Petit miracle

La vida real pot ser tan o més emocionant que la millor història de ficció i La historia del camello que llora n’és la demostració. Aquest film, de producció alemana i dirigit per Byambasuren Davaa i Luigi Farloni, s’ha convertit en un dels documentals de més èxit de l’any a Europa precisament per la seva sensibilitat i tendresa. El film mostra la vida quotidiana d’una familia de pastors nòmades al desert del Gobi, a Mongòlia, i la seva peripècia per aconseguir que una camella torni a acceptar la cria que ha rebutjat després d’un part difícil.

La càmara s’acosta amb mirada neta i sensible a la història d’aquest camell que plora –plora la cria abandonada i plora també la mare després que un ritual fa que accepti de nou el seu fill-, i és capaç de transmetre el dolor i els sentiments d’aquests animals amb una sorprenent humanitat i senzillesa. Els camells passen a convertir-se en un personatge més en aquesta història que també mostra l’estil de vida dels nòmades mongols, les seves activitats quotidianes com a pastors i els seus costums, les seves estretes relacions familiars i també com la civilització es va introduint, lenta però inexorablement, en el seu primitiu estil de vida. El menut de la família, que llueix una gorra de la marca Adidas i que reclama insistentment un aparell televisor a canvi del seu ramat d’ovelles és un revelador exemple de com les comunitats nòmades van desapareixent víctimes també de la globalització.

L’emocionant seqüència del ritual que fa reconciliar la camella i la seva cria –la música d’un violinista i el lament d’una pastora fan possible aquest petit miracle- és sens dubte el moment àlgid d’aquest film d’obligada visió, interessant com a document antropològic però també pels seus valors humans. Des del pioner del cinema documental Robert Flaherty, poques pel·lícules havien retratat amb tanta dignitat un estil de vida que sembla irreversiblement condemnat a desaparèixer.