Que Tim Robbins, en una alarmant falta de criteri, hagi accedit a protagonitzar la nova pel·lícula d’Isabel Coixet, passi. I que la Coixet herself –ja sabeu, la directora de les compreses i altres productes color de rosa capaç d’inquietar a més d’un- hagi decidit demostrar el que és capaç de perpetrar al teatre, fins a un cert punt, també pot passar. Però que amb la seva maniobra soc-tan-guai-que-també-faig-teatre hagi gosat apropiar-se de 84 Charing Cross Road , això ja passa de taca d’oli.
D’acord, confesso que no he llegit l'obra de Helen Hanff però he vist l’entranyable adaptació cinematogràfica que en va realitzar David Jones, amb un Anthony Hopkins pre-Hannibal Lecter i una maravellosa Anne Bancroft (digueu-me quan no està bé aquesta dona). La cosa en qüestió es va titular a casa nostra La carta final i és una d’aquelles pel·lícules petites que aconsegueixen tocar la fibra sense cap més pretenció. La història gira al voltant d'una escriptora nordamericana que inicia, als anys trenta, una relació epistolar amb un llibreter anglès que li aconsegueix tots aquells llibres estranys que ella no troba a la seva ciutat. Les converses per carta sobre literatura deriven en cartes personals en les que escriptora i llibreter intercanvien, durant prop de trenta anys, records i vivències personals, i que amaguen entre línies sentiments més intensos que mai s’arriben a consumar.
I ara, en què es convertirà aquesta deliciosa història de passions ocultes i amor als llibres en mans de Coixet-la-super-guai? Doncs prefereixo no saber-ho i continuar plorant com una magdalena amb l’Anne i l’Anthony, ara que la tornen a passar per la tele digital.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada