Joel Schumacher té l'extranya i fabulosa capacitat de convertir tot allò que toca en horterada, ja sigui un superheroi de còmic o, com en el cas que ens ocupa, un clàssic de la literatura reconvertit en musical superventes. Està clar que Schumacher parteix d'un material altament sensible com és la tremendament carrinclona obra d'Andrew Lloyd Webber.
El rei midas del musical londinenc, com ja deveu intuir, no ha estat mai sant de la meva devoció però s'ha de reconèixer que, en mans de professionals més solvents com Norman Jewison (Jesucristo Superstar) o el grandíssim Alan Parker (Evita), ha aconseguit que, com a mínim, el suporti. Desgraciadament, Schumacher no és Jewison, ni molt menys Alan Parker i ni tan sols s'acosta a la boja d'en Baz Luhrman, i en les seves mans, les dues llarguíssimes i insuportables hores d'El fantasma de la ópera es tornen en una mena de sofisticada tortura psicològico-musical.
Potser a nivell musical, no dubto que amb una bona interpretació a càrrec del repartiment original (ja sabeu, en Michael-n'hi-ha-que-neixen-estrellats-Crawford i l'amor frustrat de l'Andrew Lloyd, la Sara Brightman) la partitura es deixi sentir. Però envolcallada en aquest escenari de cartó pedra, aquest pseudobarroc hortera, actors insípids com el peix bullit i la total absènsia de ritme eleven aquest esperpent cinematogràfic fins les cimes més altes del mal gust.
I, per si això no fós suficient, al mal gust congènit de Joel Schumacher se li ha de sumar la desatinada/desafinada traducció de les cançons al castellà, amb rimes tan inspirades com "Christine, que ruín" o "carnaval, mascarada artificial", dignes de jutjat de guàrdia.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada