McDenúncia

Jo acostumo a fer-me els iogurts a casa, compro productes de cultiu biològic i fa més de cinc anys que no prenc una Coca-Cola. D’acord, no sóc vegeteriana tot i que alguna vegada ho he intentat, però malgrat tot crec que no costa pensar que sóc una d'aquelles persones que, quan van entrar a veure Supersize Me, ja anava força convençuda dels perills del menjar-escombreria.

Tot i això, s’ha de reconèixer la capacitat de convicció d’aquest documental que ha dirigit Morgan Spurlock i que posa en entredit els fast foods. Realment fins i tot el més escèptic s'ho haurà de pensar molt per tornar a entrar a un d’aquests fast-food després de veure la peripècia d’aquest home que, després de passar 30 dies esmorzant, dinant i sopant al McDonald’s, a banda d’engreixar-se onze quilos se li va inflar el fetge, se li va disparar el colesterol i va tenir una depressió. En aquest sentit, el film està força ben documentat, amb totes les proves mèdiques pertinents i les declaracions dels metges, complementades amb dades de científics i dietistes que acaben de demostrar allò que molts ja sospitavem, que aquestes hamburgueses tan sintètiques no poden ser bones de cap manera.

El problema és que Spurlock està tant decidit a enfonsar el mite McDonald’s que comença a buscar argumentacions sobre els efectes nocius del fast food més enllà de les conseqüències que té el consum d’aquests productes en el seu organisme. I és en aquest moment quan el documental comença a perdre part (només part, eh?) de la seva credibilitat. Un exemple: al documental parla de l’alimentació als estudiants i demostra que la dieta dels instituts es basa en congelats, precuinats i begudes gasoses (aixó, per cert, també ho explica la Naomí Klein al seu llibre No Logo). Doncs bé, per recalcar els efectes nocius del fast food se’n va a una escola de nois problemàtics on resulta que han canviat l'alimentació dels estudiants i ara els donen productes naturals, sense fregits, amb moltes amanides i fruites, etc. Resulta que aquests nois problemàtics han millorat les seves conductes i el seu rendiment. I l’Spurlock ho atribueix única i exclusivament al canvi de dietes, sense explicar si l’ escola, a banda de l’alimentació, aplica per exemple algun programa pedagògic especial. Això és al que em refereixo: el director se n’oblida d’algunes dades, explica només allò que li convé explicar i llavors van sorgint preguntes que no tenen resposta, i comença a semblar que el documental no és del tot rigorós…

Supersize Me s’ha comparat amb els documentals incendiaris d’en Michael Moore. No es pot negar que hi ha un cert paral·lelisme –la voluntat de denúncia, el director-estrella, l’atac contra la gran multinacional, etc…-, però un acaba pensant que el director de Bowling for Columbine, a banda d’un fantàstic provocador amb molta "mala hòstia" (disculpeu l'expressió), és molt intel·ligent, amb les idees molt clares i sense por de buscar totes les respostes. L’Spurlock en canvi es queda a mig camí, es perd en la necessitat de fer lligar tot el seu documental a qualsevol preu, encara que sigui amb accions tan absurdes com aquella en què, per demostrar que el McDonalds és un referent poderós per als infants, agafa a tres nens de cinc anys i els pregunta si coneixen els senyors de la foto: George Washigton, Jesucrist i Ronald McDonald... Tendenciós, tot plegat molt tendenciós... De tota manera no li voldria treure a Supersize Me alguns dels mèrits que té, i enfrontar-se al gegant McDonald's, encara que sigui oblidant alguns matisos, com comprendreu, té molt de mèrit.