Alteritat: Descobrir el món de l’altre

L’alteritat defineix la condició de ser “un altre”, un ésser o col·lectiu que es contraposa al jo o al nosaltres i que es defineix per tot un seguit de costums, tradicions i representacions diferents a la nostra. Com a valor, l’alteritat implica posar-se en el lloc d’aquest altre, alternant la perspectiva pròpia amb l’aliena. L’alteritat significa entendre, en definitiva, els que són diferents i acceptar-los des de la curiositat mútua, la tolerància, la voluntat de diàleg i d’entesa.

Amb aquest concepte ètic i filosòfic ben present, Terrence Malick va realitzar una pel·lícula, ‘El nuevo mundo’, que té l’alteritat com a tema de fons. Ambientada a l’Amèrica colonial de principis del segle XVII, la pel·lícula relata amb un to èpic i poètic la trobada entre les cultures europea i nativa americana, en el context de la creació de la colònia Jamestown del 1607. Aquest encontre queda representat per l’acostament entre l’explorador i busca tresors John Smith i la princesa nativa Pocahontas.

I de la mateixa manera que s’apropen amb la curiositat de conèixer l’altre, així també serà l’acostament de cadascun d’ells a les noves cultures que acaben de descobrir. En aquest sentit, resulta interessant el plantejament de Terrence Malick, que divideix la pel·lícula en dues parts: la primera, la de l’arribada dels colons a Amèrica; la segona, el procés invers, a través del qual Pocahontas descobrirà aquest “nou món”, la cultura, les tradicions i les representacions de “l’altre”.

La pel·lícula  relata principalment en la història d’amor entre el capità John Smith i  Pocahontas, un fet que va inspirar també el film animat de la Disney. Però ‘El nuevo mundo’ no és pas una pel·lícula familiar, sinó una obra distant i poètica, que vol crear sensacions més que recrear un fet històric. Malick prefereix realitzar un bell cant a la curiositat i la inquietud que també defineixen la condició humana.

Tot i el seu ritme pausat el film flueix com l’aigua de l’oceà que separa els dos móns, i que, juntament amb els continus plans d’arbres que fan de transició d’escenes, és una de les grans imatges al·legòriques de la pel·lícula. Els monòlegs interiors -sobre l’amor, els ideals, etc.- puntegen un film que desprèn lirisme pels quatre costats.