Takashi Shimizu és el director de dos dels grans èxits del terror japonès dels últims temps, Ju-on (The grudge pels amics) capítols 1 i 2. L’èxit ha estat tal que ell mateix s’ha encarregat de dirigir-ne el remake americà (!), protagonitzat per Sarah Michelle Gellar (!!) i presentat al Festival de Cinema de Sitges. Però no és aquesta, sinó Marebito, la que jo he pogut pescar al Festival. Marebito -presentada dins la indescriptible secció batejada com a Noves Visions- fuig del que seria el terror més festiu (el de The grudge, per entendre’ns) i s’endinsa en uns terrenys més intel·lectuals i filosòfics, al menys pel que fa al plantejament inicial del film.
El protagonista de Marebito és Shynia Tsukamoto, que és el director –a la vida real- de la saga Tetsuo i les extranyes Gemini i A snake of June. A la ficció, Shynia Tsukamoto és un càmara de vídeo a la recerca, ni més ni menys, que de l’autèntica essència del terror. Primer creu que la trobarà en els baixos fons de Tokio, i amb aquest objectiu s’adentra a la xarxa d’hipogeus de la capital nipona. Allà, i després d’un seguit de reflexions cabalístiques i cites a Madame Blavatsky, acaba trobant un curiós personatge que resulta ser un vampir autèntic dels que xuclen la sang. Primer en Shynia Tsukamoto decideix adoptar el vampir (vampira, en realitat) i tractar-lo com un gosset, però el bitxo es comença a pansir i no li acaba quedant més remei que alimentar-lo a base de sang, i com que és difícil trobar-la al mercat, li acaba donant de la seva pròpia.
Arribats a aquest punt Marebito perd la seva desconcertant capacitat hipnòtica inicial i l’interessant intent de reflexionar sobre la feina del director de cinema, el voyeurisme, la vampirització de la imatge, els mecanismes del terror, les (males) influències de les noves tecnologies, etc, i deriva cap a una història més "convencional" sobre un home-amb-un-secret i tormentat pel seu passat.
Sort que Shynia Tsukamoto ho arregla tot amb la seva nova pel·lícula com a director, Vital, que també s'ha pogut veure al Sitges 2004. Aquí no és un director de cinema real, sinó una estrella del cinema nipó el protagonista de la pel·lícula: Tadanobu Asano (que l'any passat va venir a presentar Zatoichi, de Takeshi Kitano) és ara un jove que ha quedat amnèsic després de patir un accident de cotxe. L'amnèsia, com sempre passa en aquests casos, no és pas gratuïta sinó que enmascara un petit secretet del protagonista: a Vital, la misteriosa mort de la seva nòvia. El que no deixa de ser curiós és el mètode pel qual Tadanobu Asano recupera la memòria i reviu aquest episodi del seu passat: es converteix en estudiant de medicina i acaba disseccionant, en una classe de pràctiques, el cadàver de la seva ex. I tot això explicat a base de flashbacks i salts temporals, en una atmófera menys claustrofòbica i una mica més positiva que en films anteriors de Shynia Tsukamoto.
El que sí continua fidel al seu món imaginari és Takashi Miike, un autèntic terrorista de la imatge que, sota l'excusa de ser autodidacte, fa el que li dóna la real gana sense cap complexe. A Izo, per exemple, ha fet el que li ha donat la gana i, així, en dues hores llargues, ha posat en imatges totes les matances que ha pogut, sense preocupar-se massa pel fil argumental. El tal Izo del títol ve a ser com una mena de representació del MAL -així, en majúscules-, un dimoni que sobreviu a tot i a tothom per recordar, a cop d'espasa, que el MAL forma part de l'ésser humà i que no hi ha res a fer. Com que el missatge, així d'entrada, és brutal i difícil de digerir, Takashi Miike amenitza la pel·lícula amb petites actuacions musicals a càrrec d'un desafinat cantautor japonès que, només armat amb una guitarra, fa més mal que el tal Izo tallant caps i braços a discreció. Un dels caps que talla, per cert, és el de Takeshi Kitano, que com molt bé sabeu, quan no fa de director i només surt com a actor es fa anomenar Beat Takeshi. La gent a Sitges sempre -sempre- aplaudeix quan Kitano apareix a la gran pantalla i a la projecció d'Izo, tot i que surt poc (cinc minuts), no va faltar la fidel claca del creador d'Humor Amarillo.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada