dimarts, de març 1

L'abisme del mal



Ara que encara tinc fresca a la memòria la pel·lícula El hundimiento he aprofitat per recuperar –via emule- un film d’Alexandr Sokurov titulat Moloch que té alguns punts de contacte amb la cinta d’Olivier Hirschbiegel, ja que també intenta aprofundir en la faceta humana, privada, d'ADolf Hitler, tot i que per una via ben diferent (molt més difícil i considerablement menys comercial) que la candidata alemana als Oscars.

Sokurov és un realitzador rus considerat l’hereu directe de Tarkovsky i també la gran esperança del cinema rus, un home que està completament avançat al seu temps, un intel·lectual, un "poeta" del cinema, amb un concepte molt personal i de gens fàcil accés. Molts hem descobert Sokurov amb Russian Ark, film que marca un abans i un després en mostrar un sensual viatge per la història de Rússia a través d’un bellíssim i inèdit pla seqüència d’hora i mitja que suggereix que la memòria és un desordenat continu. Sobre aquest director podeu trobar ara a les llibreries un petit llibret titulat Elegías Visuales, que ha editat Maldoror, i que recull articles sobre Sokurov escrits pel cineasta Paul Schrader i el músic Nick Cave, entre d'altres.

Sokurov ha presentat al darrer Festival de Berlin un nou llargmetratge titulat El sol, que té com a personatge central l’emperador Naruhito, i que forma part de la trilogia de films sobre la psicologia dels gran líders/dictadors de la història. Aquesta trilogia, en la que tots els films tenen nom d’estrella, es completa amb Taurus (sobre Lenin) i Moloch, una pel·lícula atmosfèrica, evocadora, simbolista, en la que els personatges pràcticament no parlen, marcats pel fàstic i l’aburriment, on es mouen com grotesques marionetes mogudes per algú superior, giravoltant entorn aquest astre diàbolic, un Hitler convençut que podrà conquistar la mort.

"La mort no es pot conquistar", replica Eva Braun al final de la pel·lícula. La mirada de l’amant de Hitler –inconscient, superficial- és el fil conductor que segueix Sokurov. Us explicaré només la primera seqüència, llarguíssima, sense paraules: una Eva Braun completament nua, sola al Niu de les Àguiles enmig de la boira, ballant una dansa embogida, observada en la llunyania, en un precari equilibri, a punt de saltar a un abisme que sembla tret d’una obra de Friedrich, però que representa, en realitat, el profund i inevitable abisme del mal.