El Rei Lear, una de les obres capdals de William Shakespeare i segons els entesos, una de les que prefigura el teatre modern, és també una de les més difícils d’adaptar al teatre precisament per la seva complexitat argumental: la vellesa, l’ambició, la relació entre pares i fills, la bogeria, la traició es donen la ma en un text fosc i violent que mostra als humans el pitjor de la condició humana.
La versió Fòrum2004 que Calixto Bieito ha fet d’El Rei Lear*, desmesurada, cridanera i buida, no aconsegueix copsar tots els matisos de les passions cruels que mouen els personatges i les seves implicacions. La obra té un bon inici, això si, amb un Lear pastisser que reparteix el seu regne de pa de pessic entre les seves tres filles, en funció de l’adulació que li mostrin. El regne passa a mans de les dues filles grans, tan falses com ambicioses, mentre que la petita -la més honesta- és expulsada en una rauxa del rei, que inicia així un descens als inferns de la bogeria i la destrucció. Però des d'aquest punt, i fins al final de la obra en que el rei, convertit en un indigent nu i abandonat, es fa conscient de la misèria humana -la seva pròpia i la dels que l'envolten-, passen prop de tres llargues hores d'excesos, fòrmules escèniques falsament provocatives, bacuitat i tedi. I crits, molts i molts crits.
Aquesta vegada no. La descontextualització de la obra, situada ara en un estrany escenari high-tech propi de la Fura o del Sónar; la falsa modernitat; la provocació fàcil del burgès –ulls que es reventen sobre l’escenari, masturbacions, una lluita amb serres mecàniques…- i altres fòrmules de les que Bieito se n'ha fet abanderat, comencen a sonar a massa vistes i desgastades i, sense un objectiu clar, com sembla que és el cas, acaben fent més mal que ve.
Tampoc Josep Maria Pou arriba a convèncer del tot en aquest arriscat paper. S’ha de reconèixer el valor d’afrontar un personatge com el Rei Lear, i la dimensió tràgica i patètica que aconsegueix en una interpretació valenta, tan física com, imagino, mentalment. Però la desmesura i la cridòria que planeja per tot el muntatge acaba passant-li factura i fa també que la seva presència es torni histriònica i, en moments, insuportable. No és, recalco, un problema tant de l'actor com del director a qui la necessitat continuada de transgressió està fent perdre el nord de vista.
*El Rei Lear es va representar ahir al Teatre Monumental de Mataró
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada