Nenes amb faldilletes i mitjons blancs salten a la corda. És la viva imatge de la innocència. Però aquesta innocència està amenaçada i l’amenaça és inexorable. Tic-tac, el temps s’acaba i ja no hi ha res a fer, les nenes que deixen de ser-ho deixen enrera una innocent existència, desaparèixen per la porta secreta d’un rellotge de paret. Un nou escenari. El públic –el món- les espera, les observa…¿les frueix? No és innocent la mirada de Lucille Hadzihalilovic a aquestes petites nínfules ballarines que tornarien boig a Humbert Humbert. La dona de Gaspar Noe contempla la infantesa amb una mirada amenaçant i lasciva, bella i malalta. El record lluminós d’una època feliç que s’entrellaça amb el terror del pas a la maduresa. Provocativa i manipuladora, com la infantil innocència que deixa ràpidament de ser-ho.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada