Halloween a la italiana

Grisinis i gianduiottos, cotxes de luxe i sabates de disseny. El barret de Charlot i el corsé de Marilyn Monroe. El Sindone i Ramsés II (assegut). Cesare Pavese i Nietzsche. L’emprempta dels Saboya i l’empenta del Juventus. Vistes als alps nevats des de la Mole Antonielliana. Tòfones blanques i copes de Martini (o de Cinzano). Palaus i esglésies, places i encara més esglésies. L’art romà, el renaixement, el barroc...

...és tot el que espero trobar aquest pont a Turí. Ens veiem a la tornada.

D'on venim?

Descobreixen una nova espècie humana que va viure fa 18.000 anys

laMalla.net.- Eren uns éssers petitons (els seus cranis caben en una mà humana) que van ser contemporanis de l’Homo Sapiens i que són protagonistes de moltes llegendes que han perdurat fins els nostres dies. La prestigiosa revista Nature, que ha publicitat el descobriment, no descarta que descendents d'aquest exemplar trobat segueixin vius en illes remotes. Un grup de científics australians ha descobert en una illa d'Indonèsia restes d'un avantpassat del que no es tenien notícies fins ara. Era un petit homenet, d'aproximadament un metre d'alçada, que va viure fa 18.000 anys. Fins ara, en l'illa de Flores, s'han trobat tres esquelets: el de dos mascles i el d'una femella.

Ja s'han batejat com a Homo Floresiensis, doncs s'han trobat, per experts australians de la Universitat de Nova Anglaterra, en l'illa de Flores ubicada entre Timor i Sumbawa. En aquesta racó de món hi ha moltes llegendes que han arribat als nostres dies i que parlen de petits éssers que habiten illes, que parlen fent xiuxiueigs i que repeteixen paraules dels seus interlocutors com a lloros.

La troballa, segons el director de Nature Henry Gee, farà que, a partir d'ara, els científics ja no rebutgin aquestes llegendes d’entrada ja que "aquestes històries fantàstiques poden tenir un punt de veritat". Gee, doncs, no descarta que "en illes remotes" hi hagi alguns descendents d'aquesta espècie descoberta en ple segle XXI.

Cent anys enrere, per aquelles contrades, els nadius ja explicaven als exploradors holandesos l'existència dels ebu gogo que serien unes criatures petites amb forma humana. El que és cert, però, i deixant les llegendes de banda, és que els cranis desenterrats són de la mida d'una aranja (o d'una taronja gran). S'han trobat eines de pedra al seu voltant i es calcula que podrien ser descendents d'una espècie humana que hauria abandonat l'Àfrica fa un parell de milions d'anys.

Aquest descobriment es considerat per a la comunitat científica com un dels més importants i revolucionaris dels darrers anys. Aquests éssers haurien conviscut amb l'Homo Sapiens (encara que a molts quilòmetres de distància) i podrien configurar una espècie pròpia.

Les incògnites que es plantegen, avui, miren d’esbrinar com van arribar a les illes aquests homenets que no tenien estris de navegació i que tenien uns cervells força primitius ja que són més petits que els d'un ximpanzé. En canvi, sembla que aquest petit cervell regia una vida intel·ligent.
 

Allò que tothom sap/Everybody knows

En aquest article està tot dit...

Manuel de la Fuente. MADRID.-Cocinero antes que «fraile» (budista), poeta antes que cantante, juglar antes que estrella, Leonard Cohen, uno de los más carismáticos artistas de la música popular del siglo XX (y lo que va de XXI, claro), cumplió setenta años el pasado 21 de septiembre, nacido, pues, bajo la constelación de Virgo. Y, aunque con un poco de retraso, el canadiense está dispuesto a celebrarlo. ¿Cómo? Soplando las velas del que es su nuevo álbum, «Dear Heather»: «Por favor, camina a mi lado, con un vaso en tus manos, y tus piernas blancas, vestidas de invierno».

Y, aunque se ha hecho esperar, aunque ha habido distancia no hubo olvido y parece que ha valido la pena. Y mucho. Cohen regresa con trece piezas marcadas por su verso vivo y cargado de simbolismo, por sus imágenes que tanto y tan bien intentan ordenar el caos de la vida del hombre contemporáneo. El amor, la soledad, el miedo, la reflexión, el paso del tiempo, sus experiencias religiosas, la crisis de valores occidentales, todo desfila por este álbum, como una lírica argamasa. Y el amor, mucho amor.

Enigmática, discreta, pero siempre inspirada, la carrera musical del canadiense comenzó allá por 1968. Hasta entonces, Leonard Norman Cohen había sido un asiduo del mundillo literario canadiense, un novelista al que la crítica mimaba, pero a Cohen eso no le daba de comer. Por lo menos, no lo suficiente. Al amparo del crecimiento del folk-rock y del éxito masivo de Bob Dylan, Cohen creyó que podía valer la pena intentar acompañar sus letras (sus magníficas letras) con unos cuantos acordes. Primero pensó en irse a Nashville y convertirse en un cantante de country and western pero al final acabó en Nueva York. «Me secuestró», diría tiempo después.

Luces de bohemia
Allí se instaló en una zona bohemia y en un hotel aún más bohemio: el Chelsea, fonda del sopapo por la que pasaban Joan Báez, el propio Dylan, Jimi Hendrix, Janis Joplin y en el que algún tiempo atrás se habían albergado William S. Burroughs, Thomas Wolfe, Arthur Miller, el mismo hotel en el que Dylan Thomas se bebió sus dieciocho tragos fatídicos («Creo que he batido mi propio record», dijo el poeta galés antes de morir). Allí Cohen conoció a la bucólica cantante Judy Collins. Tras un primer encuentro no demasiado satisfactorio, quedaron en que Cohen le llamaría cuendo tuviese nuevas piezas. Y lo hizo. Y a través de un teléfono le cantó «Suzanne», que fue incluida en el álbum «In my life», de Collins, y que sería con el tiempo una de las canciones más famosas del siglo XX. La suerte estaba echada. Y bien echada. El resto, es historia del rock.

Cantautor o poeta, poeta o cantautor, lo cierto es que sus canciones siempre han poseído una riqueza lírica muy superior a la media de la música pop. No crean, sin embargo, que los árboles de la letra le han impedido ver el bosque de los pentagramas. Musicalmente, Leonard Cohen no se ha quedado nunca quieto. Incluso, en un caso como el suyo, en el que el fondo y la forma eran una difícil ecuación que él mismo se encargó de solucionar. Del intérprete de «The partisan» y «Suzanne» al cantante de «I´m your man» o «The future» hay bastantes pasos. Hombre de gran cultura, conocedor de los clásicos y de los contemporáneos, del arte audiovisual, poeta y amante de la poesía (no hay que olvidar que su hija se llama Lorca en homenaje al autor de «Yerma»), Leonard Cohen siempre ha tenido las orejas tan abiertas como las entendederas. Las maquinitas y las programaciones no le son ajenas, ahora, siempre son un medio, nunca un fin para dar rienda suelta a su peculiar estilo de rapsoda, cantante, fabulador, de crooner de la desolación del hombre moderno, pero también el cantor del seso y del sexo, constante en su paseo por el amor y la muerte.

Su nuevo álbum es, ante todo, un remanso de paz. una hermosa letanía, una canción de cuna, o mejor, de cama, o por lo menos de sofá. Para dormirse, de gusto, y en brazos de los ángeles.

Caravaggio és la llum

En el seu llibre El conocimiento secreto, l'artista pop anglès David Hockney proclama a Caravaggio (1573-1610) com un precursor pictòric del cinema. Potser és per aquest motiu pel qual la obra de Michelangelo Merisi sempre m'ha fascinat, fins a convertir-se en una de les meves grans obsesions.

En una paret de casa meva penja la reproducció d'un Baco amb el rostre encara juvenil del propi Caravaggio, que alça una copa convidant a la disbauxa. I disbauxats van ser els seus anys de joventut, a Milan, abans d'instal·lar-se a la Roma dels grans papes. Després, potser massa aviat, la gresca i la glòria donarien pas a la foscor i al torment i així es llegeix en aquest mapa vital que va dibuixar en tots i cadascun dels seus quadres.

Caravaggio va viure una vida curta i plena d'ombres, però enmig de la foscor va saber trobar la llum, la que entra per una cantonada i il·lumina un instant fugaç de vida. Una expressió momentània en un rostre, la tensió un segon abans de l'esclat violent... autèntiques instantànies pintades a l'oli, plenes de llum, com una fotografia. I així Caravaggio va aconseguir burlar la mort, que el va perseguir primer a Roma, i després a Nàpols, i a Malta...

Ara el Museu del Capodimonte de Nápols (una ciutat contradictòria, extranya i fascinant) resegueix les pases del Merisi després dels dies vaticans de llum i glòria, en una retrospectiva que s'endinsa en la penombra de les obres que Caravaggio va pintar després de fugir de Roma, on va assassinar a qui va gosar fer-li trampes en el joc, un tal Ranuccio.

A la pel·lícula Caravaggio, del director Derek Jarman -radical i lliure com pocs- especula sobre les motivacions passionals que van portar l'artista italià a cometre un crim que marcaria la seva vida i encara més la seva obra. A la realitat, la vida de Michelangelo Merisi devia ser solitària, tormentada i violenta, amb esclats de dolor i ira que s'entesten en sotmetre la seva pintura a les tenebres. Però en la foscor, una tossuda escletxa de llum s'imposa a les ombres i projecta Caravaggio fins als nostres dies.

Mil històries reals

María llena eres de gracia i Dirty Pretty Things, dues pel·lícules que he vist aquest cap de setmana, tenen en comú el seu punt de partida: immigrants que posen en risc les seves vides per aconseguir una oportunitat en un lloc millor.

A la pel·lícula del debutant Joshua Marston, la María del títol és una jove colombiana que, convençuda del poc futur que té al seu país, accedeix a convertir-se en "mula" (aquells que introdueixen la droga a les fronteres traslladant-la a l’estòmac) tot i els riscos que aquesta activitat comporta. A Dirty Pretty Things, la darrera pel·lícula fins al moment del realitzador anglès Stephen Frears, els immigrants literalment es venen un ronyó per aconseguir els anhelats papers que els legalitzen com a ciutadans europeus.

La història que explica Marston no és la de ningú i de molta gent alhora. "Basada en mil històries reals", adverteix una llegenda en els crèdits inicials. Maria i les seves companyes Luci i Blanca representen cadascuna una sortida, un final possible per a aquestes mil històries de noies que s’ho juguen tot per sortir de la misèria que les envolta. Hi haurà qui fracassi en l’intent, qui decideixi tornar a Colòmbia amb els diners aconseguits fent de mula i qui decideixi quedar-se a una nova terra amb més possibilitats. Marston narra aquesta història de forma senzilla però amb un puls ferm, sense caure en sensacionalismes i sensibleries, i tampoc sense triomfalismes. Amb una mirada decidida i neta mostra també allò que desconeixem de la peripècia d’una "mula", tot el procés de contacte amb els traficants, els preparatius i el procés per introduir-se la droga a l’estómac i, finalment, un viatge insofrible i etern que l’espectador pateix tant com les pròpies protagonistes.

Frears, per la seva banda, posa al descobert les activitats d’una xarxa de traficants d’òrgans que s’aprofita de la necessitat dels immigrants, oferint-los documents falsificats a canvi d’un ronyó. Aquí, la història és el nucli d’una intriga digna del millor cinema negre que té com a protagonista a un metge de Lagos que, fugint del seu passat, acaba convertit en el porter de l’hotel londinenc on tenen lloc les operacions clandestines. En aquest film, Frears trenca amb l’humor desenfadat que ha definit darrerament la seva filmografia (amb títols com Alta fidelidad o Café Irlandès) i recupera els aires negres de Los timadores. Ara, però, no són lladres de poca monta sinó immigrants decidits a trobar, per fi, una oportunitat, els protagonistes d’aquest thiller insòlit i desconcertant, amb uns esplèndids diàlegs i un repartiment curiós, encapçalat per l’Audrey Tatou post-Amélie i un Sergi López fent de dolent dolentíssim (i amb un accent català que tomba d’esquena).

La bellesa serà convulsiva o no serà

bukowski i ginsberg de la ma. bukowski i lou reed. i dylan. keith richards, robert mapplethorpe, sam shepard. poesia i música i bellesa convulsa (pel·lícules i fotografies). pasolini.

molts homes moltes inquietuts
ira, art, brutícia, amor. mil llenguatges sonen a la vegada a la torre de babel

beat, beat, beat, i la patti tem que la classifiquin.
només és rock'n'roll (i sexe i drogues i art i cinema) però...
només és dijous i el viatge és llarg. una dècada més i el rock'n'roll serà art

Bacanal electoral

laMalla.net- Votar es com fer l'amor amb el teu país. Aquest és el lema d'un web que han endegat estudiants de política de les universitats nord-americanes de Columbia, Harvard i Wisconsin. Volen animar a que els ciutadans, especialment els joves, votin a les eleccions a la presidència dels Estats Units que s'han de celebrar d'aquí a quinze dies. L'objectiu del web? Aconseguir que 100.000 persones es comprometin a mantenir relacions sexuals amb altres votants la nit electoral. Els organitzadors asseguren facilitar les adreces dels llocs on se celebraran les festes en les que els que hagin votat rebran, presumptament, el seu premi. El portaveu del grup, Michelle Collins, creu que el dia de les eleccions "ha de ser una orgia de la democràcia i de la participació civil".

Aquest grup d'estudiants de política volen lluitar contra l'abstenció. Diuen les enquestes que, en les darreres eleccions de l'any 2000, milions de joves van decidir no participar en les votacions i quedar-se a casa. Per evitar que aquest fet es torni a repetir, han creat aquest web. De moment, ja s'hi han registrat 15.000 joves votants.

Poden participar-hi, però, en diferents categories. Així, un 26% dels inscrits assegura que no mantindrà relacions amb aquells que no hagin exercit el seu dret al vot. Altres, un 33%, promet relacionar-se amb un votant la nit del 2 de novembre i un 44% assegura que donarà l'esquena als que no votin per un llarg període de temps. A més, el web ja ha endegat, com no podria ser d’una altra manera, un seguit de productes de mercadotècnia a l’abast dels seus seguidors més fidels.

La popularitat d'aquest web tan particular els ha arribat, curiosament, de part de l'ultraconservador Rush Limbaugh que va demanar a 15 milions de nord-americans que col·lapsin el web dels joves estudiants. Limbaugh tem que els participants en aquesta experiència triïn el candidat demòcrata, John Kerry.

Em pregunto si per complir la promesa deus poder triar un votant del mateix partit o te'n toca un a sorts... I què passa si a un demòcrata li toca fer l'amor amb un votant, posem pel cas, republicà i, a sobre guanya en Bush? Llavors serà ben veritat allò de "jodidos y bien jodidos"...

Dubtes

El bosque és una pel·lícula complexa, i no només per la seva estructura concèntrica, que comença parlant d’una petita comunitat rural aterrida per acabar retratant tota una societat, la nordamericana, aïllada com els habitants d’aquest poble d’aparença amish permanentment amenaçat per un terror d’origen i naturalesa desconeguts. El director M. Night Shyamalan va molt més enllà del simple cinema de gènere (de fet, El bosque decep a qui només espera els ensurts propis d’una pel·lícula de por) i ofereix una personalíssima visió del que són, per a ell, els Estats Units posteriors a l’11-S.

Però la metàfora que el realitzador d’origen indi ha fet servir és tan críptica que El bosque s’acaba convertint en una pel·lícula de missatge ambigu i dubtós, en la qual no acaba de quedar clara la intenció del director i, molt menys, la seva autèntica ideologia. L’espectador marxa amb el dubte de si Shyamalan denuncia una certa manera de control polític basat en el patriotisme i el terror -en la línia del que porta a terme Bush– o si, pel contrari, idealitza aquesta conducta altament perillosa.

No es pot desvetllar més, per no espatllar l’argument d’un film que, com la resta de la filmografia de Shyamalan, amaga una bona sorpresa final –digne dels millors capítols de La dimensió desconeguda– que obliga l’audiència a repassar tots els detalls per acabar de completar l’argument i el missatge del film. Ara bé, deslliurant-la de tot el contingut ideològic, El bosque torna a ser una més que notable demostració del cinema que fa el director d’El sexto sentido.

L'editor que col·leccionava

Tota la col·lecció de Taschen al reina Sofia!!! Qui s’apunta a una excursió d’urgència a Madrid?

la Vanguardia.- El Museo Reina Sofía expone una selección de obras de la colección de Benedikt Taschen que ofrecen una singular aproximación al arte contemporáneo, definida por el gusto y la intuición de uno de los editores más originales e innovadores del panorama internacional. Una colección centrada en muy pocos artistas, muy bien representados, con quienes el editor mantiene una estrecha relación personal, y que se guía por unos criterios parecidos a los de su actividad editorial, donde compatibiliza la calidad con la cultura visual de masas.

Procedente del mundo del cómic, Taschen ha popularizado las obras de arte vendiendo a precios razonables -en todas partes, de supermercados a librerías especializadas- libros de arte y arquitectura sin renuciar a la calidad. También publica, con el mismo nivel de calidad exigido a los libros de arte, volúmenes dominados por la cultura de masas.

La colección, iniciada en 1988, incluye unos pocos artistas -de los que colecciona gran número de obras- que tanto por su calidad como por su carácter representativo permiten recorrer las diferentes etapas de sus trayectorias.

Son artistas como Jeff Koons, Mike Kelley, Albert Oehlen, Tomas Struth, Kippenberger, Tillmans, Cindy Sherman, Eric Stanton, Elmer Batters o Günter Forg, que despertaron su atención: "Aunque -explicó ayer Taschen-, como en la historia del huevo y la gallina, no sé si primero los coleccioné y luego fueron mis amigos o si eran mis amigos y compre sus obras". El editor indicó que con la mayoría de ellos mantiene "una relación íntima, incluso muy íntima; un privilegio único, como coleccionista, como editor y, sobre todo, como persona". Taschen dijo que colecciona todo aquello que le parece importante: "El arte y los artistas de mi generación, con los cuales me siento especialmente vinculado; lo que no significa que deba ser importante para otras personas". Una colección "que responde a una opción personal". "No sé -sigue- si me he equivocado, pero para mí los artistas que la forman son los más relevantes del momento".

La exposición, que permite ver por primera vez en público estas obras, tiene como comisaria a Marga Paz, quien destacó la calidad de la colección "creada directamente, con criterios personales, lo que le da una especificidad concreta". La selección de las ochenta obras ha querido ofrecer, dijo, "algo coherente que muestre por qué existe la colección y su desarrollo".

Necessitat vital

“Ja no tenim paraules per explicar què està passant al món i només ho podem fer a través de l’art”. La reflexió és de la Magda Puyo, a qui vaig sentir el passat divendres en una taula rodona sobre nous llenguatges en la creació artística que es va fer a Mataró.

La veritat és que a la taula rodona es va parlar poc sobre els nous llenguatges en la creació artística però es va parlar bastant de la utilitat de l'art i del paper dels polítics, que sovint es mostren massa passius o interessats a l’hora de promocionar qualsevol manifestació artística o cultural que no aporti diners o votants. Així ho va advertir la dramaturga quan va dir que la cultura continua semblant innecessària “i només es fa servir per prestigiar els polítics, com un vestit bonic o un edifici amb placa”.

Puyo va fer una defensa de l’art com “una necessitat vital de l’ésser humà” i com a vehicle per entendre el món que ens envolta. I aquest argument –hi coincideixo plenament- hauria de ser suficient per animar els polítics a fer una aposta més decidida per la cultura, a invertir-hi més i de forma menys interessada i partidista i, sobretot, amb la voluntat de treure’ns del desert cultural al que de vegades sembla que ens veiem abocats.

McDenúncia

Jo acostumo a fer-me els iogurts a casa, compro productes de cultiu biològic i fa més de cinc anys que no prenc una Coca-Cola. D’acord, no sóc vegeteriana tot i que alguna vegada ho he intentat, però malgrat tot crec que no costa pensar que sóc una d'aquelles persones que, quan van entrar a veure Supersize Me, ja anava força convençuda dels perills del menjar-escombreria.

Tot i això, s’ha de reconèixer la capacitat de convicció d’aquest documental que ha dirigit Morgan Spurlock i que posa en entredit els fast foods. Realment fins i tot el més escèptic s'ho haurà de pensar molt per tornar a entrar a un d’aquests fast-food després de veure la peripècia d’aquest home que, després de passar 30 dies esmorzant, dinant i sopant al McDonald’s, a banda d’engreixar-se onze quilos se li va inflar el fetge, se li va disparar el colesterol i va tenir una depressió. En aquest sentit, el film està força ben documentat, amb totes les proves mèdiques pertinents i les declaracions dels metges, complementades amb dades de científics i dietistes que acaben de demostrar allò que molts ja sospitavem, que aquestes hamburgueses tan sintètiques no poden ser bones de cap manera.

El problema és que Spurlock està tant decidit a enfonsar el mite McDonald’s que comença a buscar argumentacions sobre els efectes nocius del fast food més enllà de les conseqüències que té el consum d’aquests productes en el seu organisme. I és en aquest moment quan el documental comença a perdre part (només part, eh?) de la seva credibilitat. Un exemple: al documental parla de l’alimentació als estudiants i demostra que la dieta dels instituts es basa en congelats, precuinats i begudes gasoses (aixó, per cert, també ho explica la Naomí Klein al seu llibre No Logo). Doncs bé, per recalcar els efectes nocius del fast food se’n va a una escola de nois problemàtics on resulta que han canviat l'alimentació dels estudiants i ara els donen productes naturals, sense fregits, amb moltes amanides i fruites, etc. Resulta que aquests nois problemàtics han millorat les seves conductes i el seu rendiment. I l’Spurlock ho atribueix única i exclusivament al canvi de dietes, sense explicar si l’ escola, a banda de l’alimentació, aplica per exemple algun programa pedagògic especial. Això és al que em refereixo: el director se n’oblida d’algunes dades, explica només allò que li convé explicar i llavors van sorgint preguntes que no tenen resposta, i comença a semblar que el documental no és del tot rigorós…

Supersize Me s’ha comparat amb els documentals incendiaris d’en Michael Moore. No es pot negar que hi ha un cert paral·lelisme –la voluntat de denúncia, el director-estrella, l’atac contra la gran multinacional, etc…-, però un acaba pensant que el director de Bowling for Columbine, a banda d’un fantàstic provocador amb molta "mala hòstia" (disculpeu l'expressió), és molt intel·ligent, amb les idees molt clares i sense por de buscar totes les respostes. L’Spurlock en canvi es queda a mig camí, es perd en la necessitat de fer lligar tot el seu documental a qualsevol preu, encara que sigui amb accions tan absurdes com aquella en què, per demostrar que el McDonalds és un referent poderós per als infants, agafa a tres nens de cinc anys i els pregunta si coneixen els senyors de la foto: George Washigton, Jesucrist i Ronald McDonald... Tendenciós, tot plegat molt tendenciós... De tota manera no li voldria treure a Supersize Me alguns dels mèrits que té, i enfrontar-se al gegant McDonald's, encara que sigui oblidant alguns matisos, com comprendreu, té molt de mèrit.

Móns de mil colors

L'Anna Torralba és una bona amiga meva però no és per aquest motiu, sinó pels seus quadres fabulosos i fantàstics, pel qual avui està convidada a l'Espai Isidor. I és que em venia de gust presentar-vos-la i mostrar-vos alguns dels seus dibuixos.

L'anna una vegada em va demanar un text de presentació per a un catàleg i això és el que vaig posar:

Personatges fantàstics en escenaris onírics que conviden a viatjar a mons de mil colors. La paleta de Francesco Clemente i les formes inspirades en el cineasta Tim Burton es donen la mà en ambients màgics i irreals. Així és la pintura d’Anna Torralba, una jove il·lustradora i dissenyadora gràfica instal·lada a Mataró. Torralba es va formar al Taller d’Art de Mataró i a l’escola Pau Gargallo, on va aprendre il·lustració i disseny gràfic. Aquestes dues disciplines s’uneixen en els treballs que l’artista ha realitzat en la seva feina com a dissenyadora gràfica en una empresa de publicitat. El disseny gràfic, però, és una parada més en la trajectòria d’Anna Torralba, que va començar ensenyant plàstica als infants i que, després d’un temps allunyada de la pintura, ha reorientat la seva carrera cap a l’art. Una bona prova n’és que en el darrer any ha participat, amb la seva pintura que defineix com a il·lustrativa-expresionista, a diferents exposicions i certàmens artístics. Destaca la seva presència a la Fira de dibuix i pintura de Mataró i a la mostra Sant Lluc d’Art Jove de la mateixa ciutat, on ha estat reconeguda com una de les joves promeses amb més futur.

La Nancy es posa les botes

Ja no caldrà recórrer a les bandes sonores de les pelis d'en Tarantino per sentir les cançons de la Nancy Sinatra. Llegiu, llegiu...

"Nancy Sinatra" es el título del álbum con el que la hija de Frank Sinatra rompe un largo silencio discográfico y se acompaña de grandes nombres de los más diversos géneros. La acompañan en el disco Jarvis Cocker, Morrissey, Joaey Burns de Caléxico o Bono y The Edge de U2.

Este tipo de colaboraciones, como aquel "Something Stupid" que grabó con su padre o "These boots are made for walking" con Lee Hazlewood en 1966, fueron las que la convirtieron en una estrella hace 40 años y ahora la ayudan, una vez más, en un regreso que ni ella misma creía posible, como ha confesado en alguna ocasión.

Ha sido su hija AJ Azzarto, que trabaja en la industria del cine, la que se ha encargado de confeccionar estos dúos, encabezados a modo de presentación con "Let me kiss you", grabado junto a Morrisey, ex cantante de los Smiths, y fan confeso de la cantante, que reconoce que ha sido su hija la que "durante años me insistió para que grabara este disco y me permitió trabajar con estos músicos".

A sus 66 años, Sinatra ha salido varias veces fuera de Estados Unidos para las grabaciones, el resultado ha sido un álbum variado, con todos los estilos que ella ha ido cosechando a lo largo de su carrera, pasando por el pop, el rock, la psicodelia y el country.

Los cuatro integrantes de U2 han colaborado también en este trabajo. Bono y The Edge le han cedido el tema "Two shots of happy, one shot of sad", un canción que era para Frank Sinatra y que nunca llegó a grabar; y Larry Mullen y Adam Clayton participaron también en la grabación.

A les sabates d'en Chris Walken

A Hollywood per fi s'han adonat del seu error i han trobat un raconet a davant del Teatre Xinès per tal que en Chris Walken hi pugui deixar les seves empremptes. Ja era hora, no creieu? Jo és que tinc una especial predilecció per aquest home tot i que no us sabria dir ben bé perquè, i menys quan el veig amb aquell pentinat electrificat que llueix a Funerarias S.A.. Però tot i això me n'alegro que per fi algú s'enrecordi d'aquest actor-extravagant-i-secundari-de-luxe.

Quan parlem d'en Chris Walken sempre ens venen a la memòria els papers de gàngster i de macarra i de pirat que acostuma a interpretar (Pulp Fiction, El funeral, Cosas que hacer en Denver cuando estás muerto, El cazador, etc...). Però la veritat és que a banda de ser un freak encantador i un excel·lent actor, en Chris també és un notable ballarí.

Sí, sí, he dit ballarí i us convido a recuperar Pennies from heaven o fins i tot Funerarias S.A. o aquell videoclip de Fatboy Slim que li va dirigir l'Spike Jones, per si voleu sortir de dubtes. En Chris ha volgut deixar constància d'aquesta passió ballarina i per això ha marcat les seves empremtes amb les sabates que va fer servir quan estudiava dansa. Òbviament les sabates van quedar brutes de ciment però l'home va dir que així les podria enganxar al retrovisor del seu cotxe. Sigui com sigui, ara en Chris ja té un lloc al passeig de la fama i jo quan em passegi per Hollywood ja podré, ni que sigui per un moment, posar-me a les seves sabates.

Per sempre superhome

Avui, que toca recordar el rostre de Superman i la seva lluita encara més heròica, jo me'n recordo també d'aquella petita joia titulada Lo que queda del día i la petita aparició que hi feia Christopher Reeves.

Post d'urgència funerària (S.A.)

…només per recomenar-vos una comèdia negra divertidíssima, absurda, màgica, i musical. Tot a l’hora. Una pel·lícula per a moments baixos, per a riure sense parar amb un finíssim humor negre digne de les grans comèdies de la Ealing –Oro en barras i tot això…- i amb un toc de romanticisme tan màgic i entranyable que ja el voldria la Meg Ryan als seus pastelets. Amb ritme, amb un guió intel·ligent, sense cap pretenció… Una joia, vaja. I això que encara no us he parlat del repartiment: un Chris Walken de pentinat impossible i sempre apunt per fer unes passes de ball; un maravellós Alfred Molina (algú em sap dir si són certs els rumors que diuen que té família a Mataró?) amb cara de circumstàncies funebres; una Naomi Watts de putarrot indescriptible i una inconmensurable-esplèndida-grandiosa-fabulosa Brenda Blethyn. Genial. Fés més pel·lícules Brenda, siusplau, i fes-les totes tan genials com aquesta (i com Secretos y mentiras, i com El jardín de la alegria, i Litle voice, i....)

Pornobush

Avui a La Malla expliquen això:

George Bush sembla que no té massa èxit en el món de l'espectacle. Si un grup de cantants, entre els que hi ha Bruce Springsteen o REM, està fent una gira per demanar que no es voti pel candidat republicà a la Casa Blanca, ara el món del porno també fa el mateix, però parodiant-lo. Un film amb un alt contingut eròtic, que satiritza Bush, es ven en un DVD i els ingressos són per a la campanya del seu gran rival, el demòcrata John Kerry.

Falta molt poc per a les eleccions nord-americanes, de fet menys d'un mes ja que se celebraran el proper dimarts 2 de novembre, i qui més qui menys fa campanya com pot. Un grup d'actors porno ha decidit editar un DVD per ajudar a la campanya de John Kerry i, de passada, satiritzar Bush, la seva família i els seus col·laboradors més directes.

En el film surten representats el propi George Bush i la seva família així com membres del seu gabinet com ara el seu secretari de Defensa, Donald Rumsfeld, Tom Ridge (el seu secretari d'Interior) o el rei Fad de l'Aràbia Saudita. A més, és clar, també apareix en escena una de les filles del president.

El DVD resultant és qualificat de "barreja de sàtira política, barreja de porno dur" i pretén donar tots els diners que recapti a la campanya de John Kerry; el candidat demòcrata.

Motel Bates: tancat per defunció

Los Angeles. (Agencias).- La actriz Janet Leigh, famosa por la escena en que es víctima de un crimen en el filme "Psicosis" de Alfred Hithcock, falleció a los 77 años de edad, informó hoy su familia. Leigh murió el domingo en su residencia de Beverly Hills después de sufrir una inflamación de las vías circulatorias.

Nacida con el nombre Jeanette Helen Morrison, la actriz falleció rodeada de su esposo Roberd Brandt y sus hijas Kelly Curtis y Jamie Lee Curtis, que tuvo en su matrimonio con el actor Tony Curtis, con quien estuvo casada más de 10 años.

Extensa carrera cinematográfica
Leigh tuvo una extensa y distinguida carrera cinematográfica, que incluyó papeles destacados en películas como "Touch of Evil", de Orson Welles, en 1958, y "The Manchurian Candidate" en 1962.

Natural de la localidad californiana de Merced, donde nació el 6 de julio de 1927, Leigh estudió música y se casó a los 17 años con el director de orquesta Stanley Roberts, de la cual fue vocalista. Tres años después, en 1947, debutó en el cine con el film "El romance de Rosy Ridge", un western de Roy Rowland de 1947.

Empezó a conocer la popularidad con su interpretación en la película "Mujercitas", que dirigió M. Le Roy en 1949. En 1948, entre el rodaje de esas dos películas, trabajó también en el filme "Acto de violencia", del realizador Zinnemann.

Ese mismo año, la actriz se divorció de Roberts y se casó Tony Curtis. Leigh fue descubierta por Norma Shearer, mientras trabajaba como modelo, consiguiendo para ella un contrato con la MGM.

El año 1949 fue de especial intensidad para ella ya que, además de "Mujercitas", también actuó en otras dos películas más: "El Danubio rojo", de G. Sidney, y "La dinastía de los Forsyte", de C. Bennett. Tony Curtis fue su compañero de reparto en la excelente biografía filmada de "El gran Houdini", 1953. Después trabajó en una película de tema medieval, "Coraza negra", y tres años más tarde, en 1957, en "Los vikingos" de Richard Fleischer.

Estas incursiones en películas históricas solo serían mera casualidad ya que se confirmó principalmente como actriz de comedias, a menudo musicales. En ese camino estaban los filmes "Words and music", de 1948, que lanzó a la fama a la incipiente actriz, "Two tickets to Broadway", de 1950, que consolidó su popularidad, "Fearless Fagan", film dirigido por Stanley Donen en 1952, y "Walking my baby back home", de 1953.

"Mi hermana Elena", de 1955, fue una de sus mejores creaciones junto con "Vacaciones sin novia", film dirigido por Blake Edwards en 1958 en el volvió a coincidir con su marido. Al año siguiente rodó "Quien era esa chica", de G. Sidney.

Frente a este tipo de películas, hay que destacar sus actuaciones en uno de los western más logrados de Anthony Mann, "Colorado Jim", de 1953, en el cual aparecía vestida de hombre y elaboraba un papel de patética aventurera enamorada, así como en "Pete Kelly's blues" y en "Amor a reacción", en la que hacía de espía rusa.

En "Un beso para Birdie", una vez más de Sidney, aparecía con el cabello teñido de negro en contraste con la peluca rubia platino que llevaba a lo Luis XVI en el film "Scaramouche", del mismo director, de 1953.

También fue buena bailarina y demostró ser una de las más dúctiles actrices hollywoodianas si se tienen en cuenta las filmaciones de "Sed de mal", en la que el director Orson Welles consiguió de ella una ambigüedad que de por sí no poseía. La famosa película "Psicosis", de Hitchcock, en la cual la actriz incrementa el suspense y el misterio a pesar del choque de su imagen con esta temática.

Consiguió emocionar en "Esclavos del pecado", de 1966, y en "El detective", dirigida por Gordon Douglas en 1968 y en la que representa el papel de esposa abandonada. En 1966 rodó "Harper, investigador privado", con la cual volvió al estilo que le hizo popular.

A lo largo de la década de los 60 y 70 multiplicó sus apariciones como artista invitada en series televisivas y otras; alguna de ellas fueron "El mensajero del miedo", de 1962, "El espía del sombrero verde", de 1968, e, incluso, "Tres en un sofá", comedia dirigida por Jerry Lewis.

En 1965 y 1969, respectivamente, rodó en España "Kid Rodelo", la tercera que realizaba sobre el oeste americano, y "Trampa en luna de miel", junto a Rosano Brazzi y dirigida por el J. Peyser. En 1980 intervino en el film "Niebla", de J. Carpenter. A su muerte, Leigh estaba casada con el financiero Robert Brandt.

Coses que mai et vaig dir (per carta)

Que Tim Robbins, en una alarmant falta de criteri, hagi accedit a protagonitzar la nova pel·lícula d’Isabel Coixet, passi. I que la Coixet herself –ja sabeu, la directora de les compreses i altres productes color de rosa capaç d’inquietar a més d’un- hagi decidit demostrar el que és capaç de perpetrar al teatre, fins a un cert punt, també pot passar. Però que amb la seva maniobra soc-tan-guai-que-també-faig-teatre hagi gosat apropiar-se de 84 Charing Cross Road , això ja passa de taca d’oli.

D’acord, confesso que no he llegit l'obra de Helen Hanff però he vist l’entranyable adaptació cinematogràfica que en va realitzar David Jones, amb un Anthony Hopkins pre-Hannibal Lecter i una maravellosa Anne Bancroft (digueu-me quan no està bé aquesta dona). La cosa en qüestió es va titular a casa nostra La carta final i és una d’aquelles pel·lícules petites que aconsegueixen tocar la fibra sense cap més pretenció. La història gira al voltant d'una escriptora nordamericana que inicia, als anys trenta, una relació epistolar amb un llibreter anglès que li aconsegueix tots aquells llibres estranys que ella no troba a la seva ciutat. Les converses per carta sobre literatura deriven en cartes personals en les que escriptora i llibreter intercanvien, durant prop de trenta anys, records i vivències personals, i que amaguen entre línies sentiments més intensos que mai s’arriben a consumar.

I ara, en què es convertirà aquesta deliciosa història de passions ocultes i amor als llibres en mans de Coixet-la-super-guai? Doncs prefereixo no saber-ho i continuar plorant com una magdalena amb l’Anne i l’Anthony, ara que la tornen a passar per la tele digital.

Cridòria i desmesura

El Rei Lear, una de les obres capdals de William Shakespeare i segons els entesos, una de les que prefigura el teatre modern, és també una de les més difícils d’adaptar al teatre precisament per la seva complexitat argumental: la vellesa, l’ambició, la relació entre pares i fills, la bogeria, la traició es donen la ma en un text fosc i violent que mostra als humans el pitjor de la condició humana.

La versió Fòrum2004 que Calixto Bieito ha fet d’El Rei Lear*, desmesurada, cridanera i buida, no aconsegueix copsar tots els matisos de les passions cruels que mouen els personatges i les seves implicacions. La obra té un bon inici, això si, amb un Lear pastisser que reparteix el seu regne de pa de pessic entre les seves tres filles, en funció de l’adulació que li mostrin. El regne passa a mans de les dues filles grans, tan falses com ambicioses, mentre que la petita -la més honesta- és expulsada en una rauxa del rei, que inicia així un descens als inferns de la bogeria i la destrucció. Però des d'aquest punt, i fins al final de la obra en que el rei, convertit en un indigent nu i abandonat, es fa conscient de la misèria humana -la seva pròpia i la dels que l'envolten-, passen prop de tres llargues hores d'excesos, fòrmules escèniques falsament provocatives, bacuitat i tedi. I crits, molts i molts crits.

Aquesta vegada no. La descontextualització de la obra, situada ara en un estrany escenari high-tech propi de la Fura o del Sónar; la falsa modernitat; la provocació fàcil del burgès –ulls que es reventen sobre l’escenari, masturbacions, una lluita amb serres mecàniques…- i altres fòrmules de les que Bieito se n'ha fet abanderat, comencen a sonar a massa vistes i desgastades i, sense un objectiu clar, com sembla que és el cas, acaben fent més mal que ve.

Tampoc Josep Maria Pou arriba a convèncer del tot en aquest arriscat paper. S’ha de reconèixer el valor d’afrontar un personatge com el Rei Lear, i la dimensió tràgica i patètica que aconsegueix en una interpretació valenta, tan física com, imagino, mentalment. Però la desmesura i la cridòria que planeja per tot el muntatge acaba passant-li factura i fa també que la seva presència es torni histriònica i, en moments, insuportable. No és, recalco, un problema tant de l'actor com del director a qui la necessitat continuada de transgressió està fent perdre el nord de vista.

*El Rei Lear es va representar ahir al Teatre Monumental de Mataró