Si intentem aplicar la idea d’Europa al cinema, molt possiblement la primera imatge que ens vingui al cap sigui la d’un cert tipus de cinema més reflexiu, artístic o fins i tot “intel·lectual”. Una visió estereotipada del cinema europeu que neix de la comparació fàcil amb les pel·lícules de Hollywood, que representarien l’espectacle i l’entreteniment més genuí. Per la contra, s’identifica Europa amb cinema d’autor, que sovint arrossega la creu de ser difícil o avorrit i que s’associa amb les sales de versió original o d’art i assaig.
Però, què hi ha de veritat darrera aquest estereotip? Podem parlar d’un “cinema europeu” amb unes característiques pròpies ràpidament identificables? És que tenen gaire a veure, a tall d’exemple, els èxits comercials francesos ‘The artist’ i ‘Intocable’ amb la darrera guanyadora del festival de Cannes, la també francesa ‘La vida de Adele’? Tenen trets comuns les pel·lícules d’Almodovar, Ken Loach, Lars Von Trier, Michael Hanele o Paolo Sorrentino?
Només s’ha de fer un zoom in per acostar-se al mapa d’Europa i comprovar com aquesta idea de cinema europeu es difumina per donar pas a les especificitats de cada país. França i el seu cinema hiperprotegit potser encara té prou força com per liderar aquesta idea d’Europa al cinema. Però el cert és que avui, altres països com Romania o Grècia despunten amb la seva cinematografia crítica i arriscada, mentre que altres nacionalitats, com la danesa, poden presumir d’una sòlida indústria capaç d’anar més enllà del cinema “alternatiu” de Von Trier i arribar a públics més amplis amb films com ‘La caza’, per citat un dels títols que més ressò ha tingut darrerament.
Però el cert és que les dificultats econòmics han alimentat una altra via per a la producció de pel·lícules a Europa: la de les coproduccions. Cada vegada és més habitual trobar-se pel·lícules coproduïdes per dos, tres o més països, una opció que implica la col·laboració de capitals i mitjans tècnics i professionals per a la realització d’un film. Aquest és el cas, per exemple, de la nova pel·lícula d’Albert Serra, ‘Història de la meva mort’, una coproducció catalana-francesa-romanesa, parlada en català, però rodada a França i Romania. De quina nacionalitat és aquest film? Ens ajudarà treure-li la pols a l’etiqueta “Cinema Europeu”?
Article publicat a Valors
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada