Els anys vuitanta

Els vuitanta van ser de John Landis, a saber: Els blues brothers, l'home llop americà a londres i el mític videoclip Thriller, de Michael Jackson. I també el Desmadre a la Americana, que tot i ser de l'any 78, va influenciar el que serien les comèdies gruixudes d'adolescents de les dècades dels vuitanta, noranta i fins i tot dos-mil, des de Porky's a Algo pasa con Mary. I darrera de tot això un individu alt i prim i barbut, divertit i irònic, i que ahir a Sitges les va cantar ben clares sense perdre en cap moment el somriure.

"Hollywod no exiteix", va espetar John Landis ja d'entrada. "No el Hollywood que jo vaig conèixer als anys setanta i vuitanta. Ara està tot en mans de les multinacionals, pels japonesos, els britànics i els alemans. I quan treballes per aquest gegant has de ser molt i molt banal". "Abans cada productora estava associada a un nom propi però ara tot són subempreses d'altres empreses. Lucas Films ja no és una companyia de cinema, és una fàbrica de joguines", va continuar. Landis va carregar força contra el seu col·lega Lucas, lamentant que tot i ser un director de talent (American Graffitti, per exemple) no fós capaç de superar La guerra de las galaxias. "Ara té por de fer pel·Lícules i per axò fa joguines". Això li pot passar, va advertir, a Sam Raimi. Landis no es va cansar de proclamar la seva admiració pel creador de Posesión infernal però va mostrar la seva preocupació perquè no es quedi estancat en les seqüeles de Spiderman.

Clar que no és fàcil fer cinema a aquest Hollywood de les multinacionals, la censura i els interessos comercials. Landis també va explicar com l'autocensura (als Estats Units no existeix censura governamental sobre les pel·lícules)que s'imposen les productores per motius comercials ha fet molt mal al bon cinema, ja que ara la majoria de produccions es fan pensant en aconseguir una qualificació R, per a tots els públics, i no la X, que s'associa amb el món del porno, i va recordar que ara pelis com La naranja mecànica o Cowboy de medianoche, que van estar qualificades X, ara no tindríen cabuda a Hollywood.

"Quan jo era petit anavem al cinema i ho veiem tot", va recordar Landis, citant entre alguns dels films que havia vist de jove els homes llops de Paul Naschy. "Ara la gent va a veure una pel·lícula. Hi ha tres tipus de pel·Lícules, les A, les B, i les C. Abans es feien 200 pel·lícules de cada tipus, però ara els directors com Spielberg i Lucas fan pel·lícules de sèrie B amb pressupostos A", va explicar. Amb finíssima ironia va explicar com a Europa no volen treballar amb directors nordamericans, a diferència del que passa a Hollywood, on s'importen figures com Nicole Kidman, Antonio Banderas o Jackie Chan: "això ja passava al Hollywood clàssic, on treballaven directors de fora, com Hitchcock o Billy Wilder. Ara, però, el que triomfa és John Woo".

Landis també li va tirar una pedreta al director del Festival de Sitges, Àngel Sala, quan li van preguntar perquè no havia vingut a presentar cap pel·lícula. "No m'ho van demanar", va dir, explicant que fa tres setmanes havia presentat el seu darrer film Slasher al Festival de Torino. Ara Landis treballa també en un projecte per a DVD en el qual hi participen director com Sam Raimi, David Cronenberg, Tobe Hooper, Wes Craven, George A. Romero, Mick Garris i Guillermo del Toro. Amb una envejable capacitat d'autoironia, Landis va explicar com ells mateixos, en un dinar col·lectiu, es rien de la seva pròpia categoria de "masters of horror" (tal i com es titula la col·lecció de DVD). Tots els assistents a la sala, però, ens vam imaginar secretament com hauria estat l'experiència de compartir un dinar amb aquests mestres del terror.

Durant la roda de premsa també vam poder contemplar en directe l'autèntica declaració d'amor que Eugenio Mira -director de la insòlita The Birthday, li va fer a Landis: "voldria veure 30 pel·lícules seves abans de morir", li va dir Mira davant tota la premsa acreditada. Però és comprensible. Només s'havia de veure The Birthday per entendre-ho. Aquest film, de producció espanyola però rodat en anglès, està protagonitzat per un altre dels referents dels anys 80, l'actor Corey Feldman (un dels Goonies i un dels nens de Cuenta conmigo). La pel·lícula (en Refo us explica tot el que en cal saber) està tan plena d'errors com de bones intencions però, tot i això, la seva descabellada proposta -una festa d'aniversari diabòlica en un extrany hotel, amb una extranya família i una extranya estètica "ochentera"- té prou capacitat com per convertir-se en un altre dels títols de culte del cinema espanyol.