Tres oportunitats

A Sitges hi tenen cabuda fins i tot les pel·lícules que no tenen cabuda enlloc més. Seven chances, set oportunitats durant el festival de recuperar autèntiques rareses que desgraciadament quedaran oblidades en el fons d’un prestatge en el magatzem d’una distribuidor poc arriscat. Per un dia, a Sitges, aquestes cintes condemnades a l’ostracisme veuen la llum i queden per sempre a la retina del públic més afortunat. Jo n’he pogut repescar tres:

The heart is deceitful above all things és la segona incursió de la polifacètica i carismàtica Asia Argento, la filla d’en Dario i protagonista, entre d’altres, del New Rose hotel de Ferrara. El film es basa en una novel·la marcadament autobiogràfica de J.T. LeRoy que resegueix la dura infantesa de l’escriptor i la complicada relació de rebuig i dependència amb la seva mare. El film, de clara vocació independent i soprenent honestedat, té aires de pel·lícula alternativa dels anys noranta, tant per l’estètica com per la banda sonora, a càrrec entre d’altres de Billy Corgan. A la pel·lícula té un petit paper el rocker Marilyn Manson. Un dels productors del film, Alain de la Mata, va explicar durant la presentació al festival una divertida anècdota sobre el dia en que l’extravagant J.T. LeRoy va assistir al rodatge i Manson –el teniu present, oi?- va comentar que l’escriptor era una mica “raret”.

Samaritan Girl (o Samaria) és la pel·lícula de Kim Ki-duk –ja sabeu, actualment l’amo del cinema coreà- immediatament posterior a Primavera, verano, otoño, invierno… y privamera i l’anterior a Hierro 3, també pendent d’estrena. Kim Ki-duk deixa aquí enrera el lirisme del seu conte zen (el que va captivar als prínceps d’Astúries quan la van veure a un cinema de Barcelona) i retorna a la cruesa de films com La isla, tot i que menys explícita. El film té com a protagonista una adolescent que decideix anar-se’n al llit amb els mateixos homes amb els que la seva amiga de l’ànima es prostituía per tal d’aconseguir diners per fer totes dues un viatge a Europa. L’objectiu d’aquesta jove samaritana és retornar a aquests homes uns diners que, després de la mort de la seva amiga, ja no necessitarà. En la seva “bona acció”, Samaria serà observada de ben aprop pel seu pare, un agent de policia que descobreix dolorosament com la seva filla es fa adulta.

Tropical malady és una extranyíssima pel·lícula tailandesa dirigida pel realitzador de nom impossible, Apitchapong Weerasethakul. Impossible també d’explicar l’argument d’una pel·lícula partida en dues parts ben diferenciades -els crèdits del film apareixen al principi i a la meitat del metratge- que pretén adentrar-se en un terreny tan pantanós com és el de l’essència de l’ésser humà, capaç d’estimar i de ser salvatge com un tigre. La pel·lícula trenca tots els esquemes narratius haguts i per haver (va aconseguir fins i tot deixar sense paraules al crític de cinema d’un dels mitjans més reputats d’aquest país, en vaig ser testimoni) però està dotada d’una extranya capacitat hipnòtica que aconsegueix traslladar l’espectador fins a les profunditats d’aquesta selva que és l’ànima humana.