Toy Story, el film que va donar a conèixer la Pixar de John Lasseter, va marcar un abans i un després en la història de l’animació. Fins al punt que han portat a la Disney a renunciar definitivament a l’animació convencional i apostar-ho tot a única carta, la de l’animació en 3D, que amb Los increíbles arriba al seu punt àlgid.
Los increíbles s’inspira en els arguments i, sobretot, l’estètica de les pel·lícules i serials de detectius i espies dels anys cinquanta i seixanta i les aventures de superherois clàssics com Superman i Batman. Els protagonistes del film són una parella de superherois vinguts a menys després que el govern decidís que les seves heroïcitats no eren bones per la imatge del país. Així, Mister Increïble i Elastic Girl, que un dia van ser uns ídols, ara porten una vida gris i anònima, fins que una nova missió farà que els superherois recuperin el prestigi perdut.
D’entrada s’agraeix que a la Pixar hagin entès que el cinema familiar no té perquè ser sinònim de guió simple, bromes fàcils i humor estúpid, i que no cal omplir una pel·lícula de marques comercials i cançons de moda per enganxar al gran públic. Però es que a més s’han trobat amb què Brad Bird (un director que ja va despuntar amb el film animat El gigante de hierro) s’ha fet seva aquesta història i l’ha convertit en una pel·lícula amb personalitat pròpia, divertida i intel·ligent, trepidant i entretinguda. Si a això se li suma la increïble perfecció tècnica (només cal fixar-se en el moviment dels cabells), en resulta la millor pel·lícula animada dels últims anys.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada