El cinema Aki Kaurismaki ha mirat sempre cap als més pobres i desvalguts i no sempre amb una mirada precisament optimista. Sorprèn, per això, el missatge d’esperança, malgrat tot, que destil·la la seva darrera pel·lícula, l’emotiva i molt recomanable ‘El havre’. Esperança d’un món millor on la solidaritat i la cooperació humana farà possible una justícia social més equilibrada. Esperança en les persones, que es poden conjurar per fer realitat petits miracles i convertir-se en herois anònims. Uns herois anònims són tots els veïns de la petita comunitat al voltant del port de Le Havre que s’uneixen silenciosament per ajudar a un immigrant il·legal menor d’edat a trobar la seva oportunitat de portar una vida millor. El bohemi Marcel Marx, un misteriós personatge que sobreviu treballant com a neteja sabates, és el primer en acollir i ajudar aquest jove africà. Mica en mica és la resta de la comunitat que s’afegeix a aquesta lluita silenciosa contra un sistema repressiu i injust. En paral·lel a aquesta trama evoluciona la història del personatge de la dona de Marcel, afectada per una malaltia incurable, i que de nou ens recorda que mai, ni en la situació més extrema, s’ha de perdre l’esperança.
Com sempre, Kaurismaki remet, amb situacions, personatges i actors, a d’altres films de la seva pròpia filmografia. El cinema del director finès s’ha caracteritzat sempre per un fi –i sovint, força negre- sentit de l’humor. Aquí, aquest humor es combina amb la tendresa i emotivitat i aquest sentiment d’esperança i fe de les persones i la força del proletariat. Aquesta unitat proletària i fins i tot el cognom del personatge protagonista (Marx) deixen ben clar el sentit de la crítica social d’aquest film lluminós, optimista, divertit, emotiu, radical i absolutament recomanable.
Article publicat a Valors
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada