabar interpretant un paper amb el que finalment guanyaria l’Oscar a la millor actriu d’aquell any. Seguint fidelment la narració literària, la pel·lícula explica com un noi de quinze anys, Michael Berg, inicia una relació sexual amb Hanna Schmidt, una dona seriosa i reservada que li dobla l’edat i a la que li llegirà llibres com a preludi dels seus encontres sexuals. Com el llibre, la pel·lícula també es divideix en tres parts: la primera que mostra el despertar sexual de Michael al costat de Hanna; la segona, en que un jove Michael estudiant de dret descobreix que Hanna va ser guardiana d’un camp d’extermini nazi; i la tercera, en què Michael reprèn, com a lector a distància, la relació amb Hanna.

Els petits inserts on apareix el Michael adult (Ralph Fiennes) ajuden a aprofundir en la personalitat d’un home marcat per una història d’amor, però també de culpa i un cert remordiment. La pel·lícula intenta reflectir els dubtes morals i la recerca del jove Michael de respostes que ajudin a entendre el comportament de Hanna que, tant al llibre com a la pel·lícula, es converteix en la representació metafòrica de l’holocaust i el paper que va jugar la societat alemanya en la bogeria nazi. L’analfabetisme de Hanna Schmidt es converteix, llavors, en la metàfora de la ignorància que va moure tot un poble segons el deliri hitlerià. Tot i que la pel·lícula no planteja tantes preguntes directes a l’espectador com sí que ho fa el llibre, sí que aconsegueix fer reflexionar sobre els aspectes ètics i morals relacionats amb aquest tràgic episodi.

Hare també va fer petits canvis al final de la pel·lícula, de manera que Michael li explica la història de Hanna a la seva filla Julia, a la que també confessarà les seves dificultats per establir relacions afectives. Amb aquest detall de la narració, el guionista va voler reforçar la idea, present també a la novel·la, del paper que té la literatura com a canal de comunicació i com a substitut de la comunicació quan les persones no saben o no troben les paraules a dir-se.

MERCAT DEL FILM, Volum 2

Després de la bona acollida de l'any passat, el col·lectiu Hotel Elèctric (del qual formo part) s'ha animat a fer una segona edició del MERCAT DEL FILM. Aquests dies treballem a contra rellotge per poder tenir-ho tot a punt per la secció del divendres 22 de novembre, de nou a Les Esmandies Casal de Barri de Mataró. El Mercat del film és una jornada dedicada l’audiovisual que es fa a Mataró, i un espai de trobada dels creadors d'aquest sector que hi ha a la ciutat. Aquest any passarem més de vint curtmetratges, així que podem dir sense equivocar-nos que l'audiovisual a Mataró està en estat de bona salut.

El MERCAT DEL FILM, Volum 2, se celebrarà a Les Esmandies el proper divendres 22 de novembre (a partir de les 6 de la tarda).

En aquesta edició, comptem amb més d’una vintena de films, que inclouen curtmetratges de ficció, videoclips, documentals, animació, espots publicitaris i videocreació.Entre les peces que es projectaran, destaca la presència de curts realitzats per alumnes del Graduat de Mitjans Audiovisuals del TecnoCampus, així com dels espots i videoclips realitzats per M1TV. El MERCAT DEL FILM, Volum 2, també servirà de plataforma de presentació de diversos projectes audiovisuals que busquen finançament per la via del micromecenatge a través de Verkami.

Sapigueu que l'entrada és gratuïta i que podreu entrar i sortir quan volgueu. A mitja tarda tindrem un petit berenar, un moment per aprofitar per coneixer la gent i xerrar.


Per escalfar motors, aquest diumenge 17 de Novembre a partir de les 19,30h, farem una presentació-aperitiu del MERCAT DEL FILM a l’Arcàdia Cafè Cultural, amb música de cinema i la projecció de quatre curtmetratges: “Página 12” de Clara Esparrach, “Walking Colours” de Neil Harbisson i Moon Rivas, “Give’em War (the spanish methal scene)” de Oscar Esteve Monreal, “Allà" d'Escena 0.

Volem agrair especialment la col·laboració de la gent de Les Esmandies i la productora Claraboia, així com els amics de l'Arcàdia i tots els creadors que s'han engrescat amb el projecte.

#FanFòrum d'El gran Gatsby

A l'Hotel Elèctric ens agrada fer #FanFòrums!

L’aportació d’Espriu a la construcció nacional

Fotografia: Ajuntament de Mataró

Com a membre de Llegim i Piulem formo part de la Comissió Any Espriu que s'ha creat a Mataró per commemorar el centenari de l'autor de Sinera. I com a periodista, aquesta és la crònica que he fet per Capgròs de la conferència que Agustí Pons va pronunciar a Mataró sobre Salvador Espriu, emmarcada en els actes d'aquest centenari i de Sant Jordi:

Agustí Pons destaca l’obra i l’aportació d’Espriu a la construcció nacional 

Tan important com l’obra de Salvador Espriu és el seu exemple personal i la seva contribució a la construcció nacional catalana. Aquesta és la idea que va transmetre el periodista Agustí Pons a la conferència sobre Salvador Espriu que va pronunciar dijous passat, dia 18, a l’Ajuntament. Pons, autor d’una biografia sobre l’autor arenyenc, va protagonitzar així la conferència institucional en motiu de la Diada de Sant Jordi, dedicada aquesta vegada a Espriu coincidint també amb la celebració del seu centenari. Pons va repassar els tres aspectes pels quals considera que Espriu és una figura capital dins la cultura catalana: per la seva obra, pel seu exemple personal i per la seva influència social.

Pel que fa a l’obra, el conferenciant va destacar el fet que tot i no ser molt extensa ni haver estat massa llegida pel gran públic, sí que ha estat una obra tinguda en compte pels crítics i pels estudis literaris. En aquest sentit, Pons va assenyalar que no es pot deslligar l’obra d’Espriu a la seva pròpia trajectòria vital, que va repassar a través d’algunes anècdotes de la seva infància i joventut. Espriu, que va patir una greu malaltia de petit, va dedicar els anys de repòs a llegir compulsivament i va desenvolupar així una intel·ligència superior a la dels nois de la seva edat. A la universitat, en els temps previs a la República i envoltat d’un ambient altament intel·lectual, Espriu va acabar de posar les bases de la seva obra. Segons va apuntar Pons, la seva estricta formació explica que Espriu “es mirés el món amb certa superioritat moral, però també amb un nivell d’autoexigència que el portava sovint a l’angoixa”.

Referent durant la dictadura i la postguerra
L’arribada de la Guerra Civil va trencar el somni republicà que Espriu i altres intel·lectuals de la seva època havien viscut, i “el va marcar per sempre”. La mort del seu pare el va obligar a acceptar una feina de notari per poder mantenir la seva família, professió que va desenvolupar durant vint anys i que va compaginar amb l’escriptura de les seves obres, sempre escrites en català. Pons va remarcar com Espriu va ser un referent per la cultura catalana ja durant els anys més negres de la postguerra, gràcies a la seva influència a la revista Ariel, i més tard, als anys seixanta, entre els intel•lectuals marxistes que també el van reivindicar. Obres com ‘Antígona’ o ‘Cementiri de Sinera’ reflecteixen el pensament i sentir d’Espriu davant la guerra civil i l’enyor de les llibertats perdudes, mentre que a ‘La pell de brau’ va expressar la possibilitat que Espanya es convertís en una “nació de nacions” on es respectessin totes les cultures i llengües que hi cohabiten.

A mode de conclusió, Pons va assenyalar que Espriu, juntament amb Candel i Maria Aurèlia Campmany, va ser un dels intel·lectuals que més van influir en la definició de l’estructura del país durant la transició: “Van ajudar a dissenyar el terreny de joc de la Catalunya que surt del Franquisme”, va concloure.

En aquest vídeo gravat per l'Ajuntament de Mataró podeu veure tota la conferència.

Hotel Elèctric + Mercat del Film

En Jesús Gonzàlez i jo mateixa hem creat a Mataró el col·lectiu Hotel Elèctric. Ens agrada el cinema i volem fer coses per potenciar-lo, defensar-lo, cuidar-lo. Creiem que calen espais per mostrar un altre tipus de cinema més enllà dels multisales comercials. I també per compartir l'experiència, per parlar-ne i gaudir-ne amb els altres. I per promocionar el cinema que es fa a la nostra ciutat i al nostre país. I per descobrir nous talents, i reivindicar noms desconeguts. I, en definitiva, per divertir-nos i enriquir-nos amb allò que més ens agrada.

Tenim moltes idees però pocs recursos. Tot i així, amb pressupost very low cost però amb una voluntat bigger than life hem tirat endavant el nostre primer projecte, el MERCAT DEL FILM, que se celebra aquest divendres 26 d'octubre a les sis de la tarda a les Esmandies. 

Ens hi vam llençar en solitari, sense diners, ni espais ni materials ni recursos. Sense res.
I avui, tenim 17 curts de creadors de Mataró, tenim l'espai i la col·laboració de les Esmandies i el suport dels amics de Claraboia, el Públic i d'm1tv. I la bona acollida de tots aquells a qui hem explicat el projecte.

Hem fet cartells, programes, notes de premsa i fins i tot un spot -la primera producció d'Hotel Elèctric!- per donar difusió a aquest projecte, perquè hi creiem i ens l'estimem. Però ara ens falta el més important: que vosaltres també hi participeu.

NOTA DE PREMSA
Les Esmandies acollirà divendres, 26 d’octubre a les sis de la tarda, la primera edició del MERCAT DEL FILM, una jornada de projeccions i debat organitzada pel col•lectiu Hotel Elèctric amb l’objectiu de donar a conèixer el cinema i l’audiovisual que es fa a Mataró. En aquesta primera edició es projectaran un total de 17 curts que representen diversos gèneres, formats, estils i inquietuds. La jornada es completarà amb una taula rodona sobre les alternatives en la producció audiovisual.

A la taula rodona, prevista per les 19.30h, hi intervindran els realitzadors Francesc Páez (director d’Última sesión) i Pere Vàzquez (ESCAC), Eloi Aymerich (productor de Clack i professor del GMA-TCM), Kiko Montoro (Claraboia), el director del Centre de Creació de Can Xalant, Pep Dardanyà, i un dels fundadors de Verkami, Jonàs Sala.

Entre els films que es projectaran hi ha curtmetratges de ficció (Mis problemas, Minimal mysteries:eggs, Página 12, La bala, La cita i Night’s easy prey), documentals (D’Es Castell a Sa Pobla, Escenes del món, Camí a la meta), videocreació (El jardín de las delicias, El espíritu de la vela, Clipemes-Rostres), videoclips (El so d’una gralla, Calling the maker, La masovera), anuncis (Una llàgrima d’esperança) i un lipdub. Dos d’aquests films, el curt Night’s easy prey de Ramón Lázaro i el lipdub dels estudiants del Grau de Mitjans Audiovisuals del TecnoCampus, seran estrenes.
Aquests 17 films ofereixen un retrat dinàmic i variat de la creació audiovisual a la nostra ciutat. Mataró té un gran potencial de creadors vinculats al cinema, des de directors de cinema i curtmetratges professionals i amateurs, a productores audiovisuals, col·lectius i associacions, estudiants del Grau de Mitjans Audiovisuals i artistes que treballen en diferents projectes de cinema de ficció, documental o videoart, sovint pocs amb recursos i molta força de voluntat i creativitat.

El MERCAT DEL FILM està dirigit a tots aquests professionals, amb la voluntat d’oferir-los un punt de trobada i networking. Però la jornada també està oberta a la participació del públic general. El principal objectiu és el de donar a conèixer aquests treballs i promocionar la creació audiovisual a la ciutat. El MERCAT DEL FILM vol ser punt de reunió dels creadors amb altres professionals però també, i sobretot, amb el públic.

El MERCAT DEL FILM està organitzat pel col·lectiu Hotel Elèctric (Jesús Gonzàlez i Judith Vives). Aquest col·lectiu té com a objectiu donar sortida a iniciatives relacionades amb la creació i la difusió de cinema i l’audiovisual en l’àmbit local.

El MERCAT DEL FILM és possible gràcies a la col·laboració de Les Esmandies Casal de barri, així com també de la productora Claraboia, l’Espai Cultural El Públic i Jaume Dormuà d’m1tv.

Quatre dies de Mostra

Des d'aquest dijous i fins diumenge que ve té lloc al Teatre Monumental de Mataró la Mostra de Cinema [blog]. Després d'alguns estira-i-arronsa, la Mostra s'ha pogut celebrar per fi tot i que en unes noves dates i amb un calendari més redut. Tot i això, la programació proposa quatre interessants títols entre els quals jo destacaria el de la versió de 'Sangre fàcil' que ha fet Zhang Yimou. Us deixo el text que hem publicat a Capgròs.com on hi trobareu molta més informació.

La pel·lícula francesa Mamouth, protagonitzada per Gerard Depardieu, obrirà aquest dijous, dia 17, la XXXII Mostra de cinema de nous realitzadors. El film de Benoït Delépine i Gustave Kervern, nominada als premis Cesar, presenta la història d’un personatge que s’embarca en un viatge al passat en la seva vella motocicleta a la recerca dels documents regals que li permetin jubilar-se i cobrar la pensió després de tota una vida treballant.

La Mostra de Cinema, que tindrà lloc al teatre Monumental entre el 17 i el 20 de febrer, ha vist enguany reduït el seu calendari i el nombre de films que s’hi projectaran. La programació està integrada per quatre pel·lícules i un documental. El divendres 18 es podrà veure Sangre Fácil, el remake que el dirctor xinès Zhang Yimou ha fet del debut cinematogràfic dels germans Cohen. L’endemà dissabte serà el torn de La Doctrina del Shock, el darrer film de Michael Winterbottom; i el diumenge 20 es projectarà In a better world, de la danesa Susanne Bier, guanyadora del Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

Entre els fets més destacats de la Mostra d’Enguany, hi figura la presentació del documental Santes 15, el dissabte 19, realitzat per 15 joves realitzadors mataronins durant Les Santes de 2010. I com a acte previ a la projecció de Sangre Fácil, l’associació gastronòmica Amics de la Teca oferiran un tast de menjar xinès.

Crítica publicada a Capgròs

Neu en colors

Avui a Capgròs.com hem publicat una notícia curiosa sobre la recuperació d'una pel·lícula rodada en 8mm durant la nevada del 1962 a Mataró [enllaç a la notícia]. És un document valuós, sobretot, perquè és una de les poques filmacions en color que es conserven d'aquella nevada històrica. També perquè ens mostra l'aspecte del centre de la ciutat tal i com era mig segle enrere. El seu autor, Francisco Ruz, m'explicava que gràcies a aquest vídeo va aconseguir una menció en un certamen de cinema amateur. Hi va participar gràcies a l'empenta del director mataroní Enric Fité, responsable de 'Porta closa', un dels grans títols, precisament, del cinema amateur. També a Mataró va néixer l'associació Cinema Rescat, que es dedica a la recerca i recuperació del nostre patrimoni cinematogràfic. I aquest vídeo de la nevada n'és un bon exemple.

Una petita gran comunitat

Aquest any he tingut l’honor de formar part del jurat dels Premis Blocs Catalunya que organitza l’associació STIC.Cat. En el dinar del jurat previ a la cerimònia d’entrega, que es va fer divendres 1 al TecnoCampus de Mataró, vam estar comentant amb altres blocaires com havien anat canviant i modificant-se els perfils dels usuaris dels blocs. Vam recordar, per exemple, com a l’inici proliferaven els blocs més personals, on la gent hi explicava la seva vida quotidiana, problemes amorosos, etc. També, que al principi molts blocaires escrivien des de l’anonimat, mantenint un cert misteri sobre la persona que hi havia darrera cada bloc. Aquest va ser el meu cas, ja fa uns anys, quan vaig obrir l’Espai Isidor sense saber molt bé ni perquè, ni com, ni a qui podria interessar-li tot plegat. La blogosfera ha anat canviat i la blocosfera, amb una C ben Catalana, ha crescut i molt. Hem anat aprenent, hem agafat confiança, ens hem tret les màscares i ens mostrem obertament en els nostres blocs, facebooks i twitters. I així és com hem anat posant noms i cognoms a aquesta petita gran comunitat amb una energia increïble i amb un talent i creativitat que tira d’esquena. Fent de jurat dels Premis Blocs he tingut ocasió de mirar-me amb detall els cent blocs finalistes. CENT blocs, que és diu molt de presa per la dedicació i feina que representen. N’he llegit alguns de coneguts i n’he descobert de nous que m’han encantat, amb tant de nivell que m’ha sabut greu no poder-los premiar a tots. Així que hem hagut de triar... A la foto i aquí [enllaç] podeu trobar els guanyadors, però us recomano també que us mireu els finalistes. Triar ha estat el gran inconvenient de ser jurat. La contrapartida, haver pogut format part d’aquesta moguda increïble que són els Premis Blocs Catalunya.

Podeu llegir la notícia sobre l'entrega dels Premis Blocs que hem publicat a Capgròs [enllaç]

Un talent molt llarg

Rodrigo Cortés és un d'aquells realitzadors formats en l'àmbit del curtmetratge a qui el salt natural al llargmetratge ha donat ales a un talent que s'entreveu infinit. No va ser amb la seva primera pel·lícula, El concursante, on Cortés va brillar amb més força, però sembla que a la segona ha anat la vençuda segons es desprèn de les crítiques que de moment ja ens han arribat del seu segon llarg, Buried, que s'estrena aquest 1 d'octubre. Sense anar més lluny, la revista Variety ja ha destacat aquest segon llargmetratge de Rodrigo Cortés com un dels millors de l'any. És una satisfacció comprovar que el talent jove pot arribar tant lluny tant de pressa, però en el cas de Rodrigo Cortés no podem dir que ens hagi sorprès, sobretot perquè en la seva faceta com a director de curtmetratges ja va quedar molt clar que estavem davant un cineasta amb personalitat. Que "Quince dias" i "Yul" són dos dels millors curtmetratges del cinema espanyol no admet gaire discussió, constatada i ratificada per la llarga currua de premis que aquests dos mini-films han arreplat dins i fora de les nostres fronteres. També a Mataró, on Rodrigo Cortés va guanyar el premi del Concurs de Curtmetratges les dues vegades que es va presentar. Crec que això diu alguna cosa sobre el criteri del jurat que ha format part de la malauradament desapareguda Mostra de Cinema de Mataró, un certamen, que tant amb els llargs com amb els curts, havia apostat de forma molt decidida pel talent i el futur dels joves realitzadors.

Aquí us deixo el vídeo amb el primer terç del curt Quince días. La resta el podeu trobar a Youtube.

L'eliminació de la Mostra de Cinema de Mataró

L'institut Municipal d'Acció Cultural de l'Ajuntament de Mataró ha decidit eliminar la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors, un certamen que deixarà de fer-se després de 31 anys. Aquesta és l'editorial que hem publicat a Capgròs denunciant el que considerem un error polític i cultural.

L'eliminació de la Mostra de Cinema

L’IMAC ha decidit deixar d’organitzar la Mostra de Cinema, un certamen amb més de trenta anys d’història i plenament arrelat a l’agenda cultural mataronina. L’eliminació de l’oferta cinematogràfica afecta també a la programació estable que s’oferia els dijous en conveni amb els cinemes Verdi. Els arguments esgrimits pel regidor de Cultura Sergi Penedès són essencialment pressupostaris. De passada, s’apunta una voluntat de "reestructurar l’oferta de cinema no comercial”, voluntat que es contradiu, certament, amb les accions de l’IMAC, que han anat ofegant una mostra de cinema que en els darrers anys havia aconseguit definir el seu model. Un model que hauria requerit de majors esforços econòmics, però també de més suport polític per part de l’administració que el promou. Els arguments sobre la baixa assistència a les sessions de cinema no són acceptables perquè no s’ajusten a la realitat, però sobretot, perquè en cap cas poden servir per justificar l’eliminació d’una oferta cultural que dóna resposta a un sector de la població. En tot cas, cal revisar el model i continuar-hi apostant amb els canvis que siguin necessaris, però no liquidar-lo sense més. L’IMAC demostra una vegada més la manca d’un projecte cultural sòlid per la ciutat i la manca de visió en prescindir d’una plataforma ideal per potenciar aquest sector audiovisual que pren volada en altres sectors de la ciutat, amb l’impuls del TecnoCampus o de la Nau Minguell. Lamentar, per últim, que amb l’eliminació de la Mostra es perdi la darrera comissió ciutadana que col·laborava de forma voluntària i desinteressada per fer realitat un esdeveniment que, malgrat els arguments que esgrimeix ara l’IMAC, comptava amb un públic molt fidelitzat.

Us recomano també que llegiu l'interessantíssim article que ha escrit el crític Salvador Montalt sobre la Mostra de Mataró, que subscric completament. El podeu llegir clicant en aquest enllaç.

Des de la ciutat blog

Mataró acollirà l’entrega dels III Premis Blocs Catalunya. És, sens dubte, una gran notícia per a una ciutat que ja en la primera gran eclosió del fenomen bloc a casa nostra, allà al 2005, ja es va merèixer el singular títol de "Ciutat Blog", segons va escriure Juan Varela a Periodistas 21, per l’estusiasta dedicació a la causa d’una bona colla de mataronins. En aquell moment, els habitants de la ciutat blog van crear una petita comunitat virtual que, com a mínim en dues ocasions que jo recordi, va trencar la virtualitat i va muntar una trobada en el món "real". Perquè, desmentint als apocalíptics de la comunicació 2.0, els cibernautes acaben sempre sentint la necessitat de posar rostre a aquells que ha conegut primer a través d’una imatge i d’uns comentaris al bloc, o ara també gràcies a un estat al Faceboook o a una frase de 140 caràcters piulejada a Twitter. L’entrega dels Premis Bloc, que organitza amb gran empenta el col·lectiu STIC.CAT, serà molt més que una grandíssima oportunitat per posar cara als amics, lectors, followers o com s’hagin de dir aquests contactes virtuals; és, sobretot, un luxe i una alegria, perquè permetrà constatar de nou que estem davant d’un moviment potent, seriós, consolidat, on s’hi mou gent amb idees i amb empenta, amb ganes de comunicar i de crear i de fer xarxa. De compartir.

Als que dia rere dia vaticinen que "això dels blocs" és una moda passatgera, els he vist errar en les seves prediccions des de l’any 2003, quan jo mateixa vaig obrir tímidament el meu propi weblog, batejat sense haver-hi pensat gaire amb el nom d’Espai Isidor, en honor del carrer on tinc el piset que en aquell moment acabava d’estrenar. No sé què faré amb el nom del blog si algun dia marxo del carrer Sant Isidor. No se’m va acudir al 2003, quan vaig començar a escriure sense massa criteri sobre cinema i altres dèries, que l’aventura arribaria tan lluny. Durant tots aquests anys -ho confesso- he tingut una relació d’amor-odi amb el meu blog, com no pot ser d’una altra manera amb aquelles coses que de veritat ens apassionen. I a mi m’apassiona el cinema, m’apassiona escriure de cinema i m’agradaria, algun dia, poder arribar a apassionar pel cinema a algú altre. I qui sap si potser serà a través d'algun post del meu blog. No sé si ho aconseguiré alguna vegada, però ho seguiré intentant, perquè en el camí he anat coneixent a molts altres cinèfils i molta altra gent interessant. I aquesta, no m'ho negareu, també és una aventura apassionant.

Jules i Jim a Mataró

Dieta mediterrània és una comèdia típicament espanyola que s’emmarca en aquest subgènere de temàtica gastronòmica que relaciona cuina i passió amorosa i la identifica amb l’exuberància mediterrània. Els sabors de la cuina mediterrània són aquí la metàfora de les penes i alegries de Sofia, una cuinera atrapada entre la seva passió per dos homes diferents com la nit i el dia. Amb aquests dos homes viurà una relació que trenca convencions, com també ho faran els plats que idearà al llarg de la seva vida i que la convertiran en una cuinera de referència. D’aquesta manera, i en clau de comèdia agredolça amb tints costumistes, el director Joaquim Oristrell mata dos ocells d’un tret: ret un homenatge evident –amb cita inclosa- a Jules et Jim de François Truffaut, i al mateix temps treu partit de l’interès que suscita l’art de Ferran Adrià o Carme Ruscalleda, que consten com a assessors gastronòmics del film.

Oristrell aprofita per vendre la gastronomia mediterrània i l’emmarca en un context ben proper, les platges mataronines i la costa del Maresme, que es converteix en un escenari fresc i atractiu per a una història que, això si, funciona millor escrita que no pas interpretada. Ni Olivia Molina ni Alfonso Bassave acaben de trobar el punt als seus personatges i només el solvent Paco León se’n surt com a vèrtex d’aquest triangle amorós. Oristrell es perd a l’hora de marca els ritmes de la pel·lícula i d’explicar el pas i evolució dels personatges, però es recupera gràcies al seu encert en la creació de diàlegs i situacions. Per als mataronins, a més, la pel·lícula compta amb a presència de cares conegudes i d’escenaris coneguts, com la plaça de Cuba o la platja del Callao, que fan patxoca a la gran pantalla i que recorden que el Maresme s’ha guanyat l’apel·latiu de la Califòrnia catalana.

Llegeix les notícies del rodatge de Dieta Mediterrània publicades per capgros.com clicant aquí i aquí.

Crítica publicada a Capgròs

Panteons

A Mataró tenim un petita gran joia arquitectònica recentment rehabilitada i recuperada per a la ciutat, la Nau Gaudí, una nau industrial projectada per Antoni Gaudí per a la Cooperativa Obrera Mataronense, que té com a característica més destacada la seva estructura a partir d'uns espectaculars arcs parabòlics. La seva rehabilitació ha costat més que l'obra de la Seu i els seus usos actuals com a telecentre són objecte de certa polèmica a la ciutat, però no és pas d'això del que volia parlar, sinó d'una petita frivolitat que m'ha vingut al cap justament avui, quan he assistit a l'esmorzar que ha ofert l'alcalde Joan Antoni Baron als periodistes dels mitjans de comunicació locals, en aquest marc incomparable. El cas és que la disposició de la taula, la situació de l'alcalde i la perspectiva de fons del monument i dels arcs parabòlics, m'ha fet pensar en la famosa escena del sopar davant del Panteó de Roma d'El vientre del arquitecto, de Peter Greenaway. I m'he pres la llicència de pensar que la Nau Gaudí, perquè no, pot ser el nostre Panteó particular.

La connexió Girona

Dissabte dia 29, a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró, vam dedicar una jornada a aquest nou cinema català liderat per joves directors com l’Albert Serra o en Pere Vilà, que per la seva procedència permeten parlar d’una certa "Girona connection".

Pere Vilà va ser a Mataró per presentar la seva primera pel·lícula, Pas a nivell, després de la notable acollida que ha tingut a diversos festivals com el de San Sebastián o el de Gijón. Vilà va donar algunes pautes per entendre la seva pel·lícula després d’advertir que respon a una forma diferent d’explicar històries. Va explicar que el "pas a nivell" del títol fa referència a aquells moments en la vida de les persones en què prens una decisió o una altra que et permet tirar endavant. La seva pel·lícula, va explicar, relata el temps mort, aquell període en blanc durant el qual no passa res, durant el qual "la persona no sap cap a on encaminar la seva dia", o el que és el mateix, els moments previs a fer aquest pas. La voluntat d’explicar aquesta no res justifica l’estil hiperrealista i la cadència d’una pel·lícula que, malgrat la seva aclaparadora quotidianitat, no resulta gens fàcil. O potser precisament per això. "El públic no està adaptat a llenguatges diferents", va dir Vilà, que lamenta que es vagin a veure "altres pel·lícules, però no hi ha cap interès en promociona aquest altres tipus de cinema".

El mateix dia per la nit va ser Montse Triola, productora d’El cant dels ocells i una de les seves intèrprets, l’encarregada d’introduir als espectadors de la Mostra la tercera pel·lícula d’Albert Serra. Triola va explicar algunes anècdotes del rodatge, que s’ha realitzat a indrets tan dispars com Fuerteventura o Islàndia, així com el mètode emprat per Serra per aconseguir la màxima espontaneïtat dels seus actors, que no són professionals. El cant dels ocells també presenta la mateixa dificultat a la qual feia referència Pere Vilà: és un cinema contemplatiu més que narratiu, suggerent i irritant a parts iguals, que d'alguna manera intenta copsar el fluir del temps i que converteix el paisatge en un element viu i actiu, que determina les històries i els comportaments dels personatges. Són dues pel·ícules molt diferents, però comparteixen prou trets en comú -també el fet de ser parlades en català- com per justificar que es parli de la connexió Girona.

El pròxim futur

Llegeixo avui a El País la notícia sobre la restauració imminent del mural de Siqueiros 'Ejercicio plástico' i penso com a la vida es donen casualitats i coincidències del tot sorprenents. Fa poc menys de dues setmanes, a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró, vam poder veure un excel·lent documental titulat Los próximos pasados, de Lorena Muñoz, que parla precisament d'aquest tema.

El film reconstrueix la història darrera aquest mural, que el pintor mexicà va pintar per encàrrec del magnat argentí de la premsa Natalio Botana a la seva mansió particular. Després de la seva mort, el mural va ser fragmentat i tancat en cinc grans contenidors oblidats en una finca privada on estan exposats a les inclemències del temps. El documental repassa l'època i la vida de Botana a partir del record del seus descendents i ressegueix la pista del mural amb artistes i experts, que amb el seu testimoni denuncien el maltractament i l'oblit d'una important peça del patrimoni artístic que ja no és res més que un passat pròxim.

Però ara sembla que el mural de Siqueiros serà un "pròxim futur", si finalment es porta endavant aquesta restauració anunciada per la presidenta argentina. El que m'agrada de tota aquesta història és la casualitat que fa que a la Mostra de Cinema arribi, per atzar, la informació d'un documental com aquest; algú s'interessi pel tema i defensi aferrissadament la necessitat de projectar-lo (tot i ser un film pràcticament desconegut), i al cap de dues setmanes, després d'haver conegut la trista història de l'exercici plàstic de Siqueiros, ens trobem al diari la notícia del seu imminent final feliç. Curiós, oi?

A pròposit de la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors

L'editorial sobre la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors publicada al portal capgros.com:

El regidor de Cultura Sergi Penedès va encetar el seu discurs de clausura de la XXX Mostra de Cinema de Nous Realitzadors responent a les veus que havien qüestionat la celebració d’un certamen que s’ha hagut organitzat a contrarellotge: "Hi ha hagut mostra i ha hagut una gran oferta de pel·lícules", va dir Penedès que, aquest any si, va tenir paraules d’agraïment per als membres de la Comissió de Cinema que l’han fet possible. El paper i entrega dels voluntaris que integren aquesta comissió ha estat clau per tirar endavant una Mostra de Cinema que ha celebrat els trenta anys amb molt bon cinema, però també amb diverses activitats paral·leles, com ara cicles paral·lels al Foment, tertúlies, presentacions i fins i tot degustacions gastronòmiques, al·licients que demostren que el cinema no consisteix únicament a seure a la butaca i seguir una projecció de forma passiva. La Mostra de Cinema és un dels esdeveniments culturals amb més tradició de la ciutat, però també un certamen que ha sabut reinventar-se i adaptar-se als nous temps, a les noves formes de cinema però també a les noves formes de difusió de les pel·lícules. En aquest sentit, l’arriscada aposta per l’especialització en el cinema de Nous Realitzadors s’està consolidat, tal i com ho demostra la resposta del públic a les diferents projeccions, però també l’aparició d’altres certàmens de contingut similar en altres indrets de la geografia catalana, com és el cas del festival Rec de Tarragona. La presència a la Mostra dels directors i productors de la nova fornada del cinema català és un indicador de la rellevància que, dins el seu àmbit –el del cinema més allunyat dels grans circuits comercials-, està adquirint el certamen mataroní, que aquest any a més, també s’ha fixat en els creadors locals, amb el premi que la Fundació TecnoCampus ha atorgat a les obres dels estudiants del Graduat de Mitjans Audiovisuals de l’EUPM. Tots aquests aspectes s’haurien de tenir en compte a l’hora del balanç i haurien d’acabar de convèncer els ciutadans, però sobretot els polítics, de la validesa i el llarg camí que encara pot recórrer la Mostra de Cinema.

Menjar-se el cinema

Existeix tot un subgènere de cinema gastronòmic que ha estat capaç de traslladar la sensualitat de la cuina a la gran pantalla. Estómago, flamant guanyadora de la Seminci de Valladolid, segueix aquesta tradició amb una pel·lícula que combina dues tendències molt vinculades a la gastronomia: una d’elles, la que intenta captar la sensualitat vinculada als plaers del paladar, en la línia per exemple de Chocolat o Como agua para chocolate, i que en aquest cas concret també té una forta influència felliniana. L’altra, la cosa negra, que permet emparentar aquest film amb històries com El perfum, Delicatessen o El cocinero, el ladrón, su mujer y su amante.

La pel·lícula, projectada a la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró, relata la història d’un aprenent de cuiner que converteix el seu art als fogons en un camí per prosperar, però sobretot, en una poderosa forma de domini sobre els demés. Tot i que no ofereix res de nou, el director Marcos Jorge sap treure partit dels tòpics d’aquest subgènere i supleix mancances de l’argument amb un muntatge basat en dues accions paral·leles, la del procés d’aprenentatge dels secrets de la cuina i la de la vida del cuiner a la presó. D’aquesta manera es crea un suspens que es manté fins a un final força impactant. No tot el metratge, que resulta excessiu, manté el mateix ritme ni el mateix to, i la pel·lícula vacil·la excessivament entre l’amabilitat, la sensualitat, l’humor i la seva vessant macabre.

A la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró, a més, vam tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula amb el gust de la gastronomia del Brasil al paladar, ja que abans de la projecció, l’Associació Gastronòmica de Mataró Amics de la Teca va oferir un tastet de feijoada i caipirinhes per a tots els assistents, una altra manera de constatar la bona entesa entre el cinema i la gastronomia.

Radiografia d'una fractura

Laurent Cantet recull en la seva pel·lícula La clase -que divendres passat va inaugurar la Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró- el testimoni real d’un mestre d’escola que va recollir en un llibre les seves experiències en un institut en un barri conflictiu francès. Aquest mateix mestre, François Bégaudeau, es converteix ara en protagonista d’una pel·lícula que se situa en una zona difusa entre la realitat i la ficció, on es recrea la realitat amb una mínima interferència narrativa i pocs sentimentalisme.

Més que una pel·lícula, La clase s’ha d’entendre com la radiografia d’una fractura, que s’observa clarament entre les quatre parets de l’aula. Cantet opta per refugiar-se darrera la càmera i converteix l’espectador en un alumnes més. I en aquesta aula reprodueix, a petita escala, la fractura social que amenaça una societat que no sap com donar resposta als difícils reptes que planteja la immigració. Ja no es tracta de mostrar els problemes habituals de l’adolescència. És que els nois i noies d’aquesta classe –subsaharians, magribins, antillans, xinesos, etc- porten les bosses plenes de problemes socials i familiars, que tenen a veure amb la manca de papers, amb la situació d’irregularitat, amb les feines clandestines, amb el desconeixement de la llengua, amb les diferències culturals irreconciliables i un llarg etcètera.

La clase planteja moltes qüestions però no dóna ni una sola resposta, i així evidencia també el fracàs d’un sistema educatiu que tampoc sap reaccionar davant la manca de valors, davant la desmotivació dels joves i davant la preocupant pèrdua d’autoritat dels professors. L’escola para el cop, però sense recursos ni guia, el mestre no pot fer més que contemplar impotent una realitat que se li escapa: el problema va molt més enllà de les quatre parets de l’aula i comença a esquerdar la societat. I encara que aquesta radiografia vingui de França, no sembla estar tan lluny de la nostra realitat.

Seguiu el Blog i afegiu-vos al Grup de Facebook de la Mostra de Cinema

La millor mostra en trenta anys

Apunteu-vos això a l'agenda: del 21 al 30 de novembre, Mostra de Cinema de Nous Realitzadors de Mataró, la millor dels seus trenta anys sense cap mena de dubte, i que compta amb una programació de luxe-luxós que inclou, atenció, els títols següents:

La classe, de Lauren Cantet, sonada guanyadora de Cannes

Los próximos pasados, de Lorena Muñoz, un docu sobre el pintor Siqueiros

Estómago, de Marcos Jorge, superguanyadora de no sé quants premis a la Seminci

Bajo Juárez, d'Alejandra Sánchez i José Antonio Cordero, sobre els feminicis a Mèxic

Déjame entrar/Let the right one in, de Thomas Alfredson, una de nens vampirs molt mona

Blindness/ A ciegas, de Fernando Meirelles, adaptant Saramago

Vals con Bashir / Waltz with Bashir, d'Ari Folman, animació superpotent

I un minicicle sobre el maig del 68:
Week End, J.L Godard
Milou en Mayo, de Louis Malle
Les amants réguliers, de Philippe Garrel

I una jornada de cinema català FABULOSA:
Pas a nivell, de Pere Vilà
El cant dels ocells, del mite Albert Serra

Això si que és una programació per celebrar els trenta anys de mostra!!!!!

I a més, us podeu afegir al grup a Facebook

L'alba la tarda o la nit

La campanya de les generals també passa per Mataró. He fet aquestes fotografies als actes electorals del PSC i del PP. Als mítings sempre els he trobat un punt estrany i fascinant.

L'escriptora Yasmina Reza, que va estar seguint Nicolas Sarkozy durant la campanya de les presidencials, ho descriu així:

Mi cuaderno de los últimos días. Cuántas repeticiones. En mi cuaderno, los días se desgranan y se confunden, frenesí monótono en donde, sin embargo, se escribe la historia.
No hay lugares en la tragedia. Y tampoco hay horas. Es el alba, la tarde o la noche.