Humor negre

Hi ha feines que necessàriament han de deixar seqüel·les psicològiques en aquells que s’hi dediquen. Charles Addams, que durant un temps es va dedicar a retocar les fotografies de crims i assassinats diversos per a una revista de detectius, va desenvolupar un extrany sentit de l'humor que el convertirien en un dels noms claus de l'humor gràfic. Clar que també hi va tenir a veure un innat talent artístic i l’oportuna intervenció de l’editor en cap de la mítica revista The New Yorker que, un bon dia, va proposar-li a Charles Addams que deixés el sòrdid món del retoc de la fotografia criminal i es dediqués a l’humor il·lustrat, aquell amb que ja havia despuntat quan encara en un adolescent.

I així Chas Addams va començar a dibuixar les anomenades one liner, aquell tipus de tira còmica que consta d’una sola vinyeta i una única frase que li dóna autèntic significat. Vinyetes que Addams va carregar fins a extrems insospitats d’un finíssim humor negre i d’un mal gust encantador, que arriba al seu màxim exponent amb les històries de la Familia Addams. Gómez, Morticia i companyia, de fet, només van aparèixer a trenta de les més de 1300 il·lustracions que faria per The New Yorker -moltes de les quals es poden llegir en el maravellós volum que ha editat Valdemar, però amb l’impuls televisiu primer i cinematogràfic després, els Addams -Charles inclòs- van aconseguir convertir-se en els freaks més famosos del món.

Deliciosa fantasia camp

Enamorat confès dels còmics i serials de ciència ficció dels anys 30, el debutant Kerry Conran ha traslladat, tot el bagatge estètic i visual d’aquestes obres pulp a la seva pel·lícula Sky Captain i el món del demà. Conran ha fet una decidida aposta per les tecnologies i els efectes especials més avançats per dotar, precisament, el seu film d’un entranyable aire de fantasia camp que veu tant de les aventures de Flash Gordon i Buck Rogers com de les mateixes novel·les de Jules Verne.

Així, el film, que parteix d’un personatge que va existir realment –el capità Sky, un heroi de la segona guerra mundial- deriva en una fantàstica aventura, deliciosament ingenua, sobre un misteriós científic que amenaça en destruir el món pels seus deliris de grandesa. Un heroic aviador que mai es depentina i una intrèpida periodista amb sabates de tacó seran els escollits per salvar la humanitat. Abans, però, hauran de viatjar per mig món i enfrontar-se a perills de molt diversa naturalesa.

Conran ha cuidat fins al més petit detall de la posada en escena d’aquesta aventura d’aires retro, potenciada per una encantadora fotografia virada, una espectacular col·lecció d’aparells i invents i l’aparició continua d’éssers fantàstics. Però tampoc ha deixat de banda l’argument molt ben construït a base de tòpics infalibles, encertats tocs d’humor (atenció al gag final) i una original referència al Mag d’Oz, que es resol de forma imaginativa amb l’aparició, vint anys després de la seva mort, de l’actor Lawrence Olivier. A Sky Captain potser només se li pot tirar en cara la tria dels dos actors protagonistes, Jude Law i Gwyneth Paltrow, que tot i els esforços no acaben de tenir massa empenta, a diferència d’Angelina Jolie, de lluny la millor d’aquesta divertida i insòlita pel·lícula d’aventures.

Festival de guitzes

Aquests dies Tailàndia és tristament notícia pels efectes devastadors de la natura. El desastre del sud-est asiàtic arriba justament en un moment en que Tailàndia començava a donar-se a conèixer a casa nostra a nivell cinematogràfic: en un fet sense precedents, aquest mes de desembre coincideixen als cinemes dos títols d’aquesta nacionalitat, l’estrany biopic Beautiful Boxer i ara també Ong Bak, dos films que tenen les arts marcials i més concretament la boxa tailandesa (o muay thai) com a tema central.

Ong Bak arriba a les sales catalanes amb un cert retard, ja que el film es va poder veure, en una celebrada projecció, al Festival de Cinema de Sitges del 2003. Es tracta d’una gran producció tailandesa d’acció pura i dura en la qual el protagonista, l’actor Tony Jaa –a qui ja s’està promocionant internacionalment com la nova gran estrella de les arts marcials tailandesa– s’ha d’enfrontar a una colla de gàngsters que han robat el cap d’un buda amb poder màgics. Aquest escuet punt de partida argumental és l’excusa per a un seguit de seqüències d’acció, impressionants persecucions i espectaculars combats de muay thai rodats amb agilitat i amb un ritme trepidant que difícilment poden deixar l’espectador indiferent.

Ong Bak és, literalment, una festa de les guitzes i les espectaculars coreografies de lluita. El film és tan àgil, fresc i divertit, que tant pot emocionar els seguidors més fidels de les arts marcials com entretenir aquell públic que mai abans -jo la primera- no hauria gosat veure un film d’aquest gènere.

Beautiful Boxer, en certa manera, també és un festival de guitzes i de combats de boxa poc convencionals. El film, que porta l'enfadós subtítol que adverteix que es basa en fets reals, es basa en la vida d'un famós (aixó diuen) boxejador tailandès, Nong Toom, que en realitat se sentia dona i que va lluitar durant anys per tal d'aconseguir diners per finançar-se una operació de canvi de sexe. La pel·lícula segueix les passes d'aquest lluitador des de ben petit, quan ja somia en tenir una llarga cabellera i portar sabates de tacó, fins que comença a fer realitat el seu somni.

Com en el cas d'Ong Bak, Beautiful Boxer torna a ser una clara mostra del cinema més comercial que es deu fer a Tailàndia però tot i això no se li pot restar el mèrit de tractar el tema amb força tacte i elegància, i també amb humor. Tot amanit, és clar, amb nombroses escenes de lluites i combats de muay thai.

La veu combativa

Muere la escritora estadounidense Susan Sontag

Nueva York. (EFE) - La escritora y directora de cine estadounidense Susan Sontag murió hoy a la edad de 71 años en un hospital de Nueva York, informó una portavoz del centro médico. "Puedo confirmar que Susan Sontag murió esta mañana a las 07.10 hora local", dijo Joanne Nicholas, portavoz del Memorial Sloan Kettering Hospital, quien indicó no poder suministrar por ahora más detalles sobre las circunstancias de su fallecimiento.
La escritora había recibido tratamiento contra el cáncer de mama en los años setenta, lo que había inspirado su obra "La enfermedad como metáfora", publicada en 1975, y según medios de prensa estadounidenses padecía leucemia.

Sontag, unas de las voces más conocidas y polémicas en Estados Unidos, fue galardonada en 2003, junto con la escritora marroquí Fátima Mernissi, con el premio Príncipe de Asturias de las Letras en España y sus obras fueron traducidas a veintiséis idiomas.

La escritora, que publicó su primera novela en 1963 con el título "El benefactor", seguida de dos ensayos que fueron muy leídos durante la década de 1960 ("Contra la interpretación" y "Notes on Camp"), fue periodista de guerra en Vietnam, pero las vivencias durante el conflicto le impidieron seguir escribiendo durante un tiempo. Su voz era una de las más conocidas en círculos intelectuales en Estados Unidos, donde ganó fama por su prosa provocadora y sus declaraciones polémicas.

Sontag, quien lamentaba ante los medios de comunicación que la consideraran una "máquina de opinión", era capaz de conversar sobre los temas más diversos, en especial la política. La autora de "Bajo el signo de Saturno", se ganó una lluvia de críticas en Estados Unidos cuando publicó un ensayo en la revista The New Yorker en el que decía que los atentados del 11 de septiembre de 2001 en Estados Unidos no habían sido "cobardes" como los calificó el Gobierno del presidente George W. Bush. Cuando recibió en 2001 el premio Jerusalén de Literatura, el más prestigioso de Israel para escritores extranjeros, aceptó el galardón pese a las presiones para que lo rechazara, pero aprovechó la ocasión para condenar la política de ocupación israelí en los territorios palestinos.

La autora estaba dotada de una gran formación filosófica y se interesaba por todo lo que se hacía en Europa, al tiempo que se alzó como una de las voces más combativas dentro de su propio país, pero su verdadera pasión, según decía, era la literatura, porque aumentaba su capacidad de comprender y de compasión.

Esperit nadalenc

Bones Festes!

El vestit de Gilda

LaMalla.-L’exposició La fàbrica dels somnis. Col·lecció Maite Mínguez Ricart, que està instal·lada de forma permanent al Museu del Cinema de Girona, renova de nou tots els seus objectes. Aquesta mostra ofereix al visitant objectes originals i autèntics relacionats amb alguns dels actors, actrius, directors o pel·lícules més emblemàtics de la història del cinema. A partir d’aquest dimarts, es poden observar de prop vestits originals de Marilyn Monroe a La tentación vive arriba, de la mítica Gilda o l'uniforme de la marina britànica de Russell Crow a Master & Commander, així com objectes i documents extraordinaris.

L’octubre de l’any 2002, el Museu del Cinema i la Col·lecció Maite Mínguez Ricart van signar un conveni de col·laboració, en el qual s'establia que la col·lecció cedia diferents objectes per ser exposats que s’anirien renovant cada sis o set mesos. La primera exposició i la inauguració del nou espai on està ubicada, anomenat La fàbrica dels somnis, es va presentar l’abril de l'any 2003, coincidint amb el cinquè aniversari del Museu. Ara es renoven un cop més, oferint nous objectes tant o més curiosos que els primers.

Aquest cop, el visitant podrà veure un vestit que portava Rita Hayworth a la pel·lícula Gilda (1946); la torxa de metall amb mànec de fusta usada a l’autèntica King Kong (1933); les mans de làtex que va fer servir Tom Cruise a la seva Entrevista con el vampiro (1994), o la màscara original del superheroi Batman (1989), entre d’altres. I tampoc podia faltar l'estrella de la col·lecció Maite Mínguez Ricart, Marilyn Monroe. En aquesta ocasió la peça exposada és un vestit original que portava l'actriu quan va rodar La tentación vive arriba, de Billy Wilder.

La idea de traslladar una petita porció de Hollywood a Girona ha estat d’un matrimoni barceloní, Maite Mínguez i Lluís de Val. Durant anys s’han dedicat a reunir peces i documents (un total de 1.800) de les estrelles més importants del món del cinema. Marilyn és l'estrella de la seva col·lecció, però també hi tenen cabuda objectes i documents relacionats amb James Dean, Humphrey Bogart o Charles Chaplin, així com títols tan emblemàtics com Casablanca, Rebel sense causa o Forrest Gump.

Increïble

Toy Story, el film que va donar a conèixer la Pixar de John Lasseter, va marcar un abans i un després en la història de l’animació. Fins al punt que han portat a la Disney a renunciar definitivament a l’animació convencional i apostar-ho tot a única carta, la de l’animació en 3D, que amb Los increíbles arriba al seu punt àlgid.

Los increíbles s’inspira en els arguments i, sobretot, l’estètica de les pel·lícules i serials de detectius i espies dels anys cinquanta i seixanta i les aventures de superherois clàssics com Superman i Batman. Els protagonistes del film són una parella de superherois vinguts a menys després que el govern decidís que les seves heroïcitats no eren bones per la imatge del país. Així, Mister Increïble i Elastic Girl, que un dia van ser uns ídols, ara porten una vida gris i anònima, fins que una nova missió farà que els superherois recuperin el prestigi perdut.

D’entrada s’agraeix que a la Pixar hagin entès que el cinema familiar no té perquè ser sinònim de guió simple, bromes fàcils i humor estúpid, i que no cal omplir una pel·lícula de marques comercials i cançons de moda per enganxar al gran públic. Però es que a més s’han trobat amb què Brad Bird (un director que ja va despuntar amb el film animat El gigante de hierro) s’ha fet seva aquesta història i l’ha convertit en una pel·lícula amb personalitat pròpia, divertida i intel·ligent, trepidant i entretinguda. Si a això se li suma la increïble perfecció tècnica (només cal fixar-se en el moviment dels cabells), en resulta la millor pel·lícula animada dels últims anys.

Mal gust

Joel Schumacher té l'extranya i fabulosa capacitat de convertir tot allò que toca en horterada, ja sigui un superheroi de còmic o, com en el cas que ens ocupa, un clàssic de la literatura reconvertit en musical superventes. Està clar que Schumacher parteix d'un material altament sensible com és la tremendament carrinclona obra d'Andrew Lloyd Webber.

El rei midas del musical londinenc, com ja deveu intuir, no ha estat mai sant de la meva devoció però s'ha de reconèixer que, en mans de professionals més solvents com Norman Jewison (Jesucristo Superstar) o el grandíssim Alan Parker (Evita), ha aconseguit que, com a mínim, el suporti. Desgraciadament, Schumacher no és Jewison, ni molt menys Alan Parker i ni tan sols s'acosta a la boja d'en Baz Luhrman, i en les seves mans, les dues llarguíssimes i insuportables hores d'El fantasma de la ópera es tornen en una mena de sofisticada tortura psicològico-musical.

Potser a nivell musical, no dubto que amb una bona interpretació a càrrec del repartiment original (ja sabeu, en Michael-n'hi-ha-que-neixen-estrellats-Crawford i l'amor frustrat de l'Andrew Lloyd, la Sara Brightman) la partitura es deixi sentir. Però envolcallada en aquest escenari de cartó pedra, aquest pseudobarroc hortera, actors insípids com el peix bullit i la total absènsia de ritme eleven aquest esperpent cinematogràfic fins les cimes més altes del mal gust.

I, per si això no fós suficient, al mal gust congènit de Joel Schumacher se li ha de sumar la desatinada/desafinada traducció de les cançons al castellà, amb rimes tan inspirades com "Christine, que ruín" o "carnaval, mascarada artificial", dignes de jutjat de guàrdia.

B. Brecht

Si fóssim infinits
Tots es transformaria
Però, com que som finits,
Hi ha molt que no canvia.

Petit miracle

La vida real pot ser tan o més emocionant que la millor història de ficció i La historia del camello que llora n’és la demostració. Aquest film, de producció alemana i dirigit per Byambasuren Davaa i Luigi Farloni, s’ha convertit en un dels documentals de més èxit de l’any a Europa precisament per la seva sensibilitat i tendresa. El film mostra la vida quotidiana d’una familia de pastors nòmades al desert del Gobi, a Mongòlia, i la seva peripècia per aconseguir que una camella torni a acceptar la cria que ha rebutjat després d’un part difícil.

La càmara s’acosta amb mirada neta i sensible a la història d’aquest camell que plora –plora la cria abandonada i plora també la mare després que un ritual fa que accepti de nou el seu fill-, i és capaç de transmetre el dolor i els sentiments d’aquests animals amb una sorprenent humanitat i senzillesa. Els camells passen a convertir-se en un personatge més en aquesta història que també mostra l’estil de vida dels nòmades mongols, les seves activitats quotidianes com a pastors i els seus costums, les seves estretes relacions familiars i també com la civilització es va introduint, lenta però inexorablement, en el seu primitiu estil de vida. El menut de la família, que llueix una gorra de la marca Adidas i que reclama insistentment un aparell televisor a canvi del seu ramat d’ovelles és un revelador exemple de com les comunitats nòmades van desapareixent víctimes també de la globalització.

L’emocionant seqüència del ritual que fa reconciliar la camella i la seva cria –la música d’un violinista i el lament d’una pastora fan possible aquest petit miracle- és sens dubte el moment àlgid d’aquest film d’obligada visió, interessant com a document antropològic però també pels seus valors humans. Des del pioner del cinema documental Robert Flaherty, poques pel·lícules havien retratat amb tanta dignitat un estil de vida que sembla irreversiblement condemnat a desaparèixer.

Carreró Vermeer

De La Vanguardia.

El callejón es uno de los pocos paisajes urbanos que pintó Johannes Vermeer (1632-1675). Críticos e historiadores se han preguntado por qué pintó Vermeer este lugar y si existió realmente. La respuesta de Daan Hartmann, ciudadano de Delft, galerista y restaurador, es que sí existió y que además era la entrada a su estudio. Para argumentar tan rotunda conclusión, esgrime bibliografía del pintor, actas de compraventa del inmueble y el cotejo visual del cuadro con el actual callejón situado entre los números 17 y 21 de la Voorstraat de Delft.

La historia se remonta a 1979, cuando Hartmann compró el estudio de la calle Voorstraat. Los anteriores dueños le contaban suposiciones sobre el posible antiguo propietario, según tradiciones orales que él no creyó en primera instancia. Sin embargo, estudiando detenidamente las actas notariales de compraventa de la casa, comenzó a ver nombres relacionados con Vermeer.

En el siglo de oro había cuatro fábricas de cerveza que databan de la edad media que se reconvirtieron en viviendas. Willem de Coorde, amigo de Vermeer, alquiló el local al cervecero Bleiswijk en 1653 para que Vermeer pudiese pintar fuera de su casa. Tres años más tarde compró el local para sacar de apuros a Bleiswijk. En 1660 aparece el nombre de Hendrik van der Eem, abogado de la Corte de La Haya, que era tutor de los hijos de Vermeer, como comprador de la casa a Coorde, quien permite a Vermeer seguir pintando allí. Van der Eem estaba casado con Anna van der Dussen, hija de una familia adinerada de Delft de quien sabemos que prestó instrumentos musicales al pintor para sus cuadros.

Hartman asegura que el callejón de la Voorstraat y el pintado por Vermeer son el mismo. "Me refiero al tejado inclinado, si mira al callejón del centro hacia la izquierda. Es del que más se ve, después del de tejas rojas. El marco de la puerta de la izquierda está todavía inclinado, como en el cuadro. La decoración de la fachada que se ve al fondo es igual, y también la chimenea a la izquierda, aunque ahora está un poco más alta que en el cuadro. La distancia entre las dos puertas sigue siendo la misma, la proporción entre la apertura de la puerta la casa más grande a la derecha y la acera sigue siendo igual en el cuadro que en la actualidad. Vermeer pintó el cuadro tomando primero apuntes fuera en una mañana de otoño y lo terminó en el estudio", asegura Hartmann convencido.

El callejón pertenece a la colección del Rijksmuseum, que hasta el momento no quiere comentar los hallazgos de Hartmann. "Sería precioso que existiera El callejón en Delft", responde Elles Kamphuis, portavoz del Rijksmuseum. Hasta el momento, Hartmann no ha logrado convencer a sus compatriotas. "No sé -dice Hartmann- por qué en Holanda no reacciona nadie. He recibido cartas de EE.UU, de revistas de arte de Italia, Francia, Inglaterra. Un concejal del ayuntamiento de Delft, Balje, quiere hablar conmigo sobre el dossier con mis hallazgos que ya envié al alcalde. Parece que se lo empiezan a tomar en serio".

Senyor venjança

Tancat entre quatre parets. Sense motius aparents. Sense explicacions. Sense saber si podrà sortir, i quan. Quinze anys i quinze mil rollets de primavera després, Dae Su, enterrat en vida, torna a veure la llum. Un rostre il·lumina la seva cara esmorteida pels anys de foscor, i la vida –i l’amor- torna a ser possible. Però els quinze anys de captiveri marcats en un braç a sang i odi tenen un nom propi i un secret descobert massa aviat. Quinze anys pensant en la venjança i només cinc dies per executar-la. I preguntes, moltes preguntes. Qui. Com. Perquè. Serà suficient la venjança per aplacar el dolor? És que té algun sentit la venjança?

La resposta és violenta i és patètica. El lirisme de la tragèdia. Una bellesa extranya i dramàtica, com la d’aquesta història d’amor impossible, com la d’una venjança que gira sobre si mateixa, una arma de doble fil. Silenciat durant quinze anys per haver parlat massa, la veritat tornarà a fer callar Dae Su, i continuar vivint amb el secret, un altre secret, en silenci. La pèrdua, l’odi, l’incest, el terror, la venjança, la redempció. Els estadis d’un camí sense retorn, el camí d’aquest noi vell, d’aquest Oldboy de Corea.

Tres oportunitats

A Sitges hi tenen cabuda fins i tot les pel·lícules que no tenen cabuda enlloc més. Seven chances, set oportunitats durant el festival de recuperar autèntiques rareses que desgraciadament quedaran oblidades en el fons d’un prestatge en el magatzem d’una distribuidor poc arriscat. Per un dia, a Sitges, aquestes cintes condemnades a l’ostracisme veuen la llum i queden per sempre a la retina del públic més afortunat. Jo n’he pogut repescar tres:

The heart is deceitful above all things és la segona incursió de la polifacètica i carismàtica Asia Argento, la filla d’en Dario i protagonista, entre d’altres, del New Rose hotel de Ferrara. El film es basa en una novel·la marcadament autobiogràfica de J.T. LeRoy que resegueix la dura infantesa de l’escriptor i la complicada relació de rebuig i dependència amb la seva mare. El film, de clara vocació independent i soprenent honestedat, té aires de pel·lícula alternativa dels anys noranta, tant per l’estètica com per la banda sonora, a càrrec entre d’altres de Billy Corgan. A la pel·lícula té un petit paper el rocker Marilyn Manson. Un dels productors del film, Alain de la Mata, va explicar durant la presentació al festival una divertida anècdota sobre el dia en que l’extravagant J.T. LeRoy va assistir al rodatge i Manson –el teniu present, oi?- va comentar que l’escriptor era una mica “raret”.

Samaritan Girl (o Samaria) és la pel·lícula de Kim Ki-duk –ja sabeu, actualment l’amo del cinema coreà- immediatament posterior a Primavera, verano, otoño, invierno… y privamera i l’anterior a Hierro 3, també pendent d’estrena. Kim Ki-duk deixa aquí enrera el lirisme del seu conte zen (el que va captivar als prínceps d’Astúries quan la van veure a un cinema de Barcelona) i retorna a la cruesa de films com La isla, tot i que menys explícita. El film té com a protagonista una adolescent que decideix anar-se’n al llit amb els mateixos homes amb els que la seva amiga de l’ànima es prostituía per tal d’aconseguir diners per fer totes dues un viatge a Europa. L’objectiu d’aquesta jove samaritana és retornar a aquests homes uns diners que, després de la mort de la seva amiga, ja no necessitarà. En la seva “bona acció”, Samaria serà observada de ben aprop pel seu pare, un agent de policia que descobreix dolorosament com la seva filla es fa adulta.

Tropical malady és una extranyíssima pel·lícula tailandesa dirigida pel realitzador de nom impossible, Apitchapong Weerasethakul. Impossible també d’explicar l’argument d’una pel·lícula partida en dues parts ben diferenciades -els crèdits del film apareixen al principi i a la meitat del metratge- que pretén adentrar-se en un terreny tan pantanós com és el de l’essència de l’ésser humà, capaç d’estimar i de ser salvatge com un tigre. La pel·lícula trenca tots els esquemes narratius haguts i per haver (va aconseguir fins i tot deixar sense paraules al crític de cinema d’un dels mitjans més reputats d’aquest país, en vaig ser testimoni) però està dotada d’una extranya capacitat hipnòtica que aconsegueix traslladar l’espectador fins a les profunditats d’aquesta selva que és l’ànima humana.

Fals documental?

Com hauria estat la història dels Estats Units si els confederats haguessin guanyat la Guerra de Secessió? Res seria com és avui. Abraham Lincoln no s’asseuria majestàtic al Memorial que porta el seu nom, el Dixie seria ara l’himne nacional i la potència americana tindria el format d’un imperi tropical, amos de l’imperi sudamericà del sucre. Els americans s’haurien aliat a Hitler i un mur de cotó separaria els Estats Confederats dels seus veíns canadencs, perillosos acollidors dels esclaus negres dissidents.

Ah, els esclaus! El pilar de la societat confederada… Les mammys i els oncles Tom cuinarien, netejarien, fins i tot criarien els polidets fills de les famílies blanques. I les famílies, agraídes, els comprarien regals per la seva bona conducta: un atractiu collar perquè no s’escapi de casa. Perquè on pot estar millor un esclau negre que esclavitzar en una fabulosa casa unifamiliar confederada? Si fins i tot serien protagonistes de divertides telecomèdies, i posarien el seu rostre a les marques de diversos productes: el dentífric negrito, les cigarretes afro.

Totes aquestes hipòtesis són les que proposa, amb finíssima ironia, el director Kevin Willmott al fals documental Confederate States of America (C.S.A.), un altre dels interessants films inclosos a la potent secció de Noves Visions del Festival de Sitges. Amparat per la productora de l’irat Spike Lee, Willmott realitza un exercici de reconstrucció històrica que parteix de la pregunta "que hauria passat si…". L’esclavitut, epicentre de la Guerra de Secessió, seria ara també el pilar d’una societat on els republicans es farien dir demòcrates i els demòcrates serien perillosos ideòlegs de la "dreta" radical. Els curs de la història hauria fet modificar fins i tot les pel·lícules, i ara ningú hauria sentit a parlar de Lo que el viento se llevó i El nacimiento de una nación tindria ara un argument ben diferent.

Willmott dota el seu documental d'una estètica televisiva. Així, el film comença amb una irònica advertència confederada -"aquest documental està produit pels britànics", no és la "versió oficial"- i s'interromp, com un programa de televisó, per donar pas a la publicitat. Els anuncis es converteixen en un inquietant retrat de la societat ultraconservadora i esclavista en la que haurien derivat els Estats Units si el resultat de la batalla de Gettysburg hagués estat un altre.

Però, de veritat creieu que ara les coses són tan diferents ?

La mirada innocent

Nenes amb faldilletes i mitjons blancs salten a la corda. És la viva imatge de la innocència. Però aquesta innocència està amenaçada i l’amenaça és inexorable. Tic-tac, el temps s’acaba i ja no hi ha res a fer, les nenes que deixen de ser-ho deixen enrera una innocent existència, desaparèixen per la porta secreta d’un rellotge de paret. Un nou escenari. El públic –el món- les espera, les observa…¿les frueix? No és innocent la mirada de Lucille Hadzihalilovic a aquestes petites nínfules ballarines que tornarien boig a Humbert Humbert. La dona de Gaspar Noe contempla la infantesa amb una mirada amenaçant i lasciva, bella i malalta. El record lluminós d’una època feliç que s’entrellaça amb el terror del pas a la maduresa. Provocativa i manipuladora, com la infantil innocència que deixa ràpidament de ser-ho.

Els anys vuitanta

Els vuitanta van ser de John Landis, a saber: Els blues brothers, l'home llop americà a londres i el mític videoclip Thriller, de Michael Jackson. I també el Desmadre a la Americana, que tot i ser de l'any 78, va influenciar el que serien les comèdies gruixudes d'adolescents de les dècades dels vuitanta, noranta i fins i tot dos-mil, des de Porky's a Algo pasa con Mary. I darrera de tot això un individu alt i prim i barbut, divertit i irònic, i que ahir a Sitges les va cantar ben clares sense perdre en cap moment el somriure.

"Hollywod no exiteix", va espetar John Landis ja d'entrada. "No el Hollywood que jo vaig conèixer als anys setanta i vuitanta. Ara està tot en mans de les multinacionals, pels japonesos, els britànics i els alemans. I quan treballes per aquest gegant has de ser molt i molt banal". "Abans cada productora estava associada a un nom propi però ara tot són subempreses d'altres empreses. Lucas Films ja no és una companyia de cinema, és una fàbrica de joguines", va continuar. Landis va carregar força contra el seu col·lega Lucas, lamentant que tot i ser un director de talent (American Graffitti, per exemple) no fós capaç de superar La guerra de las galaxias. "Ara té por de fer pel·Lícules i per axò fa joguines". Això li pot passar, va advertir, a Sam Raimi. Landis no es va cansar de proclamar la seva admiració pel creador de Posesión infernal però va mostrar la seva preocupació perquè no es quedi estancat en les seqüeles de Spiderman.

Clar que no és fàcil fer cinema a aquest Hollywood de les multinacionals, la censura i els interessos comercials. Landis també va explicar com l'autocensura (als Estats Units no existeix censura governamental sobre les pel·lícules)que s'imposen les productores per motius comercials ha fet molt mal al bon cinema, ja que ara la majoria de produccions es fan pensant en aconseguir una qualificació R, per a tots els públics, i no la X, que s'associa amb el món del porno, i va recordar que ara pelis com La naranja mecànica o Cowboy de medianoche, que van estar qualificades X, ara no tindríen cabuda a Hollywood.

"Quan jo era petit anavem al cinema i ho veiem tot", va recordar Landis, citant entre alguns dels films que havia vist de jove els homes llops de Paul Naschy. "Ara la gent va a veure una pel·lícula. Hi ha tres tipus de pel·Lícules, les A, les B, i les C. Abans es feien 200 pel·lícules de cada tipus, però ara els directors com Spielberg i Lucas fan pel·lícules de sèrie B amb pressupostos A", va explicar. Amb finíssima ironia va explicar com a Europa no volen treballar amb directors nordamericans, a diferència del que passa a Hollywood, on s'importen figures com Nicole Kidman, Antonio Banderas o Jackie Chan: "això ja passava al Hollywood clàssic, on treballaven directors de fora, com Hitchcock o Billy Wilder. Ara, però, el que triomfa és John Woo".

Landis també li va tirar una pedreta al director del Festival de Sitges, Àngel Sala, quan li van preguntar perquè no havia vingut a presentar cap pel·lícula. "No m'ho van demanar", va dir, explicant que fa tres setmanes havia presentat el seu darrer film Slasher al Festival de Torino. Ara Landis treballa també en un projecte per a DVD en el qual hi participen director com Sam Raimi, David Cronenberg, Tobe Hooper, Wes Craven, George A. Romero, Mick Garris i Guillermo del Toro. Amb una envejable capacitat d'autoironia, Landis va explicar com ells mateixos, en un dinar col·lectiu, es rien de la seva pròpia categoria de "masters of horror" (tal i com es titula la col·lecció de DVD). Tots els assistents a la sala, però, ens vam imaginar secretament com hauria estat l'experiència de compartir un dinar amb aquests mestres del terror.

Durant la roda de premsa també vam poder contemplar en directe l'autèntica declaració d'amor que Eugenio Mira -director de la insòlita The Birthday, li va fer a Landis: "voldria veure 30 pel·lícules seves abans de morir", li va dir Mira davant tota la premsa acreditada. Però és comprensible. Només s'havia de veure The Birthday per entendre-ho. Aquest film, de producció espanyola però rodat en anglès, està protagonitzat per un altre dels referents dels anys 80, l'actor Corey Feldman (un dels Goonies i un dels nens de Cuenta conmigo). La pel·lícula (en Refo us explica tot el que en cal saber) està tan plena d'errors com de bones intencions però, tot i això, la seva descabellada proposta -una festa d'aniversari diabòlica en un extrany hotel, amb una extranya família i una extranya estètica "ochentera"- té prou capacitat com per convertir-se en un altre dels títols de culte del cinema espanyol.

La vida que penja d'un fil

L'ésser humà com una marionetes moguda per les grans passions, per l'amor i l'odi, la justícia i la llibertat. Una magnífica metàfora sobre la vida en una impressionant pel·lícula d'animació, Strings, en la que els protagonistes són marionetes amb les cordes ben visibles. El seu director, el danès Anders Rønnow Klarlund, ha explicat a Sitges que la seva intenció era retratar la situació del món avui, però amb una metàfora tan universal com la que es desprèn dels contes tradicionals. Com en un conte, Strings parla d'un país en guerra per la successió del tron, les intrigues, les ambicions, les traicions i la lluita per la llibertat. Una pel·lícula bellíssima i captivadora, amb una animació pràcticament inèdita en els dies que corren i que compta, entre els dobladors, amb la magnífica veu de Derek Jacobi.

Els directors nipons

Takashi Shimizu és el director de dos dels grans èxits del terror japonès dels últims temps, Ju-on (The grudge pels amics) capítols 1 i 2. L’èxit ha estat tal que ell mateix s’ha encarregat de dirigir-ne el remake americà (!), protagonitzat per Sarah Michelle Gellar (!!) i presentat al Festival de Cinema de Sitges. Però no és aquesta, sinó Marebito, la que jo he pogut pescar al Festival. Marebito -presentada dins la indescriptible secció batejada com a Noves Visions- fuig del que seria el terror més festiu (el de The grudge, per entendre’ns) i s’endinsa en uns terrenys més intel·lectuals i filosòfics, al menys pel que fa al plantejament inicial del film.

El protagonista de Marebito és Shynia Tsukamoto, que és el director –a la vida real- de la saga Tetsuo i les extranyes Gemini i A snake of June. A la ficció, Shynia Tsukamoto és un càmara de vídeo a la recerca, ni més ni menys, que de l’autèntica essència del terror. Primer creu que la trobarà en els baixos fons de Tokio, i amb aquest objectiu s’adentra a la xarxa d’hipogeus de la capital nipona. Allà, i després d’un seguit de reflexions cabalístiques i cites a Madame Blavatsky, acaba trobant un curiós personatge que resulta ser un vampir autèntic dels que xuclen la sang. Primer en Shynia Tsukamoto decideix adoptar el vampir (vampira, en realitat) i tractar-lo com un gosset, però el bitxo es comença a pansir i no li acaba quedant més remei que alimentar-lo a base de sang, i com que és difícil trobar-la al mercat, li acaba donant de la seva pròpia.

Arribats a aquest punt Marebito perd la seva desconcertant capacitat hipnòtica inicial i l’interessant intent de reflexionar sobre la feina del director de cinema, el voyeurisme, la vampirització de la imatge, els mecanismes del terror, les (males) influències de les noves tecnologies, etc, i deriva cap a una història més "convencional" sobre un home-amb-un-secret i tormentat pel seu passat.

Sort que Shynia Tsukamoto ho arregla tot amb la seva nova pel·lícula com a director, Vital, que també s'ha pogut veure al Sitges 2004. Aquí no és un director de cinema real, sinó una estrella del cinema nipó el protagonista de la pel·lícula: Tadanobu Asano (que l'any passat va venir a presentar Zatoichi, de Takeshi Kitano) és ara un jove que ha quedat amnèsic després de patir un accident de cotxe. L'amnèsia, com sempre passa en aquests casos, no és pas gratuïta sinó que enmascara un petit secretet del protagonista: a Vital, la misteriosa mort de la seva nòvia. El que no deixa de ser curiós és el mètode pel qual Tadanobu Asano recupera la memòria i reviu aquest episodi del seu passat: es converteix en estudiant de medicina i acaba disseccionant, en una classe de pràctiques, el cadàver de la seva ex. I tot això explicat a base de flashbacks i salts temporals, en una atmófera menys claustrofòbica i una mica més positiva que en films anteriors de Shynia Tsukamoto.

El que sí continua fidel al seu món imaginari és Takashi Miike, un autèntic terrorista de la imatge que, sota l'excusa de ser autodidacte, fa el que li dóna la real gana sense cap complexe. A Izo, per exemple, ha fet el que li ha donat la gana i, així, en dues hores llargues, ha posat en imatges totes les matances que ha pogut, sense preocupar-se massa pel fil argumental. El tal Izo del títol ve a ser com una mena de representació del MAL -així, en majúscules-, un dimoni que sobreviu a tot i a tothom per recordar, a cop d'espasa, que el MAL forma part de l'ésser humà i que no hi ha res a fer. Com que el missatge, així d'entrada, és brutal i difícil de digerir, Takashi Miike amenitza la pel·lícula amb petites actuacions musicals a càrrec d'un desafinat cantautor japonès que, només armat amb una guitarra, fa més mal que el tal Izo tallant caps i braços a discreció. Un dels caps que talla, per cert, és el de Takeshi Kitano, que com molt bé sabeu, quan no fa de director i només surt com a actor es fa anomenar Beat Takeshi. La gent a Sitges sempre -sempre- aplaudeix quan Kitano apareix a la gran pantalla i a la projecció d'Izo, tot i que surt poc (cinc minuts), no va faltar la fidel claca del creador d'Humor Amarillo.

Els especialistes

En Toni Higueruelo i la Flora Álvarez són els responsables d'una empresa d'especialistes de cinema. La Flora porta les relacions públiques i el Toni tan aviat fa de doble d'escenes perilloses com dirigeix seqüències d'acció. Això és precisament el que han fet per a la pel·lícula Rottweiller, ell despropòsit de la Filmax-Fantastic Factory (especialistes també, però en sèries B, trash, cutregore i altres desfetes cinematogràfiques) que s'ha presentat al Festival de Cinema de Sitges, i a sobre en una sessió sorpresa. A la projecció, que vaig seguir amb el Toni i la Flora, també hi va assistir Paul-Naschy-el-mite-vivent, l'aparició estelar del qual a Rottweiller era més que prescindible...

De fet, pràcticament tot és prescindible a Rottweiller, un subproducte que l'inefable Brian Yuzna ha dirigit pensant directament amb el públic oriental de videoclub. Deu ser que a Orient interessa molt aquest tipus de cosa però a Sitges va aconseguir ser objecte unànime de rebuig. Ni l'argument, ni els actors (nefast William Miller), ni els efectes especials són dignes del festival i això que Sitges sempre ha sabut fer de la caspa objecte de culte. Sort que el Toni i la Flora em dinamitzaven la projecció explicant els secrets i pormenors de les escenes de risc a les que ells han intervingut, i així van fer que la hora i tres quarts perdudes fos menys lamentable.

Amb els especialistes també vam poder comprovar,a Sitges, com la Filmax és capaç de fer coses bé si s'ho proposa. La Flora, que a banda de les relacions públiques també fa d'actriu, fa una petita aparició ("mi primer desnudo", anava explicant alegrement) a The Machinist, la pel·lícula que ens va reconciliar amb Julio Fernández (productor). Realment l'aparició de la Flora a The Machinist és molt petita (dura entre mig i un segon) però suposo que tot i això val la pena sortir en aquesta pel·lícula que ha pagat la Filmax, que -ara si- és més que digna, que ja ha estat guardonada en algun festival de cinema fantàstic i que fa olor a Oscar gràcies a la notable interpretació de Christian Bale.

El nen d'El imperio del sol i el psicopata d'American Psycho ara és un esquelet vivent -la infalible dieta de la poma- afectat d'un insomni permanent, al·lucinacions, amnèsia i atacs d'esquizofrènia. I tot això per culpa dels sentiments de culpa (i hasta aquí puedo leer...). Bale s'ha aprimat trenta quilos i s'ha quedat literalment als ossos, però a The Machinist no només fa ostentació de la seva capacitat de transformació física sino que a més a més també interpreta i ho fa bé. Això, juntament amb un guió que tot i no matar d'originalitat està força benestructurat, una posada en escena correcta, un repartiment que recupera a Jennifer Jason Leigh i Aitana Sánchez Gijón, un suspens ben trobat, un ritme força mantingut i un final passable fan que The Machinist sigui una agradable sorpresa -i més venint del mateix productor de Rottweiller- dins el fantàstic autòcton.

L'ànima de Chucky

Us enrecordeu del noiet que sortia a Alguien voló sobre el nido del cuco? Doncs ja s'ha fet gran i s'ha convertit en un extravagant referent dels aficionats al fantàstic més caspós. No em refereixo al paper que Brad Dourif fa a El senyor de los anillos sinó a que ell ha estat l'ànima -és a dir, la veu- de l'entranyable Chucky, el ninot diàbolic. A Sitges ha vingut a presentar el nou capítol (el cinquè) d'aquesta sagnant saga ninotaire. La semilla de Chucky recupera l'inefable Chucky i la seva nòvia, la que ja sortia en algun capítol anterior, i presenta un nou membre de la família de làtex, el fill/a de la parella. Ara tots tres desitgen aconseguir un cos humà però l'activitat de psycokillers els acaba tirant més que la carn... encara que aquesta sigui la de Jennifer Tilly, demostrant que la seva carrera està tocada i pràcticament enfonsada. La veritat és que la pel·lícula pretén ser irreverent i molt descabellada però no passa de brometa simpàtica, amb els referents habituals a clàssics del terror (El resplandor, Carrie...) i també una vocació "trash" que no acaba de quallar, tot i l'homenatge a Glen or Glenda d'Ed Wood i la petita aparició de John Waters.

Picasso és el segon

Ahir les paraules de l'alquimista deixaven fora de tot dubte la importància de Picasso però avui no és l'artista malagueny, sinó Duchamp, l'autor de l'obra d'art més influent del segle XX. Els arguments els expliquen al Periódico:

El urinario de Duchamp, elegido obra más influyente del siglo XX

No es una pintura. No es una escultura. No es un vídeo, ni una película. Tampoco es un libro. La obra de arte más influyente del siglo XX es un orinal. El urinario de porcelana blanca que el artista de la vanguardia francesa Marcel Duchamp expuso en Nueva York en 1917 ha merecido tan soprendente distinción por encima de las obras de Pablo Picasso, Henri Matisse y Andy Warhol. La pieza, titulada Fuente, es uno de los primeros ejemplos de conceptualismo artístico y también del minimalismo y, a juicio de medio millar de especialistas, críticos y artistas británicos que han participado en la votación, marcó como ninguna otra obra el arte del pasado siglo.

El mingitorio de Duchamp obtuvo el 67% de los votos y superó de largo a su más inmediato seguidor, el famosísimo cuadro Las señoritas de Avignon, pintado por Pablo Picasso en 1907 y considerado como una de las primeras obras de tendencia cubista. El tercer puesto de la lista fue para el díptico Marilyn, realizado por el estadounidense Andy Warhol en 1962, a partir de una fotografía de la actriz Marilyn Monroe. Picasso figura de nuevo en el cuarto lugar con el Guernica y en quinta posición queda Estudio en rojo de Matisse.

PATADA EN LAS NARICES
"La elección de Fuente, de Duchamp, como el trabajo más influyente del arte moderno, por delante de Picasso y de Matisse, no deja de ser algo chocante", reconoció el experto Simon Wilson, contratado para explicar los resultados del sondeo. Con su urinario, Duchamp refleja, según Wilson, "la naturaleza dinámica del arte de hoy", y es la demostración de que "desde un punto de vista formal, la obra de arte se puede hacer a partir de cualquier cosa". "Este orinal --añadió el experto-- es además una patada en las narices al arte burgués".

El diario conservador The Daily Telegraph no parecía en su edición de ayer muy sorprendido con el triunfo de un artista al que André Breton, padre del surrealismo, definió como "el hombre seguramente más inteligente y más molesto de la primera parte del siglo XX". "En este mundo extraño --comentaba el rotativo--, en el que los bebés se fabrican en tubos de ensayo y la gente paga en los restaurantes por beber agua, el resultado quizás no sea asombroso después de todo".

La encuesta fue encargada por los patrocinadores del siempre polémico premio Turner, el galardón más importante de arte contemporáneo que se concede en el Reino Unido, que se fallará la próxima semana en la Tate Britain. En los trabajos de los cuatro finalistas de este año domina el medio audiovisual, con vídeos de la casa de Bin Laden en Afganistán y otros trabajos rodados en Turquía, San Sebastián y Tejas. El premio está dotado con 35.000 euros.

L'alquimista

He tingut sort. Avui he tingut la gran sort de conèixer l'alquimista i descobrir la seva obra. De parlar amb ell, de passar unes hores a casa seva i de sentir-lo parlar amb una passió franca i encomanadissa de les seves grans passions, Picasso en primer lloc, i després la poesia, la pintura, l’art, la vida.

Primer admirador, després biògraf i per sempre amic de Pablo Picasso, Josep Palau i Fabre ha donat la vida pel pintor malagueny –"estimava molt Catalunya"- i ara gràcies a Picasso viu també una vellesa envejable: en un pis instal·lat a la mateixa fundació que porta el seu nom i acull la seva col·lecció, rodejat de llibres de poesia i de dibuixos, aquarel·les, ceràmiques, olis de Picasso; amb immillorables vistes panoràmiques del poble on abans va viure el Maragall poeta, i ben aprop del mar ("per mi el mar és molt important").

L'alquimista té 87 anys i cada dia es lleva amb ganes de treballar, ara en l'exposició d'algun artista a reivindicar, ara en la publicació d’un volum inèdit sobre Picasso, ara en l’edició d’una antologia de la seva obra... Avui també es lamenta de no haver estat ell el comprador d’un gravat de l’època blava (venut a Christie's per 885.281 euros, informen els diaris). "Jo vaig tenir sort, vaig comprar els Picassos quan no costaven gaire. Ara són molt cars".

Palau és vell i està malalt però conserva una força vital extraordinària i mil anècdotes que dibuixen la història de bona part del segle XX. "Picasso era un seductor, un punyetero, sabia tocar el punt feble de les dones". "Lorca era molt obert, molt agradable". "Dalí no el vaig voler conèixer, per tot el que va passar durant el franquisme". "Falla, m’hauria agradat conèixer Manuel de Falla". Dau al Set, París, la poesia, el teatre... i torna a Picasso: "sempre deia que si no s'enrecordava d'alguna cosa de la seva vida, li preguntava a en Palau", diu, i somriu.

Viatge fantàstic

He estat ocupada fent plans per aquest pont de desembre. Marxo, i el viatge és llarg; el destí, conegut; les expectatives, fantàstiques. Tinc previst fer algunes escales on coneixeré nous llocs i noves cultures. Em retrobaré amb vells coneguts i faré nous amics. Ara tanco les maletes (un impermeable per les esquitxades de sang; l'espasa de la força; el diccionari mandarí-català-japonès; i una serra mecànica, que mai se sap a qui et trobarás en un bosc a mitjanit) i em preparo per l'enlairament. Ja sento com els motors de la nau espacial es posen en marxa...